Antonio Franco –que era director d’”El Periódico” quan ara fa set anys el jutge Del Olmo va ordenar el tancament del diari en llengua basca “Egunkaria” i que ja llavors va tenir un paper destacat en la denúncia del tancament i les detencions– no es va cansar de repetir-ho sempre que en va tenir ocasió durant la setmana de solidaritat catalana amb el diari basc del 18 al 22 de gener passat: “Vull agrair a Martxelo Otamendi, en nom del món de la comunicació, que hagi denunciat les tortures que va patir durant la detenció, aportant així la seva credibilitat professional, i que hagi entès que, com a periodista que és, té l’obligació de denunciar-les”, va dir en l’acte que es va fer el dia 20 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Paraules semblants va tenir Antonio Franco per cloure l’entrevista que Josep Cuní va fer l’endemà a Martxelo Otamendi a “Els Matins” de TV3.

Així, l’estada als Països Catalans de qui va ser director d’”Egunkaria” i ara és un dels cinc periodistes i directius del diari que s’asseuen a la banqueta dels acusats al judici que es fa a l’Audiència Nacional espanyola, va esdevenir una denúncia frontal contra la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya. Ara que el judici ha entrat en la recta final –avui mateix el fiscal n’ha tornat a demanar l’absolució en presentar les conclusions–, crec que val la pena recomanar veure –o tornar a veure– aquella entrevista de TV3 que podeu trobar aquí.

També val la pena l’entrevista que li va fer Manuel Fuentes el dia abans a “Catalunya Ràdio”. La podeu trobar aquí. Vilaweb, de la seva banda, va tenir Otamendi a disposició dels seus lectors-usuaris en un txat el divendres 22. Vegeu-ne la notícia i el xat sencer. I també l’entrevista de Vilaweb TV.

En aquests enllaços, podem comprovar com Martxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en llengua basca, no es va limitar a parlar del cas “Egunkaria” durant la seva estada als Països Catalans, sinó que va abordar l’actual situació al seu país, en un moment especialment important pel canvi de cicle que anuncia l’esquerra abertzale en els seus plantejaments polítics. En la trobada-esmorzar que va fer amb una vintena de periodistes el matí del 20 de gener al Col·legi de Periodistes a Barcelona, ens va recomanar estar atents “al procés de reflexió de l’esquerra abertzale”, que culminarà al febrer, perquè ja no es parla de treva sinó de “decisió unilateral”. Otamendi va contraposar aquesta estratègia, condicionada evidentment per la inacció d’ETA –des d’agost passat no hi ha atemptats, va subratllar– que suposaria arribar a la fi de l’activitat armada per maduresa interna i que deixaria sense arguments al govern espanyol, a la de l’Estat espanyol, que buscaria la derrota militar, una derrota que afectaria anímicament –va dir– el nacionalisme basc més enllà de l’esquerra abertzale.

Més informació sobre “Egunkaria” a

Egunkaria lliure!

Egunkaria. Suport internacional

Juicio a Egunkaria

Media.cat incorpora sovint enllaços a textos d’interès sobre Egunkaria. El darrer, a un recent article de David Trueba al diari “El País”. També hi podeu trobar la crònica pròpia sobre l’estada d’Otamendi.

(Les fotos, que he baixat d’Egunkaria lliure!, són de l’acte de solidaritat que es va fer a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, a l’Edifici Octubre de València, el 19 de gener)

QUINZE DIES SENSE APUNTS AL BLOC

Escric aquestes ratlles quan porto poc més de quinze dies sense afegir ni un apunt al bloc. M’ha passat d’altres vegades, i no m’agrada. No entraré ara en les raons que m’han portat a aquesta manca de continuïtat i em limito a tornar-hi, amb la decisió de posar-hi remei.

Avui he rebut la confirmació de la totalitat d’actes –i els cartells corresponents– previstos per la setmana vinent als Països Catalans en solidaritat amb els directius i periodistes del diari en llengua basca “Egunkaria” que són jutjats a l’Audiència Nacional espanyola.

Aquesta és la convocatòria que he rebut:

Egunkaria Lliure!

