Una setmana moguda

La setmana passada va ser força moguda per mi a Barcelona. Festes familiars entranyables i actes públics significatius. I encara algun a què no vaig poder acudir, tot i haver-m’hi apuntat, com les jornades de la Catosfera que es van fer a Granollers el cap de setmana del 25 al 27 de gener. PuntCAT n’ha penjat els vídeos a la web.  

•  LA MATI FA SEIXANTA ANYS. Dimarts, 22 de gener, va fer els 60 anys la Mati Chiné Martínez, la meva dona (aviat complirem el 38è aniversari d’aquella cerimònia amb una dotzena de capellans que la premsa local de Fraga encara recorda com la “boda hippy”). Sopar, bufada d’espelmes i regals amb el Marc i la Nia, que porta un embaràs esplèndid. Divendres, una altra vegada celebració: ara  s’hi afegeix l’Aurora, acabada de venir de Lleida per felicitar la mare en directe. Després, sorpresa per la Mati: sopar en un restaurant amb amics de sempre. Sort que no hi havia periodistes, perquè el desplaçament de seients –la Mati volia estar amb tots alhora– va fer que de sobte s’agrupessin a una banda tots els metges i altres del ram sanitari. La resta de mortals, a l’altra. Els amics, els fills i la Nia, i jo mateix, en vam sortir molt contents. La Mati, no cal dir-ho, eufòrica. Seixanta anys semblen poc.

• VINT-I-CINQUÈ ANIVERSARI DE L’APPEC. Dijous, 24 de gener, a la Llotja de Mar, sopar commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Sis dels set expresidents de l’associació –en Francesc de Dalmases (“ONGC“) no hi va poder ser– vam lliurar les distincions als representants de les trenta-sis revistes que fa més de vint-i-cinc anys que són al mercat. Entre elles “La Terra“, el mensual d’Unió de Pagesos que vaig dirigir divuit anys. Em saluda el seu director actual, el jove periodista Albert Garcia. Entre les revistes guardonades a les quals em toca donar la distinció hi ha “Catalunya“, de la CGT. El seu representant saluda amb el puny els assistents, entre els quals hi ha el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod Rovira. Després, Roger Palà, que hi ha vingut amb els d'”Enderrock“, m’explica que és un dels sindicalistes del transport que fa unes setmanes van protagonitzar la vaga als autobusos de Barcelona. Sopa al meu costat qui va ser presidenta de l’APPEC abans que jo, la Roser Bofill, de “Foc Nou“, amb qui havíem compartit aula a l’escola de periodisme del CICF a finals dels anys seixanta del segle passat. Com no podia ser d’altre, surt a la conversa el malaguanyat Llorenç Gomis, el seu home, que va ser mestre dels dos a la mateixa escola. Li comento que, quan vaig donar classe a primer de Periodisme de l’Autònoma, sempre recomanava els llibres de periodisme del Llorenç, excel·lents per la seva claredat i senzillesa enfront d’autèntiques llaunes que passaven per obres d’alta acadèmia. Al davant, un altre expresident, Antoni Zabala (de “Guix“) i l’exconseller en cap i actual president de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, que ha vingut a recollir un dels premis, a la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt 2007. Un parell que han dedicat molts anys a l’educació no podien sinó parlar de mestres i escoles. En Lluís Gendrau (d'”Enderrock”), l’actual president de l’APPEC remarca en el seu discurs que el nostre és un país (Països, si voleu) de revistes. La ja llarga trajectòria de l’Associació –que, com recordava un altre president, Manuel Sayrach (“Serra d’Or“), va començar amb 14 revistes fundadores, i ara en té 15o d’associades, de tots els Països Catalans– és una mostra de perseverança i tossuderia en la publicació de premsa en català. “De la resistència a l’excel·lència”, com titula Joan Canela el seu reportatge sobre la història de l’APPEC a l'”Anuari de l’Espai Català de Comunicació” que ens van entregar després del sopar. Per mi, va ser una bona ocasió de recordar vells temps i retrobar antics col·laboradors: com ara, a banda el mateix Gendrau; Frederic Callís (“Ében“) –creador imaginatiu i constant, més tossut que la mateixa APPEC, a qui hem d’agrair, en especial, l’esplendor de la Mostra de Revistes en català, ara SupermerCAT, i aviat el salt decisiu de l’associació al mercat digital–; Jaume Vinyals (“Catalunya Cristiana“) –que va ser el tresorer en la nostra Junta, prudent i sòlid en els seus consells i decisions–; Enric Cervera (“Entreacte“)… i l’actual president de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, Estanis Alcover (“El Punt“). Parlo també amb excompanys i exalumnes de periodisme, com la Laia Altarriba –que cada any millora el producte estrella de la Nit de les Revistes: l’Anuari de l’Espai Català de Comunicació, dedicat enguany a “L’era digital”, i la molt útil Guia de Mitjans de Comunicació en Català–, i la Gemma Pujol, cap de comunicació d’Unió de Pagesos. També parlem un moment amb qui va ser el meu darrer director-editor, Jaume Reixach (“El Triangle“), un exemple de perseverança en l’edició d’un setmanari en català, i el poeta Carles Duarte, un home assenyat i equànime, que va ser el menys sectari dels responsables de Comunicació dels governs del president Pujol amb què vaig haver de tractar, i que ara regeix amb excel·lència la Fundació Lluís Carulla i, amb ella, actualitza amb eficàcia la rica herència de l’Editorial Barcino. 

