Cinc anys sense “Egunkaria”

  David Fernández, de la Comissió Catalana de Seguiment i Observació al Cas Egunkaria, ens recorda als periodistes catalans que seguim la informació del País Basc i els temes relacionats amb la llibertat d’expressió i els drets humans que el proper 20 de febrer fa ja cinc anys que el jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo va fer tancar el que llavors era l’únic diari basc en euskera “Egunkaria“. Així com de la detenció i empresonament dels seus directius, entre ells el su director Martxelo Otamendi i Iñaki Uria, que van denunciar maltractaments i tortura.  David ens recorda l’onada de solidaritat que hi va haver llavors a Catalunya amb els directius del diari basc, una solidaritat que cal esperar que es revifarà ara que sembla proper el judici contra ells. “Avui, cinc anys després –diu David–, el més significatiu del cas és que la fiscalia no demana cap càrrec contra els directiu d’”Egunkaria”. És només l’Associació Víctimes del Terrorisme i l’ultra Dignidad y Justicia –personades com acusació particular– qui els sol·liciten entre 14 i 16 anys de presó. És a dir, l’Estat tanca un diari fa cinc anys i després ni tan sols demana càrrecs. I fa com si res no hagués passat”.   Ens convoca, d’altra banda, a la propera cita que serà dimecres  20 de febrer. A tots els pobles del País Basc hi haurà concentracions de suport, solidaritat i denúncia. Als Països Catalans, com el 2003, també. A Barcelona, el mateix dimecres 20 a la plaça Sant Jaume. A les 20.00 hores. I com 5 anys enrere, “contra la guerra a la llibertat d’expressió –diu– i els bombardejos a la premsa basca.    També ens adjunta l’entrevista amb Martxelo Otamendi que la setmana vinent publicarà el setmanari “Directa” i que afegeixo tot seguit (sense que això sigui excusa per a no comprar la revista o subscriure-s’hi , sinó ben al contrari per animar els lectors d’aquest bloc a fer-ho) 

Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de ‘Berria’

 

“Amb l’Audiència Nacional pel mig,

ja es pot ser d’ETA sense saber-ho”

 

 

Avui fa 5 anys, quan esclatava la guerra il·legítima d’Irak, esclatava alhora la guerra il·legal contra Egunkaria. El 2008, la guerra contra Iraq segueix fent estralls. I la guerra contra ‘Egunkaria’ també. La lògica embogida de l’antiterrorisme li demana a Martxelo Otamendi 14 anys de presó. Tot plegat l’acusen de ser d’ETA sense que ell ho sàpiga, sense una sola prova que ho acrediti i amb l’osca del tancament de l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera.

 

 

Directa | Andoain

 

A vostès els acusen de finançar Eta?

No.

 

Que ETA els finança?

No.

 

Que es reuneixen amb ETA?

No.

 

Que reben ordres d’ETA?

No.

 

Que tenen una relació directe amb ETA?

Tampoc.

 

I aleshores de que els acusen exactament, sinó és preguntar massa?

És una bona pregunta, però difícil d’explicar. Com es pot ser d’ETA aleshores? Explicar la lògica de la no lògica és impossible. Sempre dic una obvietat: per ser soci del Barça o demanes l’ingrés o et conviden a fer-ho. No hi ha més.

 

Què ha passat doncs?

Que en la nebulosa del ‘tot és la mateixa cosa’ ja hem arribat al punt on pots ser d’ETA sense saber-ho ni tu mateix. Sense que calgui demostrar-ho ni aportar ni un sola prova, en aquesta desfiguració absoluta i expansiva de la pertinença a grup armat. A l’Audiència Nacional tot ja és possible. I ets d’ETA sense que es concreti en res.

 

L’Audiència Nacional prem l’accelerador?

Els advocats així ho acrediten: un canvi de fase. En l’etapa anterior, en els ‘afers bascos’, quedava un estret marge de defensa jurídica i sabies dels limitats marges de joc. L’escàndol és que ara ja no hi ha cap marge i la veda és oberta. Han esmicolat el poc que quedava de sistema garantista. Tot s’hi val. I els és igual el recorregut que calgui fer per arribar a la sentència desitjada.

 

Però per dir que ets d’ETA s’haura d’aportar alguna prova?

En el nostre cas, el jutge arriba a afirmar que el diari no semblava pas d’ETA, però que ho fèiem per dissimular. I nosaltres sense saber-ho! I quan l’acusació és gratuïta, la defensa és impossible. És un acte de fe inquisitorial. Es com dir que et saltes un semàfor en vermell en nom d’ETA i has d’intentar demostrar que no va ser així. No hi ha cap base probatòria. Ho han intentat tot i no han trobat res.

 

El proper 20 de febrer farà 5 anys del tancament. Què sent i evoca el seu director d’aquell túnel del temps?

