El cas d’“El Jueves” no és una excepció

Aquests dies, més d’un comentarista ha parlat del segrestament del setmanari “El Jueves” com si fos un fet excepcional en la política judicial del Regne d’Espanya. Com si tornéssim al franquisme o al començament de la transició, vaja.
Fins i tot, en algunes cronologies d’atemptats a la llibertat d’expressió en tan democràtic Regne, s’obviava una realitat incòmoda: que al País Basc del sud en els darres deu anys l’Audiència Nacional espanyola ha fet tancar dos diaris (“Egin” i “Egunkaria”), una ràdio (“Egin Irratia”) i una revista (“Ardi Beltza”, en una acció judicial que mai va quedar prou clar si era una amenaça o un tancament formal, però que va portar al tancament efectiu del mitjà).
Aquesta situació, persistent fins ara, va ser denunciada pel Congrés internacional del PEN Club el juny del 2005, en què la secretària general del PEN Català, Carme Arenas, va recordar que “el PEN no només ha d’estar atent als països amb governs no democràtics, sinó també a aquells països que utilitzen els seus mecanismes democràtics amb finalitats antidemocràtiques”. Precisament el novè aniversari del tancament del diari “Egin” i “Egin Irratia”, per ordre del jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón –que tants mitjans han presentat sovint com a paladí de la democràcia– va coincidir amb la decisió del jutge instructor Juan del Olmo –que abans havia tancat “Egunkaria”– de segrestar l’edició d'”El Jueves” en defensa de la suposada dignitat de la família reial espanyola.
En aquest cas, “El Jueves” ha pogut tornar a sortir i ha rebut àmplies mostres de solidaritat. No va ser el cas d'”Egin”, empastifat per l’acusació de formar part de l'”entorn” d’ETA (“contaminat” dirien després els mitjans per parlar dels candidats de l’esquerra abertzale que no van poder exercir el dret a ser elegits a les passades eleccions municipals i forals). Amb “Egin” i “Egin Irratia” va començar la llarga llista de processaments d’independentistes de l’esquerra basca inclosos en l’anomenat macrosumari 18/98 i en d’altres sumaris incoats a l’empara de la teoria del jutge Garzón, segons la qual ETA no és només l’organització armada sinó tots aquells que pretenen els seus objectius, ni que sigui amb mitjans no violents. El març passat va acabar, setze mesos després d’haver començat, el macrojudici pel 18/98 i ara 52 encausats esperen sentència, amb unes peticions fiscals que sumen un total de 484 anys de presó. Les més elevades són per quatre imputats per la seva relació amb el Consell d’Administració d’Orain, l’editora del diari “Egin”: 19 anys de presó per cadascun. Per la resta, el fiscal demana penes d’entre quatre i tretze anys. Per al director i la subdirectora del diari, els periodistes Xabier Salutregi i Teresa Toda, els demana set anys de presó per un i altra.
El jutge Garzón, com el seu col·lega Del Olmo –que ignora que, en plena era digital, ja no es treballa amb “planxes” per imprimir els materials gràfics–, no brilla pels seus coneixements del món de la impressió i, entre d’altres disbarats que van perjudicar els accionistes de l’editora d'”Egin”, va ordenar el tancament de la impremta propietat del mateix grup sense treure el paper de la rotativa ni netejar-hi les tintes. Amb la qual cosa, al mal ja insuperable del tancament del mitjà de comunicació –¿com recuperar lectors i anunciants, nou anys després del tancament, si la sentència els fos favorable ara?–, s’hi afegia la destrossa material dels béns de l’empresa.
Arran del sisè aniversari del tancament d'”Egin” i “Egin Irratia” hi ha penjat a la xarxa el text d’un manifest per la llibertat d’expressió, en què, entre d’altres coses, els firmants diuen que “no es podrà restituir mai la llibertat d’expressió d'”Egin” i “Egin Irratia”, però sí que es pot, i és necessari, fer els passos per restablir els drets civils i polítics vulnerats por aquest procés, que afecten les persones processades i toda la ciutadania basca. S’ha de fer molt, i una sentència absolutòria seria el primer pas. Al contrari, una sentència amb condemnes suposaria el reforçament dels límits imposats des de l’Audiència Nacional a drets i llibertats civils i polítics a la nostra terra i confirmaria, a més a més, el dany irreparable fet a dos mitjans de comunicació”.

