El secretari general adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i presumpte sobiranista, Felip Puig, ha parlat aquests dies en dos contextos televisius catalans –TV3 i Comunicàlia– sobre els antecedents directes de dues qüestions clau pel present i el futur de les llibertats individuals i nacionals al Regne d’Espanya i, en concret, al nostre país. Les seves jesuítiques –i prou eloqüents– respostes són tan definitòries de la realpolítica de CDC (i CiU) que els catalans faríem bé d’emmarcar-les en lloc destacat. Per no oblidar mai el pa que s’hi dóna a la federació que considera Catalunya la seva finca particular.
1) La primera afirmació ha estat força comentada. Entrevistat per Josep Cuní a “Els Matins” a TV3, el dijous passat, 9 d’abril, Felip Puig reconeixia públicament que CDC (i, doncs, CiU) –és a dir, Artur Mas– va pactar amb Rodríguez Zapatero que aquest li garantiria la poltrona de la presidència de la Generalitat per a la federació, és a dir, per al mateix Mas, i cuidaria que fos enlairat al capdavant del govern de Catalunya amb els vots del PSC. El pacte, com tothom sap, comportava que un i altre, a quatre mans, donaven la gran ribotada al projecte arregladet d’Estatut que havien aprovat el 90% dels diputats al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. De tan descarat que va ser el negoci, i de com Roma –és a dir, Zapatero– no paga traïdors, no em mereix ni un sol comentari de més als que ja s’hi han fet.
2) En canvi, la segona afirmació que caldria destacar, del que ha dit Felip Puig aquests dies, no he vist que hagi tingut ni poc ni molt ressò en la majoria de mitjans. Segurament perquè el PSC-Ciutadans pel Canvi, impulsor amb els seus col·legues del PSOE de la Llei de Partits, hi té cua de palla, i prefereix el silenci. I ja se sap el poder ideològic que tenen els socialistes en les estructures comunicatives a tots els nivells. És allò que els teòrics en diuen “l’espiral del silenci”: si ningú no en parla, l’impacte de la notícia és nul, i a l’inrevés. Perquè hi hagi notícia, cal fer bullir l’olla, i en aquest cas a ningú no li ha interessat fer-ho. El presumpte sobiranista Felip Puig va dir, el mateix dia, en una intervenció al programa Actualitat Viva de la cadena Comunicàlia de televisions locals –a preguntes del periodista Salvador Cot– que CiU ara no tornaria a votar a favor de la Llei de Partits, com van fer els seus diputats i senadors l’any 2002 a les Corts espanyoles. Perquè “ha estat l’instrument –diu– que acabaria trencant el mapa polític al País Basc”. I fins ara no se n’han adonat. Quan era mort el combregaren.
Resulta que ara, embolcallant-ho en excuses de mal pagador (sempre el terrorisme, és clar), Puig diu que potser es van equivocar. Han passat set anys des del vot de CiU a favor de la llei de partits, un vot indigne per a qualsevol demòcrata que cregui en la invulnerabilitat dels drets de les persones i impropri d’un partit que es diu catalanista, contrari al que havia aprovat la majoria del Parlament de la comunitat autònoma basca, directament afectada, encapçalada llavors pel PNB. Un vot que porta set anys privant milers de bascos i basques del dret a elegir i ser elegits i condemnant-los a l’exclusió política, i a alguns d’ells directament a molts anys de presó. I que va contribuir decisivament a construir un dels principals obstacles per al darrer i fracassat procés de pau al País Basc. I ara ve el sobiranista Felip Puig, se suposa que influït pels passats dies sants que convidaven a la confessió i el penediment, i ens diu que potser es van equivocar, però és que clar la situació era diferent i bla, bla, bla. La raó que addueix el presumpte sobiranista per aital penediment no és, però, que la llei de partits sigui antidemocràtica, al servei dels interessos de l’imperi espanyol en tot i per tot, sinó només que finalment ha portat el PSE a la lehendekaritza i n’ha tret el PNB.
No sé si el seu déu els ho perdonarà, però Puig i el seu partit semblen passar amb facilitat del pecat de lesa democràcia al de pura i simple hipocresia. Per cert, un dels més habituals –és a dir, un vici– en els nostres polítics professionals. Però ja se sap que una bona confessió –o una profunda autocrítica–, a temps, obre les portes del cel a canvi d’una menuda penitència.
