Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2008

Rebo, amb la “Directa” d’aquesta setmana el suplement que, juntament amb el quinzenal “L’accent” i el mensual “Catalunya”, publicació de la CGT, dediquen a explicar les raons dels conductors d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona per anar a la vaga, un altre cop, la setmana vinent per aconseguir dos dies de descans a la setmana sense retallades de sou. És un suplement gratuït, del qual n’han fet un tiratge de 60.000 exemplars, per repartir-lo entre els usuaris i la ciutadania de Barcelona i rodalies en general. 

 

Hi posen com a referència un bloc on es pot trobar més informació sobre les causes de la vaga i el procés pel qual aquests treballadors, servidors públics, han arribat a la decisió de tornar a la vaga, el mitjà més contundent –i de decisió més arriscada per qui la fa– que té un treballador per defensar les seves reivindicacions.

 

Els companys i amics –d’ambdós gèneres, esclar– de la “Directa” em van demanar, com a d’altra gent, una nota de solidaritat per publicar-la-hi. Per mor de l’espai, només n’hi han cabut dues frases. Voldria reproduir aquí la totalitat de l’escrit que els vaig enviar perquè hi vaig intentar condensar les meves raons personals per donar suport als conductors d’autobusos de Barcelona, que van més enllà del que ha sortit publicat.

 

El meu text deia així:

 

Els conductors d’autobusos de Barcelona vénen suportant una pressió de l’empresa que ha portat a fets tan esgarrifosos com el suïcidi de Pablo Díez Cuesta, el març del 2004, després que fos acomiadat i acusat, sense proves, de quedar-se 1,1 euro, l’import d’un bitllet. Vaig cobrir en alguna ocasió la informació sobre aquests fets quan treballava al setmanari El Triangle i vaig poder llegir informes sobre el maltractament laboral que denunciaven els conductors amb pèls i senyals. Sembla que aquella experiència no va servir de res als directius de TMB i ara han d’afrontar noves protestes, que repercuteixen en els ciutadans com no pot ser d’altra manera en el cas de serveis urbans, perquè els conductors defensen el seu dret a dos dies de descans a la setmana. No puc fer més que declarar-me’n solidari. Humbert Roma, periodista”.

 

Qui vulgui saber més del que va ser aquella cafrada dels directius de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) –llavors encapçalats per qui era alcalde accidental de Barcelona i president de la companyia, Xavier Casas–, una cafrada que va portar Pablo Díez Cuesta al suïcidi, pot llegir el llibre de Carmen de Celis Ullán “Pablo Díez: la otra cara de TMB”. Que no el busqui, però, en llibreries, per molt sol·lícits i professionals que siguin els qui les porten. Encàrrec inútil, si els dependents no volen acabar bojos buscant-lo pels racons més alternatius i/o marginals de la ciutat. Més val que vagi directament a la CGT de Catalunya, on li diran –com m’ho van fer a mi– que no en saben res, que és un llibre que no ha editat CGT, que si de cas parlin amb algú de CGT de Transports, que només hi són en una hora determinada. Finalment, si li passa com a mi, una trucada oportuna a la gent que porta la revista “Catalunya” el posarà sobre la pista  i, sense cap problema, els de Transports de la CGT l’hi faran arribar.

 

Sigui dita, aquesta darrera anècdota, com a mostra del llarg camí que encara ens falta perquè l’altra cara de la realitat publicada arribi a qui té dret de saber-la: la majoria de la gent. I, en això, no tota la culpa la té l’ominós poder dels qui controlen l’economia i la política.

Read Full Post »

“Euskaldunon Egunkaria (1990-2003) va ser el segon periòdic en euskera de la història (el primer va durar uns pocs mesos el 1937). Va ser tancat en una operació judicial el 2003. El 2008, els 12 d’Egunkaria anfronten un judici inquisitorial. Qui això escriu es diu Luistxo Fernández, i va ser periodista d’Egunkaria en els 90. Crec que no he de callar davant el que estan fent als meus anticos caps i companys”. 

 

Així presenta el web que ha preparat, en espanyol, Luistxo Fernández, per anar-hi penjant documents sobre el tancament del diari basc i el processament i judicis contra dotze dels seus directius. Va enviar un comentari a l‘aplec d’articles i fotos que –rebudes del Comitè català de suport al diari– vaig penjar a aquest bloc, agraint-nos als catalans la nostra solidaritat. Sense conèixer-lo, però havent llegit algun dels interessants documents: aconsello especialment el dedicat al jesuïta Txema Auzmendi, director d’Herri Irratia, la ràdio diocesana de Donosti, i per a qui demanen 14 anys de presó en el sumari polític i 26 en l’econòmic, per ser secretari del consell d’Administració d’Egunkaria SA. A aquest resuïta que sí que el conec, i és un sant baró: vaig parlar amb ell per primer vegada en el curs d’una de les assegudes que es fan cada dos dijous al Boulevard de Donosti per reclamar a ETA i el Govern espanyol que tornin a negociar, i que impulsa, entre d’altres, un dels pocs condemnats per macrojudici 18/98 –nou anys de presó, per defensar la desobediència civil– que Garzón va deixar en llibertat, pendent del Tribuna Suprem: el periodista de “Gara” i pacifista Sabino Ormazábal, de la Fundació Joxemi Zumalabe. En aquell moment l’acompanyava un altre jesuïta, el germà del també jesuïta Ignacio Ellacuría, assassinat el 1989 a la residència de la Universitat de San Salvador per soldats de l’exèrcit salvadorenc, juntament amb cinc jesuïtes més, una dona al servei de la residència i la seva filla.