Depèn de cadascú. A mi a vegades se m’oblida. Que estic en llibertat provisional, que em demanen 14 anys de presó, que estic pendent de judici, que Egunkaria és mort. Però quan hi penses: amb indignació. I amb tants dubtes per la falta de garanties i la impunitat que envolta el cas.

 

I a efectes judicials com està el sumari?

Pendent d’assenyalar les dates dels judicis. En un sol sumari que han segregat en dos: un procediment abreviat “financer” i un sumari contra els directius, en més de 100.000 fulls.

 

Comencem pel procediment abreviat?

Inclou un suposat delicte de frau d’IVA i d’alterar números davant el Govern Basc. Al servei d’ETA? No pas, ni tan sols suggereixen que el suposadament defraudat aniria a ETA. No diuen ni això. Fins i tot la fiscalia demanava que això és jutgés a Tolosa o a l’Audiència Provincial de Guipúscoa. Perquè era un delicte ordinari que no s’encabia en les competències de l’Audiència Nacional. Ara els demanen a cadascú 26 anys de presó i multes multimillonàries. I fiscalia ha acabat afegint-se provisionalment a la petició de l’AVT i Dignidad y Justicia, en un episodi de connivència fiscal amb les tesis ultres. En tot cas, allò important és que la Hisenda foral i el Govern basc neguen tots dos delictes. És a dir, la víctima del suposat delicte nega el delicte.

 

I el segon sumari?

A set persones de la direcció del diari ens demanen entre 14 i 16 anys de presó per pertinença. En aquest cas, l’acusació és només popular, però la doctrina Botin [si només hi ha acusació popular no hi ha judici] té això, que només se li aplica al senyor Botin. La fiscalia addueix que no hi ha cap delicte.

 

Veja’m. L’Estat tanca Egunkaria i cinc anys després diu que no hi ha proves, que no presenta càrrecs i es queda tan panxacontent davant el cadàver d’un diari?

Així rutlla tot. Això és el resum del cas Egunkaria.

 

I a vostè li demanen?

Per no saber que sóc d’ETA, em demanen 14 anys de presó per pertinença en grau de direcció.

 

La sentència del 18/98 és tot un avís?

A nosaltres sempre ens deien: “el vostre està arreglat”, “allò va ser una bestiesa del PP”. Després de la sentència del 18/98 la gent s’apropa, no ho veu tan clar, i et diu “està fotuda la cosa”.

 

I quina lectura fas?

Doncs d’una consigna política prèvia d’anem a estomacar-los. I una voluntat de les policies de demostrar qui mana. La sentència del 18/98 no és res més que la plasmació jurídica del ‘A por ellos’. Ja estava prescrita, predictada: no hi ha cap altra lògica.

 

I quina és la fulla de ruta de l’Estat?

La socialització de la impotència, la desmobilització i la resignació. Sense dubtes. Aquesta és la lliçó del 18/98. Que facis el que facis, portis qui portis a testificar, no aconseguiràs res perquè la sentència ja està feta. Que no t’esmercis a abocar esforços jurídics: tot el que facis no servirà per a res perquè està vostè a l’Audiència Nacional. I ni es despentinen…

 

Hem vist el cas Igor Portu recentment amb tres versions oficials quasi simultànies i episodis de banalització i justificació de la tortura. Com està la seva denúncia per tortures?

La meva es va arxivar a Madrid, i tenim el recurs presentat contra l’arxiu al Constitucional. La que està més avançada és la denúncia d’Iñaki Uria que s’investiga a Donosti. Per la jutgessa, hi ha prou motius per anar a judici. La Guàrdia Civil ha presentat recurs per a que es jutgi a Madrid i no pas al País Basc. Es veu que a Madrid sempre hi ha cua per certificar que els maltractaments soferts per ciutadans bascos són autolesions.

 

A una de les darreres ciutadanes basques que va denunciar maltractaments a l’Audiència Nacional, el jutge li va etzibar “Això li expliques als teus amics d’Amnistia Internacional”. Arribareu fins a Europa?

Sí, però amb la mateixa sensació que queden ja pocs jutges ‘pata negra’. Capaços de contradir els estats i dir “qui la fa la paga”. Magistrats que ordenin que li portin proves i no pas paràgrafs literaris i que bandegin la degradació de la instrucció i els principis penals.

 

Mana la raó d’Estat finalment?

Aquesta és la conclusió: que és igual qui governi i qui sigui el ministre de torn, la guàrdia civil és qui ordena i mana. Amb Egunkaria això s’ha vist sense embuts.

 

I on està la confiança?

En la capacitat d’aquest poble per superar les dificultats. I en que alguna cosa sortirà o passarà. I esperant un nou cicle. Ara estem preparant una campanya de reconscienciació, de recuperar la indignació popular dels dies del tancament. Volem revertir aquest sentiment d’impotència. I, contra tots els elements, anem a guanyar. Perquè ho necessitem.•