Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2007

Dilluns passat, 15 d’octubre, vaig veure amb interès –al programa “Àgora” del canal 33 (“la nostra”)– un debat sobre la proposta de consulta sobiranista del Govern basc i la majoria parlamentària que li dóna suport (mal anomenada “proposta Ibarretxe”). I vaig tenir una sensació agredolça. Per primera vegada “Ágora” abordava el conflicte que el Regne d’Espanya té al País Basc amb convidats que no deien penjaments uns dels altres. Signe del nou tarannà que sembla imposar-se al programa, ara conduït per Xavi Coral. Hi ha senyals que el tarannà, doncs, ha canviat. Felicitats.

Però, gairebé com si l’emetessin des de l’oficina de comunicació de la Moncloa, aquest tarannà “no agressiu” embolcallava un producte anàleg als procedents de la presidència del Govern espanyol: entre els convidats no hi eren –ni de bon tros– tots el que hi haurien de ser. Hi imperava una censura corresponent a l’espanyola. Cap de les veus convidades es podia –ni de lluny– aproximar a allò que podríem anomenar “l’entorn de l’esquerra abertzale”. Com si la tria de convidats l’hagués feta el mateix jutge d’instrucció Baltasar Garzón –o el president Rodríguez Zapatero–, i no periodistes lliures i amb criteris professionals, és a dir, preocupats pels interessos dels espectadors i al seu servei, no hi havia cap veu que poguéssim considerar pròxima a l’esquerra abertzale. Com si, per parlar del conflicte a Palestina, s’hagués obviat la presència dels palestins.

Com que el poder espanyol els va engarjolant un a un, devien pensar els qui van fer la tria de convidats, no serem nosaltres més papistes que el Papa Zapatero, i no donarem pas veu a aquells a qui el poder els l’ha pretès prendre… Ai, el quart poder, que deien abans, que se’ns n’ha anat a can Pistraus!

Però és que no calia anar a la presó a entrevistar un dirigent de Batasuna engarjolat. Bé que als informatius –per cert, el format més encotillat i controlat pel periodista i on les veus dels protagonistes són menys lliures– encara hi surt Pernando Barrena o els advocats dels empresonats, sovint amb talls trets de serveis d’agència o de televisions altres que “la nostra”.

Sense demanar res a canvi, que estic jubilat i encara perdria la pensió, puc oferir a qui tria els convidats per al programa “Ágora” –o per a programes informatius, on darrerament tampoc és que l’esquerra abertzale hi sigui massa present– un llistat de noms que, per al meu interès i suposo que per al de molts teleespectadors de “la nostra”, haurien acomplert l’objectiu d’aportar la veu que ara hi és emmudida.

Heus-ne aquí alguns: Pernando Barrena, membre de la mesa de Batasuna encara en llibertat; Jone Goirizelaia, advocada de presos polítics i exdiputada de l’esquerra independentista basca; qualsevol dels advocats de l’esquerra independentista basca, com ara Íñigo Iruin, de qui el malaguanyat jutge Joaquin Navarro deia que és un dels millors penalistes col·legiats al Regne d’Espanya; Martxelo Otamendi, director del diari “Berria” i exdirector del diari “Egunkaria”, tancat per ordre del jutge Garzón, que afrontarà en breu el judici corresponent a l’Audiència nacional espanyola; dirigents de Batasuna en els tres territoris bascos sotmesos a sobirania francesa, on el partit és legal, com els dos membres de la Mesa Nacional que Garzón va haver de deixar en llibertat després de la “razzia” de Segura; Teresa Toda, exsubdirectora d'”Egin” i portaveu dels acusats al judici pel macrosumari del 18/98, pendent de sentència i per qui el fiscal demana set anys de presó; Julen de Madariaga, fundador d’ETA i ara membre destacat d’Aralar, de qui –com va deixar constància Xavi Coral en l’espai dedicat a bibliografia al final del programa– l’Antoni Batista, un dels convidats, n’acaba de publicar la biografia; Rafa Díez, secretari general de LAB, el segon sindicat basc en nombre d’afiliats i delegats, amb presència als set territoris; algun dels diputats i diputades del grup parlamentari Esker Abertzalea, com la seva portaveu Nekane Erauskin; alcaldes o alcadeses d’Acció Nacionalista Basca, o el seu president, Kepa Bereziartua; Ramon Sola o Iñaki Iriondo, periodistes de “Gara”, i autors d’un llibre-entrevista a Arnaldo Otegi (ed. Gara, 2005); Sabino Ormazábal, periodista de “Gara” i militant pacifista, també encausat al 18/98, que es va passar vuit mesos en presó preventiva i ara està pendent d’una petició fiscal de set anys, un dels impulsors de la convocatòria de sentada cada dos dijous al boulevard de Donosti per reclamar que torni la negociació (vegeu Tribuna Catalana, 10 octubre 2007)…

La llista seria interminable, entre d’altres coses perquè, per molt que Garzón i Zapatero facin l’impossible per amagar-ho –amb la col·laboració inestimable de les veus del poder, entre elles “la nostra”–, gairebé dos-cents mil ciutadans bascos expressen amb constància i fidelitat el seu vot per les candidatures de l’esquerra abertzale, siguin legals o no, al conjunt dels set territoris. Per això, encara que Batasuna sigui il·legal en una part del territori de la Unió Europea –que no a tot–, al Govern espanyol i a les institucions basques no els queda més remei que negociar amb ells i tenir-los en compte de cara a la resolució del conflcicte.