Vaig tenir una conversa llarga amb Txema Auzmendi mesos després, el setembre passat i després vam tornar a coincidir en la sisena edició de les Jornades de No Violència Activa, que es van fer el 20 de novembre a Donosti, organitzades per Bidea Helburu, grup de treball impulsat també per Sabino Ormazábal. Txema Auzmendi hi va fer de moderador en una de les taules de debat.

Aconsello, doncs, fervorosament que seguiu aquest web i Luistxo Fernández, i per començar podeu fer-ho amb el testimoni que Txema Auzmendi va escriure arran de la seva detenció i empresonament ara fa cinc anys.

 

Read Full Post »

513px-ramon_llull.jpgpalau.jpeg 

Fa pocs dies ressenyava un article de Palau i Fabre amb què m’havia ensopegat llegint el segon volum de la seva Obra Literària Completa, i que aprofitava per reflexionar sobre la situació actual del català a les televions que rebem als Països Catalans, així com les causes polítiques de la seva minorització progressiva. Just ahir se’ns va morir el resistent, poeta, narrador, assagista i dramaturg. Se’ns ha mort havent vist finalment com la seva obra sobre el seu “alter ego” Don Juan era representada a la capital del Regne i seguia menystinguda pels programadors del seu país, com venia denunciant ell mateix–. Ens deixa la seva obra i, al capdavant d’ella, el colpidor Cant Espiritual, un dels cims de la poesia catalana del segle XX, que –com ja van fer altres grans poetes catalans (MaragallAusiàs March, Blai Bonet, Màrius Torres i d’altres…)– resumeix, ell en oració laica, l’angoixa vital davant d’allò en què, ni ell ni molts amb ell, no creiem. En aquest web el podem llegir, juntament amb altres poemes seus, i en aquest altre, amb un excel·lent reportatage audiovisual sobre el personatge i l’obra, escoltar-lo en la seva pròpia veu. Gràcies a Palau i Fabre per, amb tants d’altres, com li plaïa recordar-nos, haver-nos salvat –en la negra nit del generalot– els mots i tantes coses més: sobre totes elles, la reivindicació constant i emprenyadora del Picasso català, juntament amb la denúncia pel poc que els catalans hem honorat el pintor universal, nascut andalús, i que tant va estimar, a canvi, el nostre país. Coincideixen, aquests dies, dos llibres al meu capçal: el segon volum de l’Obra Literària Completa de Palau i el Dietari Final de Mestre Lluís Maria Xirinacs. En tots dos, la presència càlida i implacable alhora del primer dels alquimistes poetes catalans, el mallorquí i també Mestre Ramon Llull

Read Full Post »

Just quan comença la campanya electoral, amb inauguració prèvia d’aquesta meravella de la tècnica que ens regala el Regne d’Espanya als mesells catalans principatins (de Catalunya, que no d’Andorra que, ai, aquests sí que són independents) perquè puguem anar a la seva capital, aquí teniu l’atra cara de la campanya d’unes eleccions, diuen, democràtiques i lliures (excepte per als de la reserva bascona: torturats, empresonats i il·legalitzats si estan “contaminats” pels virus de l’independentisme d’esquerres, i per als immigrants privats dels drets de ciutadania en el territori on viuen i intenten treballar). L’altra cara d’aquesta meravellosa democràcia que ens va concedir la generosa bondat de la monarquia espanyola hereva del generalot ara fa trenta anys (Rajoy ho remunta a en fa dos-cents, que ja és remuntar) és la de la tortura, en el cos sofrent d’Igor Portu (tan sofrent que fins i tot un jutge d’instrucció de Donosti no ha pogut sinó fer l’excepció a la pràctica habitual dels jutges espanyols, que és mirar cap a una altra banda: l’Amèrica del Sud o Ruanda, que són uns bàrbars tercermundistes…), i ha obligat els vuit guàrdies civils que el van tenir sota custòdia en el primer dia d’incomunicació, el 6 de gener passat, fins que el van haver d’ingressar a la UCI de l’Hospital Donosti, a anar avui al Jutjat per prendre’ls declaració sobre els fets.

egunhorif01.jpg 

 azkenezkf02.jpg

egunhorif05.jpg 

I no és que als catalans principatins sota administració de la Generalitat de Catalunya no ens pugui passar com als bascos –els informes dels observadors internacionals i nostrats no n’alliberen pas els qui viuen i intenten traballar en aquest territori, de l’amenaça real de la tortura, però les darreres imatges que mostraven accions de maltractaments a detinguts pels mossos d’esquadra, recollides per les càmeres instal·lades per la conselleria d’Interior en una comissaria, ja tenen un temps– i per avui n’hi ha prou de reproduir dos documents sobre un altre aspecte de la campanya electoral que comencem. Reprodueixo escanejada –perdoneu la mala qualitat, però Segre no l’ofereix a la pàgina web, si no és tornant a pagar, i he fet el que he pogut– una carta que publica avui el diari lleidatà Segre, on un lector denuncia l’estafada que suposa el flamant tren de gran velocitat per als soferts usuaris que vulguin agafar-lo per anar de Lleida a Barcelona o a l’inrevés. Podeu completar-ho fent una ullada al web –o comprant la revista si encara no la teniu, i la trobeu en algun quiosc– del setmanari Directa que, en la seva darrera edició, desvetlla que Renfe ha anul·lat els trens regulars Alvia, Altaria i Talgo de Barcelona a la capital del Regne d’Espanya, més barats, a canvi del regal del TGV, més car esclar. La Mònica Terribas, en el resum de premsa de “La nit al dia” de la triomfal jornada inaugural, va fer esment d’aquesta portada de la Directa. Després, no ho he sabut veure en cap altre informatiu de TV3.

