Dret al vot i dret a decidir
Dues campanyes visualitzen, en aquestes eleccions legislatives espanyoles, a Catalunya, els que s’anuncien com els dos principals cavalls de batalla de la democràcia al segle XXI: l’extensió del dret a vot a tots els majors d’edat política que viuen i intenten treballar en un territori delimitat per la sobirania d’un mateix Estat –en aquest cas, el Regne d’Espanya– i la resolució dels conflictes entre nacions –això és com s’articula territorialment aquesta sobirania– mitjançant l’exercici del dret d’autodeterminació.
La primera d’aquestes campanyes l’organitzen entitats diverses, entre elles SOS Racisme i la Comissió pels Drets Socials i Polítics de la Coordinadora d’ONG Solidàries. Aquesta darrera ha penjat un vídeo a la xarxa, i avui mateix Vilaweb dedica el seu informatiu televisiu electoral, des de Sueca (Ribera Baixa, al País Valencià), a aquesta reivindicació. Iniciativa per Catalunya n’ha fet també objectiu de la campanya electoral, amb materials que hi són explícitament dedicats. Un manifest que SOS Racisme ha posat a la xarxa permet solidaritzar-se amb aquest objectiu, que fa uns dies l’escriptor català d’origen anglès Matthew Tree qualificava –a RAC1–, no sé si amb aquestes mateixes paraules, de “sufragisme del segle XXI”. De fet, la lluita democràtica pels drets civils i polítics ha estat de sempre una lluita per la conquesta dels drets per amplis sectors de la població a qui els eren negats: esclaus, classes “inferiors”, dones, pobles colonitzats, joves… A començaments del segle XXI, encara queda, doncs, un llarg camí per recórrer en aquest objectiu d’aconseguir que es faci realitat el principi democràtic d’”una persona, un vot”.
L’altra campanya és la de la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés que s’articularà en una votació paral·lela a favor que als catalans ens sigui reconegut el dret a resoldre el nostre conflicte nacional amb el Regne d’Espanya per mitjans democràtics, és a dir, mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació. Un dret que, si es generalizés i fos respectat pels poders imperials, estalviaria al món molts conflictes sagnants i, a canvi, potenciaria el respecte per les vies pacífiques i democràtiques de resolució dels conflictes. El final del segle XX ha vist com alguns d’aquests conflictes –per desgràcia, molts d’ells amb enfrontaments armats previs– s’han pogut començar a resoldre mitjançant el respecte d’aquest dret. També el segle XXI s’albira com el segle de la conquesta del dret d’autodeterminació de les nacions si no volem que la violència s’eternitzi com a mètode de confrontació entre els humans.