Setmana de solidaritat als Països Catalans

Del 18 al 22 de gener de 2010

Amb Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de ‘Berria’

“…hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en

català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es

pensi!” [Ovidi Montllor]

El 20 de febrer de 2003, la Guàrdia Civil, per ordre de l’Audiència Espanyola, va clausurar, entre denúncies per tortures dels seus directius, Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari escrit íntegrament en euskera. Ben bé 7 anys després, cinc responsables del diari s’asseuen a la banqueta dels acusats, amb peticions de presó que oscil·len entre els 14 i els 26 anys. Sense cap més prova que la seva tasca en defensa de l’eúscar, de la llibertat d’expressió i de la llibertat d’informació, ‘Egunkaria’ és encara una ferida oberta que parla de guerres il·legals, estats d’excepcions encoberts i l’atac a la llibertat d’expressió més greu de les darreres dècades.

Ni sordes, ni mudes, ni cegues. Crida-ho. Egunkaria lliure. Passa-ho.

Agenda d’actes

Dilluns 18 de gener | Reus | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi i Jordi Martí Font

A la seu social de la CGT del Baix Camp | Rambla de Santa Anna, 13

Dimarts 19 de gener | València | 19.30 hores

Amb Martxelo Otamendi

A l’Edifici Octubre | Acció Cultural del País Valencià

Dimecres 20 de gener | Barcelona | 19.15 hores

Amb Martxelo Otamendi, Vicent Partal, Rita Marzoa, Antonio Franco,

Ignasi Riera, Eva Fernandez, Albert Martínez i Feliu Ventura.

A l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de

Montalegre, 5)

Dijous 21 de gener | Palma de Mallorca | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi | A Can Alcover-Espai de Cultura

Divendres 22 de gener | Girona | 20.00 hores

Amb Martxelo Otamendi, Gemma Calvet, David Fernandez i August Gil

Matamala

A la Casa de Cultura de la Diputació de Girona

Per més informació:

www.egunkaria.info/international

http://blocs.mesvilaweb.cat/1898

L’acte de Barcelona, és convocat per al dimecres, 20 de gener, a un quart de vuit del vespre, a l’Auditori del Centre de Cultura Contemporània (carrer de Montalegre 15). Aquesta és la convocatòria:

Egunkaria Lliure!

Dimecres 20 de gener | 19.15 hores | Barcelona
Auditori del CCCB | Carrer Montalegre, 15

Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria

Antonio Franco, exdirector d’ ‘El Periòdico de Catalunya”

Rita Marzoa, Grup de Periodistes Ramon Barnils

Eva Fernández, presidenta de la FAVB

Vicent Partal, director de Vilaweb

Albert Martinez, setmanari La Directa

Ignasi Riera, escriptor

Clourà l’acte: Feliu Ventura i Borja Penalba

Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Mai. Enlloc.

Es van concretant els actes de la setmana de solidaritat dels Països Catalans amb “Egunkaria”, de què parlava en l’anterior article d’aquest bloc. Aquesta és la convocatòria de la conferència de Martxelo Otamendi anunciada per al dimarts 19 de gener a València.

Per la setmana del 18 al 22 de gener, s’estan preparant diversos actes arreu dels Països Catalans en solidaritat amb els cinc periodistes i directius del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, que són jutjats a l’Audència Nacional espanyola a Madrid. El proper dimarts, 12 de gener, és previst reprendre el judici que va començar el 15 de desembre. Aquí podeu trobar totes les referències que he fet al cas Egunkaria en aquest bloc.

He rebut del grup català de suport a “Egunkaria” aquest text per difondre la convocatòria. Més endavant es concretaran els actes previstos.

Egunkaria Lliure

18-22 de gener | Setmana de solidaritat des dels Països Catalans

Benvolgudes i benvolguts,

com sabreu des del passat 15 de desembre prossegueix el judici a cinc responsables del diari Euskaldunon Egunkaria, clausurat ara fa 7 anys, als qui se’ls demana penes de presó d’entre 14 i 26 anys. El judici es reprendrà el proper 12 de gener i seguirà els dies 25, 26 i 27. No és clar quan acabarà.

Amb aquest rerefons d’excepció, que continua l’atac a la llibertat d’expressió i informació que es va cometre el febrer de 2003, el director del diari Martxelo Otamendi realitzarà una gira pels Països Catalans entre el 18 i el 22 de gener. Esperem podem comptar un cop més amb el vostre suport solidari.

Us trametem la previsió confirmada dels principals actes i us demanem que esteu amatents a la convocatòria. També us trametem, un cop més, les dues informacions més recents respecte a l’evolució del cas.

