Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 10/02/2008

20febrer_catalunya.jpg  David Fernández, de la Comissió Catalana de Seguiment i Observació al Cas Egunkaria, ens recorda als periodistes catalans que seguim la informació del País Basc i els temes relacionats amb la llibertat d’expressió i els drets humans que el proper 20 de febrer fa ja cinc anys que el jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo va fer tancar el que llavors era l’únic diari basc en euskera “Egunkaria“. Així com de la detenció i empresonament dels seus directius, entre ells el su director Martxelo Otamendi i Iñaki Uria, que van denunciar maltractaments i tortura.  David ens recorda l’onada de solidaritat que hi va haver llavors a Catalunya amb els directius del diari basc, una solidaritat que cal esperar que es revifarà ara que sembla proper el judici contra ells. “Avui, cinc anys després –diu David–, el més significatiu del cas és que la fiscalia no demana cap càrrec contra els directiu d'”Egunkaria”. És només l’Associació Víctimes del Terrorisme i l’ultra Dignidad y Justicia –personades com acusació particular– qui els sol·liciten entre 14 i 16 anys de presó. És a dir, l’Estat tanca un diari fa cinc anys i després ni tan sols demana càrrecs. I fa com si res no hagués passat”.   Ens convoca, d’altra banda, a la propera cita que serà dimecres  20 de febrer. A tots els pobles del País Basc hi haurà concentracions de suport, solidaritat i denúncia. Als Països Catalans, com el 2003, també. A Barcelona, el mateix dimecres 20 a la plaça Sant Jaume. A les 20.00 hores. I com 5 anys enrere, “contra la guerra a la llibertat d’expressió –diu– i els bombardejos a la premsa basca.    També ens adjunta l’entrevista amb Martxelo Otamendi que la setmana vinent publicarà el setmanari “Directa” i que afegeixo tot seguit (sense que això sigui excusa per a no comprar la revista o subscriure-s’hi , sinó ben al contrari per animar els lectors d’aquest bloc a fer-ho) 

Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de ‘Berria’

 

“Amb l’Audiència Nacional pel mig,

ja es pot ser d’ETA sense saber-ho”

 

 

Avui fa 5 anys, quan esclatava la guerra il·legítima d’Irak, esclatava alhora la guerra il·legal contra Egunkaria. El 2008, la guerra contra Iraq segueix fent estralls. I la guerra contra ‘Egunkaria’ també. La lògica embogida de l’antiterrorisme li demana a Martxelo Otamendi 14 anys de presó. Tot plegat l’acusen de ser d’ETA sense que ell ho sàpiga, sense una sola prova que ho acrediti i amb l’osca del tancament de l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera.

 

 

Directa | Andoain

 

A vostès els acusen de finançar Eta?

No.

 

Que ETA els finança?

No.

 

Que es reuneixen amb ETA?

No.

 

Que reben ordres d’ETA?

No.

 

Que tenen una relació directe amb ETA?

Tampoc.

 

I aleshores de que els acusen exactament, sinó és preguntar massa?

És una bona pregunta, però difícil d’explicar. Com es pot ser d’ETA aleshores? Explicar la lògica de la no lògica és impossible. Sempre dic una obvietat: per ser soci del Barça o demanes l’ingrés o et conviden a fer-ho. No hi ha més.

 

Què ha passat doncs?

Que en la nebulosa del ‘tot és la mateixa cosa’ ja hem arribat al punt on pots ser d’ETA sense saber-ho ni tu mateix. Sense que calgui demostrar-ho ni aportar ni un sola prova, en aquesta desfiguració absoluta i expansiva de la pertinença a grup armat. A l’Audiència Nacional tot ja és possible. I ets d’ETA sense que es concreti en res.

 

L’Audiència Nacional prem l’accelerador?

Els advocats així ho acrediten: un canvi de fase. En l’etapa anterior, en els ‘afers bascos’, quedava un estret marge de defensa jurídica i sabies dels limitats marges de joc. L’escàndol és que ara ja no hi ha cap marge i la veda és oberta. Han esmicolat el poc que quedava de sistema garantista. Tot s’hi val. I els és igual el recorregut que calgui fer per arribar a la sentència desitjada.

