Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2007

Que ETA té molt poca paciència era cosa prou coneguda. Només cal recordar com va posar fi a l’anterior treva, el 1998, i el sofriment que hi va seguir. Hem de suposar que Zapatero ho tenia en compte quan insistia a dir que seria un camí llarg, difícil i ple d’obstacles, en apostar per un procés dialogat per aconseguir la pau un cop ETA va declarar la treva. Per això, encara sorprèn més com ha anat deixant podrir el procés, sense que el seu Govern donés ni una mica d’oxigen a un embrió que no ha arribat ni a néixer. Ara, tot fa pensar que –malgrat la insistència de l’esquerra abertzale a dir que cal continuar i que les treves, en paraules d’Otegi, “formen part del procés, però no són el procés”– aquesta ha estat una altra ocasió perduda.

Hi he insistit al llarg d’aquests mesos, posant l’exemple del procès irlandès (tan elogiat i tan mal comprès i explicat, al meu entendre): cap organització armada decideix deixar les armes –excepte quan és derrotada per la via policial i militar– fins que els seus dirigents es convencen que la decisió de deixar-les obre noves perspectives de cara als seus objectius polítics. L’abandonament de les armes i la seva substitució per la lluita exclusivament política no és el començament del procés sinó el final. Per això hi ha treves i negociacions, i no rendicions. I el lliurament de les armes arriba quan l’organització armada es convenç que allò que està en la base de la seva constitució com a grup armat és possible aconseguir-ho per la via política. Una via potser més difícil, i segur que més complexa, però sense deixar víctimes pel camí.

Quan Gerry Adams diu que la negociació dels dirigents del Sinn Féin no només va ser amb el govern britànic sinó, i molt especialment, amb l’Estat Major de l’IRA i també –tant o més important– amb les bases de militants i votants del propi partit, es refereix clarament a això: l’esforç dels dirigents polítics per aconseguir convéncer als militars que l’ús de les armes no té sentit només fructifica quan s’obren vies polítiques efectives i suficients. I, perquè sigui possible, cal que l’altra part doni els seus propis senyals de distensió. El relat que fa Adams dels contactes i converses que va tenir, per intermediacions primer i directes i amb càmeres de televisió després, amb el govern britànic és prou explícit de com va costar arribar als acords de pau. Només quan l’IRA es va convéncer que anava de debò, i que de les converses polítiques en sortiria un nou escenari que permetria avançar cap al reconeixement del dret a decidir, sense excloure’n la possible reunificació d’Irlanda, va acceptar donar els passos necessaris pel desarmament.

És la diferència entre victòria i pau. La lògica de la victòria comporta la de la guerra, en un i altre bàndol, encara que les dues parts sàpiguen o intueixin que no podran guanyar-la. La lògica de la pau suposa avançar pas a pas per obrir horitzonts nous, per infantar noves realitats que ajudin a superar les arrels del conflicte. Ni Zapatero ni ETA semblen entendre-ho així: l’un i l’altra, presoners de les seves pròpies lògiques, que a un (Zapatero) el porta a una indecisió malaltissa, per por a ser titllat d’antiespanyol, i a l’altra (ETA) l’enroca en l’única via en què els seus dirigents han après a moure’s. Cada vegada més lluny, l’un i l’altra, d’allò que la societat (la basca, i també l’espanyola, digui el que vulgui el PP) desitja més que mai i que ara semblava tan proper i se’ns n’ha anat de les mans: la pau, fruit del diàleg polític.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana, 6 de juny del 2007

Anuncis

Read Full Post »