Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2007

El periodista Agustí Pons ha escrit a “Els Temps indòcils” (Angle Editorial) una brillant crònica dels temps que van des dels seus inicis a “El Noticiero Universal”, l’estiu del 1963, fins al seu retorn a l'”Avui”, el setembre del 1984, després de més de tres anys com a cap de gabinet del conseller de Cultura Max Cahner en el primer govern de Jordi Pujol. Una crònica en què destaquen els retrats dels personatges: accentuant-ne els trets caricaturescos quan parla dels antics companys del “Ciero”; implacable quan ho fa d’aquells que qualifica com a mandarins de la cultura o de la impostura dels intel·lectuals. Un dels capítols més contundents, en aquest sentit, és el que dedica, a la manera d’una carta, a la divulgadora del marxisme Marta Hannecker, molt llegida en aquells temps indòcils. Per alguns, pocs, té paraules amables. Per sobre de tots, Josep Faulí, el seu primer director a l'”Avui”.

Especialment interessants són les seves reflexions sobre el periodisme –i d’una lucidesa notable, les pàgines dedicades a l'”Avui”– i sobre l’evolució ideològica pròpia: del llibertarisme anarquista al liberalisme polític més o menys socialdemòcrata o democristià. El relat que fa de les seves converses amb Frederica Montseny i la descripció de la “immensa olla de grills” que, segons diu, era en aquells moments la CNT donen algunes claus d’aquesta evolució.

Però, del llibre d’Agustí Pons, tant interessant és el que hi diu com el que calla. Un exemple prou gràfic: tot i les pàgines –la majoria ben poc amables, per cert– que li dedica Josep Maria Huertas a “Cada taula, un Vietam” (edicions de La Magrana), on rememora els mateixos temps, Agustí Pons només l’anomena una vegada, per dir que formava part de la redacció de “TeleExprés”, i l’al·ludeix de forma críptica una altra, quan escriu: “Mai no he cregut, però, que en el periodisme dels anys seixanta i setanta cada taula fos un Vietnam”. Fins i tot, Pons sembla oblidar que la primera vaga de premsa després de la guerra la vam fer els periodistes catalans el juliol del 1975, quan van empresonar l’Huertas –uns fets que silencia–, i no l’abril del 1977, quan vam parar per reivindicacions salarials, com diu ell.

Read Full Post »

Mentre als territoris del País Basc sotmesos a la sobirania espanyola, Batasuna i la majoria de llistes de l’esquerra independentista són exclosos de participar en la jornada electoral del 27 de maig, a l’altra banda de la muga, sota sobirania francesa, els patriotes bascos d’esquerra preparen unes altres eleccions: les legislatives del 10 i el 17 de juny. No diuen que a la Unió Europea ja no hi ha fronteres? Com és que, mentre Batasuna no pot participar en unes eleccions al Regne d’Espanya, sí que ho pot fer a la República Francesa?

Aquestes legislatives seran un bon termómetre per veure fins a quin punt ha augmentat la consciència d’identitat basca a Zuberoa, Lapurdi i Nafarroa Behera, una qüestió clau per avaluar les possibilitats de fer realitat algunes de les revindicacions de l’independentisme basc d’esquerres per al procés de pau. Tot i que –a diferència de l’espanyola, que ha hagut de recórrer a la infame Llei de Partits per marginar un sector de l’electorat– la normativa electoral francesa prima els partits més poderosos del sistema republicà en detriment dels petits, i per tant fa pràcticament impossible que els qui tenen un abast territorial petit arribin al Parlament, no hem d’infravalorar els resultats d’aquestes legislatives. I més en aquesta ocasió, en què a les tres circumscripcions basques del departament dels Pirineus Atlàntics s’hi presentaran candidatures d’Euskal Herria Bai. Una coalició formada per Abertzaleen Batasuna (equivalent a Aralar al País Basc del Nord), Batasuna i Eusko Alkartasuna.