 

Però per dir que ets d’ETA s’haura d’aportar alguna prova?

En el nostre cas, el jutge arriba a afirmar que el diari no semblava pas d’ETA, però que ho fèiem per dissimular. I nosaltres sense saber-ho! I quan l’acusació és gratuïta, la defensa és impossible. És un acte de fe inquisitorial. Es com dir que et saltes un semàfor en vermell en nom d’ETA i has d’intentar demostrar que no va ser així. No hi ha cap base probatòria. Ho han intentat tot i no han trobat res.

 

El proper 20 de febrer farà 5 anys del tancament. Què sent i evoca el seu director d’aquell túnel del temps?

Depèn de cadascú. A mi a vegades se m’oblida. Que estic en llibertat provisional, que em demanen 14 anys de presó, que estic pendent de judici, que Egunkaria és mort. Però quan hi penses: amb indignació. I amb tants dubtes per la falta de garanties i la impunitat que envolta el cas.

 

I a efectes judicials com està el sumari?

Pendent d’assenyalar les dates dels judicis. En un sol sumari que han segregat en dos: un procediment abreviat “financer” i un sumari contra els directius, en més de 100.000 fulls.

 

Comencem pel procediment abreviat?

Inclou un suposat delicte de frau d’IVA i d’alterar números davant el Govern Basc. Al servei d’ETA? No pas, ni tan sols suggereixen que el suposadament defraudat aniria a ETA. No diuen ni això. Fins i tot la fiscalia demanava que això és jutgés a Tolosa o a l’Audiència Provincial de Guipúscoa. Perquè era un delicte ordinari que no s’encabia en les competències de l’Audiència Nacional. Ara els demanen a cadascú 26 anys de presó i multes multimillonàries. I fiscalia ha acabat afegint-se provisionalment a la petició de l’AVT i Dignidad y Justicia, en un episodi de connivència fiscal amb les tesis ultres. En tot cas, allò important és que la Hisenda foral i el Govern basc neguen tots dos delictes. És a dir, la víctima del suposat delicte nega el delicte.

 

I el segon sumari?

A set persones de la direcció del diari ens demanen entre 14 i 16 anys de presó per pertinença. En aquest cas, l’acusació és només popular, però la doctrina Botin [si només hi ha acusació popular no hi ha judici] té això, que només se li aplica al senyor Botin. La fiscalia addueix que no hi ha cap delicte.

 

Veja’m. L’Estat tanca Egunkaria i cinc anys després diu que no hi ha proves, que no presenta càrrecs i es queda tan panxacontent davant el cadàver d’un diari?

Així rutlla tot. Això és el resum del cas Egunkaria.

 

I a vostè li demanen?

Per no saber que sóc d’ETA, em demanen 14 anys de presó per pertinença en grau de direcció.

 

La sentència del 18/98 és tot un avís?

A nosaltres sempre ens deien: “el vostre està arreglat”, “allò va ser una bestiesa del PP”. Després de la sentència del 18/98 la gent s’apropa, no ho veu tan clar, i et diu “està fotuda la cosa”.

 

I quina lectura fas?

Doncs d’una consigna política prèvia d’anem a estomacar-los. I una voluntat de les policies de demostrar qui mana. La sentència del 18/98 no és res més que la plasmació jurídica del ‘A por ellos’. Ja estava prescrita, predictada: no hi ha cap altra lògica.

 

I quina és la fulla de ruta de l’Estat?

La socialització de la impotència, la desmobilització i la resignació. Sense dubtes. Aquesta és la lliçó del 18/98. Que facis el que facis, portis qui portis a testificar, no aconseguiràs res perquè la sentència ja està feta. Que no t’esmercis a abocar esforços jurídics: tot el que facis no servirà per a res perquè està vostè a l’Audiència Nacional. I ni es despentinen…

 

Hem vist el cas Igor Portu recentment amb tres versions oficials quasi simultànies i episodis de banalització i justificació de la tortura. Com està la seva denúncia per tortures?

