Catalunya salva al PSOE

Temps hi haurà per avaluar amb més calma què ha passat amb en les eleccions espanyoles d’ahir. Ara només se m’acut constatar dues coses que ja han estat dites per molts: Catalunya –i en menor mesura el País Basc– ha salvat el PSOE de perdre aquestes eleccions. I, en conseqüència, la majoria de votants catalans sota admnistració de la Generalitat principatina han respost a la crida de la por, no ja donant suport a partits nacionals sinó directament al partit governant a l’Estat. La crida de la por ha donat més bon resultat als socialistes catalans que no als espanyols, i això ha de portar a reflexionar als qui no ens resignem a seguir mantenint sobre el nostre país l’opressió imperial del Regne d’Espanya.

 

Per nosaltres, la segona constatació és fatídica: Esquerra Republicana de Catalunya, l’únic partit dels que s’hi presentaven que es proclama independentista, ha perdut clamorosament aquestes eleccions davallant de vuit a tres escons. El dubte és si aquestes tres escons són, ara com ara, el seu llindar electoral en un clima polític no condicionat per les emocions –és a dir, sense l’impuls que li va donar el 2004 la ratificació a Carod després de la seva expulsió del Govern del tripartit per haver parlat amb dirigents d’ETA–, o és només una ensopegada de la qual podrà refer-se a mitjà termini. En tot cas, caldrà treballar molt –en la línia de la campanya Decideixo decidir i les que puguin anar sortint, si pot ser ben coordinades per no perdre esforços inútils– si volem que la data simbòlica del 2014, posada per Carod per al referèndum d’autodeterminació, esvedingui alguna cosa més que un estèril miratge propagandístic.

 

És cert que, en les quatre demarcacions sotra admnistració de la Generalitat principatina, la participació (71,19%) ha estat inferior de gairebé quatre dècimes respecte a la mitjana del Regne d’Espanya (75,3%) –ja tindrem ocasió de parlar del que ha passat al País Basc, en unes condicions molt allunyades d’un mínim de garanties democràtiques–, però aixó significa poc des de la perspectiva d’una alternativa política articulada. Sobretot, perquè hi ha hagut un increment de participació respecte de les legislatives de fa quatre anys, en què la diferència de participació va ser el doble (64,01% a Catalunya, 75,66% al Regne d’Espanya). Si algun sector independentista vol treure rèdit polític d’aquesta abstenció, és ben legítim que ho faci, però l’estratègia només resultarà electoralment –i, doncs, també políticament– efectiva si es concreta en una organització capaç de recollir un nombre significatiu de vots dels ciutadans que no han anat a votar.

 

I una darrera constatació, per ara: els votants catalans han salvat el PSOE malgrat totes les afrentes que n’hem rebut al llarg de la passada legislatura. I això convida a pensar, i molt, en les estratègies a seguir pels partits catalanistes i sobiranistes si volen remuntar la davallada global que representen aquests resultats de cara a l’objectiu d’aconseguir la plena sobirania nacional. Em temo, però, que el fet que qui més ben parat n’ha sortit és CiU –que pot acabar tenint la clau de la governabilitat al Regne d’Espanya– no ajudarà gens a l’hora de plantejar aquest objectiu. M’agradaria equivocar-me.