El PNB, que inicialment havia firmat la carta base del programa comú, se’n va desmarcar després de l’atemptat del 30 de desembre a Barajas, exigint que els partits integrants de la coalició condemnessin la violència d’ETA, i ara dóna suport al nou partit del centrtista François Bayrou: el Moviment Demòcrata (UDF-MD). Tot i les dificultats que planteja el sistema electoral francès també per a uns bons resultats de la UDF-MD i els problemes afegits que té la nova formació precisament als Pirineus Atlàntics per les baixes destacades que ha sofert i que afavoreixen el partit del president Sarkozy, la decisió del PNB no deixa de tenir la seva lògica. El PNB està adherit al Partit Demòcrata Europeu (en què el president Maragall té posades tantes esperances) i gràcies a la UDF, la formació que fins ara liderava Bayrou, i altres aliats, manté una certa presència europea, després que el PP de José Maria Aznar fes expulsar els bascos de la internacional democristiana tot i que el PNB n’havia estat un dels fundadors.

Veurem ara si aquest suport electoral es traduirà en alguna contrapartida, programàtica o de presència institucional, per als nacionalistes bascos com apunten algunes informacions. No hem d’oblidar que, el gener del 2005, François Bayrou, occità i parlant de la llengua d’oc, va proposar una esmena a l’article de la Constitució Francesa que atorga al francès el caràcter de “llengua de la República”, perquè s’hi afegís “el respecte de les llengües regionals”, entre elles el basc i el català. Una esmena que va ser rebutjada. D’altra banda, durant la primera volta a les presidencials franceses, Bayrou es va comprometre a signar, si era elegit, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que la República Francesa encara no ha firmat.

Pel que fa a la coalició Euskal Herria Bai, en el seu programa defensa, entre d’altres qüestions, la institucionalització del País Basc del nord, mitjançant una consulta sobre el reconeixement d’un Departament Basc, amb àmplies competències en desenvolupament econòmic, gestió del territori, relacions transfrontereres i política lingüística; la cooficialitat de l’euskara; la defensa d’un procés de resolució democràtica del conficte basc; el desenvolupament de les relacions entre el País Basc del nord i del sud; mesures mediambientals que garanteixin un creixement sostenible, i la defensa de condicions dignes de vida i treball.

Encara hi ha d’altres candidatures en què caldrà posar atenció en les legislatives franceses al País Basc del Nord: sobretot les dels Verds i, en concret, la de Martine Bisauta, a la cinquena circumscripció. En el curs de les fracassades negociacions entre el Partit Socialista Francès i els Verds per integrar una sola candidatura, els socialistes d’aquesta circumscripció van presentar “una imatge caricaturitzada de la candidata Verda, assimilant-la a una militant abertzale”, segons Le Journal du Pays Basque (12-5-07). Martine Bisauta defensa la consulta per la creació del Departament Basc, el reconeixement de l’euskara i el desenvolupament de les relacions amb el País Basc del sud. Punts en què coincideix amb el programa d’Euskal Herria Bai.

Finalment, una altra dada a tenir en compte: les darreres setmanes s’han produït al País Basc del Nord un seguit d’atemptats contra immobiliàries, instal·lacions residencials i turístiques, similars a les que es produeixen de tant en tant contra interessos francesos a Còrsega. Aquests atemptats han estat reivindicats per comunicants anònims, i no poden ser atribuïts a cap organització estable. Però no deixen de ser un advertiment que el nou primer ministre francès, François Fillon, fill de mare basca, faria bé de no menystenir.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 21 de maig del 2007

Read Full Post »