La meva es va arxivar a Madrid, i tenim el recurs presentat contra l’arxiu al Constitucional. La que està més avançada és la denúncia d’Iñaki Uria que s’investiga a Donosti. Per la jutgessa, hi ha prou motius per anar a judici. La Guàrdia Civil ha presentat recurs per a que es jutgi a Madrid i no pas al País Basc. Es veu que a Madrid sempre hi ha cua per certificar que els maltractaments soferts per ciutadans bascos són autolesions.

 

A una de les darreres ciutadanes basques que va denunciar maltractaments a l’Audiència Nacional, el jutge li va etzibar “Això li expliques als teus amics d’Amnistia Internacional”. Arribareu fins a Europa?

Sí, però amb la mateixa sensació que queden ja pocs jutges ‘pata negra’. Capaços de contradir els estats i dir “qui la fa la paga”. Magistrats que ordenin que li portin proves i no pas paràgrafs literaris i que bandegin la degradació de la instrucció i els principis penals.

 

Mana la raó d’Estat finalment?

Aquesta és la conclusió: que és igual qui governi i qui sigui el ministre de torn, la guàrdia civil és qui ordena i mana. Amb Egunkaria això s’ha vist sense embuts.

 

I on està la confiança?

En la capacitat d’aquest poble per superar les dificultats. I en que alguna cosa sortirà o passarà. I esperant un nou cicle. Ara estem preparant una campanya de reconscienciació, de recuperar la indignació popular dels dies del tancament. Volem revertir aquest sentiment d’impotència. I, contra tots els elements, anem a guanyar. Perquè ho necessitem.•   

Read Full Post »

La campanya electoral arriba al sud del País Basc (Euskadi i l’Alta Navarra) amb una nova onada de detencions de dirigents de l’esquerra abertzale i d’il·legalitzacions de fet, de la mà del jutge Garzón, perquè el Suprem no ha gosat dictar-les, potser per por que el Tribunal d’Estrasburg acabi donant la raó als il·legalitzats. Mentre al País Basc del nord, sota sobirania francesa, Batasuna participa sense cap problema legal en diferents coalicions nacionalistes basques que preparen les eleccions municipals i cantonals, també per al 9 de març, en la línia del que va ser Euskal Herria Bai, que va aconseguir un 8 per cent dels vots a les darreres legislatives. ETA manté l’activitat armada represa després del trencament de la treva, tot i que de manera esporàdica i sense efectes mortals, excepte els dos guàrdies civils que va matar a Occitània en uns fets confusos durant un seguiment policial. No sabem si aquesta “baixa intensitat” respon a una estratègia d’ETA, és fruit de l’acció de les policies espanyola i francesa o de les dues causes alhora.

Els escarafalls de la campanya electoral espanyola, però –i també la implacable autocensura, per no dir connivència en molts casos, que avui domina en els mitjans de comunicació al Regne d’Espanya–, ha situat en segon terme un fet que hauria d’impactar les consciències dels qui es declaren demòcrates a tort i a dret. La setmana passada Barcelona es va convertir, una vegada més, en l’altaveu contra la tortura, que segueix entre nosaltres tot i la seva abolició constitucional. I ho va fer amb un seguit d’actes en què, entre d’altres coses, es va fer balanç de la no aplicació –amb lleugers matisos com la utilització de càmeres d’enregistrament en alguns centres de detenció– de les recomanacions de l’anomenada Declaració de Barcelona, aprovada just ara fa dos anys en unes jornades semblants convocades per la Coordinadora per la prevenció de la tortura.

