Paciència i constància després del 13-d

Un 30 per cent de mitjana de participació en el conjunt dels 166 municipis on s’han fet consultes aquest diumenge és un molt bon resultat. He participat durant unes hores en una mesa electoral a Sant Cugat del Vallès i puc donar testimoni de les dificultats que s’han hagut de véncer, sobretot per la negativa dels poders executiu i judicial espanyols a facilitar els censos oficials als organitzadors. Sense censos oficials, el simple fet de fer la consulta ja era un èxit d’entrada. I més, quan s’ha obert el ventall del dret a vot a partir dels 16 anys d’edat i als immigrants residents a cada municipi on es feia la consulta. És a dir, s’ha ampliat el cens de votants més enllà dels qui es comptabilitzaven en consultes oficials anteriors.

Tothom que hagi tingut dret a participar en unes eleccions o en un referèndum organitzats des dels poders públics sap que, dies abans de la data electoral, cada persona que té dret a votar rep una tarja a casa indicant-li a quin col·legi electoral hi ha la mesa que li ha estat assignada per emetre’l. Aquest col·legi no ha estat improvisat –com ha calgut fer ara–, sinó que la majoria de les vegades coincideix amb el de l’anterior votació i és conegut pels votants potencials. Sap també que els mitjans públics de comunicació ofereixen debats i informacions públiques sobre les diferents opcions abans de les votacions –i no després, com de forma vergonyant diuen que faran a TV3– i que aquestes mateixes opcions tenen espais gratuïts en els mitjans públics per exposar-hi les seves propostes. I que hi ha, a més a més, campanyes públiques, pagades amb els diners dels contribuents, instant a la participació. Entre moltes altres coses que faciliten i conviden a l’exrcici del dret al vot.

Res d’això es va donar el 13 de setembre passat a Arenys de Munt ni s’ha donat aquest 13 de desembre. Ni tan sols aquells partits que abonaven les consultes hi han abocat quantitats significatives i suficients de diners per potenciar-les. A Sant Cugat no he vist ni un sol cartell d’aquests partits –només alguna escadussera pancarta artesanal (és a dir, feta a mà) de les joventuts d’ERC– cridant al vot. No vol dir que no hi fossin, però no les he vistes, i m’he passejat pels llocs cèntrics de la ciutat. Potser hi ha hagut alguna aportació econòmica d’aquests partits. Ho ignoro. Però no crec que hagi sigut ni substancial ni suficient. Com tampoc no sé si n’hi ha hagut alguna d’aquests mateixos partits per fer publicitat de les consultes als mitjans locals i comarcals. Però l’abast d’aquesta aportació em sembla que ha sigut, si ningú no ho desmenteix, més aviat escassa. Esclar que tampoc no hi haurà aportació de diner públic, després, a aquests mateixos partits en funció dels resultats de les consultes a diferència del que passa en les convocatòries oficials.

Una altra cosa ha estat l’aportació del voluntariat, generós i incansable, perquè les consultes hagin estat un èxit de participació. Només l’enginy –i la feina que comporta– demostrat en l’elaboració del sistema informàtic, que ha permès controlar el vot de milers de votants dels 166 municipis per evitar duplicitat de vot, i garantir així la netedat de les votacions, mereixeria el reconeixement de partidaris i detractors de les consultes. Mai fins ara –potser amb l’única excepció de l’Assemblea de Catalunya, i encara– tants catalans i catalanes ens havíem mobilitzat de forma voluntària per un objectiu polític comú. I això, per  si sol, és ja un fet històric. I mai no ho havíem fet alhora tot trencant tres temes tabús en la nostra societat; rebaixar l’edat del vot als 16 anys, incorporar al dret a vot la població d’origen immigrant resident al municipi sense distincions i votar a favor o en contra de la independència de Catalunya.

Aquest és un procés de llarga durada. I és això el que hauríem d’entendre tots plegats: els defensors del dret a l’autodeterminació nacional i la independència de Catalunya –i dels Països Catalans, que esperem que també arribi aviat–, que ja hem començat a obrir camí de forma massiva, sense complexos i sense atacar cap altra nació, per la via pacífica i de forma netament democràtica, i també els partits polítics catalans. La lluita per la independència és una lluita de llarga volada, que no pot estar subjecta a vicissituds o càlculs electorals immediats. És una lluita d’acumulació pacient i constant de forces, que només podria fer un salt endavant més decisiu si els partits catalans, de forma unitària o majoritària, n’assumissin l’objectiu sense mesquineses partidistes. Però, com que això, em temo, no passarà aviat i només ho aconseguirem acumulant encara més forces, no ens ha de fer por que el camí sigui llarg (també ho és el camí d’Ítaca, que canta Llach en paraules del poeta Kavafis).

L’únic perill en aquest llarg camí és la desunió. Ara tenim al davant les futures consultes del 28 de febrer i el 25 d’abril de l’any vinent i les que puguin seguir fins anar completant el mapa de Catalunya i obrint camí a les Balears i al País Valencià. Després, haurem de consolidar el que ha sigut la feina de tots aquests dies, perquè no resulti efímera i es pugui aconseguir una plataforma cívica estable,  on tots i totes ens trobem còmodes sense preguntar-nos de quin partit som o a quina disciplina obeïm. I seguir estenent l’objectiu de la independència en el conjunt de la població perquè, amb paciència i constància, puguem preparar una nova consulta –oficial o no, ja ho dirà el temps–, aquesta vegada en un sol dia i, si més no, a Catalunya (la resta dels PaÍsos Catalans –ho espero i caldrà també treballar-hi sobretot des de cada país– ja s’hi aniran afegint, si la seva gent ho vol).

És cert que els enemics, interns i externs, són poderosos. El principal, hi insisteixo, és la divisió, dimoni atàvic del catalanisme i l’independentisme polítics. Però la força i la iniciativa del poble, a la llarga, ha de resultar més poderosa que la dels opressors. Com cantava en Raimon, “qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. I és que, ara li toca a l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 14 de desembre del 2009)

(La foto –celebració a la plaça de la catedral de Vic– és d’Adrià Costa d’Osona.com)