On no arriben els partits, hi arriben els jutges

L’alcaldessa d’Arrasate, la independentista d’esquerres basca Ino Galpasoro, i l’independentista d’esquerres català de Terrassa Francesc Argemí,  Franki, ja són a la presó. La primera, en presó preventiva decretada el 30 d’abril pel jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, acusant-la de col·laboració amb ETA i desobediència a la justícia (”mantenint –diu el jutge– una actitud rebel” contra la suspensió d’activitats de l’històric partit basc Acció Nacionalista Basca –ANB–). Com ha fet tantes altres vegades, el superjutge mediàtic, instructor de macrosumaris destinats a empresonar com més bascos i basques rebels millor, s’ha sumat a la campanya engegada pels partits majoritaris al Congrés espanyol dels diputats, i la premsa afí, amb el suport del PNB, per treure ANB dels ajuntaments on governa gràcies als vots de la ciutadania. Com que amb la suspensió d’ANB no en tenia prou, ara toca engarjolar els càrrecs electes. I anuncia que d’altres seguiran a l’alcaldessa del poble bressol del potent cooperativisme basc contemporani.

 

La doctrina Garzón, inspiradora dels legisladors espanyols que van aprovar la llei de partits, és prou coneguda: es pot ser d’ETA sense saber-ho, només cal coincidir amb els objectius de la independència i el socialisme i fer alguna cosa per aconseguir-los, com presentar-se a unes eleccions. Com que Ino Galpasoro es va oposar a condemnar ETA per l‘assassinat d’Isaías Carrasco, que havia estat regidor del seu poble pel PSE, i això no li havia comportat el seu cessament legal, perquè els partits proposants de la censura contra ella –PSE i PNB– no van aconseguir la majoria necessària –fins i tot el PP s’hi va abstenir–, va el jutge Garzón i fa allò que els partits no van poder fer. Ino Galpasoro serà alcaldessa, però des de la presó. És a dir, no ho serà. El mateix els pot passar a alcaldes i regidors en tots aquells altres ajuntaments governats per ANB on, un rere l’altre, fracassa l’estratègia de les mocions de censura. Ara, en mitjans del PNB i del govern tripartit basc, es posen les mans al cap per la gosadia del jutge Garzón. ¿I què s’esperaven?

 

Francesc Argemí, Franki, va anar a la presó dos dies abans, aquesta vegada en compliment de condemna ferma: dos anys i set mesos, ratificada pel Tribunal Suprem espanyol. La causa: oposar-se a la presència de la bandera del Regne d’Espanya a l’ajuntament de la seva ciutat. Un objectiu que compartim molts catalans i catalanes –fins i tot algun partit governant a la Generalitat n’havia fet campanya; ¿se’n recorden d’allò d’“Un país, una bandera”?–, que veiem en l’ensenya del Regne d’Espanya el símbol de l’opressió i la negació dels nostres drets nacionals. Ultratge a la bandera i atemptat a l’autoritat, i a la garjola.

 

Tant li fa la causa de l’empresonament: en cap cas, violència armada. L’exalcalde català de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, ministre nacionalista espanyol (d’esquerres?) de Treball i immigració, ha saludat amb entusiasme l’empresonament de l’alcaldessa d’Arrasate. No ha dit res –almenys no em sona que hagi estat publicat– de l’empresonament del seu connacional (segons el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els representants legals dels catalans administrats per la Generalitat de dalt diuen que Catalunya és una nació) i independentista català Francesc Argemí, Franki. Per Corbacho “la gent que dóna suport directament o indirectament a la violència no pot formar part de cap govern”. “A ETA –va afegir– només li queda un camí, que és acabar a la presó”. Se suposa que, com a bon nacionalista espanyol, tant és d’ETA qui va assassinar el seu company socialista basc com l’alcaldessa. Sense matisos. Sense escletxes. Sense esperança, doncs.

 

Dimarts passat, en un acte de presentació d’una iniciativa de diàleg intercultural i interreligiós que impulsa Baketik, centre basc per la pau i l’elaboració ètica de conflictes, el qui va ser fundador i dirigent d’Elkarri, Jonan Fernández, deia que –en l’actual situació– al País Basc s’albiren dos possibles finals: un, ordenat, com a Irlanda, i un altre, desordenat, policial, “que no descarto”, va dir. Segons Jonan Fernández, la gent al País Basc és cinc anys per endavant del moment polític, i “l’actual versió del conflicte –va dir– no té futur, perquè la realitat la superarà, i som en el cicle final de la versió violenta del conflicte”. Estic d’acord amb la primera part de l’argumentari del dirigent pacifista: el conflicte pot acabar per la via policial, però ¿això serà acabar? De moment, la realitat que s’imposa avui al País Basc segueix essent la violenta, i l’empresonament de centenars de bascos i basques, fins i tot els qui lluiten per la via pacífica per les llibertats col·lectives, no sembla pas que porti a la via pacífica que, hi estic d’acord, la majoria de la ciutadania basca desitja.