• EL PAÍS BASC AL FÒRUM SOCIAL CATALÀ. Divendres, 25 de gener, al vespre, projecció del documental “Auzia Auzi” (El judici, a judici), un al·legat demolidor sobre el macrojudici 18/98, en el marc del Fòrum Social Català, en una aula plena de gom a gom a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, que bullia d’activitats aquests dies. El periodista basc Mariano Ferrer, l’infatigable portaveu de la plataforma 18/98+, va explicar les irregularitats del procés, l’abast de la condemna i el significat del judici. El va qualificar d'”amenaça per a tota la societat espanyola, per la capacitat d’arbitrarietat del poder judicial en connivència amb el poder polític”. Va agrair l’ajut que la plataforma ha trobat en els juristes de Catalunya, “un dels pocs territoris –va dir– on hem trobat suport”, i va denunciar el silenci amb què els mitjans de comunicació han afrontat el judici. Un judici que, com va recordar, va ser precedit pel dels joves de Jarrai, Haika i Segi i al qual seguiran d’altres, com els del diari “Egunkaria“, els electes bascos d’Udalbiltza, els membres de Gestoras pro Amnistía… L’advocat i membre de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d’Advocats, Jaume Asens, que va ser un dels observadors internacionals en el judici, va explicar els nombrosos incidents i irregularitats –com la desaparició de documents– que els van portar a demanar la nul·litat de les actuacions d'”un dels judicis més llargs de la història”. Va situar-lo en el marc de la “criminalització dels dissidents, que no poden expressar-se al carrer ni electoralment” i en el context de la victòria de la “justícia de temps de guerra”. I va remarcar “la preocupant falta de reaccions davant la sentència. Mai s’havia arribat tan lluny –va dir–. Certs juristes de l’esquerra ho han assumit sense cap problema. El preocupant no és que ho defensi la dreta, sinó que arrossegui una part de l’esquerra”. El dissabte, 26 de gener, participo –en una aula també plena i en el mateix context– en la taula rodona “Perspectives per un procés de pau al País Basc”, organitzada per la campanya “Sí al procés de pau”. Hi torna a ser Mariano Ferrer –dos periodistes jubilats, doncs–, i hi participen també la diputada del PSE i membre del col·lectiu de dones basques Ahotsak, Gemma Zabaleta, i l’advocada catalana Gemma Calvet. En una propera entrega del dietari espero dedicar una atenció més detallada a aquest segon acte, en què –tot i les grans dificultats actuals– tots vam expressar la necessitat de retornar com més aviat millor al camí del diàleg per aconseguir la pau en el conflicte al País Basc. (A la foto: Mariano Ferrer, Humbert Roma, Gemma Zabaleta i Gemma Calvet).

