Vaig votar, una vegada més, Esquerra Republicana de Catalunya i en vaig explicar les meves raons en aquest bloc i a Tribuna Catalana. Temia que hi hauria una baixada del vot a aquest partit, però no em pensava que fos tan gran. Tampoc no preveia que el vot al PSC arribés a unes quotes tan altes. Però els fets són els fets, i el que caldrà és analitzar-los amb el màxim d’objectivitat i honradesa no partidista, i veure com fer-ho per seguir defensant amb efectivitat el dret que tenim com a poble a decidir si ens mantenim sotmesos al Regne d’Espanya o ens alliberem d’aquesta submissió. I, per tant, com ampliem i aprofundim el debat sobre els mitjans democràtics que ens cal utilitzar per aconseguir l’acompliment d’aquest objectiu. També, i de forma indissociada amb l’objectiu de la independència, com ens ho fem –en una situació econòmica que s’anuncia difícil– per afrontar els reptes d’un més gran benestar per la majoria de la població i el reconeixement dels drets civils i polítics a tots els qui viuen i intenten treballar al nostre país. Uns debats que m’agradaria que fossin oberts i transversals a tots els sectors socials del nostre país, i no limitats exclusivament als partits.

 

Si els resultats electorals, en certa manera, m’han sorprès, allò que no m’esperava de cap de les maneres és l’espectacle d’enfrontament que han provocat precisament a Esquerra Republicana de Catalunya. Hi cabia la possibilitat, esclar, que els dimonis de la lluita fratricida que han afectat tantes vegades l’independentisme català –i que sabíem presents dins el partit republicà– sortissin tard o d’hora a la llum. Però no d’una manera tan immediata i amb tanta vehemència com ho han fet, sense esperar ni 24 hores després de conèixer la davallada electoral.

 

Fa molts anys que no participo de la militància política partidista i em guio, a l’hora de votar o deixar de fer-ho, per les meves intuïcions de ciutadà lliure i amb una opinió més o menys sòlida sobre el present i el futur que desitjo per al meu país. Però tinc molt presents els mals que l’enfrontament partidista comporta quan els objectius que es volen aconseguir són tan ambiciosos com ho és la independència del propi país. Molt pitjors, doncs, m’han de semblar aquests enfrontaments quan es produeixen a l’interior de l’únic partit català amb representació parlamentària que defensa com a propi aquest objectiu.

 

El meu sentiment en aquests moments, davant un espectacle tan estèril, és de desesperança. I més quan, segons sembla pels discursos dels dos principals protagonistes, no tenen discrepàncies massa notables, o almenys no veig que les facin explícites, sobre l’estratègia política a aplicar per aconseguir els objectius del partit. Espero que tot es redreci i serveixi perquè Esquerra Republicana de Catalunya abordi el que per mi és el moll de l’os dels seus problemes reals: precisament el debat sobre aquesta estratègia, i com fer-ho per compaginar en la pràctica les responsabilitats institucionals amb els objectius ambiciosos que ens proposen com a partit a la societat catalana.

 

Personalment, no tinc resposta precisa a aquestes qüestions. Només una intuïció: els millors resultats els aconsegueix Esquerra Republicana de Catalunya quan marca perfil propi. Havent impulsat ERC el primer tripartit, els catalans sota administració de la Generalitat principatina van bolcar-se en el suport a Carod i ERC a les eleccions legislatives espanyoles del 2004, entre d’altres raons, perquè van interpretar que el gest de Carod d’entrevistar-se amb dirigents d’ETA no era censurable –com deia la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació– sinó encomiable, en ser una iniciativa destinada a aconseguir la pau. I en les eleccions autonòmiques del 2003, el vot a ERC li va venir també –segons la meva intuïció personal– perquè el seu era un discurs nítid i diferenciat del de la resta de partits, i en concret del de CiU, embolicada en complicitats amb el PP difícilment justificables –atesa la deriva cada vegada més ultraespanyolista de l’aznarisme– per a una força política nacionalista.

 

Fins i tot l’electorat, en les autonòmiques del 2006, no va castigar amb excessiva duresa la consigna de vot negatiu d’ERC al referèndum de l’Estatut. Malgrat que aquesta recomanació de vot –que em va semblar, però, força conseqüent– va ser feblement seguida pels votants al referèndum, a les autonòmiques següents això no es va pas traduir en una davallada catastròfica per al partit: va perdre 128.000 vots respecte dels 544.00 del 2003 i només dos diputats, en un context de baixa participació electoral.