El senador Lluís Maria Xirinacs s’ha suïcidat. Tossut, rebel i incombustible, ha decidit posar fi a la seva vida que ha viscut “esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) de de fa segles”, com ens diu en el seu manifest testamentari. “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers”, hi remarca.
Així, Xirinacs ha afrontat el darrer tabú, tan arrelat en les cultures dels humans: el suïcidi. Lliure fins al darrer dia dels seus 75 anys, senyor –i no esclau– de la seva pròpia persona. Lliure també, ara ja definitivament, en el nostre record i enyorança.
Quan l’11 de setembre del 2002 li vaig sentir dir al Fossar de les Moreres aquelles paraules que després el portarien a una condemna de dos anys, i a passar unes hores a la presó (“Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d’aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans (…) Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L’Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA. (…) Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic, l’agredit és l’amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l’Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna”), vaig pensar: en Xirinacs s’ha passat. I em va doldre per aquells que han mort i els qui ens els estimàvem –com el Xavier Valls, mestre i exemple en democràcia i en tantes coses, mort a l’Hipercor– en atemptats d’ETA.
Després, reflexionant i veient l’evolució dels esdeveniments, m’hi he trobat ben a prop, d’aquelles paraules de Xirinacs. Aquells eren dies d’amenaces d’il·legalització, que després s’han confirmat: Batasuna ja no podria presentar-se a les eleccions del maig següent i feia quatre anys que el jutge Garzón anava posant en el sac d’ETA –és a dir, a la presó– molta gent que defensa la independència del País Basc per vies democràtiques.
Com Xirinacs, vull que el País Basc i els Països Catalans aconseguim la independència –la puguem votar i, si els ciutadans i ciutadanes ho aprovem, separar-nos del Regne d’Espanya pacíficament. Però no ens deixen. I els governs del Regne d’Espanya i la República Francesa hi oposen les raons de les armes i la conquesta militar. Empresonant fins i tot aquells que ho defensen sense armes i per la via pacífica. Qui és aquí l’agressor i qui l’agredit?
Vaig admirar el Xirinacs en vaga de fam i empresonat per les llibertats, el Xirinacs dempeus defensant l’amnistia per a tots els presos polítics, primer davant la Model i després al seu escó al Senat, proposant una alternativa a la Constitució Espanyola que fos respectuosa per als pobles sotmesos a la sobirania espanyola i els reconegués el dret a la separació (ho va recollir al seu llibre “Constitució. Paquet d’esmenes”), el Xirinacs defensant les propostes dels sectors independentistes per a l’Estatut d’autonomia… Després vaig coincidir amb ell al Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i a la candidatura a les autonòmiques del 20 de març del 1980. Per ell va suposar una davallada de vots substancial –ja ho havia estat la seva decisió d’encapçalar el BEAN a les generals del 1979, quan es va crear tot agrupant-hi la majoria de forces independentistes– i per a alguns de nosaltres l’abandonament de la militància política partidista. Xirinacs, per la seva banda, es va retirar a fer feines d’elaboració teòrica, d’alguna manera –com dedueixo d’una trajectòria que ja només he seguit de lluny– a dissenyar projeccions utòpiques en un món on més aviat són escasses.
De tant en tant, el trobava per les Rambles de Barcelona i, en una ocasió –devia ser l’any 2001, perquè jo encara feia de director a “La Terra”, la revista d’Unió de Pagesos–, vaig participar en un acte a l’Ateneu Barcelonès, organitzat per la revista “El Triangle”, on poc després aniria a treballar, en què ell era el protagonista. Vaig intentar dissentir d’ell, perquè vaig entendre que reclamava per a ser català una fidelitat al país que crec que no tenim dret a demanar si no volem excloure’n una part substancial de la ciutadania. Els seus fidels no em van deixar continuar, al·legant –des del públic– que havien vingut a escoltar-lo a ell, i no a mi. Potser tenien raó, però em va saber greu deixar per un altre dia, que ja no podria ser, un debat que –vist com ha evolucionat la composició demogràfica dels qui viuen i intenten treballar als Països Catalans– cada vegada és més urgent de fer.
Era aquesta certa aurèola messiànica –afavorida per alguns dels qui l’envoltaven, i no pas pels més fidels per cert– el que més m’allunyava d’en Xirinacs. Em recordava massa les meves velles militàncies, tan acrítiques, tan religioses, de quan el marxisme-leninisme-“pensamiento Mao Tsé Tung” em feia justificar allò que era injustificable només perquè el líder màxim havia parlat. Xirinacs no era un home fàcil, com no ho són els que estan convençuts dels objectius pels quals lluiten. Però era lluny de ser un dogmàtic. Recordo que, essent jo redactor en cap de “El Triangle”, li vam passar una enquesta perquè ens digués –com demanàvem a altres persones– quin govern prefirien per Catalunya, després de les eleccions autonòmiques de novembre del 2003. No es va despenjar pas amb discursos utòpics allunyats de la realitat electoral i es va pronunciar a favor d’un tripartit, tot i que diferent del que després es va configurar. Emmirallat, potser, pel País Basc, va dir que li agradaria un acord entre CiU, ERC i ICV, és a dir, un pacte nacionalista amb els ecosocialistes.
Tants anys apartat de la primera línia de la política no l’havien pas allunyat del dia a dia, i de l’aspiració a donar passos en un camí que, al seu parer, podia ajudar a avançar cap a l’objectiu de la llibertat del seu país. Res més lluny, doncs, del tot o res. El que no perdonava, però, com ha deixat palès en el seu manifest “Acte de sobirania” i havia expressat agrament en tantes obres seves, sobretot en la trilogia “La traïció dels líders”, era l’actitud mesella que sempre deixa per demà allò pel que cal lluitar avui. Retenim les seves darreres paraules: “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble”.
Publicat a Tribuna Catalana el 14-8-07