Read Full Post »

18/98 Cop d’Estat judicial

 

Amb aquest títol, i en el marc del Fòrum Social Català, hi ha convocat un acte sobre el macrojudici 18/98, a la seu central de la Universitat de Barcelona, a la plaça de la Universitat, divendres, 25 de gener, a dos quarts de set de la tarda. S’hi projectarà el documental Auzia Azu (El judici, a judici), d’Edorta Barruetabeña, i hi participaran Mariano Ferrer, periodista i portaveu de la plataforma 18/98+, i Jaume Asens, advocat i observador internacional en el macrojudici. L’organitzen Alerta Solidària, Ateneu La Torna, Grup de Treball 18/98 i Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats.  

Read Full Post »

Ibarretxe no és independentista, però…

El lehendakari Ibarretxe no és independentista. Ho va reafirmar dijous passat en la seva conferència a Barcelona. Tampoc no ho és el partit que és soci preferent del seu a Catalunya, Convergència Democràtica. Però ja voldria Convergència tenir uns dirigents tan decidits com ell a aconseguir els seus objectius de noves relacions d’Euskadi amb el Regne d’Espanya a partir del reconeixement mutu de sobirania.

 

Ibarretxe no és independentista, però té tots els números per acabar sent-ho, si vol ser conseqüent amb la seva determinació. Per això, la conferència del lehendakari em va deixar, a mi i a molts d’altres(vegeu, per exemple, l’article de Martí Estruch a Vilaweb), un regust agredolç. El seu discurs estava, certament, molt allunyat dels crits d’independència amb què el va aplaudir gran part del públic. La  crònica del corresponsal de Tribuna Catalana a Bilbao remarcava molt bé aquestes contradiccions entre els objectius del lehendakari i els dels qui l’anaven a aplaudir des de posicions independentistes. Entre ells, molts membres de les tres plataformes sobiranistes que convocaven l’acte.

 

El lehendakari va insistir, reproduint l’esquema de la proposta del seu govern, en l’objectiu d’un pacte de lliure associació d’Euskadi amb el Regne d’Espanya, i no va quedar gens clar què pensa de la resta de territoris bascos que no depenen de la seva administració, és a dir, l’alta Navarra i el País Basc del Nord: es va limitar a reivindicar la vigència de les previsions constitucionals i de l’Estatut d’Euskadi sobre la comunitat foral de Navarra. Va reiterar, doncs, la proposta d’acord amb el govern espanyol que surti de les eleccions del març vinent per iniciar, el 25 d’octubre d’enguay, un procés de consulta als ciutadans i ciutadanes de la comunitat autònoma basca que hauria de culminar el 2010 en un referèndum resolutiu sobre el futur de les seves relacions amb el Regne d’Espanya.

 

Seguir per aquest camí, que –com ell mateix va remarcar– ja va rebre un cop de porta (“portazo” va dir ell diverses vegades) quan el Congrés espanyol dels diputats li va rebujar, sense debatre’l, el projecte de nou Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Gasteiz, que va presentar en sessió plenària a Madrid el dia 1 de febrer del 2005, no sembla que pugui portar a un destí diferent aquesta vegada. Certament que ara no hi hauria un text articulat de projecte d’Estatut, sinó que l’acord inicial amb el govern espanyol seria per fer una consulta els termes de la qual encara no han estat definits, però en què –pels indicis que va donar el mateix Ibarretxe– una de les potes seria la petició a ETA perquè deixi la lluita violenta. L’altra, encomanar als partits bascos, sense exclusions –va insistir–, que negociïn un acord polític.