Publicat a Tribuna Catalana l’1 d’agost del 2007

Read Full Post »

Lectures. “La taca negra”, de Salvador Balcells

Salvador Balcells s’estrena com a narrador amb aquesta novel·la negra (editorial Meteora) amb Emili Espinosa, sotsinspector dels mossos d’esquadra, d’investigador principal. Tot i que comparteix les feines d’investigació amb Anatoli Kureka, policia rus enviat des de Moscou perquè l’objecte del delicte és una noia russa, la fi innoble d’Anatoli i l’entranyable personalitat de l’Emili fan preveure que aquest pugui ser ben aviat protagonista d’altres aventures.
Amb la qual cosa, Salvador Balcells incorporaria a la nostra novel·la policíaca un heroi (o antiheroi, segons com es miri, dins la tradició del gènere) genuïnament català i propi dels temps actuals.
“La taca negra” té, com a primera obra narrativa –Balcells havia escrit fins ara només assaig–, algunes febleses, que es noten sobretot en una certa feixuguesa sintàctica, però revela un domini notable de l’estructura narrativa. Balcells condueix amb mà segura les dues trames –la russa i la catalana–, i les diverses subtrames, del relat fins arribar a la sorpresa final, clau en tota novel·la del gènere. I, alhora, de tant en tant, ens pica l’ullet amb referències properes.
Com quan els protagonistes ensopeguen amb una mostra de revistes en català, un esdeveniment en què Salvador Balcells –que treballa com a secretari tècnic de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català– hi ha posat moltes hores. El mateix títol, “Una taca negra”, que evoca l’inici de la novel·la, ens remet a la seva antiga militància mediambientalista. I l’origen de la víctima, Irina Grosnina, al Gran Nord de la Federació Russa, li permet parlar d’una minoria ètnica, els nenets, i els seus problemes de supervivència sota el domini rus. Una altra de les fidelitats personals de l’autor.
En el fons, hi ressona la millor tradició del gènere, amb referències a la realitat social (màfia russa, polítics sense escrúpols, fundacions “benèfiques” amb objectius foscos…) i un investigador més o menys honrat a qui, en aquest cas, potser li falta un pèl més de cinisme per homologar-lo als models. Però, aquest tret propi, tal volta sigui –en una trajectòria que espero que tingui continuïtat– allò que acabi fent-lo estimar pels lectors.

Read Full Post »

El futur de Navarra

L’actitud del PSOE, i de retruc de la seva filial navarresa PSN, sobre la política d’aliances a Navarra després de les darreres eleccions municipals i al Parlament foral, està resultant decebedora per als qui esperaven un canvi en aquesta comunitat autònoma. Malgrat haver estat unes eleccions llastades per l’exclusió d’una part substancial de l’electorat en el seu dret a elegir i ser elegit podien haver obert, però, alguna perspectiva de retrobament del camí cap a la pau al País Basc.

L’èxit de la candidatura de Nafarroa Bai –tot i l’absència de les llistes de l’independentisme d’esquerres en l’elecció del Parlament foral i molts ajuntaments, excepte el d’Iruña on ANB ha aconseguit dos regidors– permetia posar punt i final a l’hegemonia d’UPN (és a dir, el PP). Una hegemonia que constituïa una autèntica hipoteca a l’hora d’obrir vies de resolució negociada del conflicte basc.

La lectura del relat que ha fet el diari Gara sobre les negociacions prèvies i posteriors a la treva d’ETA –i que ho és tot menys una fàbula inventada com han pretès alguns mitjans– prova que s’hi havia avançat força en alguns punts (Gara 18 i 24 de maig; 3, 15, 21, 22, 23 i 24 de juny). Sembla que el Govern espanyol hauria acceptat, amb matisacions, el fet que el País Basc és una nació i el reconeixement de tots els drets sense exclusions, incloent-hi el dret dels bascos a decidir el seu futur, tot i la imprecisió dels textos manejats pels representants espanyols, i que Batasuna i ETA hi demanaven més concreció.

