Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2007

 

img25aup.gif

 Se’ns ha mort de sobte Josep Guinovart, artista tan versàtil, apassionat i compromès amb el nostre país. El vaig entrevistar l’any 1999 per a la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, pel vint-i-cinquè aniversari del sindicat. Entre els molts amics que tenia, n’hi havia un –no en recordo el nom– que era pagès i membre del sindicat. Ell va gestionar que fos Guinovart qui posés el seu art al servei de la commemoració.  

No era res forassenyat, perquè la seva és una obra íntimament lligada a la terra i el terròs, d’on ha manllevat tants materials. Fins tal punt de fer d’Agramunt –el poble de l’Urgell on es va refugiar la seva família durant la guerra dels tres anys, i del qual tenia tants bons records d’infantesa– la seu de l’Espai Guinovart.  Ignoro si aquest cartell és a l’exposició que es fa al Museu d’Història de Catalunya, “Cartells de Josep Guinovart”. Com recordo que li vaig comentar durant l’entrevista, per mi, el cartell té poc de la terra i molt dels orígens del nostre art nacional. Els colors remembren els de molts murals del romànic català que tant estimava el qui havia estat un dels fundadors del Grup Tahull, i l’aurèola –solar?– em recordava la de la Maiestas Mariae que et mira fixament des del fons de l’absis de Santa Maria de Taüll. La Unió de Pagesos se m’apareixia, en la visió de l’artista, com la mitjancera que durant vint-i-cinc anys havia liderat la lluita dels pagesos catalans –íntimament lligada a la nació catalana– per les llibertats –també la sindical, que els va estar negada durant una Transició que per ells va ser molt més llarga que per la resta– i el benestar i la justícia social.  D’aquella entrevista me’n queda un primer record: el del pagès amic de l’artista, un autèntic coneixedor i amant de l’art contemporani, que em tornava a desmentir –per si de cas me’n quedava cap dubte– aquell tòpic del pagès ignorant i poc llegit, garrepa i despreocupat pels fets que l’envolten. Que comparava amb passió –en tinc ben presert una llarga i entranyable conversa telefònica– els valors dels pintors catalans més assenyalats, amb detalls que a mi se m’escapaven, per ressaltar els del seu amic.  Després, de la conversa que vaig tenir amb l’artista –a l’eixida de la seva casa a Castelldefels–, sobretot dues de les seves preocupacions d’aquell moment: la prepotència del Govern nord-americà, que comparava a un sheriff de l’Oest que, imbuït d’heroiques missions de conquesta més enllà del bé i del mal, tornava a amenaçar l’Iraq acabada la primera guerra del Golf. I també la ja en aquells moments preocupant davallada de qualitat dels mitjans audiovisuals, amb especial preocupació per TV3.  Que la terra que tant va estimar li sigui lleu, i que pervisqui en el record i admiració de la seva gent.

Anuncis

Read Full Post »

El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha fet públic el següent comunicat contra el tancament de TV3 al País Valencià.

El Grup Barnils condemna el tancament de les emissions de TV3 a les comarques del sud del país

El Grup de Periodistes Ramon Barnils considera que el tancament del repetidor del cim de la Carrasqueta (Xixona, País Valencià), que fins ara feia arribar el senyal de TV3 a les comarques alacantines, és un greu atemptat contra la llengua catalana i contra la llibertat de comunicació. Per al Grup Barnils, l’acció empresa la passada nit pels funcionaris del Govern valencià és una mostra més del seu anticatalanisme visceral i del seu menyspreu absolut cap al procès de negociació en curs amb el govern català per permetre la reciprocitat de les emissions de les respectives televisions autonòmiques.Considerem que impedir que TV3 es vegi a una part important del País Valencià és una actitud contrària a la cultura i a la llibertat de comunicació i priva milers de ciutadans catalanoparlants de veure una de les poques televisions que emeten en la seva llengua. Per tot això, el Grup Barnils dóna ple suport a Acció Cultural del País Valencià, propietària del repetidor de la Carrasqueta i entitat que durant més de 20 anys ha fet possible la recepció de TV de Catalunya a les comarques del sud del país, en la seva lluita incansable per la llengua i la cultura comunes i per la dignitat del poble valencià.Alhora reclamem a les institucions catalanes que assumeixin el paper que els pertoca en aquest vergonyós procés. El Govern de Catalunya i els partits que el conformen tenen la responsabilitat de posar-se al capdavant de la defensa de la llengua i la cultura i han de tenir com a objectiu irrenunciable que a tot el territori dels Països Catalans es puguin veure el màxim de canals de televisió en la llengua pròpia.