portada82.jpg 

 carta-a-segre-sobre-tav2.jpg

 

 

 

Read Full Post »

5_anys_tancament_egunkaria_09.jpg   

5_anys_tancament_egunkaria_10.jpg 

 

  Ahir unes quatre-centes persones van participar en la concentració a la plaça de Sant Jaume a Barcelona –simultània amb les que es feien al País Basc– en solidaritat amb els directius del diari basc en euskera “Egunkaria” que arrisquen penes d’entre tretze i vint-i-sis anys de presó en uns judicis que semblen imminents, quan es compleixen cinc anys del tancament per ordre del jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, Juan del Olmo. Qui va ser director del diari, i ara dirigeix “Berria” –també en euskera–, Martxelo Otamendi, va participar en la concentració de Barcelona. Vilaweb n’ha fet un vídeo i l’ha penjat al seu web.  Martxelo Otamendi va ser entrevistat per Mònica Terribas a “La nit al dia”, en la mitja nit del 19 al 20 de febrer. La plataforma catalana de solidaritat amb “Egunkaria” ha recollit diversos articles publicats a la premsa del nostre país on es denuncia el greu atemptat contra les llibertats individuals i col·lectives que suposa l’agressió contra el que llavors era l’únic diari del món editat en euskera. Aquí els teniu

 

HEMEROTECA SOLIDÀRIA

 

Articles d’opinió amb motiu del 5è aniversari del tancament

Martí Estruch | Vilaweb

Josep Maria Terricabras | El Periodico de Catalunya

Joan Subirats | El Pais

Isabel Clara Simó | Avui

Joan Barril | El Periodico de Catalunya

Toni Strubell | El Punt

Carlos Garaikoetxea | Público

entre d’altres

 

:::::::::::::::::::::::

Mail Obert | per Martí Estruch Axmacher

dimecres, 20 de febrer de 2008 | Vilaweb

 

Egunkaria, cinc anys silenciat

El silenci és un bé cada dia més escàs i més preuat. Tots l’evoquem, mentre avisem pel mòbil a casa que arribarem cinc minuts tard i tenim l’ipod enganxat a l’altra orella per ofegar el brogit dels cotxes. En canvi, a ningú no li agrada que el facin callar. Tant si ho fa un pare, un mestre, un jutge, un policia o la borbonalla heretada del franquisme, no ens agrada. Fer callar l’altre sempre és el recurs fàcil de qui té més força que no pas raó. Al País Basc, avui fa cinc anys justos que van fer callar un mitjà de comunicació: el diari Egunkaria. L’únic diari que aleshores es publicava en èuscar seguia les passes d’Egin, Egin Irratia o la revista Ardi Beltza, també clausurats.

 

Com totes les actuacions que impulsa l’Audiència Nacional espanyola i protagonitza la guàrdia civil ídem, el tancament d’Egunkaria es va dur a terme amb totes les garanties judicials i democràtiques que pot oferir l’estat espanyol a principi del segle XXI. Cinc dels detinguts, periodistes i persones amb prestigi entre la societat basca, van denunciar tortures. El director del diari, Martxelo Otamendi, no es va mossegar la llengua i va ser explícit en els detalls. El Relator Especial de les Nacions Unides hi va donar crèdit i va recollir les denúncies en un informe, però el Ministeri d’Interior espanyol hi va respondre amb una querella per denúncies falses i injúries i calúmnies contra la guàrdia civil. El mecanisme de defensa habitual.

 

Els arguments per a tancar el diari tampoc no eren gaire sòlids. De primer fou acusat de formar part de les empreses controlades per ETA i, alguns dels directius, ho foren d’emblanquir diners per a l’organització armada. Per manca de proves, finalment l’acusació és ara que el diari era un instrument d’ETA i que va incórrer en irregularitats econòmiques. La fiscalia mateix no hi va veure prou indicis i va demanar d’arxivar el cas, però l’Audiència l’ha tirat endavant. Encara no hi ha sentència, si bé les recents condemnes dels implicats en el sumari 18/98 o de l’ex-president del Parlament, Juan María Atutxa, deixen entreveure per on poden anar les coses, per no dir els trets.

 

El tancament d’Egunkaria va provocar una gran reacció al país Basc, amb repercussions internacionals incloses. Molts hi van veure un atac encobert a la cultura i a la llengua i Sant Sebastià va viure una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden, en un país amb llarga tradició de protestes al carrer. A Catalunya, les expressions de suport van ser superiors a les habituals. Cal dir que els treballadors d’Egunkaria van continuar traient cada dia un diari en èuscar al carrer, de primer sota la capçalera provisional d’Egunero i, després d’una reeixida campanya de subscripció popular, amb l’actual Berria. Fins a la pròxima escomesa de l’aspirant a premi Nobel o algun dels seus col•legues.

 

Raimon canta tots els colors del verd del País Basc. La cançó ressona, el verd persisteix, però cada dia hi ha una part més gran del país que resta silenciada. Els tanquen els mitjans de comunicació i els prohibeixen de presentar-se a les eleccions. No poden opinar públicament i no poden expressar-se políticament, que figura que són dos drets fonamentals. Després d’anys de reclamar que la veu de les urnes fes callar la veu de les armes, els tanquen les urnes. Hipòcrites. Però una majoria silenciada no serà mai silenciosa: no hi ha pare, ni mestre, ni jutge, ni policia, ni borbonalla heretada del franquisme que la faci callar. Avui, per a ajudar a trencar els silencis imposats, hi ha concentracions en record del tancament d’Egunkaria a la majoria de municipis bascos, a les vuit del vespre. A Barcelona, una concentració solidària a la plaça de Sant Jaume, a la mateixa hora.

