Reflexions periodístiques de Roger Palà

El company Roger Palà, amb qui vaig compartir feina i il·lusions al setmanari “El Triangle” i que ara treballa de periodista al mensual “Enderrock” i al setmanari “Directa”, publica al seu bloc unes reflexions periodístiques que val la pena compartir i difondre. No em resisteixo a publicar-les íntegres.

• Unanimitats
•  rpala | dissabte, 22 de desembre de 2007 | 14:21h
• Tres reflexions entorn de tres notícies d’actualitat en què hi ha hagut unanimitat entre els mitjans de comunicació. Les unanimitats, en això del periodisme, sempre m’han semblat sospitoses. Aquesta setmana, diaris, ràdios i televisions han coincidit com a mínim en tres qüestions:
•  Unanimitat 1: Els metges avortistes, tots a la presó. Cap mitjà ha dissentit sobre les detencions de diversos metges de clíniques de Barcelona que realitzaven interrupcions voluntàries de l’embaràs: a la presó tots. No vull entrar a debatre sí el que feien aquests metges entrava dins de la legalitat vigent. Probablement no. Però ningú ha qüestionat, precisament, la idoneïtat de les lleis i normatives sobre l’avortament. Cap partit polític dels que ho haurien de fer -llegeixi’s ERC i ICV- ha defensat el tema de manera pública i valenta. No m’he pogut informar de manera crítica sobre aquest tema en cap mitjà de comunicació oficial. Potser se m’ha passat, però em considero una persona mitjanament ben informada.Ha estat quan he visitatel bloc de la Montse Aumatell de Valls, redactora i corresponsal de la Directa a les comarques d’El Camp, en què he pogut llegir, per primera vegada, una visió crítica dels fets: es tracta d’uns comunicats de la Xarxa de Dones per la Salut. 
•  Unanimitat 2: els vaguistes dels autobusos són tots uns delinqüents. No ho sabieu? Doncs us quedarà ben clar si feu un cop d’ull a les portades d’avui. La informació sobre la vaga dels autobusos es desenvolupa en dos eixos: o parlen de violència, disturbis i sabotatges, o parlen de les penalitats dels viatgers que s’han vist afectats per l’aturada. I no dubto que hi ha hagut sabotatges, i que molts viatgers s’han vist afectats. Però cap mitjà de comunicació ha enfocat el seu discurs cap a les reivindicacions laborals d’aquests treballadors, en la majoria afiliats a la CGT. De fet, fins i tot s’ha arribat a dir que “els sindicats es desmarquen de les protestes”, entenent per sindicats CCOO i UGT, com si no n’hi hagués cap més. Per sort, sí que n’hi ha més. I per sort, hi ha la CGT. I hi ha sindicalistes com en Saturnino Mercader, un dels més combatius, honestos i bona gent que he conegut mai. I per sort, podeu llegir el butlletí que publiquen a internet, on hi trobareu les seves raons. 
•  Unanimitat 3: la tortura a l’Estat espanyol no existeix. En aquest cas, la unanimitat és el silenci dels mitjans de comunicació entorn del cas de Gorka Lupiáñez, suposat militant d’ETA detingut el 6 de desembre. El seu cas, estremidor, no ha passat d’un breu en la majoria de diaris. Per sort, hi ha gent com Juan Miguel Morales, un dels caps de fotografia d’Enderrock, andalús de naixement, català d’adopció, independentista i revolucionari de cor, militant de mil causes, i que m’envia mails amb articles, per exemple,aquest article de Gara.
•  Li diuen democràcia…I amb això, va passant el dissabte.  

 

 

Read Full Post »

Matí de dissabte amb nois i noies de la “Directa”

Avui fa una setmana –el dissabte 15 de desembre– vaig dedicar el matí a explicar algunes coses que sé de periodisme als nois i noies del setmanari “Directa”. M’ho van demanar i vaig acceptar sense cap problema. Unes setmanes abans, també m’havien demanat una cosa semblant –més teòrica, però– els del quinzenal “L’Accent”, en aquest cas a Lleida.  

 

Em va recordar vells temps quan, en els inicis del meu exercici professional, a principis dels anys setanta del segle passat,  en tancar-nos el ministre Fraga Iribarne –conegut demòcrata com tothom sap– la revista “Maresme” que fèiem a Mataró, els companys i companyes em van demanar de fer un curs de periodisme, del qual va sortir l’equip de corresponsals de la comarca que van contribuir –amb molts d’altres comarques– a canviar el panorama del periodisme al nostre país. Com en aquell cas, es tractava de donar eines professionals als qui volien  fer un tipus diferent de periodisme, crític, i no servil com era el que regnava a la majoria de redaccions.