 

 Sobre aquesta nova barrabassada dels partits nacionalistes espanyols que els catalans no hem estat capaços d’impedir, Vicenç Partal publica avui un Mail Obert d’una lucidesa i contundència implacables, que hauria de treure els colors als independentistes que hi ha al Govern de la Generalitat de Catalunya. Recomano llegir-lo.

Read Full Post »

El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha expressat la seva solidaritat amb els detinguts i encausats del macrojudici 18/98 amb el següent comunicat:

El Grup de Periodistes Ramon Barnils demana la llibertat dels detinguts del 18/98*Divendres passat, l’Audiència nacional espanyola va ordenar l’empresonament de 46 ciutadans i ciutadanes bascos, dels 52 que van ser jutjats durant setze mesos al macrojudici 18/98 per presumptes delictes de col·laboració amb ETA.  Cap d’ells no ho va ser per accions armades ni per col·laboració directa, sinó per la suposada coincidència amb els objectius d’ETA, en un sumari i un judici que observadors internacionals, entre ells diversos juristes catalans, han dit que ha estat ple d’irregularitats fins al punt de demanar-ne la nul·litat.Entre els empresonats hi ha periodistes del diari “Egin” i l’emissora “Egin Irratia” –com els que en van ser director i subdirectora–, i directius de l’empresa editora, tancats el 1998 per ordre del jutge instructor Baltasar Garzón, per als quals el fiscal demanava entre set i dinou anys de presó. Les condemnes –segons alguns mitjans que han filtrat part de la sentència– encara podrien ser superiors a les peticions fiscals.El Grup de Periodistes Ramon Barnils reitera la seva posició en contra del macrojudici 18/98 i, d’acord amb el que ja l’any 1995 va concloure el PEN Club Internacional i recentment ha reiterat una Comissió de juristes internacionals– considera el tancament d'”Egin” i “Egin Irratia” –i el d’Egunkaria”, pendent d’un judici imminent–, com un atac contra la llibertat d’expressió. El Grup de Periodistes Ramon Barnils es ratifica en la seva posició, que va fer pública en començar el macrojudici, i reclama la posada en llibertat dels detinguts.  

Read Full Post »

Avui he rebut la següent convocatòria, que reprodueixo literalment.

 CONCENTRACIÓ I ACTE DE SUPORT 18/98 A BARCELONA  

Aquest dijous a les 20h, la plaça de Sant Jaume de Barcelona acollirà una concentració de tota la ciutadania catalana que vol mostrar el seu suport a les persones que s’han assegur al banc dels acusats en el macrosumari 18/98.

Representants del món de la cultura, la societat, la justícia, etc… han destacat des del principi les vulneracions de l’estat de Dret que s’han comès durant tot el procés. Un judici que ha estat el més llarg de la història. 

Per això, des d’Amics i Amigues d’Euskal Herria us convoquem a la concentració que dijous, 13 de desembre farem a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.I per conéixer de ben aprop com ha anat el judici, divendres 14 de desembre, també a les 20h, us convoquem a la xerrada que es farà a l’Ateneu La Torna, a la Vila de Gràcia, on hi haurà alguns dels protagonistes del macrosumari .

