Una vegada més, les eleccions al País Basc es faran amb la condició antidemocràtica de privar una part dels ciutadans del seu dret a elegir i ser elegits. El Govern espanyol, les forces policials, el fiscal general i l’advocacia de l’Estat hi han posat tots els seus recursos, fins arribar a investigar 11.700 persones que –segons un llenguatge de cacera de bruixes que comparteixen PSOE i PP– podrien “contaminar” més de cinc-centes candidatures. De res no ha servit que més de vuitanta mil signatures les avalin. Ni tan sols les llistes d’Acció Nacionalista Basca (ANB), l’històric partit nacionalista d’esquerres fundat l’any 1930, que condemna expressament la violència en els seus estatuts, han estat lliures d’aquesta investigació. Un partit que va formar part de la coalició republicanosocialista el 1931, del Front Popular i del primer Govern basc l’any 1936, on també hi havia el PSOE, i del Govern de la República Espanyola presidit pel socialista Juan Negrín el 1938. Un partit que és legal, ja en el posfranquisme, des del 1977.
El dijous 3 de maig i la matinada del 4 –quan falten poc més de vint dies per les eleccions municipals i forals– el Tribunal Suprem ha anul·lat la totalitat de les candidatures d’Abertzale Socialistak (246) i 133 d’ANB (més de la meitat de les presentades). I ha dit que el Govern espanyol hauria d’haver il·legalitzat ANB, tot i que el jutge Garzón no hi va trobar motiu d’il·legalitat. A aquestes candidatures, ara, només els queda el recurs al Tribunal Constitucional, que els seus advocats han tingut 24 hores per preparar i que haurà d’estar resolt el dijous 10 de maig.
L’atemptat d’ETA el 30 de desembre a Barajas –el primer amb resultats mortals des del 30 de maig del 2003– va posar a la vora de l’abisme l’encara no nat procés de pau, que ja portava mesos empantanegat sense que el Govern espanyol fes ni un sol gest significatiu per afavorir-lo, tot i les declaracions solemnes implicant-hi els parlaments espanyol i europeu. La jornada electoral del 27 de maig pot suposar el punt i final. Mentre Zapatero, després de l’atemptat, ja va donar per acabat un procés que ni tan sols no havia començat, dos representants d’ETA deien en una entrevista al diari “Gara” , el 8 d’abril, poc abans del Dia de la Pàtria Basca, que “ETA no es pot imaginar unes eleccions sense l’esquerra abertzale. Fer unes eleccions no democràtiques suposaria apostar per allargar el conflicte”.
Tant de soroll per no res? Fa la impressió que les il·lusions obertes per la declaració de Batasuna a Anoeta, els discursos enfervorits i optimistes de Zapatero i l’alto el foc d’ETA només fossin un miratge i que ara tornem a la crua realitat. M’agradaria que tan sols fos una impressió i que, en el rerefons, els principals protagonistes del conflicte encara es moguessin per trobar una sortida dialogada, com insinuava el 16 d’abril el setmanari francès”L’Express” arran de la detenció –diuen que per casualitat, estranya casualitat– en territori sota sobirania francesa de dos membres d’ETA que van exhibir proves, com ara el número de mòbil d’un funcionari del ministeri de l’Interior i home de confiança de Sarkozy o noms de diplomàtics suecs i noruecs lligats al procés de pau, que els acreditarien com a membres de l’equip de negociadors.
Certament que el Partit Popular ha posat, un dia sí i l’altre també, els socialistes governants contra les cordes. Però això ja era previsible. Zapatero i el PSOE havien compartit estratègia amb el PP per a la resolució del conflicte basc i sabien el pa que s’hi donava. És precisament aquesta estratègia compartida llavors el que s’ha convertit ara en el principal obstacle per avançar en el procés de pau. La nefasta Llei de Partits, destinada a posar en la il·legalitat un sector de la població per les seves idees polítiques, és fruit d’aquesta estratègia. I una nova política per aconseguir la pau definitiva havia d’implicar, com a primer pas, la retirdada d’aquella llei. Perquè ¿com es pot dir que són els partits els qui han d’abordar el debat polític per a la resolució del conflicte, i mantenir alhora en la il·legalitzat aquell que representa les posicions polítiques de l’independentisme basc d’esquerres? ¿No suposa això deixar per ETA l’únic protagonisme en la negociació?
El model de negociació amb dues taules que Batasuna va proposar a Anoeta –ETA i els estats negociarien sobre presos i desmilitarització mentre que els partits assumirien el debat sobre el futur polític del País Basc– no és exclusiu de l’esquerra abertzale i correspon fil per randa a la proposta que va fer, en l’epíleg del llibre “Los últimos españoles sin patria (y sin libertad)” (ed. Cambio), el president del Partit Socialista de Euskadi, Jesús Eguiguren, interlocutor del portaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, durant el llarg període de contactes que va desembocar en la declaració d’Anoeta. Eguiguren insistia en la necessitat d’absència de violència per poder aplicar aquesta fórmula, i l’alto el foc d’ETA semblava condició suficient per avançar per aquest camí. almenys des del març de l’any passat fins a l’atemptat del 30 de desembre. Un temps més que suficient per començar a donar alguns passos en l’articulació de la negociació entre els partits.
