La borsa no castiga els monopolis

Xavier Alegret firma al diari “Avui” del dimecres 8 d’agost una informació que em dóna algunes respostes a la pregunta que m’he fet aquests dies, arran de l’apagada del 23 de juliol a Barcelona: ¿com és que un desastre com aquest, que ha perjudicat tanta gent i –en pura lògica– hauria de representar un daltabaix econòmic per a les empreses responsables, que hauran de compensar econòmicament els afectats, no ha tingut cap ni una incidència en la cotització borsària d’Endesa i Red Eléctrica Española (REE)? Ni tan sols sembla que hagi influït poc ni molt en el mercadeig de l’opa d’Endesa, que deu seguir pels seus viaranys, inescrutables per als soferts usuaris que només som simples mortals.
L’apagada –que Alegret recorda que es va allargar més de dos dies a moltes llars i que va afectar tantes economies empresarials i familiars– no ha repercutit de cap manera en l’economia d’Endesa i REE, “al marge de la multa que puguin rebre i de les inversions que hagin de fer ara, i que tard o d’hora acabaran repercutint en el consumidor final”, diu el periodista. I els inversors coneixen aquesta impunitat que els dóna el fet de ser monopolis –molt més potents, i molt més monopolis a Catalunya, ara que abans de la privatització– i controlar uns serveis dels quals no podem prescindir. Fins tal punt que, segons Alegret, “la cotització d’Endesa i REE a borsa ha estat impassible al que passava als carrers de Barcelona i no ha variat gaire en aquests dies. De fet –afegeix–, el dia 23, mentre 300.000 abonats es quedaven sense llum, les dues empreses pujaven a la borsa”.
Alegret, apunta –entre d’altres raons que ho explicarien– l’escassa incidència econòmica de la multa màxima que pot posar l’administració als culpables de l’apagada (30 milions d’euros) –”poca cosa més que una propina, especialment per a Endesa… un miserable 1% dels seus beneficis”, segons el periodista–, i que els accionistes estan “pendents de l’opa que han de llançar Enel i Acciona a 40,16 euros per acció, motiu pel qual el valor a la borsa es mou poc i es manté prop dels 40 euros”, segons declaracions que recull de Cristina Urbano, analista de Gaesco.
Però ¿com és que –tot i el desastre de gestió que posa en evidència la catàstrofe, i les previsibles repercussions econòmiques– Enel i Acciona no han dit res que hagi pogut fer dubtar els inversors sobre la continuïtat de l’oferta en les mateixes condicions que abans de l’apagada?
Se m’acut encara una altra raó que ha enfortit els dos monopolis, en lloc de fer-los trontollar per la seva incompetència en el subministrament del servei públic que controlen: la poca combativitat i organització dels consumidors al Regne d’Espanya, unida a la protecció que tenen assegurada les elèctriques per part del Govern de l’Estat. Aquests dos fets no solament conflueixen sinó que es reforcen. Fa ben poc el ministre d’Indústria i exalcalde de Barcelona, Joan Clos, va haver de fer marxa enrere, perquè s’havia passat, en opinió de Rodríguez Zapatero, en el seu projecte de permetre un increment de les tarifes elèctriques que doblava el de la inflació, i el seu paper durant la catàstrofe ha estat més aviat galdós.
En una situació d’autèntica llibertat de mercat –cas que es pugui produir amb eficàcia en un sector tan estratègic com el de l’energia–, el Govern no podria protegir els monopolis –de fet, no hi hauria d’haver monopolis, si es complissin els sagrats manaments del lliure mercat– i, alhora, els consumidors es dotarien dels mecanismes organitzatius i tindrien reconegudes les garanties legals per ser rescabalats amb justícia pels danys soferts.
Aquí, després de l’apagada, els fets han anat ben bé a l’inrevés. El Govern del Regne d’Espanya i la resta de poders públics –inclosos els governs autonòmic i municipal– s’han esforçat per, d’una banda, minimitzar els efectes de les seves actuacions contra els responsables: encara és hora que cap representant de l’administració hagi acudit als jutjats per obligar les empreses a assumir totes, insisteixo: totes, les conseqüències econòmiques de la seva indolència. I, de l’altra, per canalitzar –a la baixa, és clar, i d’esquena als afectats– el pacte vergonyant amb els responsables de la desfeta i mercadejar amb el muntant de les indemnitzacions.
Tot plegat, aprofitant, és clar, la lentitud de la justícia espanyola i la dificultat d’organitzar amb eficàcia les denúncies dels afectats, tot i l’encomiable esforç dels advocats i experts del Col·lectiu Ronda.
¿On són els serveis jurídics dels sindicats, de les associacions de veïns, de les organitzacions de consumidors…? ¿Tenen capacitat per afrontar, amb independència i –si cal– en contra del que diguin els governants–, un repte com aquest? Fa poc, un advocat –pel que vaig entendre, membre d’una comissió contra els sorolls urbans– explicava, en una ràdio de Barcelona, que els afectats pel soroll dels generadors instal·lats per posar un pegat a la malifeta poden reclamar danys i perjudicis, com si haguessin de deixar casa seva, per tot el temps que en resultaran perjudicats. ¿Alguna entitat impulsarà i potenciarà aquestes reclamacions?
¿A quant pujarien les conseqüències econòmiques de tot plegat, per als monopolis responsables, si els usuaris estiguéssim ben organitzats i els monopolis no comptessin amb la complicitat dels governs? Sense la protecció pública als monopolis i amb els usuaris organitzats, les empreses responsables del desgavell no afrontarien amb tanta alegria el futur, i els seus inversors dubtarien més a l’hora de confiar-los els seus diners.