 

Hi ha, però, un problema afegit per al lehendakari i el seu Govern, que Ibarretxe no va abordar amb la fermesa que a molts ens hagués agradat. La proposta de reforma de l’Estatut d’Euskadi va arribar a Madrid havent-lo aprovat el Parlament de Gasteiz amb el suport de la meitat del grup parlamentari de l’esquerra abertzale, amb la qual cosa va reunir la majoria absoluta requerida. ¿Amb quin suport compta ara el lehendakari a la cambra basca? Ell mateix va insistir que el Parlament basc ha de ser, en paraules seves, “el campament base de tot el procés”. ¿Hi tindrà ara el suport de l’esquerra abertzale que necessita per aconseguir la majoria absoluta?

 

Aquest és el gran escull de la política a la comunitat autònoma que presideix Ibarretxe i a la foral navarresa: la creixent política repressiva espanyola bloqueja de fet qualsevol plantejament que afavoreixi la resolució del conflicte. La il·legalització de Batasuna –que ja era il·legal quan el Parlament basc va aprovar la reforma de l’Estatut, però que conservava encara el grup parlamentari amb diputats i diputades de Batasuna–, i l’empresonament dels seus dirigents després que ETA trenqués la treva, fan ingovernables ambdues comunitats autònomes perquè exclouen de la vida política una part molt important dels ciutadans. Aquesta és, hores d’ara, la principal feblesa del lehendakari, a banda de les tensions internes dins el seu propi partit i el seu Govern. L’empresonament de bascos i basques que mai no han agafat una arma ni practicat la violència, així com el manteniment de la tortura contra bascos i basques en els centres de detenció –del qual hem tingut recents testimonis que no es poden defugir a la lleugera, com va fer el mateix lehendakari en una entrevista a TV3 poc dies abans–, afegeixen greus interrogants democràtics a les condicions en què es pugui fer la consulta. 

 

Que en el seu discurs a Barcelona –seguint religiosament un guió que incloïa un power point, del qual no es va separar ni un mil·límetre– no dediqués més temps a aquest problema cabdal, que per a un Govern realment sobiranista hauria de resultar insuportable, posa en evidència el principal taló d’Aquil·les de la proposta del lehendakari. Certament, ETA no ha de condicionar la política basca, com va reiterar Ibarretxe amb fermesa, però tampoc el Govern i els jutges espanyols han de posar pals a les rodes a una sortida política al conflicte, fonamentada en el diàleg polític i el respecte de tots els drets i per a tothom sense exclusions.

 

El divendres vinent, 25 de gener, hi ha convocat –també a Barcelona– un altre acte que serà el contrapunt al del lehendakari: en el marc del Fòrum Social Català, a dos quarts de set del vespre a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, diversos conferenciants parlaran sobre el judici 18/98, en què 46 bascos i basques han estat condemnats a un total de cinc-cents anys de presó per exercir el seu dret d’expressió i associació en defensa de les llibertats nacional basques. Entre els convocants, hi ha la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats, que va aprovar un document molt dur contra el desenvolupament del judici i les sentències.

 

El lehendakari, doncs, necessita l’esquerra abertzale per tirar endavant la seva proposta per dues raons: perquè no té majoria parlamentària suficient i, sobretot, perquè sense l’esquerra abertzale el seu pla perdrà tota credibilitat de cara a enfocar la fi del conflicte. És clar que també pot prescindir d’ella i refiar del pacte amb el Govern espanyol, però tot plegat pot acabar en la convocatòria de noves eleccions al Parlament basc a la tardor perquè no hi hagi acord per a la consulta del 25 d’octubre. En aquest cas, ¿podrà l’esquerra abertzale presentar-se a aquestes eleccions? ¿Quina credibilitat tindria un Parlament del qual és exclosa qualsevol sigla que empari la presència de l’esquerra abertzale?