L’acte probablement més significatiu va ser, el dimarts 5 de febrer, la presentació de “Privación de libertad y derechos humanos”, obra coordinada per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona i editada per Icaria. Una investigació d’un rigor i una exhaustivitat implacables on queda clar que cap dels cossos de seguretat és lliure d’aquesta pràctica ignominiosa, inclosos els locals i els autonòmics basc i català. El principal valor de l’estudi no és tant la quantificació dels casos –que ja fan d’altres organismes, entre ells la mateixa Coordinadora per la prevenció de la tortura– sinó l’anàlisi dels mecanismes judicials, penitenciaris i administratius que, de fet, converteixen la pràctica d’aquest crim de lesa humanitat en un acte protegit per la més absoluta impunitat al Regne d’Espanya. No només la prova dels maltractaments i tortures es fa en la majoria dels casos pràcticament inviable sota l’empara de la incomunicació dels detinguts sinó que, quan arriben a ser jutjats, els casos de tortura acaben en absolució o, si hi ha condemna del torturador, en l’indult del policia o carceller condemnat. I fins i tot amb la condecoració del mateix.

Trencar aquests mecanismes perversos és obligació de qualsevol política realment democràtica, sigui de dretes o esquerres. I ni les dretes ni les esquerres que han governat després del franquisme a tots els nivells en tots els territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya no ho han aconseguit. Més aviat, en la majoria dels casos, hi han acumulat mecanismes per protegir encara més la impunitat dels torturadors. 

En la darrera de les jornades, el dimecres 6 de febrer, cinc dirigents de partits polítics catalans amb representació a les Corts espanyoles –el PP no va atendre la invitació– van participar en una taula rodona i es van comprometre, amb major o menor èmfasi segons el partit, a impulsar l’aplicació de les recomanacions de la Declaració de Barcelona i, en concret, el Protocol Facultatiu de la Convenció de l’ONU contra la tortura, signat pel Regne d’Espanya. Tant el representant del PSC, Carles Corcuera, com el de CiU, Carles Campuzano, van provocar entre els assistents reaccions indignades. El primer, sobretot, entre altres coses, per emparar-se en l’oposició del PP a l’hora d’argumentar les dificultats per implantar mesures legals efectives per combatre la tortura. El segon, per insistir en la presumpció d’innocència per als policies a l’hora d’abodar les denúncies de tortura. 

Aquest va ser, precisament un dels arguments més perversos denunciats per diversos ponents als actes de diilluns i dimarts. Perquè aquesta lògica de posar la presumpció d’innocència dels acusats de torturar pel davant de la credibilitat de les denúncies –en un sistema que empara el torturador i criminalitza el torturat– acaba posant al mateix nivell víctima i botxí, quan la primera està inerme davant el seu agressor i aquest actua amb la impunitat de tenir el monopoli legal de la violència i saber que, en definitiva, no arrisca cap càstig efectiu.

El mateix dimecres al migdia havíem pogut escoltar, en roda de premsa, els observadors internacionals en el macrojudici 18/98 en què 46 bascos i basques han estat condemnats a un total de més de cinc-cents anys de presó. Feien públic el seu informe final que, entre altres punts, diu textualment: “El Tribunal concedeix plena validesa a declaracions dels imputats, quan aquests van denunciar que eren fetes sota la pressió de la tortura, sense ordenar la investigació eficaç sobre aquest extrem, que podria suposar la ineficàcia de la prova per vulneració de drets fonamentals”. Pràctica, d’altra banda, habitual en l’Audiència Nacional espanyola. El Tribunal en la seva sentència, a més a més, com va dir un dels observadors –Rafael Calderón– arriba a remetre al jutjat de guàrdia les intervencions de dos advocats defensors –José María Elosua i Jone Goirizelaia–, acusant-los d’haver sostingut, en defensa dels seus clients, que la guàrdia civil havia usat contra ells tortures i maltractaments. Alguns dels quals els mateixos clients van relatar amb tot detall en el curs del judici.

El Tribunal del 18/98, doncs, no només no va ordenar investigar si les denúncies per tortures corresponien o no a fets reals, sinó que va tornar en contra dels advocats defensors dels acusats el fet que argumentessin que les tortures havien servit a la guàrdia civil per fonamentar les acusacions. Fins aquí pot arribar la dinàmica perversa de posar la presumpció d’innocència per als torturadors per sobre de la credibilitat de les víctimes.

 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 12 de febrer del 2008

Read Full Post »