 

::::::::::::::::::::::::::

[El Periódico de Catalunya]

 

Cinc anys sense ‘Egunkaria’ | JOSEP-MARIA Terricabras

20 de febrer de 2008

 

Avui fa exactament cinc anys del tancament del diari basc Egunkaria. El 20 de febrer del 2003 es van produir detencions ràpides, per sorpresa, de responsables de l’empresa. Es va precintar el diari i se li van embargar els béns per un període de sis mesos, que van ser prorrogats tres vegades més. S’acusava Egunkaria de formar part del conglomerat empresarial controlat per ETA. El juliol vinent també farà 10 anys que es va tancar un altre diari basc,

Egin, per suposada col.laboració amb banda armada.

Alguns detinguts d’Egunkaria van denunciar agressions i tortures. La premsa es va fer ressò de tot plegat. En general, però, la premsa es resigna, incomprensiblement, al tancament de la premsa i, en alguns casos, n’està contenta. Tal com la majoria dels partits polítics no protesten quan es prohibeixen partits, sinó que hi estan a favor. Els uns i els altres no semblen haver entès que els atacs a la llibertat dels altres ens afecten a tots. O potser es pensen que l’única llibertat que val és la prò- pia. I no s’adonen que la seva tam- bé és una llibertat vigilada.

Al cap de dos anys del tancament del diari, el jutge va ordenar la liquidació de l’empresa. I, no- més un any després, el fiscal va demanar arxivar el cas: no hi havia elements per anar a judici. Cap excusa, cap compensació. Heus aquí un cas escandalós de liquidació judicial i política d’aquells que no t’agraden, encara que no siguin culpables de res. La policia i alguns jutges tenen el do de l’espectacle i volen fer creure que les seves decisions són urgents, imprescindibles, encara que acabin en fum. En lloc d’investigar bé primer, de moment clausuren i empresonen, per investigar després. Lamentablement, s’equivoquen sovint. Això no sembla amoïnar- los gaire, perquè l’objectiu ja s’ha complert: l’empresa ha tancat, l’opositor ha estat liquidat.

Avui, cinc anys després, els demòcrates de qualsevol tendència política encara hem de protestar (a les vuit, a la plaça de Sant Jaume) per una persecució política feta en nom de la llei, amb molts fronts oberts i que no tothom condemna.

 

::::::::::::::::::::::::

Antagonismo y democracia | per Joan Subirats

El Pais, 21 de febrero de 2008

 

La evolución de los hechos con relación a la llamada “cuestión vasca” es ciertamente tortuosa. En la anterior legislatura, se plasmó una forma de entender el tema que pasaba por la negación de cualquier posibilidad de diálogo con los protagonistas de la lucha armada, se trataba de acorralar al sector representado por Batasuna y se insistía en contraponer al amplio mundo del nacionalismo vasco un hipotético frente constitucionalista, entendiendo restrictivamente que la Constitución no permite deriva alguna de reconocimiento de la identidad nacional que no sea la española. Empezamos la legislatura que ahora termina con un evidente cambio de trayectoria del Gobierno presidido por Rodríguez Zapatero. Sin dejar de presionar a ETA en el frente policial, se trazaban sendas de diálogo y se generaban expectativas de zanjar el conflicto por la vía de la negociación. Las líneas de comunicación abiertas permitían interpretaciones más amplias sobre cómo encauzar políticamente la indudable presencia de un sector de la población vasca que ha apoyado y sigue sosteniendo el área política que representaba antes Batasuna y ahora representan distintas marcas o siglas. Todo ello, en un escenario de evidente debilidad y crisis interna de ETA. Como bien sabemos, el atentado de la T4 en Madrid rompe dramáticamente esa deriva aparentemente positiva y volvemos a estar situados en una arena de confrontación directa, que parece querer llevar no sólo al deseable desmantelamiento total de la banda terrorista ETA, sino, por extensión, a la aniquilación del espacio político de la llamada “izquierda abertzale”. Recientes procesos judiciales, especialmente los relacionados con el sumario 19/98, en las que se habla de entidades, asociaciones y personas vinculadas al nacionalismo vasco como “entrañas de ETA”, “corazón de ETA”, “cerebro de ETA”, sin que en muchos casos se les haya podido imputar estar directamente implicados en la violencia política, reflejan una visión muy extensiva y organicista del terrorismo, que acaba proyectando dudas sobre cuáles son los límites reales del antagonismo político que tolera o permite nuestra democracia, e implicando en la violencia política a gentes tan alejadas como las de la Fundación Elkarbide.

 

En este mismo contexto, ayer se cumplieron cinco años del cierre del periódico Egunkaria. No hay noticias del juicio que sigue pendiente, que implica entre otros a Martxelo Otamendi, como director que fue de la mencionada publicación. A pesar de que, por lo que parece, la fiscalía no mantiene acusación alguna, no consta acusación particular y sólo persisten en sus alegatos la Asociación de Víctimas del Terrorismo como “acusación popular”, el periódico lleva cinco años cerrado. ¿Es justificable cerrar un periódico durante cinco años y que los poderes públicos que ordenaron su cierre no presenten acusación delictiva alguna? ¿No es razonable hablar de justicia denegada cuando ha pasado tanto tiempo y no se ha celebrado el juicio, y en cambio se ha anulado un medio de expresión como Egunkaria? Pero lo grave es que éste es simplemente un caso más de una cadena que, desde mi punto de vista, supone una extralimitación de la capacidad represiva del Estado y del poder judicial en una esfera tan sensible para calibrar la fortaleza de una democracia como es la de la capacidad para contener significativos grados de antagonismo político.

