Tot i que no afecta el fons del meu article de dimarts passat, crec que dec als lectors que li van fer cas una puntualització. Escrivint amb presses, i sense repassar amb deteniment les fonts, hi deia que –si la mesa del Parlament autonòmic hagués acceptat a tràmit la proposició de llei per a l’exercici del dret de secessió, cosa que no va fer–  el Parlament l’hauria de discutir “després que s’hagi recollit el tres per cent de firmes favorables de la població, com preveu el projecte de  llei de consultes populars de Catalunya“, que es va començar a discutir l’endemà al Parlament. Partia de la hipòtesi falsa que la iniciativa s’hauria de regir per una llei encara no aprovada i no, com és el cas, per l’actualment vigent Llei catalana de la iniciativa legislativa popular, del 16 de febrer del 2006. Segons aquesta llei, la iniciativa legislativa popular requereix un mínim de 50.000 signatures, recollides en un termini de 120 dies hàbils, perquè la iniciativa legislativa popular sigui tramitada com a proposició de llei.

 

La diferència entre aquesta llei i el projecte de Llei de consultes populars per via de referèndum de Catalunya, pel que fa al nombre de signatures requerides és substancial. Mentre la referida a la Iniciativa legislativa popular en requereix un mínim de 50.000, el projecte de Llei de consultes populars per via de referèndum eleva aquesta xifra al “tres per cent de firmes favorables de la població”, i això suposaria recollir unes 210.000 signatures en sis mesos.

 

De tota manera, i a efectes pràctics, tot i el que va dir el conseller de Governació Jordi Ausàs, pretenent que amb l’aixopluc de la nova llei potser sí que una proposta de llei de secessió seria acceptada a debat del Parlament autonòmic, en aquest hipotètic cas, la muralla no faria sinó desplaçar-se fins a Madrid, trencaones de totes les tempestes sobiranistes, perquè és el govern de la monarquia qui ha d’autoritzar la consulta. El mateix Ausàs reconeixia a Vilaweb TV que veia “molt difícil que el govern espanyol autoritzi un referèndum d’autodeterminació”.

 

Sigui per una via o per una altra, el camí s’anuncia –com no podia ser d’altra manera, tenint els polítics que tenim– llarg i feixuc. Però, com que –com diem els catalans– els cansats fem la feina, haurem de fer del cansament virtut i no perdre’ns en baralles estèrils que no porten enlloc i, a més a més, tantes vegades ens han fet donar voltes sobre nosaltres mateixos fins marejar-nos i perdre el nord, tot errant-nos d’enemic.

 

Dissabte vinent, doncs, seguirem acumulant forces. I no haurem d’aturar-nos fins aconseguir tots els drets que, com a poble sobirà, ens pertanyen.