La setmana passada va ser força moguda per mi a Barcelona. Festes familiars entranyables i actes públics significatius. I encara algun a què no vaig poder acudir, tot i haver-m’hi apuntat, com les jornades de la Catosfera que es van fer a Granollers el cap de setmana del 25 al 27 de gener. PuntCAT n’ha penjat els vídeos a la web.
- LA MATI FA SEIXANTA ANYS. Dimarts, 22 de gener, va fer els 60 anys la Mati Chiné Martínez, la meva dona (aviat complirem el 38è aniversari d’aquella cerimònia amb una dotzena de capellans que la premsa local de Fraga encara recorda com la “boda hippy”). Sopar, bufada d’espelmes i regals amb el Marc i la Nia, que porta un embaràs esplèndid. Divendres, una altra vegada celebració: ara s’hi afegeix l’Aurora, acabada de venir de Lleida per felicitar la mare en directe. Després, sorpresa per la Mati: sopar en un restaurant amb amics de sempre. Sort que no hi havia periodistes, perquè el desplaçament de seients –la Mati volia estar amb tots alhora– va fer que de sobte s’agrupessin a una banda tots els metges i altres del ram sanitari. La resta de mortals, a l’altra. Els amics, els fills i la Nia, i jo mateix, en vam sortir molt contents. La Mati, no cal dir-ho, eufòrica. Seixanta anys semblen poc.
- VINT-I-CINQUÈ ANIVERSARI DE L’APPEC. Dijous, 24 de gener, a la Llotja de Mar, sopar commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Sis dels set expresidents de l’associació –en Francesc de Dalmases (“ONGC“) no hi va poder ser– vam lliurar les distincions als representants de les trenta-sis revistes que fa més de vint-i-cinc anys que són al mercat. Entre elles “La Terra“, el mensual d’Unió de Pagesos que vaig dirigir divuit anys. Em saluda el seu director actual, el jove periodista Albert Garcia. Entre les revistes guardonades a les quals em toca donar la distinció hi ha “Catalunya“, de la CGT. El seu representant saluda amb el puny els assistents, entre els quals hi ha el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod Rovira. Després, Roger Palà, que hi ha vingut amb els d'”Enderrock“, m’explica que és un dels sindicalistes del transport que fa unes setmanes van protagonitzar la vaga als autobusos de Barcelona. Sopa al meu costat qui va ser presidenta de l’APPEC abans que jo, la Roser Bofill, de “Foc Nou“, amb qui havíem compartit aula a l’escola de periodisme del CICF a finals dels anys seixanta del segle passat. Com no podia ser d’altre, surt a la conversa el malaguanyat Llorenç Gomis, el seu home, que va ser mestre dels dos a la mateixa escola. Li comento que, quan vaig donar classe a primer de Periodisme de l’Autònoma, sempre recomanava els llibres de periodisme del Llorenç, excel·lents per la seva claredat i senzillesa enfront d’autèntiques llaunes que passaven per obres d’alta acadèmia. Al davant, un altre expresident, Antoni Zabala (de “Guix“) i l’exconseller en cap i actual president de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, que ha vingut a recollir un dels premis, a la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt 2007. Un parell que han dedicat molts anys a l’educació no podien sinó parlar de mestres i escoles. En Lluís Gendrau (d'”Enderrock”), l’actual president de l’APPEC remarca en el seu discurs que el nostre és un país (Països, si voleu) de revistes. La ja llarga trajectòria de l’Associació –que, com recordava un altre president, Manuel Sayrach (“Serra d’Or“), va començar amb 14 revistes fundadores, i ara en té 15o d’associades, de tots els Països Catalans– és una mostra de perseverança i tossuderia en la publicació de premsa en català. “De la resistència a l’excel·lència”, com titula Joan Canela el seu reportatge sobre la història de l’APPEC a l'”Anuari de l’Espai Català de Comunicació” que ens van entregar després del sopar. Per mi, va ser una bona ocasió de recordar vells temps i retrobar antics col·laboradors: com ara, a banda el mateix Gendrau; Frederic Callís (“Ében“) –creador imaginatiu i constant, més tossut