 

En mi opinión, una sociedad moralmente activa acepta el conflicto y se resiste a que se difuminen los límites entre actuaciones claramente condenables por su uso de la violencia, por su negación del pluralismo político o por su intolerancia contra todo aquello y aquellos que no coinciden con sus ideas, y aquellas otras actuaciones y expresiones de disidencia, de alternatividad, de no coincidencia con el mainstream social, por muy periféricas y minoritarias que sean. Creo firmemente que una democracia muestra su fortaleza cuando mayor es su capacidad de contener opiniones, ideas, actuaciones, siempre que esas expresiones se produzcan de acuerdo con los límites antes expresados. Lo que acaba cohesionando y haciendo fuerte a una sociedad es el conflicto. En la disidencia se reconoce al otro, y en ese reconocimiento de la diversidad es donde reside el efecto civilizador, fundacional de una sociedad, de un espacio público, un espacio de todos. Nos debería preocupar que las decisiones judiciales, que se deben acatar pero no forzosamente compartir, refuercen la indeterminación sobre cuáles son las actitudes rechazables por violentas y antidemocráticas, y cuáles son expresión de disidencia y posiciones radicalmente disconformes con el orden establecido. Si uno está a favor de la independencia de Euskadi y coincide con planteamientos políticos que otros tratan de conseguir matando y extorsionando, ¿puede ser equiparada una y otra actuacion? ¿Cómo es posible que se pueda condenar a un ciudadano porque lo que hace o dice sencillamente coincide con lo que dice o propone hacer alguien que comete delitos? ¿Podemos llamar a esa concatenación de elementos “responsabilidad objetiva” y asimilar una y otra cosa a terrorismo? No parece deseable que cada individuo deba luchar para demostrar que no es culpable o tener miedo de que alguien lo castigue por lo que piensa. Acabaremos condicionando todo ejercicio de derechos y libertades al sacrosanto manto de la seguridad, interpretada por unos pocos. ¿Dónde queda la libertad de disentir e impugnar pacífica y contundentemente los ejes de cualquier sistema político? Sin capacidad de disentir, de mantener la incertidumbre y el debate sobre el futuro, también en medios de expresión como Egunkaria, la democracia acaba debilitándose gravemente.

 

Joan Subirats es catedrático de Ciencia Política de la UAB.

 

 

 

 

:::::::::::::::::::::

‘Avui’: 21.02.2008

 

Per una premsa lliure

Isabel Clara-Simó [Fil de Vint]

 

Ahir va fer cinc anys que van tancar un diari democràtic, Egunkaria, un fet insòlit arreu, només propi de dictadures militars, i els seus directius van ser empresonats. Durant aquests cinc anys, no sols no hi ha hagut judici, sinó que no hi ha hagut càrrecs! És a dir: no hi ha ni acusació fiscal ni proves.

 

Martxelo Otamendi i Iñaki Uria van denunciar tortures. Només hi ha acusació particular, la de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (aquells que veuen ETA rere els atemptats de l’11-M) i l’organització ultra Dignidad y Justicia. Un diari legal, com qualsevol altre diari. Això sí: escrit en basc. A Martxelo Otamendi, el seu director, se li demanen 14 anys per pertinença a ETA, alhora que es declara que no hi ha cap prova que pertanyi o hagi pertangut a ETA, cosa que ell nega rotundament, amb tortures i tot.

 

L’Estat espanyol arrossega unes perversions democràtiques que no sols ningú no està disposat a canviar, sinó que, pel que he sentit a la campanya electoral, empitjoraran: els tribunals especials, un càncer per a la democràcia, com ho són l’Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional, haurien de desaparèixer; la llei de partits és una mesura que es contradiu del tot amb la Constitució; el tancament d’un diari i d’una cadena televisiva en el territori de València són l’antítesi de la llibertat d’expressió; les llistes tancades; el misteri del finançament dels partits; l’opacitat de les despeses de l’Estat i del rei, fan de la democràcia espanyola una democràcia bananera. No ens ha d’estranyar, doncs, l’aïllament internacional que pateix i que fomenta l’Estat. La llibertat és l’assignatura pendent, i, per ara, ni la saben gestionar ni la volen admetre. És així.

 

Isabel Clara-Simó és periodista

::::::::::::::::::::::::

 

ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

 

Un brindis al sol

 

[…]

‘Egunkaria’, l’oprobi

 

Demà es compliran 5 anys del tancament judicial d’un diari anomenat Egunkaria. Era un diari de reflexió en una Euskadi on les reflexions no sobren mai. Es va tancar, se’n van vendre els actius i es va detenir nou directius de l’empresa i un desè que passava per allà. Han estat cinc anys d’instrucció sustentats únicament per l’acusació particular presentada per l’Associació de Víctimes del Terrorisme. Ni tan sols el fiscal hi veu cap mena de delicte i considera que aquest judici no s’hauria de celebrar mai. Si Egunkaria no estigués escrit en euskera, potser la cosa hauria acabat com El Jueves. Però en el cas d’Egunkaria no es tracta de llibertat d’expressió, sinó de la simple i difícil llibertat d’existir.

 

 

 

::::::::::::::::::::::::

[Transversal Cat, 20 de febrer]

 

Egunkaria: democràcia on?

Arran de terra | DF

 

Avui, fa exactament 5 anys, les bombes contra l’Iraq requeien també sobre Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera. Per una banda la guerra global del petroli, a l’altra la guerra local contra la llibertat d’expressió. La guerra il•legal contra l’Iraq segueix; la guerra contra Egunkaria, també.