 

Vaig insistir en la necessitat de treballar amb rigor, més encara si el que es pretén és donar veu als qui no en tenen, com em sembla deduir dels continguts tant de “Directa” com de “L’Accent”. I que encarar la informació des del nostre punt de vista no vol dir tergiversar la realitat sinó servir al dret que tenen els lectors a ser informats amb objectivitat, donant-los al màxim de dades perquè el seu judici sobre l’actualitat sigui ben fonamentat.

 

La participació de nois i noies de la “Directa” va ser notable: una trentena de persones, tot i que fèiem el taller en un lloc no massa confortable: Can Vies, un local okupat que ja és història viva del moviment okupa, on feia un fred que pelava. Hi participaven amb un interès i un afany d’aprendre que m’encomanava una eufòria que feia temps que enyorava. De quan, fent de professor a l’Autònoma, hi trobava estudiants amb ganes de treballar en un ofici que per mi ha estat apassionant. Unes ganes que detectava, sobretot, en els nois i noies de primer que començaven la vida universitària amb l’entusiasme dels nouvinguts. Llàstima que, el darrer curs en què hi vaig fer classe, vaig haver d’afrontar una vaga d’alumnes de tercer que es queixaven perquè els feia treballar massa. Vaig decidir deixar-ho.

 

El contrast, doncs, d’aquest darrer episodi amb el taller de la “Directa” –una iniciativa que, amb professionals diversos, organitza la redacció cada tres mesos–, on hi havia interès per aprendre a fer la feina com més bé millor, era evident per mi. Que hi hagi mitjans com la “Directa” i “L’Accent” i gent com els qui els fan possible amb un esforç remarcable és un senyal que convida a l’esperança. Potser no canviaran el món, com no l’hem pogut canviar nosaltres tot i les ideologies messiàniques en què vam combregar, però confio que el facin més habitable. Com ens venia a dir Manuel de Pedrolo al seu “Homes i no”, no és la consecució de l’objectiu sinó la lluita per aconseguir-lo el que dóna sentit a les nostres vides.

Read Full Post »

El Col·legi d’Advocats, contra la sentència del 18/98

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona i l‘Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans ha fet públic el seu posicionament contrari a la sentència per macrojudici del sumari 18/98, per la qual 46 bascos i basques han estat condemnats a 500 anys de presó. El reprodueixo íntegrament pel significat que té des del punt de vista jurídic i de defensa dels drets humans. Com en temps del franquisme, ha de ser la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats –que ja havia fet pública una declaració denunciant les irregularitats que hi va haver durant el judici– qui denunciï ara amb contundència l’agressió que suposa la sentència per als drets dels qui no han fet altra cosa que lluitar, sense armes, per la dignitat del seu poble i per les seves idees a favor de la independència del seu país. Aquesta és la declaració de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats i l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans:

POSICIONAMENT DE LA COMISSIÓ DE DEFENSA DELS DRETS DE LA PERSONA DEL COL·LEGI D’ADVOCATS DE BARCELONA I DE L’ASSOCIACIÓ CATALANA EN DEFENSA DELS DRETS HUMANS