que la mateixa APPEC, a qui hem d’agrair, en especial, l’esplendor de la Mostra de Revistes en català, ara SupermerCAT, i aviat el salt decisiu de l’associació al mercat digital–; Jaume Vinyals (“Catalunya Cristiana“) –que va ser el tresorer en la nostra Junta, prudent i sòlid en els seus consells i decisions–; Enric Cervera (“Entreacte“)… i l’actual president de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, Estanis Alcover (“El Punt“). Parlo també amb excompanys i exalumnes de periodisme, com la Laia Altarriba –que cada any millora el producte estrella de la Nit de les Revistes: l’Anuari de l’Espai Català de Comunicació, dedicat enguany a “L’era digital”, i la molt útil Guia de Mitjans de Comunicació en Català–, i la Gemma Pujol, cap de comunicació d’Unió de Pagesos. També parlem un moment amb qui va ser el meu darrer director-editor, Jaume Reixach (“El Triangle“), un exemple de perseverança en l’edició d’un setmanari en català, i el poeta Carles Duarte, un home assenyat i equànime, que va ser el menys sectari dels responsables de Comunicació dels governs del president Pujol amb què vaig haver de tractar, i que ara regeix amb excel·lència la Fundació Lluís Carulla i, amb ella, actualitza amb eficàcia la rica herència de l’Editorial Barcino.
- EL PAÍS BASC AL FÒRUM SOCIAL CATALÀ. Divendres, 25 de gener, al vespre, projecció del documental “Auzia Auzi” (El judici, a judici), un al·legat demolidor sobre el macrojudici 18/98, en el marc del Fòrum Social Català, en una aula plena de gom a gom a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, que bullia d’activitats aquests dies. El periodista basc Mariano Ferrer, l’infatigable portaveu de la plataforma 18/98+, va explicar les irregularitats del procés, l’abast de la condemna i el significat del judici. El va qualificar d'”amenaça per a tota la societat espanyola, per la capacitat d’arbitrarietat del poder judicial en connivència amb el poder polític”. Va agrair l’ajut que la plataforma ha trobat en els juristes de Catalunya, “un dels pocs territoris –va dir– on hem trobat suport”, i va denunciar el silenci amb què els mitjans de comunicació han afrontat el judici. Un judici que, com va recordar, va ser precedit pel dels joves de Jarrai, Haika i Segi i al qual seguiran d’altres, com els del diari “Egunkaria“, els electes bascos d’Udalbiltza, els membres de Gestoras pro Amnistía… L’advocat i membre de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d’Advocats, Jaume Asens, que va ser un dels observadors internacionals en el judici, va explicar els nombrosos incidents i irregularitats –com la desaparició de documents– que els van portar a demanar la nul·litat de les actuacions d'”un dels judicis més llargs de la història”. Va situar-lo en el marc de la “criminalització dels dissidents, que no poden expressar-se al carrer ni electoralment” i en el context de la victòria de la “justícia de temps de guerra”. I va remarcar “la preocupant falta de reaccions davant la sentència. Mai s’havia arribat tan lluny –va dir–. Certs juristes de l’esquerra ho han assumit sense cap problema. El preocupant no és que ho defensi la dreta, sinó que arrossegui una part de l’esquerra”. El dissabte, 26 de gener, participo –en una aula també plena i en el mateix context– en la taula rodona “Perspectives per un procés de pau al País Basc”, organitzada per la campanya “Sí al procés de pau”. Hi torna a ser Mariano Ferrer –dos periodistes jubilats, doncs–, i hi participen també la diputada del PSE i membre del col·lectiu de dones basques Ahotsak, Gemma Zabaleta, i l’advocada catalana Gemma Calvet. En una propera entrega del dietari espero dedicar una atenció més detallada a aquest segon acte, en què –tot i les grans dificultats actuals– tots vam expressar la necessitat de retornar com més aviat millor al camí del diàleg per aconseguir la pau en el conflicte al País Basc. (A la foto: Mariano Ferrer, Humbert Roma, Gemma Zabaleta i Gemma Calvet).
dietarihumbert 