Gràcies avançades, un cop més.

Per la llibertat d’expressió, Egunkaria lliure.

I adjunten dos dels textos referits al judici de més interès publicats recentment. Aquí els teniu:

García (Asociación Profesional de la Magistratura) dice que prácticamente ninguna de las resoluciones del caso Egunkaria le ha dejado satisfecho como jurista

Afirma que medidas como la del cierre del periódico “debieron haberse pensado y repensado muchísimo más”

BILBAO, 2 Ene. (EUROPA PRESS) -

El portavoz de la Asociación Profesional de la Magistratura (APM), Antonio García, afirmó hoy haber leído prácticamente todas las resoluciones que se han dictado en el ‘caso Egunkaria’ y “prácticamente ninguna” de ellas le ha dejado “satisfecho como jurista”. “Desde luego, los razonamientos que en esas resoluciones incorporaban, a mí desde el derecho no me han convencido”, indicó.

En declaraciones a Radio Euskadi, recogidas por Europa Press, García reconoció que el ‘caso Egunkaria’, -en el que están imputados por integración en ETA los directivos del periódico euskaldun clausurado en 2003, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Joan Mari Torrealdai y Xabier Oleaga-, es un caso “extraordinariamente particular y especialísimo para cualquiera, no sólo para el conjunto de la ciudadanía, sino para inclusive el conjunto de la comunidad de los juristas”.

Dicho esto, precisó que no le han parecido “jurídicamente muy correctas algunas de las decisiones que se han adoptado en ese caso”. Por ello, apuntó que medidas como la que se adoptó en relación con ese periódico -haber cerrado el diario- desde su punto de vista “debieron haberse pensado y repensado muchísimo más”.

No obstante, manifestó que debe acercarse a esas resoluciones con “un extraordinario respeto, reconociendo que han sido dictadas por el tribunal o el órgano jurisdiccional que tenía atribuida la competencia para dictarlas”. “A mí no me han gustado, -insistió- y desde luego vamos a ver qué pasa en el ‘caso Egunkaria’, hay que tener un poco de confianza en el funcionamiento de las instituciones”.

García reconoció que en el ‘caso Egunkaria’ hay elementos que “difícilmente se pueden reparar”. “Una vez que se han cerrado un periódico, se han producido las consecuencias que todos conocemos, y si se acabase constatando que lo que se hizo en ese asunto no fue desde lo jurídico lo más correcto, la verdad es que sí, los daños que se habrían producido serían prácticamente irreparables”, señaló.

Para el jurista, esto no sería bueno pero “siempre cabría pensar si existe algún tipo de acción, de llegar a ocurrir a darse finalmente esa hipótesis, que permita por lo menos desde lo económico reparar los daños que se han producido”.

Preguntado por el hecho de que la fiscalía no haya presentado acusaciones en el ‘caso Egunkaria’, García indicó que el hecho de que  el fiscal “diga que no hay caso, no significa nada”. “El fiscal no constituye en el procedimiento penal español más que una parte acusadora que no ostenta prerrogativas ni privilegios frente a la existencia de alguna otra. Por tanto, el fiscal puede tener un criterio, pero el que tenga el fiscal no tiene porqué ser sacrosanto”, explicó.

———

El Partit Socialista d’Euskadi creu que hi ha pogut haver “una errada de l’Estat de Dret” i nega que s’hagi anat “contra el poble basc”

19 de desembre de 2009

El portaveu parlamentari del Partit Socialista d’Euskadi (PSE-EE), José Antonio Pastor, va considerar ahir que hi ha pogut haver “una fallida de l’Estat de Dret” per la tardança en celebrar-se el judici del cas Egunkaria, però va cridar a “no carregar tintes” perquè, amb aquesta actuació, no s’ha pretès atacar al poble basc i l’eúscar: “això està fora de lloc absolutament”. Pastor ha realitzat aquestes declaracions en la ràdio pública basca (Ràdio Euskadi).

“Jo crec que hi ha hagut, probablement, una fallida de l’Estat de Dret. No pot ser que un judici que pretengui exercir Justícia, trigui gairebé set anys en produir-se, perquè, llavors, la Justícia deixa de ser tal, i això cal reconèixer-lo”, va dir.