• La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans hem tingut coneixement de la Sentència dictada per l’Audiència Nacional en el Sumari 18/98, comunicada el dia 19 de desembre del 2007 en virtut de la qual han estat declarades il·legals i dissoltes diverses empreses mercantils del País Basc, els mitjans de comunicació Egin i Egin Irratia, i les organitzacions Ekin i Xaki, i condemnades 46 persones, per la seva condició de membres de les esmentades empreses o associacions, a penes que sumen en total 500 anys de presó, com integrants, dirigents o col·laboradors de la banda terrorista ETA.
•  La Comissió de Defensa, que ha seguit de prop el desenvolupament d’aquest procés judicial, mitjançant la presència d’observadors acreditats en nombroses sessions del judici oral, vol manifestar respecte del contingut de la Sentència, i a l’espera d’un posterior estudi més exhaustiu de la mateixa, la seva profunda preocupació pel que considerem representa un abans i un després en la política antiterrorista però també en la configuració de l’actual Estat de dret pels següents  motius: 
•  En primer lloc, es tracta, al nostre entendre, d’un dels exemples més greus dels efectes extensius de l’aplicació del concepte de terrorisme sobre la dissidència política. Una figura penal que a manera de “calaix de sastre”, arriba a afectar a individus i organitzacions com la Fundació Josemi Zumalabe amb un llarg recorregut històric pacifista, antimilitarista i per la no-violència. Considerem, en fi, que  la Sentencia ratifica la qüestionada “tesi del complot” confeccionada pel magistrat del Jutjat d’Instrucció Central número 5 de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Per ser considerat membre o col·laborador d’ETA era necessari, fins a ara, tenir relació directa amb l’organització armada, d’acord amb la doctrina constitucional assentada a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional 199/87. No obstant això, després de la recent Sentència del Tribunal Suprem sobre l’assumpte “Jarrai-Haika-Segi” i aquesta darrera de l’Audència Nacional, pot resultar suficient que les a ccions polítiques o socials es considerin “ajuda” als fins d’ETA (sobirania per al País Basc) perquè aquestes siguin definides com a delictes terroristes. Per tant, des d’aquesta perspectiva judicial, ETA ja no és una organització armada, sinó també el conjunt de les organitzacions abertzales. 
•  En segon lloc, perquè la Sentència evidencia una vegada més la inexistència d’una clara divisió de poders: l’acció judicial està sobrecarregada de valors polítics més que dels valors jurisdiccionals que han de regir-la. A l’Estat espanyol mai abans com ara la vida política havia quedat tan plenament supeditada a l’àmbit judicial, en un context en el qual l’Audiència Nacional, un Tribunal excepcional que des de la seva creació ha estat posat en qüestió des de diversos àmbits jurídics, o el Tribunal Constitucional es transmuten en actors polítics més decisius que els propis Parlaments.
•  En tercer lloc, perquè la Sentència significa la normalització d’una cultura jurídica d’emergència o excepcionalitat, en la qual s’estableixen responsabilitats penals difuses i col·lectives, absolutament incompatibles amb un sistema democràtic. Quan els objectius, i no els mitjans, són el que es penalitzen –el que significa convertir fatalment l’independentisme basc en terrorista- es consolida un dret penal d’autor que persegueix ideologies en comptes de fets. 
•  En quart, i darrer lloc, constatem que la Sentència no constitueix cap episodi aïllat sinó que s’emmarca en una estratègia, més global i de llarga durada, de criminalització de l’ exercici del dret d’opinió, reunió, manifestació, entre d’altres, d’un sector important de la societat basca. Aquesta situació d’exclusió política resulta més greu quan aquests ciutadans també són expulsats del joc institucional mitjançant l’aplicació de la llei de partits. Per tant, a hores d’ara, i en nom de la lluita antiterrorista, molts ciutadans bascos no poden expressar la seva opinió política ni al carrer ni a les urnes. Per això, volem denunciar la profunda mutació que està patint el nucli central de les garanties democràtiques pròpies d’un Estat de Dret. 
•  Volem deixar palès finalment que la Sentència que s’acaba de fer pública no és res més que la culminació de les diverses irregularitats que ja varem poder constatar en la nostra condició d’observadors del procés judicial derivat del Sumari 18/98: 
•  1.- Considerem que la proposició i la pràctica de les proves en el judici oral, tal com han pogut constatar els nostres observadors, ha estat caòtica i viciada per nombroses irregularitats processals, en perjudici del dret de defensa dels imputats. Pel que fa a la prova testifical practicada en el judici- 230 persones – cal destacar que, entre altres anomalies, es van produir nombrosos errors en la identificació dels testimonis, compareixences de persones que no tenien res a veure amb la causa, o impossibilitat de localitzar i exhibir els documents sobre els quals havien de ser interrogats. Pel que fa a la prova documental proposada per les acusacions, en la gran majoria dels casos ha estat impossible sotmetre-la a un debat contradictori amb garanties per part de la defensa, tal com prescriu la llei. Les peces de convicció, consistents en més de 200.000 folis,  van arribar a la seu del Tribunal  sis dies abans de començar la vista oral, sense que fins aquell moment haguessin  estat a disposició de la Sala  ni de les defenses, i sí en canvi de les acusacions. Aquesta immensa documentació, que al llarg de la vista s’anava incrementant amb caixes i caixes de noves peces, es trobava en estat de total desorganització, la majoria sense foliar i sense un índex o llistat que permetés ubicar cada document. Les defenses es van veure obligades a afrontar la tasca impossible