 

Recordo fil per randa el col•lapse i malson d’aquella matinada, amb la mateixa perplexitat amb la que avui comprovo que encara no hi hagut ni tan sols judici. Aquest Estat de les coses –aquesta democràcia tan cañi i espanyola, a so de trompeta i pandereta- ja s’equipara per ella sola amb Turquia i Sèrbia a l’hora de clausurar –pel morro i sense cap prova- un diari. Això de sense cap prova no ho dic pas jo: ho diu el mateix fiscal de l’Audiència Nacional que no presenta avui cap càrrec, posem per cas, contra Martxelo Otamendi.

 

La història del procés d’Egunkaria és un disbarat permanent que permanentment ens interpel•la. Recordeu la intervenció d’Acebes dient en seu oficial que era “una operació en defensa de la cultura basca”?. Doncs la interpel•lació segueix vigent requerint-nos la prova del set de la baixíssima qualitat d’això que anomenen democràcia: una munió de guàrdies civils entren en un diari, maltracten els seus treballadors, el clausuren amb pany i forrellat i cinc anys després encara estem cercant el seu cacarejat ‘Estat de Dret’.

 

Al final, el missatge estatal és la impunitat. Que fan el que els rota com els plau. I només en queden aquelles paraules cartesianes de l’Ovidi Montllor, que van fer seves milers de catalans després del cop d’estat contra Egunkaria del 20 de febrer: “hi ha gent a qui no agrada que es pensi, s’escriga o es parli en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es pensi, s’escriga o es parli”.

 

Mentre el tarannà ens governa i Kafka fa de les seves a l’Audiència Nacional, Egunkaria segueix mort. I per això, contra el vent, hi ha convocada avui una concentració a la plaça Sant Jaume a les 20.00 hores. Per anar-hi contra l’absurd acompanyat, pot ser, per Manuel de Pedrolo: “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”.

 

::::::::::::::::

El Punt, 20.02.2008

«Egunkaria», cinc anys

 

 

TONI STRUBELL.

 

 

El dia 20 de febrer del 2003, ara fa exactament cinc anys, es va produir un dels fets més traumàtics en la història recent del País Basc: el tancament del diari Egunkaria .

 

Era l’únic diari en llengua basca. Cinc anys abans el jutge Garzón havia tancat el diari Egin . Però el sentiment de rebuig que va envair la societat basca amb la suspensió d’ Egunkaria va ser molt més fort en tractar-se d’un diari apartidista d’un prestigi indiscutible.

 

A Egunkaria se’l considerava, amb raó, un diari seriós de tota la societat basca. Inclús en una ocasió l’aleshores president del PP basc, Carlos Iturgaiz, va presumir d’haver fet incloure Egunkaria entre els diaris rebuts diàriament a la seu del PP a Bilbao. I així com, en tancar Egin , es va circumscriure la indignació en gran mesura al sector de l’esquerra independentista, ara era una ample espectre de la societat i el govern basc en pes –més destacats membres de tota una sèrie de partits– que s’hi pronunciaven en contra. Les manifestacions de suport al diari, fetes a Sant Sebastià el 22 de febrer i el 18 d’octubre del 2003, van ser de les més massives i transversals de la història basca recent. El fet que alguns membres del consell de redacció d’aquell diari haguessin patit tortures també va ser denunciat per diverses associacions internacionals de periodisme com ara el Grup Midas.

 

Avui, cinc anys després, el sumari s’ha anat instruint amb la lentitud que caracteritza el sistema judicial espanyol. A més, malgrat el caràcter «provisional» de les suspensions d’ Egunkaria i Egin , els danys soferts per aquests mitjans ja es veia que serien irreparables. Tot i guanyant els seus judicis, segurament ja no obririen mai més. Els advocats de la defensa creuen que es confirmarà aviat si el cas Egunkaria arribarà als tribunals o no, i no se’n fan gaires il•lusions. A més, mostren la seva preocupació pel clima polític en què es pugui fer el judici. Es considera que un govern amb necessitat de «castigar» l’esquerra independentista pel trencament de la treva no n’és el millor dels escenaris. Igualment, la falta d’orientació dels jutges, en un temps d’incertesa en les institucions de l’Estat, també ha estat vist com un factor delicat. Però són sens dubte les dures sentències del cas 18/98 –que el mateix govern basc ha qualificat de «desorbitades»– el que més inquieta la defensa.

 

De moment són dos els procediments legals que han d’enfrontar els encausats. Per una banda hi ha el sumari pròpiament, i per l’altra un procediment abreujat. El darrer afecta vuit encausats i té a veure només amb els suposats delictes econòmics del diari. En mitjans madrilenys normalment s’hi refereixen com la «trama empresarial» obeint a la «doctrina» iniciada per un jutge Garzón entestat a veure-ho tot segons un organigrama que neix d’ETA. Malgrat tot, als escrits de les acusacions ja no es fa esment al fet que Egunkaria hauria pogut ser una eina per finançar ETA. Certament, hom no pot sinó preguntar-se com podria finançar un important grup armat un diari en llengua basca que amb prou feines sobrevivia.