La contaminació basca ha arribat al Centro Dramático Nacional (espanyol), però ni el fiscal general Conde Pumpido ni els jutges instructors de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón i Fermando Grande Marlaska se n’han assabentat encara. Amb notable èxit de públic –ara està de gira al Tívoli de Barcelona–, aquesta institució teatral està donant aixopluc al grup Animalario que representa el Marat-Sade de Peter Weiss en versió d’Alfonso Sastre, destacat dramaturg vinculat a l’esquerra abertzale. Segons va explicar dijous a Minoria Absoluta (RAC1) l’actor Fernando Tejero, Pedro J. Ramírez els va dedicar un editorial a El Mundo en l’època de les manifestacions del PP a Madrid contra la negociació i ETA. El capità manaia del diari madrileny –segons va explicar l’actor– va marxar del teatre a mitja sessió i va escriure que, si els manifestants haguessin passat pel davant del teatre madrileny on es feia la funció, l’haurien cremat. Mesura, com se sap, molt apropiada per combatre la pesta que –segons els defensors de la unitat espanyola– està empastifant la seva estimada pàtria comuna i indivisible. Per cert que el mateix Alfonso Sastre firmava fa poc un article al diari Gara (4 de maig del 2004), titulat “!Otra vez progroms, qué vergüenza!” on deia, referint-se a la il·legalització de les llistes abertzales: “Estúpides expressions –o expressions d’estupidesa– com aquesta (llistes contaminades), que considera determinades idees com a simptomàtiques d’una malaltia infecciosa, tenen un antecedent en aquella famosa pesta que va arrasar Milà i va donar lloc a la persecució i la tortura –fins que van declarar ser culpables de contaminació pública– d’unes persones que van ser anomenats untatori, i a qui es va acusar de contaminar les muralles de la ciutat per propagar aquella pesta”. I acaba recordant quan a les Espanyes s’exigia certificat de “puresa de sang” per no ser acusats de contaminació jueva o morisca i arriscar ser cremats a la foguera. Com deia Pedro J.

Humbert Roma

Read Full Post »

El candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha dit que si guanya tancarà les que ell anomena “narcosales” –és a dir, el servei de salut públic que actualment s’ofereix a les persones addictes a les drogues en llocs controlats i amb garanties sanitàries– de la Vall d’Hebron i el Raval. I ha afegit que farà un mapa d’equipaments “per comprovar quins llocs són més idonis per instal·lar aquestes sales i fer-ho sempre amb el consens de tots els partits i dels veïns”.

Com a veí que sóc, i de fa molts anys, del Parc de la Vall d’Hebron, he hagut de suportar que durant setmanes i setmanes el nom del nostre barri s’hagi associat a una protesta que ha fet seva el candidat del PP. Una protesta fonamentada en arguments demagògics –com que les “narcosales” fomenten el tràfic de drogues al seu voltant– i, sobretot, demonitzadora d’unes instal·lacions necessàries per evitar que una malaltia –la drogodependència– derivi en d’altres tant o més greus per la manca de control sanitari dels malalts.

“Quina vergonya, Humbert”, em deia fa uns dies una veïna del barri, amb qui havíem coincidit en les lluites veïnals a les acaballes del franquisme i el primer postfranquisme. Ella ha viscut en la seva pròpia família el drama de la drogaaddicció, i la sida, i en aquells temps no hi havia “narcosales”. Durant una temporada, a la porta de la meva escala, hi havia hagut petits traficants que hi feien intercanvis. I no hi havia “narcosales”, ni lluny ni a prop. Les farmàcies dels nostres barris saben prou bé com –quan no hi havia “narcosales”– han hagut de facilitar xeringues estèrils a nois i noies que es drogaven, per evitar-los el contagi d’altres malalties.

Alberto Fernández Díaz, amb la seva demagògia obsessionada per una concepció repressiva de la seguretat, diu que posarà “narcosales” només on les acceptin els veïns i tots els partits. Com vol que les acceptin, si ell mateix les demonitza donant la raó als qui encapçalen la protesta? Una demonització, per cert, ben hipòcrita, com ho és la dels qui condemnen el consum de les drogues il·legals i, alhora, es vanten de consumir-ne de legals, com l’alcohol i el tabac, i critiquen els qui els adverteixen de la perillositat de la seva addicció. I, fins i tot –com fa ben poc el president d’honor del seu partit, José María Aznar–, fan befa de la legislació que sanciona el consum de begudes alcohòliques quan es condueix vehicles de motor.