- Fiscalia

De totes maneres, al seu entendre, el fet que la Fiscalia hagi demanat l’arxiu del cas demostra que l’Estat de Dret té mecanismes per a corregir els seus errors. “Això és una demostració que, per molt que alguns vulguin permanentment dir una altra cosa, l’Estat de Dret pot tenir excessos, errades, però, té mecanismes de correcció”.

A més, va manifestar que, “fins i tot si hi ha motius per a exigir reparacions per danys causats, també existeix la via per a fer-lo”.

Media.cat (Observatori crític dels mitjans) té previst incorporar al seu web –a partir de dilluns vinent, 11 de gener– el tercer dels informes monogràfics propis que programa amb periodicitat mensual. En aquest cas, es tracta d’un estudi sobre el tractament que va fer la premsa escrita (“El País”, “La Vanguardia”, “Avui”, “El Punt”, “El Periódico” i “Público”) del conflicte per l’adjudicació de l’Audi Q3 a les fàbriques de Seat, que va culminar en un referèndum dels treballadors el 18 de març del 2009. L’han elaborat els periodistes Iolanda Parra i Sergi Picazo, de l’Observatori de la cobertura dels conflictes, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i l’ha dirigit Xavier Giró, professor de Periodisme a la UAB i director d’aquest observatori universitari.

Per al mateix dilluns, a les 11 del matí, media-cat i l’Observatori de la cobertura dels conflictes han convocat un debat sobre les conclusions de l’informe, a la nova redacció de VilaWeb (carrer de Ferlandina 43, al barri del Raval de Barcelona), entre periodistes especialitzats en informació laboral i econòmica i representants del comitè d’empresa de SEAT (CCOO, UGT i CGT). L’acte és obert al públic i és un dels primers debats que aixopluga VilaWeb en la seva nova seu, on hi ha un espai habilitat per a aquesta finalitat.

Els dos primers informes monogràfics de media.cat van analitzar els marcs de referència als telenotícies de TV3 i el tractament del Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona. Des del 6 d’octubre passat en què, a iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam posar en marxa media.cat, aquest observatori crítics dels mitjans ha anat fent l’anàlisi crítica del tractament de diversos temes d’actualitat en els mitjans de comunicació catalans, amb una mitjana de cinc cròniques a la setmanal i set enllaços diaris nous a textos i vídeos d’interès publicats en d’altres mitjans electrònics.

(A la foto, del diari “Público”, el president del comitè intercentres de SEAT, Matías Carnero (UGT), amb un treballador acomiadat)

Passades les festes de Nadal, el dimarts 12 de gener es reprèn a l’Audència Nacional espanyola, a Madrid, el judici a cinc periodistes i directius del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa set anys per ordre del jutge d’instrucció Juan del Olmo. Aquest vídeo, que té també versió en anglès i francès, fa un bon resum del que significa aquest disbarat jurídic contra la llengua, la cultura i la identitat del poble basc.

Als Països Catalans es preparen diversos actes i iniciatives de les quals aniré informant també en aquest bloc quan es convoquin. Ho podeu trobar també al bloc solidari català “Egunkaria lliure!”. Aquí teniu indexats els textos on faig referència a “Egunkaria” i enllaço amb d’altres adreces interessants per seguir el procés des del tancament fins a la darrera hora del judici i de les accions solidàries.

D’entre diversos textos periodístics publicats darrerament val la pena destacar aquests:

“El magistrado conservador Antonio García pone en duda el ‘caso Egunkaria’” (Deia 3-1-10)

“Egunkaria”, Sabino Cuadra Lasarte, advocat (Gara 29-12-09)

“Llibertat d’expressió”, carta de Lluís Feliu Roé al director (Avui 29-12-09)

“Preocupados, esperanzados”, Xabier Gurrutxaga (El Correo, 18-12-09)

“Les tortures protagonitzen el primer dia del judici a ‘Egunkaria’ però ‘El Periódico’ i ‘La Vanguardia’ ho redueixen a anècdota” (media.cat 16-12-09)

“Barcelona es mobilitza per ‘Egunkaria’, i ‘El Punt’, ‘Vilaweb’ i ‘Directa’ editorialitzen sobre el judici” (Egunkaria lliure! 20-12-09)

Aquí podeu trobar set propostes per si voleu contribuir a activar la solidaritat amb “Egunkaria” ara que és a punt de reprendre el judici.