CONTACTE: Alaitz 610 20 97 70

Us adjuntem el manifest i el cartell i us demanem la màxima difusió.Gràcies

PROU REPRESSIÓ CONTRA EUSKAL HERRIA

Enfront les detencions i empresonament de més de 40 militants polítics i socials del moviment popular basc, des dels Països Catalans, organitzacionsi persones sensibilitzades amb aquesta nova agressió contra els dretsd’Euskal Herria, agrupades a l’entorn de la plataforma, Amics i Amigues d’Euskal Herria, creiem necessària novament la complicitat i solidaritat dela societat catalana envers el conjunt del poble basc, i enfront de lainstància que els ha condemnat, la Audiencia Nacional espanyola. 

El sumari 18/98 és el sumari matriu mitjançant el qual es pretén validar la tesi que identifica activitats polítiques i socials legítimes amb la complicitat, col·laboració o pertinença a ETA. Davant d’aquesta tesi, que s’ha ratificat i executat abans de fer-se pública la pròpia sentència, se’n deriven molts altres sumaris i actuacions que estan caracteritzant unperíode polític on els trets autoritaris i antidemocràtics són prou evidents. Començà durant el mandat del PP, i s’estén de manera més crua si cap, amb el darrer govern del PSOE, que fins fa poc s’erigia en baluard del diàleg i la negociació per la pau, i com en d’altres èpoques ha acabat mostrant el seu veritable rostre de partit gestor dels interessos dels poders fàctics de l’estat.

En aquests procediments es constaten greus desviaments del normal funcionament d’un Estat de Dret, entre elles: 

• la privació de les garanties jurídiques de les persones processades,fermances econòmiques desmesurades, abús de la presó preventiva, condicions de detenció que han derivat en repetides denúncies de tortures i maltractaments.

• Instrumentalització política de la legislació, amb aplicació elàstica i expansiva de tipus delictius indeterminats i procediments ideologitzatsbasats en documents sense cap valor provatori. Aquestes circumstàncies revelen actuacions al servei d’una estratègia política, la finalitat de la qual és treure de la legalitat espanyola a un ampli espai social i polític basc, tot vulnerant drets civils i polítics –expressió, reunió, associació, llibertat ideològica i dret a la dissidència- de persones i grups que defensen que Euskal Herria existeix coma  poble i que té dret a decidir com a tal. A l’empara de la seva lògica funció de perseguir presumptes delictes, l’Estat espanyol ha criminalitzat idees, iniciatives i activitats socials i polítiques legítimes, que en el si de la societat basca busquen assolir objectius legítims amb mitjans igualment legítims.Aquesta vulneració de drets individuals i col·lectius afecta directament al conjunt de la societat basca. Aquests drets, llibertats i garanties són patrimoni de tota la ciutadania, de totes les persones, estiguin imputades o no.

Per aquestes raons, les sentències d’aquests judicis no es poden contemplar des de la indiferència de la nostra societat. Encara que des de casa nostra puguem no coincidir plenament amb els mateixos plantejament socials i polítics que algunes de les persones imputades, no obstant coincidim en el dret a defensar-les. I no només això, creiem que amb aquestes decisions político-judicials, s’estan posant les bases per entrar en una nova fase de conflictivitat política i militar, que només farà que aportar més dolor al ja llarg conflicte vigent entre Euskal Herria i l’Estat espanyol, i que només des d’una òptica electoralista per part del PSOE i PNB, es pot arribar a justificar.

Des dels Països Catalans, denunciem la manca de legitimitat de l’estat espanyol per a jutjar i condemnar a cap ciutadà de les nacions sotmeses mitjançant la seva força policial i militar. I alhora, creiem i defensem el dret a què Euskal Herria pugui construir el seu present i futur en llibertat respectant la seva pluralitat i riquesa social, des del respecte a tots els drets de totes les idees i persones.

LLIBERTAT PRESOS I PRESES POLÍTIQUES BASQUES!

LLIBERTAT PER A EUSKAL HERRIA!