Per cert que, entre la bibliografia recomanada per Xavi Coral, hi vaig trobar a faltar el que sens dubte és ara el “bestseller” polític al País Basc: el suplement de “Gara”, publicat a les darreries de setembre amb el títol “2005-2007. Proceso de negociación En busca de un acuerdo político resolutivo”, on es fa un detingut repàs de l’evolució del fracassat procés de pau i es recullen opinions tan poc pròpies de l’esquerra abertzale com les de Gemma Zabaleta, diputada del PSE i membre del col·lectiu de dones per la pau “Ahotsak”, o el periodista jubilat Mariano Ferrer, que –tot i ser membre destacat de la plataforma 18/98+ de suport als encausats al macrojudici– es declara sistemàticament “no nacionalista” i no votant de Batasuna.

Ara bé, segons tots els indicis que ens aporta “la nostra”, la de l’esquerra abertzale no és l’única veu silenciada per la potent autocensura en què estan engabiats els companys i companyes que hi tenen feines de responsabilitat informativa. També l’esquerra independentista catalana pateix aquesta estratègia autoimposada per molts professionals de TV3, que he de suposar majoritària entre ells. Una prova n’ha estat l’actual campanya antimonàrquica, que s’estén com taca d’oli per les comarques catalanes sota la sobirania del Regne d’Espanya. Només quan ha estat estrictament necessari, perquè no quedava altre remei, “la nostra” se n’ha fet ressò: ja se sap que, com diuen els manuals de la Facultat, de vegades, si fas o et fan molt soroll, acabes sortint als mitjans més reacis almenys com a notícia.

Però és que, fins i tot quan els portaveus antimonàrquics van convocar una roda de premsa per dir-hi la seva, els responsables de fer-hi anar els redactors i mitjans necessaris per recollir les declaracions–i fer-los preguntes, ni que fossin malèvoles–, devien considerar que no tenien cap interès per als teleespectadors catalans. Quan hi ha desenes de ciutadans del nostre país, en llibertat provisional per participar en la campanya antimonàrquica, que poden acabar a la garjola o condemnats a pagar multes milonàries. I els de “la nostra” no hi van enviar ningú.
Després van haver de recórrer a talls cedits o comprats a agències o altres televisions, més interessades en uns fets que a d’altres indrets sí que deuen seguir amb interès.

I encara sort que tenim al Govern de Catalunya un partit republicà, que té, entre altres responsabilitats, precisament la dels mitjans de comunicació públics. No vull ni pensar què passaria si la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació fos en mans d’un partit monàrquic…

Humbert Roma, periodista
Publicat a Tribuna Catalana el 22 d’octubre del 2007

Anuncis

Read Full Post »

Els pitjors auguris s’estan complint. Després del trencament de la treva i dels primers atemptats sense víctimes –si exceptuem el de la T-4 de Barajas, anterior al trencament de la treva, on van morir dos equatorians tot i l’avís de col·locació de la bomba–, tot sembla indicar que ETA ha decidit tornar al pitjor dels escenaris de guerra i atemptar una altra vegada directament contra persones. En aquest cas, l’escorta d’un regidor socialista. Una estratègia que feia més de quatre anys que havia abandonat i que el frustrat procés de pau semblava haver arraconat per sempre.

Els qui crèiem que el cicle de la violència política havia arribat a la seva fi i que s’obrien perspectives d’una pau difícil però duradora, fruit del diàleg i el reconeixement dels drets nacionals del poble basc –amb la flexibilitat que semblaven aportar la negociació i les converses prèvies– ens vam tornar a equivocar. I som temptats novament per la desesperança.

Ara, però, és l’hora d’insistir-hi més encara: ETA ha de retornar a la treva i enfocar el procés cap al seu desmantellament, com va plantejar en les darreres fases de la treva segons la versió que en va publicar “Gara”. I el Govern espanyol ha de posar tots els mitjans per fer possible el diàleg polític sense exclusions.
L’estratègia de guerra i mort no porta sinó més dolor i injustícia. I els qui la pateixen més són els més indefensos, com en totes les guerres.