Rebo d’un amic basc aquest acudit de Zaldieroa (Cavall boig) publicat per “Berria”, el diari en euskera que va substituir “Egunkaria”, després que el jutge Del Olmo el fes tancar ara fa set anys.
M’hi adjunta la corresponent traducció en espanyol, que em limito a traduir al català:

Aholkularia = Conseller

P.R. Un segrest o una acció contra una caserna! Ara és el moment! Fot-li fort!

P.R. Tingueu-ho en compte!!

1) Per a dirigir bé el debat de l’esquerra abertzale…

2) Per a fotre la presidència espanyola d’Europa…

3) Per espantar el fantasma de la feblesa…

4) …

The Organization: Això sí que és un bon conseller i no Otegi!!

Una altra manera d’il·lustrar allò que comentava en el meu darrer article. No sóc, doncs, l’únic que ho penso.

Des dels temps de Jaime Mayor Oreja, de vegades tinc la sensació que algunes declaracions dels ministres espanyols de l’Interior són més una consigna destinada a ETA que no informacions per a la gent que les rep. M’hi refermen les darreres intervencions públiques del ministre Alfredo Pérez Rubalcaba dient que ETA prepara un atemptat o un segrest coincidint amb la presidència de torn espanyola a la Unió Europea.

¿Com ho sap el ministre de l’Interior què vol fer ETA? Si ho sap de bona font, ¿com és que no ho evita en lloc d’explicar-ho? I si no ho sap, ¿per què ho diu? Ateses les circumstàncies en què s’ha produït la roda de premsa del ministre, que ja ha aixecat protestes fins i tot en les files de la policia, la guàrdia civil i els escoltes privats, m’inclino més aviat a pensar que Rubalcaba confon els seus desitjos amb la realitat. I espero no equivocar-me, perquè ETA ja ha demostrat massa vegades que és capaç de tot en els moments en què més pot perjudicar els interessos de l’esquerra abertzale.

Una acció d’ETA, de les característiques que augura el ministre, durant la presidència espanyola a la UE, tornaria a posar en perill, i molt, l’estratègia que ve definint des de fa temps la majoria de l’esquerra independentista basca. Una estratègia que va tenir la seva expressió pública més rellevant en l’acceptació, en un acte a Altsasu el darrer 14 de novembre, dels principis del senador Mitchell –que van ser tan útils per a la pau a Irlanda– per abordar una sortida democràtica i pacífica al conflicte al País Basc. És significatiu que Rubalcaba hagi fet públics els seus suposats temors a una acció espectacular d’ETA pocs dies després que, tot indica que al dictat del seu ministeri, diversos mitjans de comunicació hagin emprès una campanya d’intoxicació a l’entorn de les darreres iniciatives de l’esquerra abertzale.

Han destacat, per la seva significació, en aquest sentit, el diari “El País” i, curiosament, també els mitjans del grup “Noticias” (proper al PNB, incloent-hi “Deia”), que van donar ressò a una informació de l’agència oficial espanyola de notícies EFE, filtrant fragments d’una carta privada d’Arnaldo Otegi a un altre presoner basc. Uns textos que revelarien discrepàncies en l’esquerra abertzale sobre l’estratègia proposada per la majoria i assumida pels membres de la direcció que són empresonats. Otegi, mitjançant la seva advocada Jone Goirizelaia, ja ha advertit que pensa denunciar aquesta vulneració de la seva correspondència privada, teòricament protegida per les lleis espanyoles. A banda la tendenciositat de filtrar només fragments d’una carta trets de context –com ja han fet d’altres vegades el ministeri de l’Interior i institucions penitenciàries–, a ningú que hagi llegit, ni que sigui de passada, la ponència oficial de la direcció de l’esquerra abertzale per al debat, li han de sorprendre les diferències que pretenia posar en evidència la filtració. El mateix document oficial parla expressament de quines són aquestes diferències, i al ministeri no li calia recórrer a una maniobra tan barroera, si no és que pretenia objectius intoxicadors

