Ibarretxe no és independentista, però…

El lehendakari Ibarretxe no és independentista. Ho va reafirmar dijous passat en la seva conferència a Barcelona. Tampoc no ho és el partit que és soci preferent del seu a Catalunya, Convergència Democràtica. Però ja voldria Convergència tenir uns dirigents tan decidits com ell a aconseguir els seus objectius de noves relacions d’Euskadi amb el Regne d’Espanya a partir del reconeixement mutu de sobirania.

 

Ibarretxe no és independentista, però té tots els números per acabar sent-ho, si vol ser conseqüent amb la seva determinació. Per això, la conferència del lehendakari em va deixar, a mi i a molts d’altres(vegeu, per exemple, l’article de Martí Estruch a Vilaweb), un regust agredolç. El seu discurs estava, certament, molt allunyat dels crits d’independència amb què el va aplaudir gran part del públic. La  crònica del corresponsal de Tribuna Catalana a Bilbao remarcava molt bé aquestes contradiccions entre els objectius del lehendakari i els dels qui l’anaven a aplaudir des de posicions independentistes. Entre ells, molts membres de les tres plataformes sobiranistes que convocaven l’acte.

 

El lehendakari va insistir, reproduint l’esquema de la proposta del seu govern, en l’objectiu d’un pacte de lliure associació d’Euskadi amb el Regne d’Espanya, i no va quedar gens clar què pensa de la resta de territoris bascos que no depenen de la seva administració, és a dir, l’alta Navarra i el País Basc del Nord: es va limitar a reivindicar la vigència de les previsions constitucionals i de l’Estatut d’Euskadi sobre la comunitat foral de Navarra. Va reiterar, doncs, la proposta d’acord amb el govern espanyol que surti de les eleccions del març vinent per iniciar, el 25 d’octubre d’enguay, un procés de consulta als ciutadans i ciutadanes de la comunitat autònoma basca que hauria de culminar el 2010 en un referèndum resolutiu sobre el futur de les seves relacions amb el Regne d’Espanya.

 

Seguir per aquest camí, que –com ell mateix va remarcar– ja va rebre un cop de porta (”portazo” va dir ell diverses vegades) quan el Congrés espanyol dels diputats li va rebujar, sense debatre’l, el projecte de nou Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Gasteiz, que va presentar en sessió plenària a Madrid el dia 1 de febrer del 2005, no sembla que pugui portar a un destí diferent aquesta vegada. Certament que ara no hi hauria un text articulat de projecte d’Estatut, sinó que l’acord inicial amb el govern espanyol seria per fer una consulta els termes de la qual encara no han estat definits, però en què –pels indicis que va donar el mateix Ibarretxe– una de les potes seria la petició a ETA perquè deixi la lluita violenta. L’altra, encomanar als partits bascos, sense exclusions –va insistir–, que negociïn un acord polític.

 

Hi ha, però, un problema afegit per al lehendakari i el seu Govern, que Ibarretxe no va abordar amb la fermesa que a molts ens hagués agradat. La proposta de reforma de l’Estatut d’Euskadi va arribar a Madrid havent-lo aprovat el Parlament de Gasteiz amb el suport de la meitat del grup parlamentari de l’esquerra abertzale, amb la qual cosa va reunir la majoria absoluta requerida. ¿Amb quin suport compta ara el lehendakari a la cambra basca? Ell mateix va insistir que el Parlament basc ha de ser, en paraules seves, “el campament base de tot el procés”. ¿Hi tindrà ara el suport de l’esquerra abertzale que necessita per aconseguir la majoria absoluta?

 

Aquest és el gran escull de la política a la comunitat autònoma que presideix Ibarretxe i a la foral navarresa: la creixent política repressiva espanyola bloqueja de fet qualsevol plantejament que afavoreixi la resolució del conflicte. La il·legalització de Batasuna –que ja era il·legal quan el Parlament basc va aprovar la reforma de l’Estatut, però que conservava encara el grup parlamentari amb diputats i diputades de Batasuna–, i l‘empresonament dels seus dirigents després que ETA trenqués la treva, fan ingovernables ambdues comunitats autònomes perquè exclouen de la vida política una part molt important dels ciutadans. Aquesta és, hores d’ara, la principal feblesa del lehendakari, a banda de les tensions internes dins el seu propi partit i el seu Govern. L’empresonament de bascos i basques que mai no han agafat una arma ni practicat la violència, així com el manteniment de la tortura contra bascos i basques en els centres de detenció –del qual hem tingut recents testimonis que no es poden defugir a la lleugera, com va fer el mateix lehendakari en una entrevista a TV3 poc dies abans–, afegeixen greus interrogants democràtics a les condicions en què es pugui fer la consulta. 

 

Que en el seu discurs a Barcelona –seguint religiosament un guió que incloïa un power point, del qual no es va separar ni un mil·límetre– no dediqués més temps a aquest problema cabdal, que per a un Govern realment sobiranista hauria de resultar insuportable, posa en evidència el principal taló d’Aquil·les de la proposta del lehendakari. Certament, ETA no ha de condicionar la política basca, com va reiterar Ibarretxe amb fermesa, però tampoc el Govern i els jutges espanyols han de posar pals a les rodes a una sortida política al conflicte, fonamentada en el diàleg polític i el respecte de tots els drets i per a tothom sense exclusions.

 

El divendres vinent, 25 de gener, hi ha convocat –també a Barcelona– un altre acte que serà el contrapunt al del lehendakari: en el marc del Fòrum Social Català, a dos quarts de set del vespre a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, diversos conferenciants parlaran sobre el judici 18/98, en què 46 bascos i basques han estat condemnats a un total de cinc-cents anys de presó per exercir el seu dret d’expressió i associació en defensa de les llibertats nacional basques. Entre els convocants, hi ha la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats, que va aprovar un document molt dur contra el desenvolupament del judici i les sentències.

 

El lehendakari, doncs, necessita l’esquerra abertzale per tirar endavant la seva proposta per dues raons: perquè no té majoria parlamentària suficient i, sobretot, perquè sense l’esquerra abertzale el seu pla perdrà tota credibilitat de cara a enfocar la fi del conflicte. És clar que també pot prescindir d’ella i refiar del pacte amb el Govern espanyol, però tot plegat pot acabar en la convocatòria de noves eleccions al Parlament basc a la tardor perquè no hi hagi acord per a la consulta del 25 d’octubre. En aquest cas, ¿podrà l’esquerra abertzale presentar-se a aquestes eleccions? ¿Quina credibilitat tindria un Parlament del qual és exclosa qualsevol sigla que empari la presència de l’esquerra abertzale?

 

Hi ha, encara, un altre fet al qual potser algun dia dedicaré més atenció: si Ibarretxe necessita  l’esquerra abertzale, també l’esquerra abertzale necessita l’aliança amb els sectors més sobiranistes del PNB. Una de les mancances del darrer procés de pau, com reconeixen sectors de l’esquerra abertzale, ha estat refiar massa del nou tarannà socialista –i probablement dels interlocutors socialistes bascos que van preparar el terreny a la negociació– i no buscar aliances amb els sectors sobiranistes del PNB, molt tocats pel fracàs del pacte de Lizarra però que l’esquerra abertzale necessita perquè la sortida al conflicte sigui viable. La presentació del nou projecte del Govern basc incideix també en aquest context. Caldrà estar atents a veure com es desenvolupa tot plegat.

 

Humbert Roma, periodista

 

Publicat a Tribuna Catalana el 22 de gener del 2008