 

Hi ha, encara, un altre fet al qual potser algun dia dedicaré més atenció: si Ibarretxe necessita  l’esquerra abertzale, també l’esquerra abertzale necessita l’aliança amb els sectors més sobiranistes del PNB. Una de les mancances del darrer procés de pau, com reconeixen sectors de l’esquerra abertzale, ha estat refiar massa del nou tarannà socialista –i probablement dels interlocutors socialistes bascos que van preparar el terreny a la negociació– i no buscar aliances amb els sectors sobiranistes del PNB, molt tocats pel fracàs del pacte de Lizarra però que l’esquerra abertzale necessita perquè la sortida al conflicte sigui viable. La presentació del nou projecte del Govern basc incideix també en aquest context. Caldrà estar atents a veure com es desenvolupa tot plegat.

 

Humbert Roma, periodista

 

Publicat a Tribuna Catalana el 22 de gener del 2008 

Read Full Post »

El CAC dóna el vistiplau als nous manaies de la “Corpo”

Com no podia ser d’altra manera –si no, els membres del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) serien uns herois–, el CAC ha donat el vistiplau als noms proposats pels partits per configuar el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En un comunicat francament contradictori, fregant l’esquizofrènia política, el CAC considera que tots els proposats són idonis per al càrrec perquè compleixen els criteris d’idoneïtat professional que marca la llei, però afegeix que han estat elegits en funció dels interessos dels partits. És a dir, que la proposta respon a criteris de mercadeig polític més que a les qualitats dels noms proposats.L’informe del CAC diu, entre d’altres coses, el següent:

•  
  • Atesa la naturalesa i funcions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya com a autoritat de regulació de la comunicació audiovisual, l’objecte de l’informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya es circumscriu, exclusivament, a la verificació de la capacitat i la idoneïtat professional de les persones candidates. 
  • Des d’aquest plantejament, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya informa la proposta de persones candidates, adreçada pel Parlament de Catalunya, en estricte compliment del mandat establert a l’apartat 3 de l’article 7 de la llei de la CCMA
  • A aquest efecte, es constata que la llista tramesa inclou dotze noms, és a dir, un nombre coincident amb el de les persones que han d’integrar el Consell de Govern de la CCMA, malgrat que la nova llei permet l’enviament d’una llista de persones candidates en un nombre superior al de les vacants a cobrir. 
  • Sobre la base de tot l’anterior, cal concloure que, a la vista dels perfils biogràfics tramesos, no pot apreciar-se la concurrència en cap de les candidatures de circumstàncies que permetin efectuar de forma indubitada i manifesta un judici individual de manca d’idoneïtat professional, ja que totes les persones proposades estan incloses en algun dels supòsits que estableix l’apartat 2 de l’article 7, és a dir, “que hagin exercit funcions d’administració, d’alta direcció, de control o d’assessorament, o funcions de responsabilitat similar, en entitats públiques o privades.”
  • Això no obstant, el Consell constata que els criteris de capacitat i d’idoneïtat professional no han estat els que han fonamentat, de manera decisiva, la selecció en el procediment seguit per a consensuar la llista de persones candidates. 
  
  
  Ara, el mort tornarà al Parlament a qui, per una majoria de dos terços, correspon aprovar el nou Consell de la “Corpo”. I aquí pau i després glòria.

Read Full Post »

Vells enemics irlandesos, junts a Brussel·les

No em resisteixo a reproduir la foto que divendres passat publicava el diari basc Gara. Una imatge semblant a les que algun dia espero poder veure –o que ho vegin els meus fills– tenint com a protagonistes bascos i catalans. Després d’anar a matadegolla anys i panys, ara els vells enemics governen junts i representen el seu país –per un, part del vell imperi; per l’altre, part de la vella colònia, independent des del primer terç del segle passat– anant pel món a recabar suport a un projecte comú de mínims. Tot plegat, fet possible perquè el vell imperi ha reconegut als ciutadans i ciutadabes irlandesos dels territoris del nord de l’illa el dret a decidir si volen seguir formant part de l’imperi o deslliurar-se’n. La crònica de Gara val la pena llegir-la amb deteniment, i aconsellar que la llegeixin aquells que diuen que, amb la independència, bascos i catalans deixaríem de pertànyer a la Unió Europea: quina bajanada!

