Divendres finalment vaig rebre, amb data del 8 de maig, un escrit d’Ángel E. Pérez Sánchez, delegat episcopal de l’arquebisbat de Barcelona, en què em comunica que, atenent la meva petició, han registrat el meu “acte formal de defecció de l’Església Catòlica” i han cancel·lat les meves dades personals.

 

 Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d’abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l’organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d’apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l’actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l’arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d’ANIM, l’església té deu dies per respondre–, he rebut l’escrit confirmant la meva “defecció”.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix defecció com  

 

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

 

Però enlloc no diu com ens hem d’anomenar els apòstates que hem fet “defecció”; ¿serem “defectes”, “defectors” o “desafectes”? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d’Urgell, al Pla d’Urgell– o l’escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari “Avui” a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l’àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova…–, m’hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d’Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

 

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé “apòstata”. Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m’ha entrat més d’un dubte sobre si la meva “defecció” produirà al final l’efecte que hi he buscat: que m’hi donin de baixa d’una vegada i que no compti als efectes d’atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

 

Espero que els companys i companyes d’ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d’expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres “defeccions” en segueixen més i més, per posar l’església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d’un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d’Estat que encara hi té avui aquesta religió.

 

D’altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L’Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s’hi va dir, a l’hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l’Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L’endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l’exregidora del PSN a l’Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d’Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.