Humbert Roma

Read Full Post »

Tot i que el fiscal diu que no veu relació entre ETA i el diari Egunkaria, tancat l’any 2003 per ordre de Juan del Olmo, jutge instructor de l’Audiència Nacional Espanyola, la Secció Primera del Penal de la mateixa Audiència ha dictat ordre d’obertura de judici oral contra set dels directius i periodistes del que llavors era l’únic diari en llengua basca. Entre els acusats hi ha el que n’era director, Matxelo Otamendi, que ara dirigeix el diari “Berria”, també en basc. El tribunal ha fet cas a l’acusació particular, que actua en nom de l’Associació de Víctimes del Terrorisme i de l’associació “Dignidad y Justicia”. Entre els membres d’aquest Tribunal hi figura Nicolás Poveda, que també va ser membre del tribunal que va jutjar el sumari 18/98, contra independentistes bascos (vegeu l’article que he recollit en aquest mateix bloc sobre el 18/98), encara pendent de sentència. Entre els acusats hi havia directius i periodistes del diari “Egin” i la sentència podria ser un significatiu precedent per al judici d'”Egunkaria”. Un i altre diari van ser tancats per ordre d’un jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola (Garzón i Del Olmo) i no han tornat a publicar-se.
Els jutges segueixen llençant benzina a un incendi que semblava en vies d’extinció (Bernardo Atxaga utiliza la metàfora de l’incendi aplicada al conflicte basc en el terrible desenllaç de la seva novel·la “Un home sol”. Un llibre de lectura aconsellable ara que som en una cruïlla tan decisiva entre la guerra i la pau).

Humbert Roma

Read Full Post »

Dimecres passat, 14 de març, setze mesos després d’haver-se iniciat, va acabar a les instal•lacions de l’Audiència Nacional
espanyola a la Casa de Campo de Madrid el judici pel sumari 18/98. El dissabte 10 de març, milers de persones, amb el suport de tots
els partits bascos excepte PSE i PP, es van manifestar a Bilbao demanant l’absolució dels 52 acusats per qui el fiscal manté peticions
de presó.

Però el soroll mediàtic a l’entorn d’una altra manifestació –la del PP a Madrid el mateix dia, contra el procés de pau– i un
altre judici –pels atemptats de l’11 M– han amagat a l’opinió pública la transcendència d’aquesta vista en què ha estat
jutjada una part molt representativa de l’independentisme basc. Ben segur que també ha ajudat a aquest silenci el fet que es tracta
de persones acusades de pertànyer “a l’entorn d’ETA”, insòlita qualificació penal que es va treure de la màniga el jutge Garzon i després
van fer seva el PSOE i el PP amb la Llei de Partits.

Al llarg de setze mesos –després d’haver sofert molts d’ells tortures i empresonament, dipositat fiances multimilionàries i
esperat set anys que Garzón tanqués la instrucció i l’Audiència comencés el judici (vegeu, per tot plegat, el llibre “Libertad de expresión y
opinión en Euskal Herria”, redactat per l’Observatori de drets humans d’Euskal Herria i l’Associació basca d’advocats, que es pot
consultar a www.behatokia.info)–, els acusats han hagut de viatjar a Madrid gairebé cada setmana i fer-hi estades de tres i
quatre dies seguits, amb el que això ha representat per les seves feines i economies. Cinc dels 58 processats no han arribat al final de
la vista perquè han mort durant el període d’instrucció o el judici. El darrer d’ells, Jokin Gorostidi, un dels condemnats a mort al consell
de guerra de Burgos l’any 1970 i indultat llavors per la mobilització popular, va morir el dia abans d’haver de declarar davant del
tribunal.