 

 

 

PART PRINCIPAL DEL PROCÉS

El sumari és la part principal del procediment. Les acusacions aquí són greus: pertinença o col•laboració amb banda armada, que no és poca cosa. «Sona molt gros –diu Xabier Oleaga–, però en els darrers temps s’ha pogut veure que qualsevol cosa la poden considerar col•laboració amb ETA per desorbitat que sembli.» Ara bé, als encausats els preocupa especialment l’antecedent recent de les dures sentències pel cas 18/98 i el fet que es pugui considerar «col•laborar amb ETA» el simple fet d’estar en contra del TAV o defensar l’euskara. «Fa això pro-etarres l’EB de Madrazo o les ikastoles?», és el que molts es pregunten. El mot «connectivitat» és un terme d’alquimista que l’acusació s’ha empescat per ajudar a extrapolar lligams entre els acusats i ETA. Però els encausats consideren que no hi «ni una sola prova» d’aquesta connexió en 50.000 pàgines de sumari. Anecdòticament però significativament, als escrits de les acusacions en cap lloc no s’hi utilitza l’expressió «la qual cosa prova que», i sí d’altres com ara «la qual cosa indicaria que» o semblants, quan es refereix a dades suposadament inculpatòries. En quin sistema judicial tindria validesa?, ens podem demanar de nou. La defensa també veu una tendència de les acusacions a criminalitzar tot el que caigui fora de la Constitució amb l’estrany argument que aquesta, i altres lleis orgàniques, ja vetllen pel tema lingüístic, i que l’intent de desbordar-les només pot ser obra d’ETA.

 

De moment no se sap quan serà el judici. Falten per presentar els escrits de les defenses després que ho hagin fet ja l’acusació popular i la fiscalia, abans que la sala corresponent fixi els temes del judici oral. Que se sobresegués sempre fou l’esperança dels encausats. També retreuen al fiscal que en el procediment abreujat s’hagués adherit a darrera hora a les acusacions de la ultradretana Dignidad y Justicia. Creuen que va ser una maniobra del jutge instructor per evitar que s’apliqués la doctrina Botín, amb què s’hauria pogut sobreseure aquesta ramificació del cas.

 

Les perspectives amb vista al judici, doncs, no són gaire falagueres. En total, es demanen prop de tres segles i mig de presó per als 12 encausats, més una multa de 235 milions d’euros. L’esperança és l’últim que es perd, però la sensació que les acusacions de tipus econòmic puguin portar a una primera sentència condemnatòria, que després enverinés el sumari, és el que més preocupa els acusats. A més, són conscients del «mal moment polític» en què pot tocar fer-se el judici. Malgrat tot, prenen coratge de l’enorme suport social de què gaudeixen i la seguretat que mai no van fer cap activitat que anés més enllà d’allò estrictament cultural i informatiu. Són gent del periodisme i la cultura, mai terroristes.

 

:::::::::::::

Publico, 20.02.2008

Carlos Garaikoetxea

Quinto aniversario del escándalo ‘Egunkaria’

 

Han pasado cinco años desde que se perpetrara uno de los ataques más escandalosos a los derechos fundamentales, como la libertad de opinión, expresión y comunicación, con la orden de cierre cautelar del diario Egunkaria y el inicio de un procedimiento penal contra sus promotores. Ya sabemos las consecuencias definitivas que conlleva el eufemístico término “cautelar”: trabajadores a la calle, ataque gravísimo a los derechos fundamentales citados y hundimiento de un proyecto vital para la salud del euskara, al retirar de la circulación el único periódico diario escrito en esta lengua, gracias al esfuerzo benemérito de sus promotores y el sacrificio económico de gentes de toda condición, motivadas por su amor a una lengua cuya supervivencia ha venido siendo un milagro a lo largo de los siglos.

 

El procedimiento penal contra los impulsores del proyecto nos dejó estupefactos, especialmente a quienes habíamos conocido muy de cerca a algunos de ellos, como era el caso, entre otros, del propio presidente de Egunkaria Martin Ugalde, compañero entrañable en lides políticas, humanista y demócrata ejemplar donde los haya, y persona cuya trayectoria vital en la lucha por las libertades y los derechos humanos en su país y en el exilio eran bien conocidos, por lo visto, para cualquiera, menos para el juez de la Audiencia Nacional que adoptó la medida. Hubo de morir Martin Ugalde para que le devolvieran su dignidad, pero siguen pendientes de juicio sus compañeros de fatigas en la casi heroica tarea de sacar adelante el diario, metidos todos en el mismo saco de la sospecha y la indignidad, pese a la gran notoriedad de casi todos ellos por su exclusiva y brillante trayectoria en la defensa y el cultivo del euskara.

 

Como en otros casos, esta acometida indiscriminada contra los promotores y trabajadores de un diario pareció responder en su día al vendaval antidemocrático y las obsesiones del Gobierno de turno y de los sectores más reaccionarios de la judicatura. Esperábamos que en una nueva etapa de talantes y visiones progresistas en la interpretación del derecho, en su aplicación garantista y, muy en especial, en su respeto al principio básico de la presunción de inocencia, habría terminado este desgraciado asunto con el sobreseimiento del caso y su archivo definitivo. No parece que vaya a suceder tal cosa, a pesar de que no exista en este caso acusación pública (el fiscal solicita el sobreseimiento) sino simplemente la persistencia de una exclusiva acusación popular, cuyas peculiares características prefiero no calificar.

 

Lo cierto es que determinados informes policiales, elevados en su día a la categoría de pruebas periciales e incriminatorias, cuyo principal argumento consistiría en el aparente interés y los afanes de ETA por ejercer su influencia en el diario, están convirtiendo el caso Egunkaria en uno de los episodios más negros de una etapa de alarmante involución democrática. El cierre de un periódico es algo muy grave. Aun suponiendo, a efectos meramente dialécticos, que los afanes de ETA hubieran podido tener algún eco personal concreto en el entorno de Egunkaria (¡qué medio de comunicación no es pieza codiciada para cualquier grupo político o social…!), basarse en esos presuntos intentos para lanzar una acometida indiscriminada e irreparable contra un periódico cuyo objetivo fundamental es mejorar la salud de una lengua milenaria en trance difícil; desdeñar la grave conculcación de la libertad de expresión, opinión y comunicación que implica el cierre de un periódico; ignorar la situación de trabajadores ajenos a las obsesiones políticas que envuelven ese cierre, y arremeter indiscriminadamente en un proceso penal contra los impulsores de un proyecto que sólo ha significado para ellos sacrificio personal en defensa de la cultura y la lengua, constituye un escándalo impropio de una sociedad democrática.