d’examinar sobre la marxa una confusa i heterogènia massa de documents , obtinguts indiscriminadament en els registres ordenats pel jutge d’instrucció Garzon en més de cent cinquanta domicilis i locals, així com centenars d’intervencions telefòniques. De fet, ni la Sala ni les parts van arribar mai a saber quines eren i on es trobaven la majoria de les peces de convicció que sustentaven les acusacions. En repetides ocasions, i malgrat les constants interrupcions i suspensions de la vista a fi de cercar-los, els documents al.legats per les parts acusadores, així com els de caràcter exculp atori interessats per les defenses, no van poder ser localitzats ni exhibits als acusats o als testimonis i pèrits, ni per descomptat van ser objecte de debat contradictori. En aquestes condicions no és d’estranyar que per part de les defenses es reiteressin les protestes i les sol.licituts de nul.litat d’actuacions, que sistemàticament van ser rebutjades pel Tribunal. 
•  2.- Considerem, igualment, que respecte a la pràctica de la prova pericial s’ha produït una gravíssima vulneració dels principis processals que regeixen aquest medi de prova. El Tribunal va acceptar, en qualitat de pretesos “peritatges”, uns informes elaborats pels mateixos membres dels cossos de seguretat que havien practicat registres, interrogatoris i tota classe de diligències en la pròpia causa, i que consistien en la versió policial dels fets incriminats i la seva valoració política. El Tribunal va impedir que les defenses qüestionessin la imparcialitat de tals pèrits, per més que es tractava d’agents policials que havien participat directament en la investigació i persecució dels fets, i fins i tot en un cas concret un d’ells havia estat denunciat per tortures en l’interrogatori de dos dels imputats. En la vista, els pèrits , que es presentaven com experts en la lluita contra ETA, en comptes d’aportar a la Sala els seus coneixements tècnics o científics, es van limitar  a la lectura i interpretació de  proves documentals, i a llargues especulacions subjectives sense cap relació amb els fets. Els pèrits van declarar en grup, anònimament, i es va poder comprovar que sovint els qui declaraven no havien participat en la confecció de l’informe que ratificaven. La prova pericial, pedra angular de l’acusació, està farcida en tot cas d’incoherències i de contradiccions, tant pel que fa a l’origen d’alguns documents incriminatoris, com a la identificació de persones , o referents a la vinculació d’Egin o la fundació Zumalabe amb ETA. Tots els intents de recusació dels pèrits formulats per les defenses van ser rebutjats o ignorats per la Sala.
•  3.- Considerem, d’altra banda, que s’han produït nombroses altres irregularitats processals, que podrien ser també motiu de nul·litat del judici. Entre d’altres, s’han incorporat documents a la causa amb posterioritat a l’inici del judici oral (Diligències 75/89 del Jutjat Central nº 5, consistents en 104 caixes de documents). S’han practicat interrogatoris a acusats referits a aquests documents quan encara no estaven incorporats a la causa. Contràriament, totes les proves anticipades proposades per les defenses i acceptades per la Sala o bé no van ser practicades o no van arribar mai a ser incorporades a la causa. Es va acceptar com a prova la totalitat dels enregistraments de les converses telefòniques intervingudes durant la instrucció del sumari, malgrat les al·legacions d’inconstitucionalitat en relació a moltes de les intervencions, per haver estat realitzades sense autorització judicial o per haver estat acordades sense motivació suficient. Van ser declarats en rebel·l ia dos acusats no compareguts, sense haver-los mai citat ni requerit en forma. Per altra banda, el Ministeri Fiscal havia sol·licitat la dissolució de diverses empreses mercantils que no havien estat mai citades ni eren part en el procediment. Aquestes empreses,  sense disposar de l’oportunitat de defensar-se, finalment han estat dissoltes per la present Sentència. 
•  4.- Considerem que el tracte infligit als acusats durant els 16 mesos que ha durat el judici oral – des del novembre 2005 fins al març del 2007 – ha estat desconsiderat i ha constituït una veritable pena anticipada a la condemna. Obligats a assistir a la totalitat de les sessions del judici oral – malgrat que la causa estava formada per peces separades totalment independents-, els imputats han hagut de desplaçar-se setmanalment des dels seus domicilis al País Basc a Madrid i romandre-hi de dilluns a dimecres per estar presents en desenes de sessions que no els afectaven en absolut. Això ha significat una completa distorsió de la vida laboral i familiar, amb un elevat cost econòmic i anímic, i greus afectacions a la salut per als encausats. En repetides ocasions el Tribunal es va manifestar de forma hostil envers els acusats, tallant-los la paraula i impedint-los fins i tot contestar a preguntes dels seus lletrats no declarades impertinents, així com donar explicacions sobre l es raons per les quals es negaven a contestar  a les preguntes de l’acusació. Tanmateix, i en relació a aquest tracte del Tribunal amb els acusats, considerem que no resulta suficientment motivada la decisió de modificar la seva anterior situació de llibertat per la de presó, atès que en cap moment es valora la situació personal de cadascun d’ells i que la Sentència és recurrible davant del Tribunal Suprem i, per tant, encara no és ferma.
• En conclusió, i en la nostra condició d’observadors jurídics de les sessions del judici, considerem que el conjunt d’irregularitats assenyalades anteriorment han contaminat el debat processal d’una forma inadmissible en un Estat de Dret i han posat de manifest una falta d’equilibri, imparcialitat i equidistància del Tribunal, incompatible amb la seva funció jurisdiccional.
•  Barcelona, a 21 de desembre de 2007  

