Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2007

180px-beanct01.jpg
El senador Lluís Maria Xirinacs s’ha suïcidat. Tossut, rebel i incombustible, ha decidit posar fi a la seva vida que ha viscut “esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) de de fa segles”, com ens diu en el seu manifest testamentari. “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers”, hi remarca.
Així, Xirinacs ha afrontat el darrer tabú, tan arrelat en les cultures dels humans: el suïcidi. Lliure fins al darrer dia dels seus 75 anys, senyor –i no esclau– de la seva pròpia persona. Lliure també, ara ja definitivament, en el nostre record i enyorança.
Quan l’11 de setembre del 2002 li vaig sentir dir al Fossar de les Moreres aquelles paraules que després el portarien a una condemna de dos anys, i a passar unes hores a la presó (“Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d’aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans (…) Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L’Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA. (…) Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic, l’agredit és l’amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l’Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna”), vaig pensar: en Xirinacs s’ha passat. I em va doldre per aquells que han mort i els qui ens els estimàvem –com el Xavier Valls, mestre i exemple en democràcia i en tantes coses, mort a l’Hipercor– en atemptats d’ETA.
Després, reflexionant i veient l’evolució dels esdeveniments, m’hi he trobat ben a prop, d’aquelles paraules de Xirinacs. Aquells eren dies d’amenaces d’il·legalització, que després s’han confirmat: Batasuna ja no podria presentar-se a les eleccions del maig següent i feia quatre anys que el jutge Garzón anava posant en el sac d’ETA –és a dir, a la presó– molta gent que defensa la independència del País Basc per vies democràtiques.
Com Xirinacs, vull que el País Basc i els Països Catalans aconseguim la independència –la puguem votar i, si els ciutadans i ciutadanes ho aprovem, separar-nos del Regne d’Espanya pacíficament. Però no ens deixen. I els governs del Regne d’Espanya i la República Francesa hi oposen les raons de les armes i la conquesta militar. Empresonant fins i tot aquells que ho defensen sense armes i per la via pacífica. Qui és aquí l’agressor i qui l’agredit?
Vaig admirar el Xirinacs en vaga de fam i empresonat per les llibertats, el Xirinacs dempeus defensant l’amnistia per a tots els presos polítics, primer davant la Model i després al seu escó al Senat, proposant una alternativa a la Constitució Espanyola que fos respectuosa per als pobles sotmesos a la sobirania espanyola i els reconegués el dret a la separació (ho va recollir al seu llibre “Constitució. Paquet d’esmenes”), el Xirinacs defensant les propostes dels sectors independentistes per a l’Estatut d’autonomia… Després vaig coincidir amb ell al Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i a la candidatura a les autonòmiques del 20 de març del 1980. Per ell va suposar una davallada de vots substancial –ja ho havia estat la seva decisió d’encapçalar el BEAN a les generals del 1979, quan es va crear tot agrupant-hi la majoria de forces independentistes– i per a alguns de nosaltres l’abandonament de la militància política partidista. Xirinacs, per la seva banda, es va retirar a fer feines d’elaboració teòrica, d’alguna manera –com dedueixo d’una trajectòria que ja només he seguit de lluny– a dissenyar projeccions utòpiques en un món on més aviat són escasses.
De tant en tant, el trobava per les Rambles de Barcelona i, en una ocasió –devia ser l’any 2001, perquè jo encara feia de director a “La Terra”, la revista d’Unió de Pagesos–, vaig participar en un acte a l’Ateneu Barcelonès, organitzat per la revista “El Triangle”, on poc després aniria a treballar, en què ell era el protagonista. Vaig intentar dissentir d’ell, perquè vaig entendre que reclamava per a ser català una fidelitat al país que crec que no tenim dret a demanar si no volem excloure’n una part substancial de la ciutadania. Els seus fidels no em van deixar continuar, al·legant –des del públic– que havien vingut a escoltar-lo a ell, i no a mi. Potser tenien raó, però em va saber greu deixar per un altre dia, que ja no podria ser, un debat que –vist com ha evolucionat la composició demogràfica dels qui viuen i intenten treballar als Països Catalans– cada vegada és més urgent de fer.
Era aquesta certa aurèola messiànica –afavorida per alguns dels qui l’envoltaven, i no pas pels més fidels per cert– el que més m’allunyava d’en Xirinacs. Em recordava massa les meves velles militàncies, tan acrítiques, tan religioses, de quan el marxisme-leninisme-“pensamiento Mao Tsé Tung” em feia justificar allò que era injustificable només perquè el líder màxim havia parlat. Xirinacs no era un home fàcil, com no ho són els que estan convençuts dels objectius pels quals lluiten. Però era lluny de ser un dogmàtic. Recordo que, essent jo redactor en cap de “El Triangle”, li vam passar una enquesta perquè ens digués –com demanàvem a altres persones– quin govern prefirien per Catalunya, després de les eleccions autonòmiques de novembre del 2003. No es va despenjar pas amb discursos utòpics allunyats de la realitat electoral i es va pronunciar a favor d’un tripartit, tot i que diferent del que després es va configurar. Emmirallat, potser, pel País Basc, va dir que li agradaria un acord entre CiU, ERC i ICV, és a dir, un pacte nacionalista amb els ecosocialistes.
Tants anys apartat de la primera línia de la política no l’havien pas allunyat del dia a dia, i de l’aspiració a donar passos en un camí que, al seu parer, podia ajudar a avançar cap a l’objectiu de la llibertat del seu país. Res més lluny, doncs, del tot o res. El que no perdonava, però, com ha deixat palès en el seu manifest “Acte de sobirania” i havia expressat agrament en tantes obres seves, sobretot en la trilogia “La traïció dels líders”, era l’actitud mesella que sempre deixa per demà allò pel que cal lluitar avui. Retenim les seves darreres paraules: “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble”.