Esperemos que, por fin, alguien sea capaz de hacer que en este desgraciado caso acabe imperando el buen sentido.

 

Carlos Garaikoetxea es ex presidente del Gobierno vasco

 

Read Full Post »

 

CiU accentua aquests dies preelectorals els seus missatges sobre la immigració i s’acaba de treure del barret de les propostes una que feia temps que covava en alguns plantejaments falsament nacionalistes catalans: vincular els permisos de residència als immigrants al fet que aquests sàpiguen el català. Una exigència que no s’atreveixen a fer als ciutadans del Regne d’Espanya residents a Catalunya i que no el parlen, sobretot si tenen càrrecs públics com els jutges, els militars o els catedràtics d’universitat.

 

Una vegada més es pretén vincular als immigrants procedents d’altres nacions no sotmeses al Regne d’Espanya –i, en una lectura subliminal, sobretot a aquells que provenen de països de l’anomenat tercer món– amb els mals que pateix el nostre país; en aquest cas, la minorització de la nostra llengua, fruit d’una política poruga cap als poderosos –esadir, els poders espanyols– i que ara es pretén enfortir d’una forma enganyosa amb mesures contra els més febles.

 

Aquesta argumentació em fa sentir vergonya de ser independentista, però em referma encara més en l’objectiu d’aconseguir la llibertat per al meu país. ¿S’adonen, els qui propugnen això, que introdueixen un factor de crispació estèril en la nostra societat, i ens porten a una batalla inútil, creant-nos nous enemics en lloc d’aliats necessaris en la lluita per les nostres llibertats nacionals?

 

Quan teníem ben encarrilat el tema de la immersió lingüística i el que cal és reforçar els instruments perquè els fills de la nova immigració se sentin com a casa a l’escola catalana, i en surtin parlant i escrivint la llengua del país sense cap problema de convivència, ara resulta que CiU pretén posar noves barreres a la integració amb unes mesures que no faran sinó crear més problemes als qui ja en tenen prou quan arriben al nostre país per aconseguir-hi una feina.

 

La via de la integració de la immigració, com ja va passar amb les immigracions anteriors, no és la separació dels que acaben d’arribar imposant-los més deures que als qui ja són aquí, sinó l’assimilació progressiva dels fills d’aquests immigrants. I, en això, l’escola és fonamental. I també el prestigi social de la llengua.

 

Esclar que als treballadors que tenen la responsabilitat d’un servei al públic cal exigir-los el coneixement de la llengua del país, però per aconseguir-ho cal posar mitjans dirigits a aquests treballadors que no la coneguin i potenciar l’ensenyament del català als adults immigrants. Però si la nostra no és una llengua necessària per viure al nostre país, no perquè la imposem als més febles sinó perquè prenem les mesures necessàries perquè la usin els més poderosos i influents –sales de cinema, grans cadenes de consum, marques comercials, televisions públiques i privades, jutges, militars, catedràtics, policies, premsa, ràdio, entrenadors, jugadors d’elit…–, de poc serviran els cursos de català per als adults que no el coneixen. Ens ho diuen els mateixos immigrants que hi van: molts acaben deixant-ho perquè no necessiten el català per a res. Ni tan sols per parlar amb els catalans en la nostra llengua.

 

La mesura demagògica proposada ara per CiU no va a l’arrel del problema, sinó que desvia l’atenció i la responsabilitat cap a qui no la té: l’immigrant que aspira a treballar entre nosaltres.

 

En el fons de tot aquest discurs demagògic sobre la immigració hi ha l’atribució de cada vegada més deures als immigrants sense que això comporti, alhora, el reconeixement dels seus drets polítics més elementals, com ara el d’elegir i ser elegit per a càrrecs públics a tots els nivells. Els deures dels immigrants no poden ser diferents als dels qui ja tenim reconeguts aquí tots els drets de ciutadania, i aquests drets no han de ser privats a ningú pel fet d’haver nascut en un altre país.

 

Humbert Roma, periodista

 

 

Read Full Post »

cartell_egunkaria_net.jpg 

He rebut aquerst recordatori dels actes que es faran dimecres vinent en els cinc anys del tancament d’Egunkaria, quan sembla que es propera la celebració del judici als seus directius.

 

Benvolguts i benvolgudes,

 

dimecres farà exactament 5 anys del tancament del diari Egunkaria, encara

sense judici. Per aquest motiu, i coincidint amb les concentracions que es

realitzaran a tots els municipis bascos, ens concentrarem un cop més,

solidàriament de 20.00 a 20.30 hores a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

L’acte el clourà Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria.

 

Esperem podem comptar amb totes i tots vosaltres i que pogueu difondre la

convocatòria. Que siguem moltes i molts.

 

Plataforma per Egunkaria

 

5 ANYS SENSE EGUNKARIA

No oblidem · No al judici

Dimecres 20 de febrer, 20.00 hores

Plaça Sant Jaume · Barcelona

[coincidint amb les concentracions que

simultàniament es realitzaran al País Basc]

 

www.egunkaria.info

 

 

Read Full Post »

Older Posts »