 

Read Full Post »

Més sobre balances fiscals i altres “solidaritats”

Ja he parlat en aquest bloc sobre la fal·làcia d’una pretesa insolidaritat que s’atribueix als bascos pel que fa al superàvit de la seva balança fiscal gràcies als concerts econòmics amb el Regne d’Espanya. Just quan els mitjans van fer públic l’informe del BBVA al respecte –i fins i tot abans– alguns mitjans nacionalistes espanyols van donar-nos la llauna –i la que ens donaran– amb aquesta suposada “insolidaritat”. Vaig donar compte, llavors, d’un informe del sindicat LAB en què s’avaluava el preu fiscal que el País Basc paga per la falta de sobirania. Avui mateix el diari “Gara” publica una informació, fonamentada en el discutit estudi publicat pel BBVA –discutit perquè fa els comptes a la baixa, atribuint a la comunitat de Madrid una generositat que no es correspon amb la realitat– i en dades del Consell Econòmic i Social basc, segons la qual els treballadors del sud del País Basc –comunitats autònoma basca i foral de Navarra– han aportat a les arques de la Seguretat Social contributiva espanyola 13.196 milions d’euros més dels que han ingressat en els quinze anys que van de 1991 a 2005. És a dir, que el saldo de la balança de la caixa comuna de la Seguretat Social espanyola dóna un superàvit d’uns 880 milions anuals aportat pels bascos en aquest període. Una quantitat equivalent al superàvit de 13.000 milions d’euros amb què es calcula que tancarà enguany la Seguretat Social espanyola. Ignoro si, pel que fa als Països Catalans, s’han fet càlculs semblants –no conec amb detall l’informe de la Fundació Irla sobre balances fiscals que el conseller Puigcercós va fer públic ahir–, però seria bo conèixer-los. Potser hi trobaríem les raons per les quals els poderosos sindicats espanyols CCOO i UGT s’oposen tan aferrissadament a la descentralització de la caixa única de la Seguretat Social espanyola.

Read Full Post »

Tot esperant Estrasburg

Mentre el Govern Zapatero –seguint fil per randa l’estratègia que li marca el PP– prepara la il·legalització d’ANB, partit històric que va governar amb el PSOE durant la República, les mirades del País Basc estan posades en els passos que va donant la demanda presentada per Batasuna al Tribunal europeu dels drets humans a Estrasburg (Alsàcia) contra la seva il·legalització. Ja seria ben gros que allò que el Govern espanyol va ser incapaç de fer en temps de treva ho hagi de resoldre un Tribunal internacional un cop ETA l’ha trencada.

 

Clar que tot dependrà, encara, de com aquest mateix Govern –segurament de composició diferent, en mans o no del PSOE, un cop celebrades les eleccions de març– n’entomi la sentència. És a dir, si l’acata i compleix o no. Sobretot conisiderant les expressions despectives contra el mateix tribunal que els processats del macrojudici 18/98 –encara esperant sentència, i la majoria ara empresonats– van haver d’escoltar de la jutgessa que va presidir el de l’Audiència nacional espanyola, Ángela Murillo, que els va condemnar. Un menyspreu pel Tribunal internacional –i, doncs, pels drets humans– que no és, ni molt menys, exclusiu d’aquesta jutgessa.