Read Full Post »

La nova Corpo. Crònica d’un mort anunciat

Ja tenim la llista que els partits han confegit per al futur Regiment de manaies de la nova “Corpo” (abans Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i ara Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Els comitès professionals de Catalunya Ràdio i TV3 ja hi han dit què en pensen (una “presa de pèl”, diuen). El Grup de Periodistes Ramon Barnils –al qual pertanyo, amb molta honra– ha fet públic el següent comunicat:

El Grup Barnils lamenta les darreres propostes per formar el consell de govern de la CCMA 

Anima el CAC a no aprovar els noms que han proposat els partits polítics 

Un cop coneguda la llista de dotze noms que els partits polítics proposen oficialment per formar part del consell de govern de la CCMA, el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) vol fer pública la seva gran decepció i malestar, en comprovar que els criteris polítics han passat, una vegada més, per davant dels criteris professionals. Si un dels principals objectius de la Llei que regula la reformada Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals era el de despolititzar-la, ens l’hem carregat a la primera de canvi. I és que amb la llista coneguda ara, els partits polítics catalans demostren no tenir cap intenció de despolititzar la gestió dels mitjans de comunicació públics. 

El GPRB entén que els membres del consell de govern de la CCMA han de ser periodistes, experts en comunicació, acadèmics i gestors d’empreses del sector, tots ells de reconegut prestigi i desvinculats de qualsevol partit polític. En canvi, la majoria de les persones proposades destaca per haver tingut càrrecs públics en el passat o tenir-los actualment, estretament lligats a unes sigles polítiques i amb uns perfils professionals sovint molt allunyats del món del periodisme. 

El GPRB reitera que la nova llei de la CCMA té aspectes positius, però en canvi ha demostrat de seguida que té mancances importants, com el protagonisme que atorga als partits polítics a l’hora de designar els membres del consell de govern. Els partits catalans continuen ignorant l’àmplia demanda ciutadana de tenir uns mitjans audiovisuals independents i professionalitzats, sense ingerències ni del govern ni de les partits. 

Finalment, el GPRB apel·la a la professionalitat del CAC perquè exerceixi plenament la seva funció de valorar la idoneïtat dels candidats i no aprovi aquesta proposta. Barcelona, 11 de gener de 2008. [Per 

 

Ara, la mesa del Parlament, segons la nova Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, passarà el mort al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), al qual des del Grup Barnils reclamem que s’hi oposi. La pregunta del milió –retòrica, òbviament– és: ¿pot el CAC, triat amb un procediment anàleg al de la proposta de nous manaies de la Corpo, és a dir, per mercadeig entre els partits amb representació parlamentària, tirar enrere aquesta proposta? Vistes altres actuacions del CAC, que ho fessin seria un miracle. Com que no crec en miracles, em sembla que el CAC haurà d’enterrar –una vegada més– un cadàver llargament anunciat. I, amb ell, una altra engruna de les esperances que el nostre pot aconseguir ser un país diferent. Una palada més a les il·lusions que alguns vam tenir –val a dir que amb més escepticisme que confiança– arran del canvi quan el primer tripartit va signar el pacte del Tinell. El problema és que, vistos els pans que s’hi han donat des de llavors –i les hòsties que hem rebut, d’uns i altres, els confiats catalanets– una sopa de lletres diferent (CiU-ERC, CiU-ERC-ICV –com proposava, ai, Mestre Xirinacs–, CiU-PSC…) hauria engendrat resultats semblants (amb tots els matisos que vulgueu, però semblants: vegi’s, si no, com ha anat tot en mal borràs des que Mas i Zapatero van fer anar el ribot, amb riallada incorporada del mestre fuster Alfonso Guerra a la rebotiga).

Read Full Post »

Tortura al Regne d’Espanya. Algú en dubta encara?

