Mitjançant el bloc de Jaume Renyer m’assabento de les tres sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg –vinculat al Consell d’Europa; res a veure, doncs, amb la Unió Europea– donant la raó al Regne d’Espanya, avalant la llei espanyola de partits i desestimant els recursos presentats per Herri Batasuna, Batasuna i diverses candidatures de l’esquerra abertzale contra la seva il·legalització. Ell mateix em dóna les pistes –la crònica d’urgència del diari “Gara”– per tenir accés als textos de les sentències i Tribuna Catalana hi dedica una de les seves cròniques d’avui.

 

Les sentències, en francès, les teniu a

sentència sobre Herri Batasuna i Batasuna

sentència sobre Herritarren Zerenda

sentència sobre AuB i plataformes

Una mala notícia per als qui esperàvem de les instàncies judicials i polítiques europees una aportació positiva de cara a superar l’estratègia de l’exclusió, imposada pel Regne d’Espanya, que ha fet que més de cent mil persones siguin privades al País Basc del Sud del seu dret d’elegir i ser elegits, així com dels drets fonamentals d’associació, expressió i reunió.

 Com diu Jaume Renyer, caldrà analitzar amb detall les sentències i el seu efecte a curt i mitjà termini, així com la seva repercussió en procediments semblants relacionats amb els drets humans al País Basc del Sud pendents de veure’s al mateix Tribunal. Convençut com estic –i ho he dit reiteradament– que un dels principals obstacles en el darrer procés de pau va ser precisament el manteniment de l’esquerra abertzale en la il·legalitat, la meva primera conclusió és que aquestes sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans no vénen a ajudar a la resolució del conflicte sinó que poden contribuir a abocar-lo en un carreró de sortida encara més difícil d’on ara està.

 

Pendent de llegir amb calma les sentències i, sobretot, de reflexionar sobre el seu abast –suposo que aquests dies hi tornaré amb menys precipitació que ara–, una altra reacció se m’imposa, a més a més d’allò que ja he dit: sentències com aquestes ens mostren, per desgràcia, com la lògica del poder dels estats s’imposa sobre la dels drets individuals i col·lectius, fins i tot en aquelles institucions de les quals teníem alguna esperança que els defensessin. Quan diem que cal internacionalitzar els nostres conflictes nacionals, doncs, i els definim com a conflictes europeus, no fem sinó descriure una via molt llarga i dura que els nostres pobles hauran de seguir fins arribar al reconeixement de la plena sobirania. Europa, l’autoanomenada “comunitat internacional”, no ens els reconeixeran gratuïtament. Com tantes vegades a la història, allò que per als oprimits és una evidència –l’opressió que sofrim, en aquest cas els pobles als quals se’ns nega la sobirania, i les vies per aconseguir-la– només ho reconeixeran els opressors –i els qui els avalen– quan no els quedi d’altre remei que fer-ho.

Aquí podeu trobar tots els apunts d’aquest bloc on faig referència a la llei espanyola de partits i la privació de drets humans i polítics a una part substancial del poble basc.