Les converses haurien culminat en un estrany diàleg paral·lel i simultani entre ETA i el Govern, i Batasuna i el PSOE, poc abans del trencament de la treva, sobre temes que anaven més enllà de la desmilitarització del conflicte. Potser la legalització de Batasuna i la constitució de la mesa de partits haurien evitat aquesta barreja de converses, força allunyada de la proposta de dues meses de negociació plantejada per Batasuna a Anoeta. A aquestes alçades, el PNB ja havia estat allunyat de la negociació, per considerar Batasuna –i acceptar-ho el PSOE– que la presència d’Imaz feia més difícils les converses, en lloc d’afavorir-les.

On la negociació es va encallar va ser en una formulació més concreta del reconeixement del dret a decidir i, sobretot, en la qüestió de la territorialitat, un tema que ha resultat clau en el desenvolupament negatiu del procés. L’obstacle definitiu hauria estat precisament la concreció de les relacions entre la comunitat autònoma basca i la foral navarresa, i la proposta de Batasuna sobre l’autonomia comuna per als quatre territoris sota sobirania espanyola, plantejada a l’acte del pavelló Anaitasuna d’Iruña el 3 de març però presentada des de mesos abans als seus interlocutors.

El negociadors independentistes bascos haurien demanat el compromís dels seus interlocutors –inicialment el PSE i PNB; el PSN no ha participat en les converses– garantint que donarien suport a l'”autonomia a quatre” quan es plantegés a votació en els territoris –en una data prevista, en principi, dins la propera legislatura– i hi van trobar –seguint la versió de Gara, i també la que donar El País (10 de juny)– una negativa rotunda. Negativa sorprenent venint del PNB –que va ser exclòs de les negociacions després de l’atemptat de Barajas– però també del PSOE. Sobretot en el que era la primera fase de la proposta: arribar a un acord de coordinació entre les dues comunitats autònomes, a curt termini, previ al procés de constitució d’una sola comunitat autònoma.

Cal tenir en compte que el PSN, quan governava Navarra, ja havia posat en marxa un projecte de col·laboració entre les dues comunitats autònomes, que no va ser possible aplicar perquè va perdre el control del Parlament foral. Tot i que els representants de l’independentisme basc d’esquerres en les negociacions durant la treva van insistir a reclamar el suport global a l'”autonomia a quatre”, com a perspectiva sòlida per a un acord que no fos limitat a la primera fase, sembla lògic pensar que la concreció pública d’un compromís del PSN, en plena campanya electoral pel Parlament foral, de recuperar el projecte de col·laboració entre les dues comunitats autònomes, hauria donat menys arguments a ETA per la ruptura de l’alto el foc. El PSN no només no ho va fer sinó que va insistir en la seva postura de blindar l’actual model institucional.

Ara que el PSN podria tornar novament al govern navarrès mitjançant un acord amb Nafarroa Bai, seria un bon moment per reprendre, des del govern i la majoria parlamentària, aquella iniciativa de col·laboració i obrir un debat a fons en la mateixa Navarra sobre les relacions entre els territoris del País Basc del sud. Però no sembla que, finalment, el PSOE permeti al PSN afavorir el canvi a Navarra. I tot indica que anirem a un pacte entre socialistes i UPN o a una nova convocatòria electoral. Aquesta mateixa setmana, el dijous 26 de juliol, hi ha prevista l’elecció del diputat general d’Àlava. Segons com s’hi configurin els pactes, tindrem ja un indici prou evident de com anirà tot plegat al Parlament navarrès. Si el PSE amb el seu vot fa possible que la diputació general d’Àlava segueixi en mans del PP, o els apoderats del PP donen el seu al candidat del PSE i faciliten així només un canvi de sigles però amb les mateixes aliances, voldrà dir que el pacte UPN-PSN ja és més que cuinat a Navarra.