Publicat a Tribuna Catalana el 14-8-07

Read Full Post »

L’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica ha aconsellat als perjudicats pel soroll dels més de 150 generadors instal·lats a Barcelona arran de l’apagada elèctrica del 23 de juliol –i que sembla que dimarts vinent ja no funcionaran– que reclamin una compensació econòmica per les molèsties sofertes . A la web de l’associació hi ha un recull interessant de notícies que han estat publicades pels mitjans relacionant el pegat dels generadors –solució d’emergència més que qüestionada pels veïns i comerciants i les seves associacions– amb el dret a la salut i el respecte a la normativa ambiental.
No hi ha constància, però, que fins ara hagin estat moltes les reclamacions presentades als respecte. Ni tampoc que la fiscalia hagi actuat d’ofici en aquest cas, ni que els governs –com ara la Generalitat i l’Ajuntament– hagin mogut un dit en defensa dels drets ambientals i sanitaris dels ciutadans, que han estat vulnerats per culpa de la desídia dels monopolis subministradors d’electricitat a la capital de Catalunya. No n’hi ha prou d’instar-los a posar fi com més aviat millor a l’agressió ambiental, perquè el mal ja l’han fet durant el temps que els generadors han funcionat. Uns danys a afegir als produïts pel mateix incident de l’apagada.
La revista electrònica Consumer –del grup cooperatiu Eroski– publica un informe sobre la migradesa de les indemnitzacions que han d’afrontar els monopolis Endesa i REE per l’apagada i les complicacions jurídiques i normatives que han de superar els afectats per aconseguir-les. Com deia en aquest bloc fa un parell de dies, semblen dissenyades més aviat en contra dels consumidors i a favor dels monopolis, i els governs –amb les seves actuacions concretes– encara tendeixen a minvar-ne els efectes negatius que els puguin representar.

Read Full Post »