LLIBERTAT PER ALS PAÏSOS CATALANS! 

Amics i amigues d’Euskal Herria. Països Catalans, desembre del 2007cartell18982.jpg 

CONCENTRACIÓ dijous 13 de desembre a les 20h. a la Pl. de St. Jaume i ACTE POLÍTIC divendres 14 a les 20h. a la Torna,c. St. Pere Màrtir amb la presència d’encausats pel sumari 18/98  

Read Full Post »

Juli Cuéllar està fent una enquesta sobre monarquia espanyola i sobirania, amb el títol comú “Tu de què vas” per al seu bloc. Aquestes són les respostes que li he enviat.

 

  1.  – Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d’Espanya? És un anacronisme restaurat per la dictadura del generalot Franco. Quan algú crema la foto del Rei d’Espanya sento l’alegria de constatar que el meu país segueix sent republicà. Sobretot, quan el que es crema és la imatge del rei acompanyant el dictador. Perquè resumeix allò que els polítics que van pactar el silenci de la Transició i els seus hereus ens volen amagar. Dictadura i monarquia van íntimament unides al Regne d’Espanya. Els militarots que es van aixecar contra les llibertats democràtiques i la minsa autonomia aconseguida per Catalunya en la República del 1931 sabien ben bé què feien quan recuperaven els símbols monàrquics. I el dictador ho va deixar tot ben lligat –com deia ell mateix– en la figura emblemàtica del seu successor. El rei personifica la unitat del Regne d’Espanya, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, com diu la seva Constitució. Esclar que una altra Constitució espanyola, la Pepa, el 1812, estenia aquesta sagrada unitat a “los españoles de ambos hemisferios”, i ja es veu en què van quedar “ambos hemisferios”. Contra el ribot constitucional d’Alfonso Guerra, sempre hi cap el ribot més digne dels pobles revoltats que ja no accepten submissions imperials. D’una sola ribotada, espero que, més aviat que tard, serem capaços de treure’ns de sobre aquest llast i, amb ell, els lligams que no ens deixen ser lliures. Des d’una perspectiva europea, he dit alguna vegada que només començaré a creure que la unitat d’Europa pot ser una realitat quan els reis renunciïn a les seves corones. Un primer pas, necessari però no únic, perquè Europa sigui alguna cosa més que un negoci comú.  
  2.  Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles? Sobre la Constitució espanyola mantinc, en essència, el que vam escriure l’any 1978 amb Joan Anton Sánchez Carreté al llibre “La Constitució, les raons del No” (ed. La Magrana). Tot i el dogmatisme marxista que en aquells temps impregnava el text, i del qual caldria matisar molts aspectes, em ratifico sobretot en dos arguments fonamentals que invaliden l’actual Constitució espanyola: la restauració imposada de la monarquia i la negació del dret d’autodeterminació a les nacions al Regne d’Espanya, incloent-hi la prohibició expressa del dret de federació entre els territoris, que ha constituït un mur polític i ideològic cada vegada més difícil de superar entre els Països Catalans. La resignació és l’arma que els més forts tenen sobre els febles per imposar-s’hi a perpetuïtat. El més complicat és, però, com ho fem perquè el cansament o el desencís no acabi esdevenint resignació i derrota definitiva. – 
  3. Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana? Els Paísos Catalans. Dit això, reconec que, en el moment actual, la recuperació del nostre marc nacional és complexa i requereix d’una estratègia prou flexible i, alhora, decidida, que no sé veure en cap de les forces polítiques dels nostres Països. Potser un dels objectius més reeixits dels “pares” de la Constitució espanyola hagi estat la consolidació de les diferències entre el País Valencià, Catalunya i les Illes fins fer-les gairebé irreconciliables, sobretot entre valencians i catalans. Queda, d’altra banda, l’encara més difícil cas de la Franja de Ponent, on –tot i el menyspreu identitari, i doncs lingüístic, que sofreixen els seus ciutadans i ciutadanes sota administració aragonesa– només hi ha minsos indicis de revolta. El mateix podem dir de la Catalunya del Nord, sota sobirania de la República Francesa Tot i això, vull ser optimista de cara al futur, perquè l’alenada de sobiranisme que comença a bufar a Catalunya –i a d’altrs indrets del Regne d’Espanya i d’Europa– pot esdevenir una forta tramuntanada que escombri els vells instruments de dominació. Direu que m’he oblidat de l’Alguer i Andorra. Aquesta darrera, amb totes les dificultats per mantenir la seva identitat, ja m’està bé com està, l’únic Estat del món on el català és llengua oficial. Com que el fonament de tot plegat ha de ser el respecte escrupolòs del dret d’autodeterminació, ens agradin o no els resultats en cada context en què s’exerceixi, deixem que siguin els andorrans els qui diguin quin estatus nacional volen per ells. Pel que fa a l’Alguer, crec que prou feina tenen els sards per desempallegar-se de l’imperi italià com perquè els compliquem més la vida. Ja m’estaria bé que, dintre d’un futur lliure de la nació sarda, els algueresos tinguessin reconegut el seu dret a autodeterminar-se i el respecte a la seva identitat, com també el vull per als occitans sota administració catalana a la Vall d’Aran.