En aquestes condicions, es fa difícil expressar un pèl d’optimisme mentre temem amb angoixa un atemptat imminent d’ETA, i el principal interlocutor de Batasuna, Arnaldo Otegi, segueix a la presó. Però, des del convenciment que, esperem que més d’hora que tard, el conflicte nacional al País Basc només es pot resoldre democráticament per la via del diàleg, val la pena encara destacar un senyal positiu: la imatge d’aïllament del PP que es va viure, una vegada més, al Congrés dels Diputats en el darrer debat de política general. Tot i les seves paraules contundents contra ETA, el president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, no va acceptar cap resolució –ni tan sols d’Izquierda Unida, que en va haver de retirar una– que pogués hipotecar una sortida dialogada. Val la pena destacar, en aquest sentit,t, una de les propostes del PP que van ser rebutjades: la que es referia precisament a Navarra. Esperem, doncs, que no tot estigui encara perdut i que, tot plegat, només resulti una estratègia socialista per arribar a les generals. La qual cosa no deixa de ser un risc que més valdria estalviar-nos.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 24-7-07

Read Full Post »

Ara li toca a “El Jueves”

El jutge Del Olmo –el mateix que va fer tancar el diari basc “Egunkaria” i empresonar alguns dels seus directius, ara pendents de judici– ha fet segrestar la darrera edició d'”El Jueves” per haver ofès la família reial espanyola. En aquesta peculiar “democràcia” heretada dels militarots colpistes del 36, que tanca mitjans de comunicació i il·legalitza partits mentre subvenciona la Fundación Francisco Franco i respecta com a intocables feixistes notoris com Serrano Súñer –mort de vell sense haver rendit comptes de la seva participació en el segrest i execució del president de la Generalitat Lluís Companys–, Fraga Iribarne o Martín Villa, ara els ha tocat el rebre a l’únic setmanari satíric d’àmplia tirada que es difon als quioscos del Regne d’Espanya. Els qui, ingenus, es pensaven que això de tancar mitjans de comunicació i segrestar-ne edicions era cosa del passat –o limitat als “energúmens” bascos– poden comprovar que, com deia Bertolt Brecht, “encara és fecund el ventre de la bèstia”.
Si algú es pensava que la monarquia heretada del franquisme era una joia de la democràcia, fruit d’una transició –deien– “exemplar”, i podia ser tractada com es fa en altres estats monàrquics –fa pocs anys, el sector republicà del laborisme britànic, que també té republicans a les seves files, a diferència dels seus homòlegs espanyols, va escridassar la reina poc abans de l’acte més solemne del Parlament, la lectura del missatge reial, i no va passar res– estava ben equivocat.
En el cas d'”El Jueves” s’han ajuntat dos tabús encara ben presents a l’imaginari espanyol: la monarquia i el sexe, atribuït a la monarquia és clar. Es veu que la família reial, de tan enlairada que està, no té pràctiques tan humanes com les que ha gosat reflectir el dibuixant de “El Jueves”, i la procreació –tan important per la perpetuació de la institució– la fan com la Verge Maria, “sin haber conocido varón”, que ens feien dir quan estudiàvem als maristes ara ja fa més de cinquanta anys.
Els republicans no tenim tants problemes. Vegi’s el cas d’en Chirac que, després de fer l’anguila anys i panys, ara ha d’afrontar un procediment penal, havent perdut els privilegis de la presidència de la República.

Read Full Post »