Només a un dels processats, l’advocat Pepe Uruñuela, de la Fundació Joxemi Zumalabe, li han estat retirats els càrrecs durant el judici
per considerar el fiscal i l’acusació particular que no hi havia proves. Tot i que el fiscal ha rebaixat les penes demanades, els 52 que
queden arrisquen un total de 484 anys de presó. Les peticions més elevades són per quatre imputats per la seva relació amb el Consell
d’Administració d’Orain, l’editora del diari “Egin”: 19 anys de presó per cadascun. Per la resta, el fiscal demana penes d’entre quatre i
tretze anys. Per al director i la subdirectora del diari, els periodistes Xabier Salutregi i Teresa Toda, el fiscal demana set anys de presó
per cadascun.

Què s’ha jutjat al 18/98? Fonalmentalment idees i militància social i política. Cap acusació per fets concrets, com no siguin qüestions tan
esotèriques, que s’han esvaït al llarg del judici, com que les pàgines d’anuncis del diari Egin haurien servit per donar consignes d’ETA.
O que empreses amb dèficit o amb facturacions irrisòries haurien servit per finançar-la. Garzón va acumular en aquest procés un conjunt
heterogeni de causes que només tenien en comú la dèria del jutge instructor per combatre l’esquerra independentista basca.
Començant per la que va originar amb el tancament del diari Egin i l’emissora de ràdio Egin Irratia (tretze acusats de col•laborar
amb el “front informatiu d’ETA”). I seguint per les que implicaven membres d’Ekin (organització destinada a impulsar el moviment
independentista d’esquerres, amb objectius com la defensa de la llengua basca i l’ensenyament vinculat al país, millores sociolaborals
i mediambientals… Setze acusats d’impulsar la desobediència civil i tenir els mateixos objectius que ETA), Fundació Joxemi Zumalabe
(constituïda legalment l’any 1996 per recolzar els moviments socials o populars al País Basc. Nou acusats d’impulsar “el projecte de
desobediència civil d’ETA-KAS, amb els objectius explícits de subvertir l’ordre constitucional”, tot i que consta que la Fundació defensa
una actuació pacífica i contrària a la lluita armada. Entre d’altres, el fiscal els acusa de promoure el document d’identificació basc),
l’Associació Europea Xaki (legalitzada l’any 1996 i dedicada a donar a conèixer la realitat cultural, lingüística, social, econòmica i política
basca i crear lligams de solidaritat entre realitats nacionals arreu del món. Sis acusats de col•laborar amb les relacions exteriors
d’ETA) i l’anomenat “front de les empreses” (vuit acusats de formar el “front econòmic” d’ETA).

Les irregularitats de la instrucció i el judici han estat abastament denunciades pels juristes d’altres països que hi han assistit com a
observadors internacionals, entre ells alguns catalans. August Gil Matamala, expresident de l’Associació d’advocats demòcrates
europeus, ha dit que amb aquest judici “s’ha inventat el terrorisme desarmat i, aviat, potser inventaran el terrorisme pacífic”.
L’exlehendakari Carlos Garaikoetxea, qualificava el judici de “tumultuari” i deia –en un article al diari “Gara” (10-3-07)–
que es tracta d’una “mena d’auto de fe per on han desfilat periodistes, promotors de mitjans de comunicació, objectors de consciència,
activistes de l’euskara i gent de condició molt diversa posada al sac comú del filoterrorisme”. [El dia a dia del judici pel 18/98 es pot
seguir a la web del Col•lectiu de suport 18/98+ (www.18-98plus.org). També s’hi troba la documentació corresponent].

