Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 12/12/2007

 

img25aup.gif

 Se’ns ha mort de sobte Josep Guinovart, artista tan versàtil, apassionat i compromès amb el nostre país. El vaig entrevistar l’any 1999 per a la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, pel vint-i-cinquè aniversari del sindicat. Entre els molts amics que tenia, n’hi havia un –no en recordo el nom– que era pagès i membre del sindicat. Ell va gestionar que fos Guinovart qui posés el seu art al servei de la commemoració.  

No era res forassenyat, perquè la seva és una obra íntimament lligada a la terra i el terròs, d’on ha manllevat tants materials. Fins tal punt de fer d’Agramunt –el poble de l’Urgell on es va refugiar la seva família durant la guerra dels tres anys, i del qual tenia tants bons records d’infantesa– la seu de l’Espai Guinovart.  Ignoro si aquest cartell és a l’exposició que es fa al Museu d’Història de Catalunya, “Cartells de Josep Guinovart”. Com recordo que li vaig comentar durant l’entrevista, per mi, el cartell té poc de la terra i molt dels orígens del nostre art nacional. Els colors remembren els de molts murals del romànic català que tant estimava el qui havia estat un dels fundadors del Grup Tahull, i l’aurèola –solar?– em recordava la de la Maiestas Mariae que et mira fixament des del fons de l’absis de Santa Maria de Taüll. La Unió de Pagesos se m’apareixia, en la visió de l’artista, com la mitjancera que durant vint-i-cinc anys havia liderat la lluita dels pagesos catalans –íntimament lligada a la nació catalana– per les llibertats –també la sindical, que els va estar negada durant una Transició que per ells va ser molt més llarga que per la resta– i el benestar i la justícia social.  D’aquella entrevista me’n queda un primer record: el del pagès amic de l’artista, un autèntic coneixedor i amant de l’art contemporani, que em tornava a desmentir –per si de cas me’n quedava cap dubte– aquell tòpic del pagès ignorant i poc llegit, garrepa i despreocupat pels fets que l’envolten. Que comparava amb passió –en tinc ben presert una llarga i entranyable conversa telefònica– els valors dels pintors catalans més assenyalats, amb detalls que a mi se m’escapaven, per ressaltar els del seu amic.  Després, de la conversa que vaig tenir amb l’artista –a l’eixida de la seva casa a Castelldefels–, sobretot dues de les seves preocupacions d’aquell moment: la prepotència del Govern nord-americà, que comparava a un sheriff de l’Oest que, imbuït d’heroiques missions de conquesta més enllà del bé i del mal, tornava a amenaçar l’Iraq acabada la primera guerra del Golf. I també la ja en aquells moments preocupant davallada de qualitat dels mitjans audiovisuals, amb especial preocupació per TV3.  Que la terra que tant va estimar li sigui lleu, i que pervisqui en el record i admiració de la seva gent.

Anuncis

Read Full Post »