De la seva banda, el diari “El País” titulava amb contundència una crida a portada, el passat 20 de desembre: “ETA busca amigos”. Hi anunciava un pseudoreportatge de dues pàgines, al quadern especial del diumenge, en què –amb el subtítol “El conglomerado ETA-Batasuna ofrece treguas a organizaciones democráticas a cambio de que se incorporen a su ‘frente independentista’”–barrejava veritats conegudes, documents d’origen policial o judicial, cartes privades o converses telefòniques intervingudes, mitges veritats i mentides grolleres, per construir un magma informatiu destinat a posar en qüestió l’estratègia de l’esquerra abertzale. En un batibull de possibles aliats, o “companys de viatge” en terminologia de l’autor, s’hi barrejaven noms de polítics com Xabier Arzalluz (PNB) o Carlos Garaikoetxea (EA), líders sindicals com Jose Elorrieta (ELA), cantants com Benito Lertxundi i Fermín Muguruza, aixecadors de pedres com Inasio Perurena, acadèmics de la llengua basca com Sagrario Alemán… No se’n lliurava –d’aquesta recerca d’”amics”– ni tan sols la campanya de solidaritat amb els cinc directius del diari en euskera “Egunkaria”, tancat ara fa set anys pel jutge Del Olmo, que afronten gravíssimes penes de presó en el judici que va començar el 15 de desembre a Madrid i que és previst reprendre després de reis.

No és, però, aquesta coincidència mediàtica l’única circumstància que envolta les declaracions del ministre relacionada amb el País Basc. N’hi ha més. Acabem de saber pel diari “Gara”, proper a l’esquerra abertzale, que una comissió formada per bascos i basques de diverses miltàncies polítiques ha fet aquest desembre una ronda de visites a polítics, agents socials i mitjans de comunicació francesos per interessar-los en la denúncia de la desaparició, fa vuit mesos, de Jon Anza, expresoner i militant d’ETA exiliat al País Basc del Nord. Una visita que, segons “Gara”, ha estat acollida amb interès pels interlocutors francesos, i que es produeix després que el diari “Le Monde” dediqués una extensa informació a la desaparició d’Anza en la seva edició del 3 de desembre.

I encara una altra coincidència: aquest passat cap de setmana el col·lectiu de presos i preses bascos han anunciat que començaran –just al gener quan s’inicia la presidència espanyola a la Unió Europea– una sèrie de mesures, que no han concretat, per denunciar la seva situació, cada vegada més greu per les mesures de política penitenciària, i reclamar el dret a ser traslladats a presons del seu país. Per al dia 2 de gener, coincidint també amb l’inici de la presidència espanyola, hi ha convocada una manifestació de solidaritat a Bilbo.

Tantes coincidències em fan pensar que Rubalcaba i el govern de la monarquia espanyola  deuen necessitar un atemptat o un segrest d’ETA fins tal punt que l’invoquen a la desesperada. Perquè, si no, afronten la presidència de la UE sense cap coartada que els permeti camuflar d’alguna manera dues qüestions que són, ara com ara, incapaços d’abordar: la caòtica resposta del govern de Zapatero a la crisi, que col·loca el Regne d’Espanya a la cua de les polítiques econòmiques dels governs europeus, i l’expressió cada vegada més visible i àmplia de les aspiracions sobiranistes de catalans i bascos que, per primera vegada des de la mort del dictador, podrien articular-se per vies exclusivament pacífiques en els dos casos precisament durant la presidència espanyola a Europa.

En uns moments en què ETA sembla haver retornat a la inactivitat, i quan l’esquerra abertzale ha fet públics documents en què –ni que un d’ells encara sigui en fase de debat– opta clarament  per obrir un nou cicle polític d’enfrontament democràtic i absència de violència armada, que el ministre espanyol de l’Interior anunciï que ETA prepara noves accions només ho sé interpretar com una irresponsabilitat o una provocació. Irresponsable o provocador, aquest gest del ministre Rubalcaba no està a l’altura del que cal esperar d’uns governants que s’omplen la boca reclamant la fi de la violència. Talment sembla que l’únic que busquen és perpetuar-la.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 de desembre del 2009)

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).

Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).

Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.

El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.

Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.

En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.

(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Amb pocs dies de diferència, les Corts aragoneses han aprovat la llei de Llengües i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el projecte de llei sobre la llengua occitana a l’Aran. Mentre la primera, aprovada després de molts anys de promeses i un debat crispat, amb l’oposició del PP i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), no reconeix l’oficialitat del català i l’aragonès, la segona, encara en fase de tramitació, sí que la reconeix i desenvolupa per a l’occità de la Vall d’Aran, en aplicació del que ja preveu el nou Estatut d’Autonomia.