“Els jutges diuen que el nostre objectiu és subvertir l’ordre constitucional –va dir divendres passat un dels portaveus dels
acusats, Mikel Korta, en una roda de premsa a Bilbao–. Nosaltres diem que la Constitució espanyola no és acceptada a Euskal
Herria, els ciutadans bascos van donar l’esquena a aquesta Constitució que els espanyols van pretendre imposar-nos”. La sentència
pel 18/98 serà una bona pedra de toc per al futur del procés de pau. Tant si es produeix abans com després de les eleccions
muncipals del maig –un altre test de les intencions del Govern espanyol sobre el reconeixement de l’esquerra independentista
basca com a interlocutor, sense retallades del dret dels seus votants a ser representats amb tota llibertat–, la influència de les
possbiles condemnes pot ser decisiva per al manteniment del suport d’amplis sector de l’esquerra independentista al procés de pau o
el seu allunyament de la via pacífica i democràtica. Encara és recent el retorn a la presó de 22 joves de Jarrai-Haika-Segi, després que
el Tribunal Suprem augmentés les penes que els havia imposat l’Audiència Nacional espanyola. I, després del 18/98, hi ha previstos
judicis similars, com el que amenaça encara periodistes i directius del diari “Egunkaria”, que és pendent de judici tot i que el fiscal ha
reconegut que no hi ha indicis penals. L’acusació particular i els jutges sembla que no pensen el mateix.

Com deia Mikel Korta en la roda de premsa, “darrere l’acusació que el nostre objectiu era subvertir l’ordre constitucional, hi ha el moll
de l’os del conflicte entre Euskal Herria i l’Estat espanyol”. En aquest context, seria bo que el Govern espanyol tingués en compte les
sàvies paraules de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, de 9 d’abril del 2002, condemnant Turquia per la
il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble): “El Tribunal –diu la sentència– accepta que els
principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris
als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats
comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són
relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis,
cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i
amb els principis democràtics en què es fonamenta”. Assenyada conclusió: si les idees no poden defensar-se, i fer-se efectives, per la
via democràtica, el monopoli de la seva defensa es deixa als moviments armats. El Govern del Regne d’Espanya faria bé de prendre´n
bona nota.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 21 març de 2007

Read Full Post »

Ja ha començat la campanya electoral per a les municipals. Si segueixen com en la precampanya, tornarem a veure els partits tirant-se pel cap frases fetes, tòpics insubstancials, insults camuflats en metàfores barates… Tot, excepte propostes concretes, no demagògiques ni populistes, per a allò que es decideix en aquesta ocasió: la composició dels ajuntaments i el govern de pobles i ciutats, el consell general de l’Aran, els parlaments autonòmics de les illes balears i el País Valencià, els consells insulars… Les informacions més mediàtiques –encara la televisió mana sobre la resta– estaran dominades per l’enfrontament entre els dos grans partits espanyols, encara que en llocs com Catalunya o el País Basc el PP no hagi arribat a ser mai el segon partit en el vot dels ciutadans.

El PP imposarà, com porta fent durant l’actual legislatura espanyola, la seva agenda temàtica: il·legalització de Batasuna i enduriment –encara més?– de la situació dels presos, corrupció econòmica o el que vingui a tomb per empastifar l’enemic, seguretat ciutadana, immigració… I el PSOE s´hi tornarà amb la mateixa moneda; que tu vas il·legalitzar, jo més… que tu em dius corrupte, tu més… A Catalunya, els protagonistes són més diversos i la política és més plural, però el debat electoral segueix verals semblants. Al País Valencià i les illes, la novetat de la unió electoral de forces nacionalistes i d’esquerres que abans anaven per separat pot aportar algun al·licient i una certa dignitat a la campanya, si saben allunyar-se del camí que marquen els dos grans.

Com que a les nacions sota sobirania espanyola cada dos per tres estem d’eleccions –un dels avantatges que ens portaria la independència seria la possibilitat de racionalitzar els calendaris electorals–, cadascuna de les votacions s’interpeta sempre en clau electoral… per a la propera. Sobretot, en relació a les eleccions espanyoles. I així, com que la solidesa de la democràcia al Regne d’Espanya és més aviat dubtosa –per utilitzar una paraula benèvola–, la campanya electoral es converteix en una mena de subhasta, a veure qui la diu més grossa. I després parlaran de populisme a alguns països americans…

Humbert Roma

Read Full Post »

Older Posts »