Per què votaré Esquerra Republicana de Catalunya

 

 

Sé que això del vot és personal i intransferible i també que hi ha, de cara a les eleccions de diumenge vinent, moltes crides a votar en blanc (Pasqual Maragall, Heribert Barrera…) i a abstenir-se (les CUP...). Jo mateix em vaig abstenir durant força temps, excepte a les europees, que votava els abertzales d’esquerra quan es podien presentar. Després, no recordo ben bé ja quan va ser, vaig optar per donar el meu vot a Esquerra Republicana de Catalunya amb no massa convicció, excepte a les autonòmiques del 2003 i les passades generals del 2004, en què vaig afegir-me a l’eufòria del canvi. En aquests dos darrers casos, ho vaig fer amb un cert entusiasme, sobretot a les generals, per premiar a Carod la seva contribució a la pacificació del País Basc amb la seva reunió amb ETA.

 

Com que mai no m’ha agradat amagar les meves preferències polítiques, excepte quan era estrictament necessari per mor de la clandestinitat, i d’això ja fa molt de temps almenys a la nostra reserva índia (a la bascona, la clandestinitat de l’independentisme d’esquerres cada vegada es fa més obligada si no volen anar tots a la garjola de la mà del jutge Garzón), vull raonar per què, aquesta vegada també, votaré Esquerra Republicana de Catalunya. Tot remarcant això de Republicana, que voldria que no hagués desaparegut mai de la seva imatge corporativa encara que els ho hagin dit els dictadors del disseny –o d’altres cabòries més o menys ben intencionades– de torn. I ho faré amb una pinça al meu nas polític tan grossa com l’estàtua de la llibertat que hi ha a la Biblioteca Arús o la de la República, recuperada però desplaçada per l’Ajuntament de Barcelona a la plaça de Llucmajor, a Nou Barris, en humiliant servilisme cap als borbons.

 

1) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè no vull que els nacionalistes espanyols se’n puguin riure de la consciència independentista dels catalans la nit de la jornada electoral a causa d’una esfondrada dels únics que es proclamen sense embuts independentistes catalans a les Corts espanyoles. No vull que l‘increment electoral de l’independentisme que hem viscut en les anteriors eleccions autonòmiques, legislatives i municipals esdevingui flor d’un dia als ulls dels nacionalistes espanyols.

 

2) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè els vots que aconsegueixin les seves candidatures donaran de fet, encara que això no coincideixi amb l’estratègia dels qui propugnen l’abstenció o el vot en blanc, la mesura real del pes de la consciència independentista en el territori català sota administració de la Generalitat principatina.

 

3) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè no vull que cap dels dos partits nacionalistes espanyols que monopolitzen la baralla electoral se’n surti amb la seva, això és, aconseguint la majoria absoluta –un o l’altre– i tenint les mans lliures per marginar per molt de temps el nacionalisme català, basc i gallec del mapa electoral i políític del Regne d’Espanya. No vull que tornin els nacionalistes neofeixistes espanyols del PP, però tampoc vull que vingui un xèrif nacionalista espanyol del PSOE a salvar-nos-en –que torna la banda dels germans Dalton!– com si catalans, bascos i gallecs fóssim menors d’edat política.

 

4) Votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè segueixo confiant que faran costat als nacionalistes bascos i gallecs en la lluita comuna per les llibertats nacionals, amb la vista posada en la consecució de la independència dels pobles sotmesos al Regne d’Espanya. I que defensaran, sense defallir, la fi de l’estat d’excepció que l’imperi espanyol ha imposat en la reserva dels bascons.

 

¿Què m’agradaria que fessin els diputats d’Esquerra Republicana des dels escons que aconsegueixin el 9 de març? Entre moltes d’altres coses:

 

1) Que només donin suport a la investidura de Rodríguez Zapatero –cas que aquest necessiti els seus vots– si aquests li són estrictament imprescindibles. I condicionant-los a l’acompliment de compromisos concrets i ambiciosos des del punt de vista nacional i social. El primer dels quals, en la línia del que proposa Eusko Alkartasuna, socis bascos d’ERC, el reconeixement del dret d’autodeterminació. El segon, la derogació de la llei de partits, l’alliberament immediat dels dirigents de Batasuna i dels empresonats sense acusacions d’activitats armades, i l’oferta d’una nova negociació de pau a partir del que es va parlar durant l’anterior treva, així com l’aproximació al seu país dels presos bascos que quedin a les presons espanyoles. El tercer, la publicació de les balances fiscals i el compliment íntegre de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, com a primer pas cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

2) Que denunciïn i combatin sense defallir la lacra de la tortura en els centres de detenció del Regne d’Espanya, així com la progressiva retallada de llibertats imposada pels governs espanyols sota l’empara de la pretesa lluita antiterrorista.

 

3) Que defensin noves vies de legalització dels immigrants sense papers i s’oposin a les mesures discriminatòries que pateixen tant els que tenen papers com els que no. I, per tant, que plantegin mesures efectives perquè tota persona major d’edat política que viu i intenta treballar al Regne d’Espanya tingui reconeguts tots els drets polítics, inclosos els d’elegir i ser elegit.

 

4) Que denunciïn i defensin mesures per acabar amb la discriminació que patim, sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya, els qui no parlem la llengua de l’imperi, en tots i en cadascun dels àmbits en què es dóna aquesta dsiscriminació.

 

5) Que recerquin l’aliança amb tots els partits polítics catalans, i amb tots els seus electes, per aconseguir avançar en el reconeixement i l’articulació de l’exercici del dret de decidir, digui’s o no dret d’autodeterminació, com a via democràtica per aconseguir la independència de Catalunya, el País Valencià i les illes. I, amb aquesta finalitat, reforçar els llaços entre els diversos partits i coalicions nacionalistes no espanyoles –ni franceses– dels Països Catalans.

 

6) Que siguin portaveu dels moviments sobiranistes i pel dret a decidir que van creixent als Països Catalans, i amb especial incidència en els territoris sota administració de la Generalitat de Catalunya.

 

7) Potenciar les propostes polítiques que reforcin l’Estat de benestar, i afavoreixin els sectors amb menys poder adquisitiu i amb més problemes socials dels Països Catalans, i en defensa del medi ambient, sense immiscir-se en les competències autonòmiques.

 

És amb aquesta esperança –el darrer que es perd, diuen– que votaré una altra vegada Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés espanyol dels diputats. Perquè ben aviat als catalans no ens calgui prendre decisions com aquesta, havent recuperat la nostra sobirania nacional sense dependre d’altri que de nosaltres mateixos.

 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 3 de març del 2008