  4. – La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència? La sobirania, per mi, és el dret que tenen les nacions a decidir per elles mateixes l’estatus polític que volen en relació a les altres nacions, sempre garantint que els seran respectats els drets individuals i col·lectius als seus ciutadans i ciutadanes. El reconeixement del dret d’autodeterminació és el fonament d’aquesta sobirania. Només a partir d’aquest reconeixement i exercici, i no pas abans, es pot configurar una relació justa, respectuosa i estable entre les nacions. Al contrari, les relacions entre les nacions només són fruit de la imposició armada i el dret de conquesta. Realitat que patim la majoria dels pobles del món. 
  5. – Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?Ja fa temps que vaig deixar la militància partidista i se’m fa difícil dir què hauríem de fer, és a dir, traçar una estratègia. Prefereixo referir-me a què no hauríem de fer perquè, quan l’ocasió sigui propícia –i això dependrà de circumstàncies diverses– no llencem la tovallola abans de plantejar batalla, com ens va passar just després de la mort del dictador. La primera condició és posar els interessos col·lectius per sobre dels partidistes. Aconseguir la sobirania vol dir garantir un futur col·lectiu lliure i un accés en condicions d’igualtat a les relacions amb la resta de nacions. I això només es pot aconseguir amb el valor i la convicció que dóna la unitat de la majoria de forces de la nació. Quan impera el partidisme en moments crucials per a la realització nacional, la derrota i la resignació acaben imperant. Mentrestant, és clar que cal acumular forces en favor de la sobirania, aprofintant les conjuntures en què s’evidencia de forma més escandalosa la dominació, com és ara amb la crisi de les infraestructures que ha portat a la manifestació de l’1 de desembre. Dissortadament, el partidisme ha pres el lloc de la unitat ben just acabada la manifestació. Igualment com va passar quan es va formar el primer tripartit, una opció que –vist que ERC insistia a governar, una opció ben legítima com ho podia haver estat donar suport a la investidura de Maragall però sense entrar al Govern– vaig defensar, En pocs dies la perspectiva engrescadora d’un canvi profund amb un ampli suport se’n va anar en orris. La política a curt termini –com si el nostre fos un país amb Estat propi– segueix abocant-nos a l’estratègia de l’anar fent. La pitjor per qualsevol política que ambicioni canvis profunds. Una darrera consideració que cada vegada em preocupa més: en aquesta acumulació de forces hi han de tenir un lloc reconegut i mimat els catalans arribats en les darreres onades migratòries, i això només ho aconseguirem si posem en un primer terme reivindicatiu el reconeixement de tots els drets polítics a aquests catalans que volen viure i treballar al nostre país. 
  6. – En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?Dependrà de qui en tingui l’hegemonia. Des d’un punt de vista profundament democràtic hauria de beneficiar sobretot els sectors que necessiten més l’Estat de benestar, alliberats com estaríem de disposar dels nostres recursos sense les actuals servituds imperials. La història, i la realitat actual, de les nacions que han aconseguit fa poc exercir la seva sobirania i han optat per la independència, no és massa afalagadora al respecte. L’oportunisme polític no és exclusiu de les societats imperials i de les elits sotmeses, i sovint els més afavorits pel canvi –i fins i tot els qui el lideren– resulten ser els elements més servils de l’antic règim. És allò del príncep de Lampedusa, de “canviar perquè res no canviï”. De tota manera, ser lliures també vol dir això: la construcció nacional es pot fer amb bons materials o amb enderrocs mal aprofitats. Tot i que tremolo que la llibertat del meu país la lideri gent com Davide Madí, Artur Mas o Salvador Sostres, aquest no és un argument que m’hi faci renunciar. Caldrà fer el que puguem per donar-li el tomb de debò. 
  7. –  A quines persones faries aquest qüestionariPer posar uns noms una mica a la babalà: Pasqual Maragall, Jordi Pujol, José Montilla, Josep Lluís Carod Rovira, Jaume Renyer, Jaume Sobrequés, Rafael Castellanos, Ernest Benach, Ramon Tremosa, López Bofill, López Tena, Santi Santamaría, David Fernández, Miquel Sellarès, Isabel Clara-Simó, Oleguer Presas, David Madí, Artur Mas, Joan Saura, Elisenda Paluzie, Eliseu Climent, Teresa Rebull, Lluís Llach, Josep Termes, Oriol Bohigas, Andreu Mayayo, Joan Rigol, Miquel López Crespí, Isidre Molas…