 

Dos escarments més, doncs: per als independentistes d’esquerres bascos que no volen rendir-se com els exigeix el nacionalisme espanyol, incapaç de reconèixer una cosa tan democràtica com el dret dels bascos a decidir si segueixen lligats al Regne d’Espanya o se’n volen deslliurar, i per als independentistes d’esquerres catalans que no volen que onegi en els ajuntaments catalans la bandera d’aquest mateix Regne d’Espanya. Per cert, la mateixa que, passant a matadegolla els qui la combatien, el generalot va treure de les escombraries de la història, on l’havia llençada l’onada republicana l’any 1931, i va fer-la insígnia suprema del règim feixista, de qui la va heretar la monarquia en què el generalot va llegar la seva successió.

 

Amb poques hores de diferència, ertzaina i mossos d’esquadra carregaven –no pas pacíficament– contra els qui donaven suport als dos empresonats. En defensa, esclar, de la legalitat del Regne d’Espanya i la seva unitat constitucional. I encara els constitucionalistes espanyols diran que la seva Constitució garanteix totes les llibertats. Sobretot –con es pot veure– les d’expressió, associació i manifestació. 

 

Lliçons d’Irlanda i del Nepal

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català “Sí al procés de pau” i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d’abril el canal 33 estrenava el documental “Diumenge a les 5″, que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà. 

 

 

Tant la seva intervenció com les de l’advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l’Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d’un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d’apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l’hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l’excarceració.

 

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l’exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l’editorial Espejo de Tinta, amb el títol de “Diario de una tregua. Una oportunidad perdida”. Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. “No estic d’acord amb l’excerceració –escrivia el 4 d’agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d’Aralar, Mikel Basabe–(…) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d’un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren”.

 

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l’anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure’ls. 

 

Aquest dilluns 21d’abril comença a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d’elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

 

A l’altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S’han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d’aconseguir la majoria en l’Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d’abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure’n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L’única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d’una o altra manera– del dret a l’autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d’hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

 

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l’expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l’actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d’Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’abril del 2008

 

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

 

Els organitzadors de la campanya “Sí al procés de pau“, en suport al retorn al procés de pau al País Basc, organitzen dos passis del documental “Sunday at 5″, coproduït per Batabat, TV3 i EITB, sobre el procés de pau a Irlanda del Nord de la mà de dos expresos, un republicà i l’altre unionista. A banda l’interès del documental –que passarà TV3 properament, cal destacar la participació dels protagonistes irlandesos en els actes.

 

AQUESTA ÉS LA CONVOCATÒRIA

 

Companyes i companys,

 

Després d’unes setmanes de treball amb els periodistes de Batabat, la setmana vinent

(amb el motiu del 10è aniversari dels històrics acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord),

la productora Batabat i ‘Si al procés’ organitzarem conjuntament dos actes de presentació del documental

‘Sunday at 5’ –que s’emetrà a TV3- amb el seus protagonistes.

 

L’agenda d’actes queda així. Calen acompanyats, difusió i molta gent. Ja ho anem parlant.

 

EL DOCUMENTAL “DIUMENGE A LES 5″

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

Presentació del documental i debat sobre el paper dels presos en el procés

 

Presentacions amb:

Seamus KELLY, expres de l’IRA

William McQuiston, expres de l’IDA

Gemma Calvet, advocada i assessora del documental

Oriol Cortacans i Joan Lòpez, guionista i realitzadors

 

[AGENDA D’ACTES]

DIMECRES 9

11.30 Col·legi de Periodistes. Roda de premsa

19.30 CCCB · Aula 1 · Presentació del documental

 

DIJOUS 10

12.00 Aula Magna · Facultat de Ciències de la Comunicació · UAB

Amb el suport de l’Observatori sobre la Cobertura Informativa dels Conflictes

18.00 Trobada de treball interna de ‘Si al procés de pau’ amb tots dos expresos

 

Us demanem la màxima difusió (als quatre vents).

 

Gràcies sense treva.

Vells enemics irlandesos, junts a Brussel·les

No em resisteixo a reproduir la foto que divendres passat publicava el diari basc Gara. Una imatge semblant a les que algun dia espero poder veure –o que ho vegin els meus fills– tenint com a protagonistes bascos i catalans. Després d’anar a matadegolla anys i panys, ara els vells enemics governen junts i representen el seu país –per un, part del vell imperi; per l’altre, part de la vella colònia, independent des del primer terç del segle passat– anant pel món a recabar suport a un projecte comú de mínims. Tot plegat, fet possible perquè el vell imperi ha reconegut als ciutadans i ciutadabes irlandesos dels territoris del nord de l’illa el dret a decidir si volen seguir formant part de l’imperi o deslliurar-se’n. La crònica de Gara val la pena llegir-la amb deteniment, i aconsellar que la llegeixin aquells que diuen que, amb la independència, bascos i catalans deixaríem de pertànyer a la Unió Europea: quina bajanada!