Valero Chiné Bagué, anarquista exemplar

Dissabte passat, 14 de juliol, vam enterrar a Fraga (Baix Cinca) el cadàver de Valero Chiné Bagué, anarquista exemplar. No crec que el fet de ser el meu sogre m’influeixi a l’hora de dedicar-li unes ratlles de record en aquesta ocasió trista per la família, el companys i la gent que el va tractar i que només tenia elogis per ell. La rosa que va deixar sobre el seu taüt qui va ser el primer alcalde de Fraga en el postfranquisme, Paco Beltran, n’és el millor testimoni.
Valero Chiné va ser un d’aquells joves –gairebé adolescent– que van anar a defensar la llibertat i la revolució social contra els militarots feixistes revoltats el juliol del 36. Enrolat a la columna Durruti, sempre va tenir un record fidel pel líder anarquista mort al front de Madrid, on ell mateix l’havia seguit.
El seu testimoni d’aquells temps, i dels de després –camps de concentració i de treball, presó…–, el va recollir en unes memòries. Les va escriure en espanyol, una llengua que no era la seva però que era l’única que havia pogut aprendre en un esforç personal extraordinari per a un noi que primer –quan de fet només era un nen– havia treballat al camp per portar un jornal a casa i, després –fins als anys seixanta del segle passat–, havia fet de miner a les mines de la Granja d’Escarp, Torrent i Mequinença. El seu desig d’aprendre de lletra va ser, precisament, allò que el va portar a l’anarquisme, de la mà del mestre llibertari José Alberola.
Després de la guerra i de passar per camps de concentració i de treball, no va deixar la seva militància anarquista i va partitipar en la reorganització de la CNT en la clandestinitat. El 3 de maig del 1946 va ser detingut per la guàrdia civil, juntament amb d’altres companys, en una de les redades més importants fetes a la zona (250 detinguts, tots ells de la CNT, de la conca minera i de les comarques de Lleida, segons explica ell mateix a les seves memòries). Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida.
Després, en la llarguíssima transició que encara dura, no va tenir dret ni a un euro d’indemnització perquè el temps passat als camps de concentració i treball no li comptava ja que, com molts, no en tenia constància escrita i –segons la normativa vigent a l’Aragó– nou mesos de presó eren insuficients per rebre la miserable quantitat amb què aquesta pseudodemocràcia ha pretès rescabalar els danys soferts pels qui van patir repressió en la lluita per les llibertats.
Del seu tarannà, fidel als ideals i alhora respectuós amb els altres, en deixaven constància aquests dies els seus companys joves de la CNT fragatina. “Mai no ens va convidar a entrar a la CNT –deia un d’ells–. Som del sindicat perquè ell ens en va donar exemple”. Durant el franquisme, el seu objectiu –un cop sortit de la presó– va ser aconseguir millores en les condicions de vida i treball dels seus companys de la mina i, quan amenaçaven els tancaments als anys seixanta, autogestinar-la fins que el context econòmic ho va fer inviable. Després va venir la feina per engegar una cooperativa fruitera que, dissortadament, també va haver de tancar en uns moments en què el cooperativisme agrari havia d’enfrontar-se al control paternalista i la ineficàcia del franquisme i, també, a l’individualisme dels pagesos enriquits de cop i volta pel boom fruiter dels anys seixanta.
I no li van caure els anells per integrar-se en una comissió que va anar a veure al ministre dels sindicats feixistes i el Movimiento, José Solís Ruiz, per aconseguir l’objectiu que s’havien proposat des de feia molt temps: que Fraga tingués una llar de jubilats (l’hogar, que en diuen els fragatins). Després, quan ja va ser una realitat i ell va arribar a la jubilació, hi va dedicar tots els seus esforços, sempre disposat a donar una mà a qui ho necessités. Al butlletí de l’hogar hi ha publicades moltes col·laboracions seves on, amb un intuïtiu estil pedagògic que molts especialistes voldrien per ells, explicava als seus companys i companyes temes normatius i de gestió de les pensions que els podien interessar.
Molta gent pot donar testimoni de com, gràcies a un consell seu, van aconseguir pensions més dignes del que podien esperar, i fins i tot, per la seva gestió, companys i companyes exiliats van arribar a cobrar unes indemnitzacions que ell li van ser negades.
En tota aquesta llarga trajectòria –va morir als 89 anys– li va fer costat la seva dona, Conchita Martínez Mora. No compartia la seva militància anarquista però sí l’estimació constant –que ha durat fins al dia de la seva mort– i un comú desig de llibertat i de justícia, que havia anat fent seu des que va haver d’anar a servir, essent una adolescent, a una casa de Lleida, i a treballar encaixonant figues –feina pròpia de dones en aquells temps a Fraga– i a una teuleria. Ara, en la seva soledat de viuda, li queda, de ben segur, el record d’aquell home bo que va ser el seu marit.

Humbert Roma, periodista

Read Full Post »