Xavier Alegret firma al diari “Avui” del dimecres 8 d’agost una informació que em dóna algunes respostes a la pregunta que m’he fet aquests dies, arran de l’apagada del 23 de juliol a Barcelona: ¿com és que un desastre com aquest, que ha perjudicat tanta gent i –en pura lògica– hauria de representar un daltabaix econòmic per a les empreses responsables, que hauran de compensar econòmicament els afectats, no ha tingut cap ni una incidència en la cotització borsària d’Endesa i Red Eléctrica Española (REE)? Ni tan sols sembla que hagi influït poc ni molt en el mercadeig de l’opa d’Endesa, que deu seguir pels seus viaranys, inescrutables per als soferts usuaris que només som simples mortals.
L’apagada –que Alegret recorda que es va allargar més de dos dies a moltes llars i que va afectar tantes economies empresarials i familiars– no ha repercutit de cap manera en l’economia d’Endesa i REE, “al marge de la multa que puguin rebre i de les inversions que hagin de fer ara, i que tard o d’hora acabaran repercutint en el consumidor final”, diu el periodista. I els inversors coneixen aquesta impunitat que els dóna el fet de ser monopolis –molt més potents, i molt més monopolis a Catalunya, ara que abans de la privatització– i controlar uns serveis dels quals no podem prescindir. Fins tal punt que, segons Alegret, “la cotització d’Endesa i REE a borsa ha estat impassible al que passava als carrers de Barcelona i no ha variat gaire en aquests dies. De fet –afegeix–, el dia 23, mentre 300.000 abonats es quedaven sense llum, les dues empreses pujaven a la borsa”.
Alegret, apunta –entre d’altres raons que ho explicarien– l’escassa incidència econòmica de la multa màxima que pot posar l’administració als culpables de l’apagada (30 milions d’euros) –”poca cosa més que una propina, especialment per a Endesa… un miserable 1% dels seus beneficis”, segons el periodista–, i que els accionistes estan “pendents de l’opa que han de llançar Enel i Acciona a 40,16 euros per acció, motiu pel qual el valor a la borsa es mou poc i es manté prop dels 40 euros”, segons declaracions que recull de Cristina Urbano, analista de Gaesco.
Però ¿com és que –tot i el desastre de gestió que posa en evidència la catàstrofe, i les previsibles repercussions econòmiques– Enel i Acciona no han dit res que hagi pogut fer dubtar els inversors sobre la continuïtat de l’oferta en les mateixes condicions que abans de l’apagada?
Se m’acut encara una altra raó que ha enfortit els dos monopolis, en lloc de fer-los trontollar per la seva incompetència en el subministrament del servei públic que controlen: la poca combativitat i organització dels consumidors al Regne d’Espanya, unida a la protecció que tenen assegurada les elèctriques per part del Govern de l’Estat. Aquests dos fets no solament conflueixen sinó que es reforcen. Fa ben poc el ministre d’Indústria i exalcalde de Barcelona, Joan Clos, va haver de fer marxa enrere, perquè s’havia passat, en opinió de Rodríguez Zapatero, en el seu projecte de permetre un increment de les tarifes elèctriques que doblava el de la inflació, i el seu paper durant la catàstrofe ha estat més aviat galdós.
En una situació d’autèntica llibertat de mercat –cas que es pugui produir amb eficàcia en un sector tan estratègic com el de l’energia–, el Govern no podria protegir els monopolis –de fet, no hi hauria d’haver monopolis, si es complissin els sagrats manaments del lliure mercat– i, alhora, els consumidors es dotarien dels mecanismes organitzatius i tindrien reconegudes les garanties legals per ser rescabalats amb justícia pels danys soferts.
Aquí, després de l’apagada, els fets han anat ben bé a l’inrevés. El Govern del Regne d’Espanya i la resta de poders públics –inclosos els governs autonòmic i municipal– s’han esforçat per, d’una banda, minimitzar els efectes de les seves actuacions contra els responsables: encara és hora que cap representant de l’administració hagi acudit als jutjats per obligar les empreses a assumir totes, insisteixo: totes, les conseqüències econòmiques de la seva indolència. I, de l’altra, per canalitzar –a la baixa, és clar, i d’esquena als afectats– el pacte vergonyant amb els responsables de la desfeta i mercadejar amb el muntant de les indemnitzacions.
Tot plegat, aprofitant, és clar, la lentitud de la justícia espanyola i la dificultat d’organitzar amb eficàcia les denúncies dels afectats, tot i l’encomiable esforç dels advocats i experts del Col·lectiu Ronda.
¿On són els serveis jurídics dels sindicats, de les associacions de veïns, de les organitzacions de consumidors…? ¿Tenen capacitat per afrontar, amb independència i –si cal– en contra del que diguin els governants–, un repte com aquest? Fa poc, un advocat –pel que vaig entendre, membre d’una comissió contra els sorolls urbans– explicava, en una ràdio de Barcelona, que els afectats pel soroll dels generadors instal·lats per posar un pegat a la malifeta poden reclamar danys i perjudicis, com si haguessin de deixar casa seva, per tot el temps que en resultaran perjudicats. ¿Alguna entitat impulsarà i potenciarà aquestes reclamacions?
¿A quant pujarien les conseqüències econòmiques de tot plegat, per als monopolis responsables, si els usuaris estiguéssim ben organitzats i els monopolis no comptessin amb la complicitat dels governs? Sense la protecció pública als monopolis i amb els usuaris organitzats, les empreses responsables del desgavell no afrontarien amb tanta alegria el futur, i els seus inversors dubtarien més a l’hora de confiar-los els seus diners.

Read Full Post »