Sembla una utopia inassolible en les actuals circumstàncies, però és l’única perspectiva de pau sòlida i definitiva. El darrer procés de pau va ser molt difícil d’encarrilar i s’hi van dedicar molts esforços perquè se’n pogués esbrinar l’inici. Va fracassar. Però en la societat basca cada vegada són més i més diverses les veus que reclamen la pau, des de tots els sectors, començant per les dones d’Ahotsak –on hi ha abertzales i socialistes–, i seguint per grups organitzats com “gent gran per la pau”, “artamugarriak” artistes per la pau, Lokarri, Fòrum de Debat Nacional i Milabilaka, i molts d’altres que reclamen la participació de la societat civil en la consecució de la pau. Cada dos dijous, per exemple, ciutadans i ciutadanes bascos es reuneixen al boulevar de Donosti en un cercle de cadires per reclamar que torni la negociació i el diàleg i acabi d’una vegada per totes la violència.

Humbert Roma, periodista
Publicat a Tribuna Catalana el 10 d’octubre de 2007

Read Full Post »

Les darreres operacions del jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón reiteren una estratègia que ha fracassat moltes vegades: omplir les presons espanyoles de bascos rebels. Fins on pot arribar aquesta estratègia de guerra que el darrer procés de pau semblava haver superat per sempre? Sens dubte que al fracàs del diàleg com a camí de resolució del conflicte.

El Regne d’Espanya –i Zapatero com a president del Govern que marca el rumb, i en aquest cas Garzón com a braç executor– no busca la solució dialogada del conflicte sinó la derrota de l’independentisme basc. El desenvolupament de les negociacions durant la treva d’ETA –com ens l’ha relatat “Gara” i han confirmat altres versions gens sospitoses de filoabertzalisme, com el mateix diari “El País”– mostra com la persistència en la il·legalització de Batasuna va reforçar el paper d’ETA en el procés. En detriment de la via política de negociació, la de la mesa de partits.

Quan tot feia pensar –i així ho deien de portes enfora Zapatero i membres destacats del seu Govern– que l’objectiu era, d’acord amb l’oferta de Batasuna a Anoeta, donar protagonisme a la política perquè callessin definitivament les armes, de fet Batasuna va continuar il·legalitzada sense contemplacions, i fins i tot l’intent de l’esquerra abertzale per substituir-la per un altre partit polític de nova formació no va tenir cap possibilitat.

Ara, fracassat aquell procés i havent trencat ETA la treva, el Govern espanyol i els jutges tornen a les velles receptes de l’empresonament dels dirigents polítics de l’esquerra independentista. No hi fa res que l’operació coincideixi amb la presència al País Basc d’un grup de mediadors internacionals que intenten redreçar el camí de la pau. La política de mà dura és, per ara, l’única resposta.

Hi ha però un element nou que Zapatero i els jutges farien bé de no menysprear: el lehendakari Ibarretxe ha tornat a llençar el repte de la consulta a la ciutadania de la comunitat autònoma basca. El Govern espanyol ha respost amb amenaces i el recurs sobat a la Constitució, una vegada més, davant una aspiració tan democràtica com la de consultar l’opinió del poble. Avui mateix els diaris es fan ressò d’una altra amenaça: Alfonso Guerra –el que va passar el ribot a l’Estatut català– no s’està de dir que la resposta espanyola a la consulta democràtica del lehendakari hauria de ser la suspensió de l’autonomia.

La proposta del lehendakari ha obert esperances en significatius sectors de l’esquerra independentista basca, tot i que les declaracions oficials hi mostren
un cert escepticisme. Potser és que el Govern espanyol ho sap i pensa que, amb cops com el de Garzón a l’esquerra abertzale, intimidarà els nacionalistes més moderats i aconseguirà que Ibarretxe renunciï a la consulta. O creu que, amb els dirigents independentistes a la presó, a l’esquerra abertzale no li quedarà més sortida que no donar suport a la consulta.

Nota per a constitucionalistes espanyols: Ja sé que el Regne d’Espanya és un Estat democràtic –diuen– on els poders executiu i judicial estan separats. I que el rei “regna però no governa”. Però és que els fets són tossuts i, massa sovint, contradiuen les proclamacions constitucionals. És la teoria del constitucionalisme útil, però a l’inrevés: la Constitució els serveix per anar cap enrere com els crancs en lloc d’avançar ni que sigui una mica en la resolució dels conflictes que cuegen des de la transició.

I encara una cosa més: fa dies que tinc a mig escriure un article sobre política al País Basc: aliances, futur de l’esquerra abertzale, fidelitat del lehendakari als objectius marcats… Per desgràcia, la realitat em confirma els dubtes que tenia a l’hora d’enllestir-lo. Es fa difícil parlar de política quan des d’Espanya apliquen estratègies de guerra. I veurem ara com respon ETA a aquesta ofensiva…

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 5 d’octubre del 2007

Read Full Post »