Dues posicions significatives de cara al reconeixement de les llengües minoritzades al Regne d’Espanya. El PSOE aragonès –que alguns, i sobretot l’actual president de la comunitat autònoma, el ribagorçà Marcel·lí Iglesias, no haurien d’oblidar que té, sobretot a la Franja, arrels històriques catalanes– va aconseguir fer aprovar el 16 de desembre passat, amb l’ajut de la Chunta Aragonesista (CHA), una nova llei de llengües que, atès el resultat del debat a les Corts aragoneses, podia haver estat molt més ambiciosa. El seu aliat de govern, el PAR, li va negar el pa i la sal, i va combatre la llei, en aliança amb el PP, amb tots els mitjans possibles, inclosa la propagació de mentides, fal·làcies lingüístiques i aberracions com la pretensió que fossin els parlants de cada poble els qui definissin quina és la llengua que parlen. En canvi, va aconseguir el suport de la CHA, tot i que aquesta formació aragonesista –com també IU– la trobava excessivament curta.

Si el PSOE aragonès hagués estat més ambiciós, la nova llei hauria pogut reconèixer l’oficialitat de les llengües catalana i aragonesa perquè tenia a les Corts la majoria necessària. La servitud de la seva aliança amb el PAR ha planat al llarg de tot el debat i, en definitiva, tampoc no l’ha alliberat de l’afebliment polític que ha suposat la campanya d’aquest partit contra la nova llei. Tant el PP com el PAR ja han dit que, si aconsegueixen canviar les majories a les Corts en les properes autonòmiques no dubtaran d’acabar amb les febles garanties que la nova llei preveu per a les dues llengües minoritzades. (Podeu trobar molta informació sobre el debat de la llei aragonesa de Llengües aquí. I un bon resum de la nova llei, aquí)

En canvi, cal reconèixer al PSC el valor –juntament amb els seus aliats del tripartit i, res no fa suposar el contrari, de CiU durant el tràmit parlamentari– de tirar endavant, amb el projecte de llei presentat el 22 de desembre, les previsions del nou Estatut d’Autonomia sobre l’oficialitat de l’occità a la Vall d’Aran, tot i que el text estatutari encara és pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que, personalment, espero ben poca cosa d’aquest Estatut més que retallat per les Corts espanyoles, contra el qual vaig votar des d’una aspiració a la independència del nostre país, no vull deixar de subratllar la diferent perspectiva amb què els dos partits socialistes governants han abordat l’oficialitat d’unes llengües que no són majoritàries en el territori que administren. Sobretot perquè demostra que, malgrat la submissió comuna a la política del govern de la monarquia espanyola, encara hi ha diferències.

I aquestes diferències vénen condicionades, al meu parer, per la diferent cultura política que impregna les dues societats majoritàries en aquests territoris: a Catalunya, la diferència és un valor; a l’Aragó, una nosa. Compte, però, de no fer d’aquesta constatació un principi adquirit per sempre. Tant l’aplicació de la futura llei de l’aranès –que espero que passi millorada el tràmit parlamentari–, en àmbits com els mitjans de comunicació o el judicial, com la redacció definitiva de la que ha de regular la nova organització territorial a Catalunya haurien d’aprofundir al màxim aquesta cultura de respecte a la diferència.

I no sembla que el projecte que s’està preparant respecte a aquesta segona qüestió –responsabilitat, per cert, del republicà alturgellenc Jordi Ausàs– acompleixi les aspiracions dels aranesos. El mateix 22 de desembre, els grups polítics que configuren el Consell General de l’Aran han reiterat la seva oposició a la futura llei territorial si no reconeix a l’Aran el dret d’autogovern i l’autonomia, sense encotillar les institucions pròpies de la Vall en la futura vegueria dels Pirineus. Fins i tot el partit que governa l’Aran, Unitat Aranesa –aliat del PSC–, ha amenaçat de trencar aquesta aliança si els socialistes catalans mantenen el suport a una llei territorial en els termes proposats per la conselleria de Governació.

Com deia mestre Xirinacs, els pobles sotmesos hem de parar compte que, de la nostra banda, no en sotmetem d’altres quan aconseguim les nostres llibertats. El cas de l’Aran pot resultar un bon exercici al respecte.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 23 de desembre del 2009)

(La foto, de la manifestació en defensa de l’occità, el 24 d’octubre passat a Carcassona, l’he baixat de Vilaweb)