 

Si un dels principals obstacles perquè fracassessin les negociacions del darrer procés de pau, si no el principal, va ser el manteniment de Batasuna en la il·legalitat –privant, en conseqüència, dels seus drets una de les parts necessàries per a la constitució de la mesa de partits on s’havien de negociar les condicions polítiques–, el fet que la sentència del Tribunal d’Estrasburg sigui contrària a la il·legalització podria obrir un camí cap a la recomposició de les converses de pau. Seria una bona notícia, doncs, encara que molt tardana, per als qui desitgem una sortida justa i democràtica per al conflicte.

 

Altres fets que han passat aquests dies, però, introdueixen nous motius d’inquietud. El darrer comunicat d’ETA n’és un d’ells. I no només perquè ratifica que seguirà l’activitat armada i –en el seu llenguatge militar– les “execucions” de l’enemic, sinó per la denúncia que hi fa dels indicis que –segons ETA– hi hauria del retorn de l’anomenada “guerra bruta” –com si hi hagués alguna guerra que fos “neta”– induïda pel mateix Govern espanyol. Si això fos cert, comptant ara el Govern espanyol amb el ple suport del de la República Francesa en la lluita contra ETA–, tornaríem, no a l’escenari anterior a la derrara treva, sinó als anys més negres dels vuitanta del segle passat, quan el PSOE també dirigia la governació del Regne d’Espanya.

 

El PSOE, especialista a complicar encara més les coses quan comencen a donar senyals de resoldre’s, faria bé de deixar clar que aquest no tornarà a ser mai més el camí per acabar amb la revolta basca. Ells, que tant demanen als altres condemnes de la violència –i els il·legalitzen i empresonen si no ho fan–, haurien de ser els primers a donar exemple i condemnar com a partit, i no emparar, fets que, per desgràcia, formen part de la seva història immediata. Encara que la sinceritat no és una de les virtuts més arrelades en la classe política espanyola, una declaració condemnant sense embuts les accions del GAL i deixant clar que el Govern espanyol, sigui quin sigui, no ha de recórrer mai més a pràctiques com aquelles podria ser una altra aportació positiva i necessària per retornar al camí de la negociació.

 

Humbert Roma, periodista

 

Publicat per Tribuna Catalana el 17 de desembre del 2007 

Read Full Post »

El subconscient del president Montilla

Al president Montilla l’ha traït el subconscient. Diumenge, en l’acte d’entronització de Carme Chacón com a cap de llista per Barcelona per a les eleccions de març, va dir que els diputats que van a les Corts espanyoles a defensar els interessos de Catalunya –ni que sigui a la baixa, com els de CiU i ERC– hi van a “fer l’índio”. És clar, si són d’aquella tribu que deien els de La Trinca. El president, en els vells temps, quan militava a la Jove Guàrdia Roja, devia ser un bon aficionat dels xicots del Maresme –per cert, algun d’ells fidel seguidor socialista– i ara li retornen els referents de joventut, ni que sigui per contradir-los. Però, compte president, que “com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat,  els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat… Doncs no volen que fem l’indi i amenacen cada dia que si no estem quiets vindrà el set de cavalleria”.

 COM EL FAR-WEST, NO HI RES 

Diu, que hi ha una tribu d’indis 

a l’oest americà que té alguna retirada amb el poble català. No hi ha tribu més ufana sota la capa del sol són i seran gent apatxe tant si es vol com si no es vol. Ha rebut per totes bandes però endevant, que no ha estat res! per la seva mala estrella és el pupes del far-west. Doncs sabem segons la història que aquesta tribu, pobrets! quan es rifen garrotades tenen tots els billets. Que lluny és el far-west! que bonica és Oklahoma! Com el far-west, no hi ha res! Invasions de tota mena ha sofert contínuament però una de les més sonades l’ha tingut darrerament: la del general Frank Cooster i un grapat de capcigranys, ara fa quinze mil llunes, més o menys uns quaranta anys la primera atzagaiada de l’infame general fou prohibir la seva llengua i la dansa ritual i enviar els casaques blaves per colonitzar els nadius i arrencar la caballera als elements subversius Que lluny és el far-west! que bonica és Oklahoma! com el far-west no hi ha res! Però a la mort del general el del “sellos” de correus ho deixa tan ben lligat que manen els seus hereus. I quan la tribu amb eufòria desenterrant la destral engegava a fer punyetes al famós seny ancestral. Per poder-ho canviar tot però que tot seguís igual van muntar unes eleccions per distreure el personal. Per parar el cop de moment i presidir la reserva de l’exili arriba un “jefe” que tenien en conserva Que lluny és el far-west! Que bonica és Oklahoma! Com el far-west no hi ha res! I per asserenar els ànins d’aquest poble tan tossut es firma una tractat de pau que li diuen l’estatut. Però com sempre passa al cine a l’hora de la veritat els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat. I ara es volen tirar enrera perquè diu que som un cas i quan se’ns dóna un ditet ens agafem tot el braç. I de tant que ens recomanen prudència i moderació ja no estem desencantats ara estem cagats de por. Doncs no volen que fem l’indi i amenacen cada dia que si no estam quiets vindrà el set de cavalleria.

