Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 28/02/2008

Rebo, amb la “Directa” d’aquesta setmana el suplement que, juntament amb el quinzenal “L’accent” i el mensual “Catalunya”, publicació de la CGT, dediquen a explicar les raons dels conductors d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona per anar a la vaga, un altre cop, la setmana vinent per aconseguir dos dies de descans a la setmana sense retallades de sou. És un suplement gratuït, del qual n’han fet un tiratge de 60.000 exemplars, per repartir-lo entre els usuaris i la ciutadania de Barcelona i rodalies en general. 

 

Hi posen com a referència un bloc on es pot trobar més informació sobre les causes de la vaga i el procés pel qual aquests treballadors, servidors públics, han arribat a la decisió de tornar a la vaga, el mitjà més contundent –i de decisió més arriscada per qui la fa– que té un treballador per defensar les seves reivindicacions.

 

Els companys i amics –d’ambdós gèneres, esclar– de la “Directa” em van demanar, com a d’altra gent, una nota de solidaritat per publicar-la-hi. Per mor de l’espai, només n’hi han cabut dues frases. Voldria reproduir aquí la totalitat de l’escrit que els vaig enviar perquè hi vaig intentar condensar les meves raons personals per donar suport als conductors d’autobusos de Barcelona, que van més enllà del que ha sortit publicat.

 

El meu text deia així:

 

Els conductors d’autobusos de Barcelona vénen suportant una pressió de l’empresa que ha portat a fets tan esgarrifosos com el suïcidi de Pablo Díez Cuesta, el març del 2004, després que fos acomiadat i acusat, sense proves, de quedar-se 1,1 euro, l’import d’un bitllet. Vaig cobrir en alguna ocasió la informació sobre aquests fets quan treballava al setmanari El Triangle i vaig poder llegir informes sobre el maltractament laboral que denunciaven els conductors amb pèls i senyals. Sembla que aquella experiència no va servir de res als directius de TMB i ara han d’afrontar noves protestes, que repercuteixen en els ciutadans com no pot ser d’altra manera en el cas de serveis urbans, perquè els conductors defensen el seu dret a dos dies de descans a la setmana. No puc fer més que declarar-me’n solidari. Humbert Roma, periodista”.

 

Qui vulgui saber més del que va ser aquella cafrada dels directius de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) –llavors encapçalats per qui era alcalde accidental de Barcelona i president de la companyia, Xavier Casas–, una cafrada que va portar Pablo Díez Cuesta al suïcidi, pot llegir el llibre de Carmen de Celis Ullán “Pablo Díez: la otra cara de TMB”. Que no el busqui, però, en llibreries, per molt sol·lícits i professionals que siguin els qui les porten. Encàrrec inútil, si els dependents no volen acabar bojos buscant-lo pels racons més alternatius i/o marginals de la ciutat. Més val que vagi directament a la CGT de Catalunya, on li diran –com m’ho van fer a mi– que no en saben res, que és un llibre que no ha editat CGT, que si de cas parlin amb algú de CGT de Transports, que només hi són en una hora determinada. Finalment, si li passa com a mi, una trucada oportuna a la gent que porta la revista “Catalunya” el posarà sobre la pista  i, sense cap problema, els de Transports de la CGT l’hi faran arribar.

 

Sigui dita, aquesta darrera anècdota, com a mostra del llarg camí que encara ens falta perquè l’altra cara de la realitat publicada arribi a qui té dret de saber-la: la majoria de la gent. I, en això, no tota la culpa la té l’ominós poder dels qui controlen l’economia i la política.

Read Full Post »