¿Algú, que no sigui un babau o un cínic rematat, pot dubtar encara que les lesions sofertes per Igor Portu, detingut diumenge a Arrasate per presumpta pertinença a ETA, i hospitalitzat a causa d’aquestes a l’UCI de l’Hospital Donostia, no li han estat produïdes pels maltractaments soferts mentre estava sota la custòdia de la guàrdia civil espanyola, en règim d’incomunicació? Les evidències són tantes que ja el jutjat de guàrdia de Donostia ha obert diligències prèvies sobre els fets. Precisament ahir, dimarts, vaig rebre el darrer butlletí(número 28, corresponent a aquest mes de gener) de Behatokia, Observatori basc dels drets humans (www.behatokia.info), on, a banda d’una informació sobre les referències a la tortura al Regne d’Espanya en el darrer informe d’Amnistia Internacional, n’hi ha una altra sobre la recent denúncia per tortures a un altre acusat de pertinença a ETA, Gorka Lupiañez (de l’actitud dels mitjans de comunicació del nostre país sobre aquesta denúncia en parlava Roger Palà en un article al seu bloc, que vaig reproduir en el meu). A aquestes alçades, dubtar sobre l’existència de tortures al Regne d’Espanya vol dir, entre d’altres coses, fer-ho dels informes d’organismes civils especialitzats (com Amnistia Internacional) o de les comissions depenents d’institucions internacionals (Consell d’Europa, Nacions Unides…) que vetllen pel respecte dels drets humans. La insistència d’aquestes organitzacions en la feblesa de les garanties que hi ha per als detinguts, que ens porta a qüestionar les qualitats democràtiques del Regne d’Espanya, i sobre la necessitat d’habilitar mesures concretes per esvair-hi qualsevol dubte sobre el respecte als drets humans, són arguments més que suficients perquè, quan parlem d’aquestes denúncies de tortura, dubtem ja no de la veracitat dels denunciants sinó sobretot de la sinceritat de les excuses que hi donen els governants espanyols.  El Govern espanyol –i els jutges– tenen en les seves mans tots els instruments que els dóna l’Estat de Dret (entre ells, el monopoli legal de la violència, que comporta el control de les policies) per combatre la tortura i els maltractaments dels detinguts. Si no ho fan és perquè els falta decisió política. Deuen creure, com George Bush, que la defensa de les llibertats –excusa per reprimir cada vegada més els oprimits en lloc d’ajudar-los a alliberar-se de debò de l’opressió– comporta retallar sense escrúpols i cada vegada més les mateixes llibertats. Una pràctica, la de la tortura, per cert, heretada del franquisme i aplicada sense pràcticament interrupcions en el temps. I és que, com deia en un dels seus llibres el malaguanyat jutge Joaquin Navarro –que va usar precisament els instruments legals que tenia en les seves mans per combatre-la de forma implacable quan feia de jutge al País Basc– no és el mateix un Estat de Dret (el franquisme també ho era, perquè aplicava –o no– les seves lleis, seguint els propis procediments jurídics) que un Estat Democràtic (aquesta és, per exemple, una bona entrevista al jutge Navarro).  Les recomanacions dels organismes que lluiten contra la tortura són diàfanes. Només cal que s’apliquin. Si Zapatero i Rubalcaba volen, en tenen un munt per anar posant en pràctica, començant per la supressió del llarguíssim període d’incomunicació que permet la legislació antiterrorista. Els diversos observadors internacionals hi han aportat les seves, moltes d’elles coincidents, en els corresponents informes i conclusions de les seves investigacions. Fins i tot hi ha una proposta de la Coordinadora Catalana per a la prevenció de la tortura, de desembre del 2006, i un document –també aprovat a Catalunya– que recull les conclusions i recomanacions a l’Estat espanyol aprovades en les jornades que es van fer a Barcelona el 3 i 4 de febrer del 2006 (es poden trobar a www.prevenciontortura.org). Ningú, doncs, no pot al·legar ignorància al respecte. Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana l’11 de gener del 2008

Read Full Post »