Read Full Post »

El paradigma navarrès

Luis María Martínez Garate ha penjat al seu bloc una interessant entrevista en vídeo sobre el que anomena “paradigma navarrès”. Hi analitza l’evolució de la interpretació sobre el País Basc que s’ha fet des de la concepció foral fins a la “navarresa”, passant per la nacionalista de Sabino Arana. Hi remarca que tant la foral com la sabiniana ignoraven el fet que el País Basc va tenir el seu propi Estat independent –el Regne de Navarra–, i que això fa que ara es plantegi un nou paradigma per interpretar el passat i el futur del País Basc: el paradigma navarrès, i que els bascos aspirin a un futur polític concretat en la República de Navarra. Martínez Garate, que és un dels impulsors de Nabarralde, hi explica també els seus objectius i plantejaments. Una prova més que al País Basc les coses avancen, amb multitud d’iniciatives i reflexions col·lectives, malgrat el retorn dels plantejaments bèl·lics d’ETA i el Govern nacionalista espanyol.

Read Full Post »

Josep Guinovart i Unió de Pagesos

 

 Se’ns ha mort de sobte Josep Guinovart, artista tan versàtil, apassionat i compromès amb el nostre país. El vaig entrevistar l’any 1999 per a la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, pel vint-i-cinquè aniversari del sindicat. Entre els molts amics que tenia, n’hi havia un –no en recordo el nom– que era pagès i membre del sindicat. Ell va gestionar que fos Guinovart qui posés el seu art al servei de la commemoració.  

No era res forassenyat, perquè la seva és una obra íntimament lligada a la terra i el terròs, d’on ha manllevat tants materials. Fins tal punt de fer d’Agramunt –el poble de l’Urgell on es va refugiar la seva família durant la guerra dels tres anys, i del qual tenia tants bons records d’infantesa– la seu de l’Espai Guinovart.  Ignoro si aquest cartell és a l’exposició que es fa al Museu d’Història de Catalunya, “Cartells de Josep Guinovart”. Com recordo que li vaig comentar durant l’entrevista, per mi, el cartell té poc de la terra i molt dels orígens del nostre art nacional. Els colors remembren els de molts murals del romànic català que tant estimava el qui havia estat un dels fundadors del Grup Tahull, i l’aurèola –solar?– em recordava la de la Maiestas Mariae que et mira fixament des del fons de l’absis de Santa Maria de Taüll. La Unió de Pagesos se m’apareixia, en la visió de l’artista, com la mitjancera que durant vint-i-cinc anys havia liderat la lluita dels pagesos catalans –íntimament lligada a la nació catalana– per les llibertats –també la sindical, que els va estar negada durant una Transició que per ells va ser molt més llarga que per la resta– i el benestar i la justícia social.  D’aquella entrevista me’n queda un primer record: el del pagès amic de l’artista, un autèntic coneixedor i amant de l’art contemporani, que em tornava a desmentir –per si de cas me’n quedava cap dubte– aquell tòpic del pagès ignorant i poc llegit, garrepa i despreocupat pels fets que l’envolten. Que comparava amb passió –en tinc ben presert una llarga i entranyable conversa telefònica– els valors dels pintors catalans més assenyalats, amb detalls que a mi se m’escapaven, per ressaltar els del seu amic.  Després, de la conversa que vaig tenir amb l’artista –a l’eixida de la seva casa a Castelldefels–, sobretot dues de les seves preocupacions d’aquell moment: la prepotència del Govern nord-americà, que comparava a un sheriff de l’Oest que, imbuït d’heroiques missions de conquesta més enllà del bé i del mal, tornava a amenaçar l’Iraq acabada la primera guerra del Golf. I també la ja en aquells moments preocupant davallada de qualitat dels mitjans audiovisuals, amb especial preocupació per TV3.  Que la terra que tant va estimar li sigui lleu, i que pervisqui en el record i admiració de la seva gent.