Read Full Post »

L’entranyable i incombustible Carles Benítez, “Beni”, ens ha fet arribar a la llista del Grup de Periodistes Ramon Barnils el breu informe del sindicat basc LAB sobre l’impacte que té la falta de sobirania en els comptes públics al País Basc, a què feia referència en un text anterior. Llibertat.cat també en va fer una notícia, que ens va adjuntar el mateix “Beni”. Havia demanat aquest document, just quan vaig llegir la noticia a “Gara”, en un correu electrònic a Teresa Toda, exdirectora d'”Egin” i que ara dirigia la revista del sindicat LAB. Dissortadament, la Teresa –que sempre recorda quan va viure i treballar a CCOO a Barcelona als anys 80 del segle passat i parla el català amb fluidesa– va ser empresonada aquells mateixos dies per ordre de l’Audiència nacional espanyola i l’han afegida als centenars d’ostatges que manté empresonats el Regne d’Espanya per forçar els bascos rebels a la rendició.Des d’aquí, el meu record i solidaritat per qui l’únic delicte que ha comès ha estat mantenir-se fidel al seu poble i les seves conviccions democràtiques, que va servir des de la seva feina de periodista per la qual el jutge instructor Salvador Garzón la va posar al macropaquet del 18/98.

Read Full Post »

Empresonats per ordre dels jutges de l’Audiència Nacional espanyola els joves de Jarrai, Haika i Segi, la majoria de membres de la mesa nacional de Batasuna i, des de divendres, 46 dels 52 independentistes bascos condemnats en el macrojudici 18/98, ara li toca el torn a l’històric partit Acció Nacionalista Basca. Les declaracions del ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i les pressions del PP a què el govern espanyol acostuma a ser tan sensible, indiquen que aquesta serà la pròxima estació de l’escalada repressiva contra l’esquerra independentista basca. La raó: no condemnar la darrera acció d’ETA contra dos guàrdies civils en la localitat occitana de Cabreton, sota sobirania francesa. La primera acció d’ETA amb resultat de mort després del trecament de la treva.

