El periodista Agustí Pons ha escrit a “Els Temps indòcils” (Angle Editorial) una brillant crònica dels temps que van des dels seus inicis a “El Noticiero Universal”, l’estiu del 1963, fins al seu retorn a l'”Avui”, el setembre del 1984, després de més de tres anys com a cap de gabinet del conseller de Cultura Max Cahner en el primer govern de Jordi Pujol. Una crònica en què destaquen els retrats dels personatges: accentuant-ne els trets caricaturescos quan parla dels antics companys del “Ciero”; implacable quan ho fa d’aquells que qualifica com a mandarins de la cultura o de la impostura dels intel·lectuals. Un dels capítols més contundents, en aquest sentit, és el que dedica, a la manera d’una carta, a la divulgadora del marxisme Marta Hannecker, molt llegida en aquells temps indòcils. Per alguns, pocs, té paraules amables. Per sobre de tots, Josep Faulí, el seu primer director a l'”Avui”.
Especialment interessants són les seves reflexions sobre el periodisme –i d’una lucidesa notable, les pàgines dedicades a l'”Avui”– i sobre l’evolució ideològica pròpia: del llibertarisme anarquista al liberalisme polític més o menys socialdemòcrata o democristià. El relat que fa de les seves converses amb Frederica Montseny i la descripció de la “immensa olla de grills” que, segons diu, era en aquells moments la CNT donen algunes claus d’aquesta evolució.
Però, del llibre d’Agustí Pons, tant interessant és el que hi diu com el que calla. Un exemple prou gràfic: tot i les pàgines –la majoria ben poc amables, per cert– que li dedica Josep Maria Huertas a “Cada taula, un Vietam” (edicions de La Magrana), on rememora els mateixos temps, Agustí Pons només l’anomena una vegada, per dir que formava part de la redacció de “TeleExprés”, i l’al·ludeix de forma críptica una altra, quan escriu: “Mai no he cregut, però, que en el periodisme dels anys seixanta i setanta cada taula fos un Vietnam”. Fins i tot, Pons sembla oblidar que la primera vaga de premsa després de la guerra la vam fer els periodistes catalans el juliol del 1975, quan van empresonar l’Huertas –uns fets que silencia–, i no l’abril del 1977, quan vam parar per reivindicacions salarials, com diu ell.
Gràcies, Humbert, pel comentari. En el llibre no parlo de Huertas Claveria ni d’altres personatges. Per exemple, d’algunes persones que van influir molt positivament en mi i que em van ajudar a desempellagar-me de determinats tòpics. Però el llibre ja era prou gruixut…
Agustí Pons
A veure qui s’anima algun dia a escriure amb pèls i senyals la història de merda, traicions i corrupcions que és el periodisme català des de la transició fins ara.