Read Full Post »

El Grup Barnils contra el tancament de TV3 al País Valencià

El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha fet públic el següent comunicat contra el tancament de TV3 al País Valencià.

El Grup Barnils condemna el tancament de les emissions de TV3 a les comarques del sud del país

El Grup de Periodistes Ramon Barnils considera que el tancament del repetidor del cim de la Carrasqueta (Xixona, País Valencià), que fins ara feia arribar el senyal de TV3 a les comarques alacantines, és un greu atemptat contra la llengua catalana i contra la llibertat de comunicació. Per al Grup Barnils, l’acció empresa la passada nit pels funcionaris del Govern valencià és una mostra més del seu anticatalanisme visceral i del seu menyspreu absolut cap al procès de negociació en curs amb el govern català per permetre la reciprocitat de les emissions de les respectives televisions autonòmiques.Considerem que impedir que TV3 es vegi a una part important del País Valencià és una actitud contrària a la cultura i a la llibertat de comunicació i priva milers de ciutadans catalanoparlants de veure una de les poques televisions que emeten en la seva llengua. Per tot això, el Grup Barnils dóna ple suport a Acció Cultural del País Valencià, propietària del repetidor de la Carrasqueta i entitat que durant més de 20 anys ha fet possible la recepció de TV de Catalunya a les comarques del sud del país, en la seva lluita incansable per la llengua i la cultura comunes i per la dignitat del poble valencià.Alhora reclamem a les institucions catalanes que assumeixin el paper que els pertoca en aquest vergonyós procés. El Govern de Catalunya i els partits que el conformen tenen la responsabilitat de posar-se al capdavant de la defensa de la llengua i la cultura i han de tenir com a objectiu irrenunciable que a tot el territori dels Països Catalans es puguin veure el màxim de canals de televisió en la llengua pròpia.

 

 Sobre aquesta nova barrabassada dels partits nacionalistes espanyols que els catalans no hem estat capaços d’impedir, Vicenç Partal publica avui un Mail Obert d’una lucidesa i contundència implacables, que hauria de treure els colors als independentistes que hi ha al Govern de la Generalitat de Catalunya. Recomano llegir-lo.

Read Full Post »

18/98. Solidaritat del Grup de Periodistes Ramon Barnils

El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha expressat la seva solidaritat amb els detinguts i encausats del macrojudici 18/98 amb el següent comunicat:

El Grup de Periodistes Ramon Barnils demana la llibertat dels detinguts del 18/98*Divendres passat, l’Audiència nacional espanyola va ordenar l’empresonament de 46 ciutadans i ciutadanes bascos, dels 52 que van ser jutjats durant setze mesos al macrojudici 18/98 per presumptes delictes de col·laboració amb ETA.  Cap d’ells no ho va ser per accions armades ni per col·laboració directa, sinó per la suposada coincidència amb els objectius d’ETA, en un sumari i un judici que observadors internacionals, entre ells diversos juristes catalans, han dit que ha estat ple d’irregularitats fins al punt de demanar-ne la nul·litat.Entre els empresonats hi ha periodistes del diari “Egin” i l’emissora “Egin Irratia” –com els que en van ser director i subdirectora–, i directius de l’empresa editora, tancats el 1998 per ordre del jutge instructor Baltasar Garzón, per als quals el fiscal demanava entre set i dinou anys de presó. Les condemnes –segons alguns mitjans que han filtrat part de la sentència– encara podrien ser superiors a les peticions fiscals.El Grup de Periodistes Ramon Barnils reitera la seva posició en contra del macrojudici 18/98 i, d’acord amb el que ja l’any 1995 va concloure el PEN Club Internacional i recentment ha reiterat una Comissió de juristes internacionals– considera el tancament d'”Egin” i “Egin Irratia” –i el d’Egunkaria”, pendent d’un judici imminent–, com un atac contra la llibertat d’expressió. El Grup de Periodistes Ramon Barnils es ratifica en la seva posició, que va fer pública en començar el macrojudici, i reclama la posada en llibertat dels detinguts.  

Read Full Post »