Valero Chiné Bagué, anarquista exemplar

Dissabte passat, 14 de juliol, vam enterrar a Fraga (Baix Cinca) el cadàver de Valero Chiné Bagué, anarquista exemplar. No crec que el fet de ser el meu sogre m’influeixi a l’hora de dedicar-li unes ratlles de record en aquesta ocasió trista per la família, el companys i la gent que el va tractar i que només tenia elogis per ell. La rosa que va deixar sobre el seu taüt qui va ser el primer alcalde de Fraga en el postfranquisme, Paco Beltran, n’és el millor testimoni.
Valero Chiné va ser un d’aquells joves –gairebé adolescent– que van anar a defensar la llibertat i la revolució social contra els militarots feixistes revoltats el juliol del 36. Enrolat a la columna Durruti, sempre va tenir un record fidel pel líder anarquista mort al front de Madrid, on ell mateix l’havia seguit.
El seu testimoni d’aquells temps, i dels de després –camps de concentració i de treball, presó…–, el va recollir en unes memòries. Les va escriure en espanyol, una llengua que no era la seva però que era l’única que havia pogut aprendre en un esforç personal extraordinari per a un noi que primer –quan de fet només era un nen– havia treballat al camp per portar un jornal a casa i, després –fins als anys seixanta del segle passat–, havia fet de miner a les mines de la Granja d’Escarp, Torrent i Mequinença. El seu desig d’aprendre de lletra va ser, precisament, allò que el va portar a l’anarquisme, de la mà del mestre llibertari José Alberola.
Després de la guerra i de passar per camps de concentració i de treball, no va deixar la seva militància anarquista i va partitipar en la reorganització de la CNT en la clandestinitat. El 3 de maig del 1946 va ser detingut per la guàrdia civil, juntament amb d’altres companys, en una de les redades més importants fetes a la zona (250 detinguts, tots ells de la CNT, de la conca minera i de les comarques de Lleida, segons explica ell mateix a les seves memòries). Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida.
Després, en la llarguíssima transició que encara dura, no va tenir dret ni a un euro d’indemnització perquè el temps passat als camps de concentració i treball no li comptava ja que, com molts, no en tenia constància escrita i –segons la normativa vigent a l’Aragó– nou mesos de presó eren insuficients per rebre la miserable quantitat amb què aquesta pseudodemocràcia ha pretès rescabalar els danys soferts pels qui van patir repressió en la lluita per les llibertats.
Del seu tarannà, fidel als ideals i alhora respectuós amb els altres, en deixaven constància aquests dies els seus companys joves de la CNT fragatina. “Mai no ens va convidar a entrar a la CNT –deia un d’ells–. Som del sindicat perquè ell ens en va donar exemple”. Durant el franquisme, el seu objectiu –un cop sortit de la presó– va ser aconseguir millores en les condicions de vida i treball dels seus companys de la mina i, quan amenaçaven els tancaments als anys seixanta, autogestinar-la fins que el context econòmic ho va fer inviable. Després va venir la feina per engegar una cooperativa fruitera que, dissortadament, també va haver de tancar en uns moments en què el cooperativisme agrari havia d’enfrontar-se al control paternalista i la ineficàcia del franquisme i, també, a l’individualisme dels pagesos enriquits de cop i volta pel boom fruiter dels anys seixanta.
I no li van caure els anells per integrar-se en una comissió que va anar a veure al ministre dels sindicats feixistes i el Movimiento, José Solís Ruiz, per aconseguir l’objectiu que s’havien proposat des de feia molt temps: que Fraga tingués una llar de jubilats (l’hogar, que en diuen els fragatins). Després, quan ja va ser una realitat i ell va arribar a la jubilació, hi va dedicar tots els seus esforços, sempre disposat a donar una mà a qui ho necessités. Al butlletí de l’hogar hi ha publicades moltes col·laboracions seves on, amb un intuïtiu estil pedagògic que molts especialistes voldrien per ells, explicava als seus companys i companyes temes normatius i de gestió de les pensions que els podien interessar.
Molta gent pot donar testimoni de com, gràcies a un consell seu, van aconseguir pensions més dignes del que podien esperar, i fins i tot, per la seva gestió, companys i companyes exiliats van arribar a cobrar unes indemnitzacions que ell li van ser negades.
En tota aquesta llarga trajectòria –va morir als 89 anys– li va fer costat la seva dona, Conchita Martínez Mora. No compartia la seva militància anarquista però sí l’estimació constant –que ha durat fins al dia de la seva mort– i un comú desig de llibertat i de justícia, que havia anat fent seu des que va haver d’anar a servir, essent una adolescent, a una casa de Lleida, i a treballar encaixonant figues –feina pròpia de dones en aquells temps a Fraga– i a una teuleria. Ara, en la seva soledat de viuda, li queda, de ben segur, el record d’aquell home bo que va ser el seu marit.

Humbert Roma, periodista