Dijous vaig firmar el Manifest per l’Apostasia que impulsa ANIM, una organització de Lleida que convoca per al 14 d’abril vinent, aniversari de la proclamació de la República, a les 12 del migdia, una Trobada al davant del Palau Episcopal. El Manifest és prou explícit de les raons que m’han portat a firmar-lo, seguint la seva convocatòria. La vaig conèixer llegint el diari lleidatà Segre, ara que passo uns dies a casa de la meva filla, a Alcoletge, a la vora de la ciutat on vaig néixer i em van batejar fa més de 63 anys. 

 

Entre d’altres raons, n’afegeixo una: no vull que els diners que pago en impostos al Regne d’Espanya vagin a subvencionar una religió concreta, i menys encara aquesta església espanyola que es caracteritza per oposar-se a qualsevol mesura que suposi avenços socials o en l’alliberament nacional.    Fins fa poc, em pensava que, quan a la declaració de renda posava la creueta a les organitzacions no governamentals, volia dir que cap dels meus diners anava a l’Església. Doncs, aixó no és veritat. Resulta que el finançament de l’Església Catòlica al Regne d’Espanya està en relació al nombre de catòlics i que aquest es calcula segons el nombre de batejats. Només l’apostasia t’allibera que els teus diners hi vagin a parar. I és que la creueta només es refereix a una petita part d’aquest finançament.  

 

  La darrera gota que ha fet vessar el meu vas han estat les declaracions majoritàries dels bisbes en contra d’una sortida negociada per als conflictes nacionals que viu el Regne d’Espanya. Res tan allunyat dels meus objectius com aquest, com saben els qui segueixen aquest bloc. Tot i que reconec el paper positiu que han jugat en la recerca de la pau al País Basc alguns representants i institucions de l’església, com els jesuïtes de Loiola, els bisbes Setién i Uriarte, els franciscans d’Arantzazu o el redemptorista Alec Reid. I fins i tot el mateix Vaticà, contradient així els bisbes espanyols.  

 

Això d’apostatar remou, però, ressorts que em semblaven molt amagats en el meu subconscient. Havent estat educat en el nacionalcatolicisme, la paraula “apostasia” m’evoca tots els dimonis i els càstigs de l’infern. No en debades un dels personatges històrics més denostats aleshores era “Juliano, el apóstata” (dit així, en espanyol, que era com l’estudiàvem), emperador romà que va gosar voler recuperar els déus dels seus avantpassats, després que Constantí els substituís pel déu dels cristians. Com que vaig ser de missa i comunió diària en la meva adolescència i vaig estudiar cinc anys –dels 15 als 20– al Seminari de Lleida, i no vaig deixar de ser catòlic fins tenir-ne 28, podeu comptar com el tinc, d’interioritzat, aquest ressort.  

 

   El 14 d’abril, si res no m’ho impedeix, penso anar a la trobada davant del Palau Episcopal. Potser m’ensopegaré amb algun capellà dels que en aquells temps eren joves i ara ja deuen vorejar la setantena. Fins i tot algun company del seminari, dels pocs que van acabar ordenant-se capellans i no ho van deixar després. Penso en Ramon Prat, un molt bon amic des de la infantesa, que va entrar al meu curs un any després que jo, va acabar i es manté com a capellà. És un dels teòlegs més brillants –pel que sé– del nostre país i em consta que no ha deixat de ser fidel a la nostra llengua comuna i als ideals del catolicisme social, com ho era quan, acabat de sortir del seminari, va exercir un temps a Fraga, on vivia precisament en una casa en què havia viscut abans la família de la Mati, la meva dona, durant alguns anys.  

 

     Espero no haver de donar massa explicacions per aquesta decisió. Sense conèixer-les personalment, admiro les persones que han impulsat el Manifest per l’Apostasia a Lleida. Tot i que la ciutat on vaig néixer ha canviat molt des que la vaig deixar ara fa 40 anys, encara hi perviuen alguns tics, en les famílies d’arrels més antigues. Força descreguda abans de la guerra –amb enfrontaments entre clericals i anticlericals com a moltes poblacions catalanes–, el franquisme la va convertir en una ciutat de militars i capellans. El bisbe Aurelio del Pino Gómez, confessor de “la collares” –és a dir, la dona del dictador–, que va ser el meu bisbe mentre vaig ser al seminari– va saludar el generalot, en una ocasió en què va visitar Lleida, i que vaig viure personalment, dient; “Hic est digitus Dei”, és a dir, “Aquí hi ha el dit de Déu”. Podeu comptar, doncs, el pa que s’hi donava, en aquells temps.  

 

       I això no va passar en debades. L’estiu passat, encara vaig veure l’escut feixista de la gallina a les velles casernes de Gardeny, tot i que ja fa anys que l’Ajuntament va pagar els seus milions –diner públic– per comprar les instal·lacions a l’Exèrcit espanyol. Tot plegat deixa pòsit, i em temo que, en alguns àmbits, encara perviu. Per això admiro els impulsors de la campanya.  

 

       Com en tantes altres coses, però, la meva estada al seminari de Lleida em porta records agredolços. Tot i dependre del bisbe Del Pino, alguns professors que vaig tenir eren gent inquieta en les matèries que explicaven: història de la filosofia, filosofia de la ciència, literatura, art, música… Allí vaig sentir explicar per primera vegada la teoria de l’evolució –que enfrontava, d’altra banda, dos professors: l’un evolucionista, en la línia del jesuïta Theillard de Chardin; l’altre, creacionista estricte–, vaig escoltar lectures de textos teatrals de Ionesco i Beckett o vaig assistir a representacions –que fèiem els mateixos seminaristes per Nadal, en què no podíem anar a casa– d’obres d’Alfonso Sastre i Buero Vallejo.  

 

     No puc queixar-me, doncs, en aquest aspecte, en uns temps en què l’obscurantisme regnava a la majoria de centres de Batxillerat de Lleida, tots ells, excepte l’institut, en mans de congregacions religioses. Només la qüestió de l’ús públic de la llengua i el seu ensenyament, la recordo com un buit. No tinc esment que, a redòs del Concili Vaticà II, que va permetre introduir reformes litúrgiques, algun capellà dels qui ens deien missa hi incorporés el català, però el que sí tinc ben present és com vaig aprendre a escriure la meva llengua: per correu. Ho dic sovint, quan algú pretén negar que el català hagi estat perseguit: vaig aprendre’l gràcies a una institució que portava el nom de Francesc Eiximenis –fins molt temps després no vaig saber qui era aquest franciscà i escriptor moralista medieval gironí– i que es dedicava, entre d’altres coses, a facilitar l’aprenentatge de la llengua a tothom que els ho demanés, fins i tot corregint els exercicis per correu.  

 

    Fins aquí m’han portat els ressorts que ha despertat en mi la decisió d’adherir-me al Manifest per l’Apostasia. Comprendreu, doncs, per què he dit que són arrelats ben a fons.