La redacció de Directa em demana la meva visió del company Josep Maria Huertas Claveria, mort sobtadament el 4 de març passat. I em remarquen que no sigui panegírica. No cal. Perquè no sóc especialista en panegírics ni tampoc ell no ho va ser, com va quedar prou clar en més d’una intervenció al funeral. La seva vídua, l’Araceli Aiguaviva, jutge i cantant de jazz, en va remarcar la dolcesa i alhora duresa de temperament, amb aquells estirabots que et deixaven clavat a la redacció del Tele Exprés sense res a dir en resposta. I, si parlo del Tele Expres, és perquè va ser en aquell col·lectiu entranyable de periodistes demòcrates quan més vam coincidir.
Després l’he anat seguint i trobant, compartint o no els seus plantejaments periodístics o polítics. Val a dir que no sóc ni he estat mai un “huertamaro”, com eren coneguts els seus “deixebles” –per dir-ho d’alguna manera– periodístics, en un qualificatiu que em sembla que es va inventar Joan de Sagarra. Però he de reconèixer que Huertas era d’aquells periodistes que creen escola, i que vaig aprendre d’ell molts dels recursos i actituds professionals que m’han servit, i molt, en la meva vida professional. Val la pena destacar-ne dos: el rigor informatiu i l’actitud crítica cap al poder i en favor dels sectors populars (adjectiu ara prostituït per un partit parafeixista fundat per un polític de llarga vida que ens va donar molts maldecaps als periodistes en els anys seixanta i setanta del segle passat).
Huertas era un home de fidelitats. Algunes d’elles –i també els dubtes, un altre tret característic seu– ens van allunyar en alguns moments. Com en el desenllaç de la crisi del Grup Mundo –tancament, represa i tancament definitiu dels diaris, editorial i imprempta de l’empresari Sebastà Auger, de qui era el Tele Exprés en els darrers anys d’edició– o, més recentment, les darreres eleccions al Col·legi de Periodistes. En el cas de Grup Mundo, les discrepàncies caldria emmarcar-les en la crisi general de la premsa escrita catalana a principis dels vuitanta. Qualsevol treballador que hagi viscut el tancament del seu lloc de treball entendrà la crispació –i alhora la solidaritat– que aquest fet comporta en els col·lectius afectats. I crec que el distanciament amb ell va venir també per la seva fidelitat a CCOO, sindicat del qual Huertas va ser membre contra vent i marea, tot i que els seus companys del PSC –en què llavors militava– li reclamaven que es passés a la UGT. Jo també era de CCOO, tot i que no massa disciplinat, com es va poder veure precisament en aquella crsisi.
Pel que fa a la darrera trifulga al Col·legi de Periodistes, vull creure també que responia a una altra de les seves fidelitats. En aquest cas als seus companys del Grup de Periodistes Josep Maria Lladó (per cert, un nom que pretén honorar un altre company de Tele Exprés, el veterà periodista republicà retornat de l’exili –després afiliat al PSC–, que va ser per tots nosaltres un exemple de constància pels valors democràtics sota la dictadura). Huertas va ser l’únic periodista que va escriure –en un article al diari Avui– obertament en contra dels vocals electes al Col·legi per la candidatura de Pilar Antillach, poc abans que els enfrontaments acabessin amb la Junta que presidia Sebastià Serrano. Val a dir que, des del Grup de Periodistes Ramon Barnils, li havíem proposat, abans de les eleccions que van fer degà en Serrano, que es presentés com a candidat de consens. Va dubtar un temps llarg, per dir-nos finalment que no. Després sortiria elegit degà, en un nou enfrontament en què a l’altra banda hi tornava a haver la Pilar Antillach, amb el suport del Grup Barnils,
Mai vaig entendre aquesta actitud de Huertas. Ell, que feia més de trenta anys havia aplegat entorn seu la gent més jove i inquieta de la professió, no va saber veure el que significava l’ascens de la candidatura representada per Pilar Antillach. Val a dir que jo, personalment, hauria preferit una candidatura de consens, però els fets van demostrar que entre els professionals membres del Col·legi hi ha una nova onada de periodistes joves que volen portar-hi aires nous. Precisament des d’una actitud crítica cap als poders, com quan jo era jove havíem après d’ell mateix.
Per entendre Josep Maria Huertas –sempre des de la meva peculiar perspectiva– val la pena llegir –o rellegir– el seu llibre “Cada taula, un Vietnam” (ed. de La Magrana). Huertas hi fa una molt interessant repassada personal de la professió que va viure. Algú podria pensar que la seva és una visió amarga i ressentida. Encara que fos veritat, això no treu que les arrels de tot plegat no siguin molt ben fonamentades. Alguna de les anècdotes i el retrat de determinats personatges resulten prou significatius. Més d’un no li ho devia perdonar.
Humbert Roma, periodista
Publicat per la revista Directa
dietarihumbert 
Deixa un comentari