Cal dir-ho clar: la il·legalització de l’esquerra abertzale té molt poc a veure amb el fet que no condemni públicament la violència: persones significades del PP –com un dels seus fundadors, Manuel Fraga Iribarne– van ocupar llocs rellevants en el franquisme i ningú no els n’ha demanat compte. Fa ben poc, en un documental televisiu, el mateix Fraga justificava que la policia disparés contra obrers indefensos reunits en una església de Vitòria i en matés cinc, el 3 de març de 1976, sent ell ministre de Governació en plena transició del postfranquisme. El PP no només és legal sinó que es permet demanar fins al paroxisme la il·legalització dels altres. La il·legalització de l’esquerra abertzale respon més aviat a una estratègia que –amb “tarannà” o amb “crispació”– segueix sent l’eix de la política del Govern espanyol: concebre la pau com a fruit de la derrota d’ETA i, amb ella, en un mateix paquet, de l’independentisme d’esquerres basc i els seus objectius polítics.
Uns objectius que, en teoria, es poden defensar però que, de fet, no es poden fer realitat perquè acabarien amb la “indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” (art. 2 de la Constitució). En això coincideixen tant Zapatero com Rajoy. Quan ETA va declarar la treva, Zapatero semblava inspirar-se en textos de dirigents socialistes –com el que he referit d’Eguiguren i alguns d’Ernest Lluch– i de Miguel Herrero de Miñòn, que quan el va escriure era membre del PP, que plantejaven aplicar amb flexibilitat la mateixa Constitució per aconseguir resoldre el conflicte basc. Per desgràcia, fins ara tot indica que aquest perfil de Zapatero no corresponia a la realitat.
Potser on s’ha equivocat més Rodríguez Zapatero és en la seva anàlisi de fins on pot arribar el debat polític que porti a la pau. Vist com van les coses, sembla que només tingui en l’horitzó la victòria sobre ETA, que per ell equival a la pau. Sense anar a les arrels del conflicte nacional en què està immers el Regne d’Espanya ni tan sols preguntar-se si les propostes que hi fa l’independentisme d’esquerres per començar el debat entre els partits –dret del poble basc a decidir la seva relació amb els Estats espanyol i francés, concreció d’un procés democràtic de cara a la unitat dels territoris bascos…– tenen lloc en una societat democràtica. Aquestes no són, d’altra banda, propostes exclusives de Batasuna. Les comparteixen. almenys sobre el paper, d’altres partits bascos. Tan difícil seria discutir aquestes propostes, i les dels altres partits, en una taula de diàleg?
Batasuna, de la seva banda, va confiar en el “tarannà” de Zapatero –en certa manera, com van fer molts sobiranistes catalans i fins i tot el president Maragall, que ara en diu penjaments– i, segurament també, en una sensatesa i maduresa política d’ETA que aquesta va desmentir amb l’atemptat de Barajas. I el PNB, quin paper hi fa en tot plegat? L’esquerra abertzale culpa el partit que presideix Josu Jon Imaz –i també al PSOE– de posar obstacles a la constitució de la mesa de partits, mentre Rodríguez Zapatero dedica elogis públics exaltats al mateix Imaz. A aquestes alçades, del balanç actual del procés, se’n dedueix un únic resultat tangible; la recuperació de les bones relacions entre PSOE i PNB, ben lluny ja de les tensions que es van viure entre els dos partits arran de l’anterior treva d’ETA i el pacte de Lizarra. Unes bones relacions que podrien fer-se encara més evidents en els pactes municipals i forals després de les eleccions.
Si el resultat de tot plegat és tornar, amb alguns matisos, a la situació política anterior als acords de Lizarra i la treva del 1998 –pacte de governabilitat a la comunitat autònoma basca, incloent-hi el retorn del PSE al Govern d’Euskadi i, potser, si els resultats acompanyen, un acord per desbancar la UPN de la majoria en un Parlament navarrès on no hi hagi Batasuna– la conclusió del procés no nat serà ben decebedora. Que el camí cap a la pau seria ple de giragonses i moments difícils ho sabíem des que se’n va obrir la perspectiva. Que pogués acabar amb aquest saldo tan minso és molt menys del que podíem esperar.
El 28 d’abril, va morir el jutge Joaquin Navarro, als 67 anys. El que havia estat jutge degà a Donosti –on havia tingut destacades actuacions contra la tortura de 1981 al 1984–, diputat del PSOE al Parlament espanyol fins l’any 1980 i secretari general de la Junta d’Andalusia, era un fervent defensor dels drets humans i un bon amic del poble basc. Val la pena llegir –o rellegir– algun dels seus llibres, com ara “Buenos días Euskadi” (ed. Foca) i “Fulgor de libertad” (ed. Miatzen). “Negar que el problema existeix és rebutjar-ne la solució –diu a “Fulgor de libertad” parlant del dret a l’autodeterminació–. Encara que ETA desaparegui, encara que la confrontació política es faci al marge de la violència armada, encara que la violència estructural de l’Estat declari una treva indefinida, el problema persistirà, tot impedint aquesta pau amb dignitat que hauria de ser l’objectiu de la bona gent”.
Humbert Roma
periodista
Publicat a Tribuna Catalana 8 de maig de 2007
Read Full Post »
dietarihumbert 