Ja som avis, padrins, jaios

 La Matilde i jo ja som avis, o padrins com diem a Lleida, o jaios com diuen a Fraga, des de la matinada passada al voltant de les dues. I l’Aurora, tieta. La filla del Marc i la Nia es diu Zaïra i és menuda, menuda. La notícia que la Nia l’havien ingressada a l’Hospital de Sant Pau ahir, dimecres al migdia, perquè el part s’avançava –l’esperaven per mitjans abril– ens la va donar el Marc pel mòbil quan acabàvem de dinar a la platja de Narbona en la segona jornada de les vacances que ens havíem agafat per setmana santa amb la Matilde i l’Aurora, aprofitant que elles tenien uns dies de festa. La tornada va ser immediata. Quan vam arribar només vam poder veure el Marc, perquè la Nia s’estava preparant pel part. Ja a casa, a la matinada, nova trucada per dir-nos que la Zaïra havia nascut. 

 

A mig matí, trobada amb la primera néta. I trucada del Marc a la jaia Conxita, la mare de la Matilde –l’única dels seus avis que és viva– per donar-li la notícia. Emocionada. Per ella és el primer besnét (besnéta, en aquest cas). Quan la Nia ha trucat als Estats Units, a Califòrnia, per donar la notícia als pares i germana, amb la diferència horària, els ha agafat ben adormits. Aquí, la seva amiga Kate li ha fet costat. Com nosaltres, també va conèixer la notícia tot començant les vacances.

 

Tinc una sensació estranya. Molt content i, alhora, amb una preocupació indefinida que no recordo haver tingut quan van néixer els nostres fills. Deu ser l’edat. Quan era jove, tot em semblava al nostre abast: utopies socials, projectes personals… També per als fills que naixien. Ara, que m’he fet vell, m’entra una mena de neguit de sobreprotecció cap a aquesta criatura que acaba de venir al món. Com si fos molt més hostil per ella del que va ser per a nosaltres o per als nostres fills. Potser perquè, escarmentat de les fórmules màgiques que em semblaven poder canviar el món –tant el personal com el global–, transmeto en la persona de la meva néta les meves pròpies frustracions.

 

Quan, de fet, ella comença ara una aventura vital apassionant com totes, on trobarà cruïlles en què li caldrà prendre decisions, segons es vagi fent gran, primer de la mà dels seus pares i, potser una mica, també de les nostres, i anirà definint la seva personalitat en l’exercici de la seva llibertat. Sense fórmules màgiques. Espero que ningú li estronqui aquesta llibertat ni ella contribueixi a estroncar-la a ningú. I que lluiti perquè el col·lectiu amb el qual se senti identificada com a poble –filla ara mateix de nord-americana i català– sigui també lliure sense ser ni opressor ni oprimit.