 

Malgrat totes les especulacions sobre la fi de l’organització armada, ETA segueix marcant, doncs, la política del Regne d’Espanya i la República Francesa al País Basc. Una política que manté la repressió policial com a única sortida al conflicte i la lògica de la rendició de l’enemic com a fil conductor de qualsevol negociació, com s’ha vist en el fracassat procés de pau. I, dintre d’aquesta lògica, s’ha d’inscriure –entre d’altres qüestions, com el manteniment de l’allunyament dels presos o la il·legalització de Batasuna i de la majoria de llistes d’ANB a les eleccions municipals i forals– la decisió de prosseguir el macrojudici del 18/98 fins i tot en període de treva. I també la decisió de la fiscalia de demanar penes de presó contra la majoria dels acusats, d’entre 2 a 19 anys segons els casos.

 

Les penes que imposarà el tribunal podrien ser, segons filtracions de la sentència a la premsa, fins i tot superiors a les demanades pel fiscal. Per acusats de col·laboració amb ETA, l’única acció dels quals era impulsar i gestionar mitjans de comunicació –com el director i la subdirectora del diari  “Egin” i els principals directius de l’empresa editora, diari i editora que porten ja més de nou anys tancats per ordre del jutge instructor del macrosumari, Baltasar Garzón–, difondre els objectius de l’esquerra independentista basca en diversos fòrums internacionals, o  organitzar els moviments socials i accions de Noviolència Activa. En cap cas, per col·laboració o intervenció en una acció armada.

 

Potser el cas més il·lustratiu de tot plegat sigui el de Sabino Omazábal, per qui el fiscal demanava set anys de presó, i que és un destacat membre de Bidea Helburu, grup de treball que es defineix a favor de la Noviolència Activa, i que és un dels impulsors de la iniciativa de reunir cada dos dijous al boulevard de Donosti un grup de persones en una rotllana de cadires per reclamar el retorn de la negociació de pau. Segons l’acusació, com que els objectius que Ormazábal i altres acusats defensen –com ara els drets nacionals del País Basc– coincideixen amb els d’ETA, ells també formarien part d’ETA, encara que els defensin per mitjans no violents. Amb aquest argument, el Govern espanyol ja pot anar preparant camps de concentració per encabir-hi els milers de bascos i basques que voten les llistes de l’esquerra independentista, encara que siguin il·legalitzades.

 

El desenvolupament del macrojudici del 18/98 ha estat farcit d’irregularitats. La primera, óbviament, penalizar com a terrorisme l’exercici de les llibertats més elementals, com les de reunió, expressió i associació, simplement perquè  jutges i fiscals –i el legislador que aprova lleis que ho permeten– consideren que els objectius dels qui les exerceixen coincideixen amb els d’ÉTA, encara que no usin mitjans armats. Ho ha dit aquests dies el mateix conseller de Justícia del govern de la comunitat autònoma basca, Joseba Azkárraga, en qualificar l’actuació de l’Audiència nacional espanyola d'”irregular” i “esperpèntica”. Milers de ciutadans bascos li donaven la raó en manifestar-se –una vegada més– en suport als processats i ara empresonats per complir condemna, diumenge 2 de desembre a Bilbo. El mateix han dit,  al llarg de la instrucció i realització del judici, els juristes observadors internacionals que hi han assistit, el PEN Club Internacional i un grup d’experts internacionals que fa uns dies van analitzar el cas dels diaris bascos clausurats “Egin” i “Egunkaria”, aquest darrer, pendent d’un judici imminent.

 

Davant tants disbarats jurídics destinats a reprimir les veus dissidents de l’independentisme d’esquerres basc, la nostra classe política calla, o en parla amb la boca petita. Mentre se l’omplen de dir que estem en la millor democràcia del món després d’haver fet una transició política exemplar.

 

Humbert Roma, periodista

 

Publicat al setmanari de comunicació Directa, el 5 de desembre de 2007 

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »