Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2008

 

5716636.jpg 

La veu de Salvador Escamilla –mort avui als 77 anys–, o simplement la referència al seu nom, m’han provocat de fa molt temps un efecte com el de la magdalena de Proust. És sabut que, per a l’escriptor francès, el sabor i l’olor de la magdalena tenien el poder d’evocar-li el temps perdut. La veu i el nom d’Escamilla em porten automàticament als temps en què vaig escoltar a la ràdio les primeres paraules en català i les primeres cançons en la nostra llengua, a mitjans dels anys seixanta del segle XX. Una cosa semblant em passa quan sento el Cant de la senyera: de sobte em desvetlla l’experiència de l’Orfeó Lleidatà cantant-lo –dirigit per Lluís Virgili– en un concert a què vaig anar amb els meus pares em sembla que era al Casal de l’Espluga de Francolí, quan era adolescent. Se’m va posar pell de gallina en sentir-lo, i no en tenia cap referència sinó l’emoció del moment i la solemnitat del públic posat dempeus. Mai els meus pares me n’havien parlat; el meu pare era un seguidor empedreït de l’Orfeó Lleidatà, però no tenia pas vel·leïtats catalanistes en aquells temps, si més no conegudes per nosaltres; tampoc la meva mare, tot i que conservo d’ells textos personals en català, que sempre va ser la llengua familiar.

 

Escamilla i l’Orfeó Lleidatà, amb el Cant de la senyera, formen part de la meva protohistòria. Ni tan sols hi havia en mi, encara, consciència política ni, molt menys, compromís amb les llibertats del meu país i la nostra llengua. M’explica la Mati, la meva dona, que deu a Escamilla el fet d’haver vingut a estudiar a Barcelona. Havent passat fins als setze anys tota la seva vida a Fraga (Baix Cinca), recorda que, quan amb altres alumnes fragatins anaven a examinar-se de Batxillerat a Osca (capital de la província, on els tocava anar per raons admnistratives) i parlaven entre ells en català (fragatí, en deien ells), s’havien de sentir increpar amb un “hablad en cristiano”, tan habitual d’altra banda en els temps més durs dels franquisme en la mateixa Catalunya. Per ella, sentir que per ràdio algú –Salvador Escamilla– se li dirigia en una llengua que no li era estranya, semblant a la seva pròpia, li va donar –m’explica– una sensació d’acolliment que li va fer rebutjar l’anada a estudiar a l’Aragó (a Saragossa, on hi havia l’única Universitat) i va triar fer-ho a Barcelona.

 

No sé com la Mati –a Fraga– i jo –a Lleida– vàrem sentir la veu amiga de Salvador Escamillla. Suposo que va ser per Ràdio Lleida, que devia fer connexions amb Ràdio Barcelona per emetre, entre d’altres, el programa Radioscope que Escamilla obria amb el seu emblemàtic “Bon dia Catalunya”. Quan escric aquestes ratlles penso que aquest meu bloc m’està sortint trufat d’obituaris. És el que passa quan es tenen més de seixanta anys. Que s’acumulen els morts i, amb ells, els records. En vull deixar constància perquè aquests personatges –i els esdeveniments que van protagonitzar– són part de la meva vida. Han contribuït a forjar la meva personalitat i preservar la consciència del nostre poble. Desvetllant, com en el cas d’Escamilla, potser per primera vegada en mi, alguna cosa que tenia somorta però que es resistia a morir; el sentiment de pertinença a un col·lectiu que parla la mateixa llengua i té unes arrels profundes que cap invasor ha aconseguit destruir fins avui. Puc dir per experiència que en això, precisament, resideix la força del meu país. 

Read Full Post »

terra-lliure2.gif

PP i Ciutadans cavalquen de nou. Arran de l’anunci que TV3 emetria ahir divendres un altre documental sobre “Terra Lliure”, que ja s’havia projectat prèviament a la Universitat Ramon Llull (URL), i sabent que no es tracta d’un reportatge bel·ligerant contra aquella organització sinó que recull el testimoni d’alguns dels seus membres destacats, van reclamar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) –i Ciutadans van presentar, a més a més, una denúncia als jutjats– perquè n’impedissin l’emissió. TV3 el va emetre –tot escurçant-ne el metratge uns minuts respecte del que es va passar a la URL– i la direcció no va cedir a les demandes del PP i Ciutadans ni el jutjat ni el CAC –pel que sembla vist des de fora– no hi van intervenir. Hi ha, però, el perill que –com ja va fer amb l’altre reportatge sobre Terra Lliure emès per TV3 ara fa un any– a posteriori el CAC hi digui la seva. I no precisament per elogiar l’objectivitat del reportatge. Caldrà estar-hi alerta, perquè qualsevol intervenció del CAC criticant-ne el contingut no seria sinó un nou advertiment als directius de TV3 perquè anessin amb compte per posteriors ocasions i evitessin caure en temptacions similars. I no diré si també hi posen cullerada els jutges… Ja anem prou escassos de mirades objectives sobre el nostre passat immediat com perquè el CAC o els jutges pressionin per aconseguir retallar-les encara més. D’altra banda, el CAC faria bé de centrar-se en altres temes que, aquests sí, vulneren la legalitat en el món audiovisual català. Com l’incompliment sistemàtic dels canals digitals del Grupo Godó pel que fa a la seva obligació d’emetre majoritàriament en català programació d’actualitat: dos d’ells estan eternament en proves i els altres dos no es distingeixen pas per la presència majoritària de la nostra llengua en la seva programació. Tot i tractar-se d’una llicència atorgada per la Generalitat de Catalunya que, al meu entendre, hauria de ser immediatament derogada i atribuïda a altres empreses que hi assegurin una presència majoritària de la nostra llengua.

Read Full Post »

p-024.jpg

 

 

 

A l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona, on vaig estudiar entre els anys 1967 i 1969, bressol de periodistes democràtics i catalans, vaig tenir dos professors d’història contemporània de tendències ben oposades però, ara me n’adono, força complementàries. Un d’ells va ser Santiago Nadal, mort l’any 1974, periodista liberal i monàrquic juanista (era membre del Consell Privat de Don Juan, fill d’Alfons XIII i hereu dinàstic dels borbons no carlins) que s’aliniava en els rengles dels qui volien per al Regne d’Espanya un sistema homologable al de les monarquies democràtiques europees. Pel que recordo, centrava la seva manera d’explicar la història contemporània en els grans esdeveniments, els cicles històrics i les lluites de civilitzacions, geopolítiques i ideològiques. En certa manera, dient-ho de forma poc precisa i esquemàtica –perquè em caldria consultar uns apunts que no tinc– a la manera d’Arnold Toynbee

 

L’altre era Josep Benet, que ens acaba de deixar, que no venia del periodisme sinó de la investigació històrica, l’advocacia i la lluita política clandestina (a la foto, Josep Benet, entrevistat per Josep Maria Sòria, que va ser alumne seu a l’Escola de Periodisme). Pel que recordo, a les seves classes insistia més en els fets econòmics i socials, en les dades sociològiques i estadístiques, per explicar els esdeveniments històrics. Una mica en la línia de Pierre Vilar i l’escola dels “Annales”. Recordo encara, com un flash de memòria –imprecís com solen ser aquests flashos, almenys en el meu cas–, que, per explicar les turbulències de la nostra història política del XIX i el primer terç del XX, una de les documentacions que aportava era un seguit de dades de l’estudi estadístic que Ildefons Cerdà va fer l’any 1855 sobre la situació de la classe obrera barcelonina i els elevats índexs de mortalitat. Entre d’altres qüestions, Cerdà demostrava que –comptant la mortalitat dels menors de 6 anys– mentre l’esperança de vida era de 36,5 anys per als rics, es reduïa a 23,5 anys per als jornalers, i remarcava la influència que hi tenien les condicions de salubritat dels habitatges on vivien uns i d’altres.

 

He recordat vivament aquest mestratge en les hores que han envoltat la mort del meu vell mestre. I també el servei que van fer a les nostres generacions les clandestines Edicions Catalanes de París i, en concret, un seu llibre que hauria de ser de capçalera encara per als catalans d’avui: “Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco”, reeditat després a Barcelona, ja dins la legalitat, per editorial Blume l’any 1978. La seva lectura, o relectura, ens hauria de servir per fer-nos conscients dels atacs que va patir llavors la nostra llengua i, sobretot, d’aquells que encara persisteixen i els que, sota noves formes d’agressió més subtils que les franquistes, imperen ja entre nosaltres o ens amenacen amb la seva implantació.

 

Aquesta admiració pel vell mestre Josep Benet, reforçada pel seu paper  en la configuració i manteniment de l’Assemblea de Catalunya sota el franquisme, té, però, el seu vessant agredolç. Políticament m’he sentit sovint més proper del mestratge de Lluís Maria Xirinacs –tot i les diferències– que del de Josep Benet, sobretot a partir de la mort del generalot i la desfeta que per les llibertats nacionals dels Països Catalans van suposar la liquidació de l’Assemblea de Catalunya i, sobretot, l’aprovació de la Constitució Espanyola i els estatuts d’autonomia, en què Josep Benet va jugar un paper tan rellevant. Hi pensava dimarts a la nit, mentre veia a TV3 l’entrevista que li va fer Mònica Terribas, poc abans de morir, per al programa “Savis” que ha dirigit el meu fill Marc per a la productora Batabat i la televisió catalana. Benet, encara fa pocs mesos, hi reivindicava la seva participació en la redacció d’ambdós textos legals, tot i que hi expressava també la seva preocupació per la greu situació per què està passant el nostre país. Quan a mi em sembla que la causa de la situació a què hem arribat és precisament la cotilla amb què ens ofega la legalitat de la qual ell se sentia tan orgullós. Una greu situació que el mateix Benet va tornar a remarcar en el darrer dels seus actes polítics, en donar suport a la candidatura de Duran i Lleida a les darreres eleccions legislatives espanyoles Un suport que tampoc comparteixo, però que fins i tot puc entendre. Com un retorn de l’antic militant d’Unió Democràtica de Catalunya al partit dels seus orígens.

Read Full Post »

Ja som avis, padrins, jaios

 La Matilde i jo ja som avis, o padrins com diem a Lleida, o jaios com diuen a Fraga, des de la matinada passada al voltant de les dues. I l’Aurora, tieta. La filla del Marc i la Nia es diu Zaïra i és menuda, menuda. La notícia que la Nia l’havien ingressada a l’Hospital de Sant Pau ahir, dimecres al migdia, perquè el part s’avançava –l’esperaven per mitjans abril– ens la va donar el Marc pel mòbil quan acabàvem de dinar a la platja de Narbona en la segona jornada de les vacances que ens havíem agafat per setmana santa amb la Matilde i l’Aurora, aprofitant que elles tenien uns dies de festa. La tornada va ser immediata. Quan vam arribar només vam poder veure el Marc, perquè la Nia s’estava preparant pel part. Ja a casa, a la matinada, nova trucada per dir-nos que la Zaïra havia nascut. 

 

A mig matí, trobada amb la primera néta. I trucada del Marc a la jaia Conxita, la mare de la Matilde –l’única dels seus avis que és viva– per donar-li la notícia. Emocionada. Per ella és el primer besnét (besnéta, en aquest cas). Quan la Nia ha trucat als Estats Units, a Califòrnia, per donar la notícia als pares i germana, amb la diferència horària, els ha agafat ben adormits. Aquí, la seva amiga Kate li ha fet costat. Com nosaltres, també va conèixer la notícia tot començant les vacances.

 

Tinc una sensació estranya. Molt content i, alhora, amb una preocupació indefinida que no recordo haver tingut quan van néixer els nostres fills. Deu ser l’edat. Quan era jove, tot em semblava al nostre abast: utopies socials, projectes personals… També per als fills que naixien. Ara, que m’he fet vell, m’entra una mena de neguit de sobreprotecció cap a aquesta criatura que acaba de venir al món. Com si fos molt més hostil per ella del que va ser per a nosaltres o per als nostres fills. Potser perquè, escarmentat de les fórmules màgiques que em semblaven poder canviar el món –tant el personal com el global–, transmeto en la persona de la meva néta les meves pròpies frustracions.

 

Quan, de fet, ella comença ara una aventura vital apassionant com totes, on trobarà cruïlles en què li caldrà prendre decisions, segons es vagi fent gran, primer de la mà dels seus pares i, potser una mica, també de les nostres, i anirà definint la seva personalitat en l’exercici de la seva llibertat. Sense fórmules màgiques. Espero que ningú li estronqui aquesta llibertat ni ella contribueixi a estroncar-la a ningú. I que lluiti perquè el col·lectiu amb el qual se senti identificada com a poble –filla ara mateix de nord-americana i català– sigui també lliure sense ser ni opressor ni oprimit.

Read Full Post »

cap_esquerra.png

 

Vaig votar, una vegada més, Esquerra Republicana de Catalunya i en vaig explicar les meves raons en aquest bloc i a Tribuna Catalana. Temia que hi hauria una baixada del vot a aquest partit, però no em pensava que fos tan gran. Tampoc no preveia que el vot al PSC arribés a unes quotes tan altes. Però els fets són els fets, i el que caldrà és analitzar-los amb el màxim d’objectivitat i honradesa no partidista, i veure com fer-ho per seguir defensant amb efectivitat el dret que tenim com a poble a decidir si ens mantenim sotmesos al Regne d’Espanya o ens alliberem d’aquesta submissió. I, per tant, com ampliem i aprofundim el debat sobre els mitjans democràtics que ens cal utilitzar per aconseguir l’acompliment d’aquest objectiu. També, i de forma indissociada amb l’objectiu de la independència, com ens ho fem –en una situació econòmica que s’anuncia difícil– per afrontar els reptes d’un més gran benestar per la majoria de la població i el reconeixement dels drets civils i polítics a tots els qui viuen i intenten treballar al nostre país. Uns debats que m’agradaria que fossin oberts i transversals a tots els sectors socials del nostre país, i no limitats exclusivament als partits.

 

Si els resultats electorals, en certa manera, m’han sorprès, allò que no m’esperava de cap de les maneres és l’espectacle d’enfrontament que han provocat precisament a Esquerra Republicana de Catalunya. Hi cabia la possibilitat, esclar, que els dimonis de la lluita fratricida que han afectat tantes vegades l’independentisme català –i que sabíem presents dins el partit republicà– sortissin tard o d’hora a la llum. Però no d’una manera tan immediata i amb tanta vehemència com ho han fet, sense esperar ni 24 hores després de conèixer la davallada electoral.

 

Fa molts anys que no participo de la militància política partidista i em guio, a l’hora de votar o deixar de fer-ho, per les meves intuïcions de ciutadà lliure i amb una opinió més o menys sòlida sobre el present i el futur que desitjo per al meu país. Però tinc molt presents els mals que l’enfrontament partidista comporta quan els objectius que es volen aconseguir són tan ambiciosos com ho és la independència del propi país. Molt pitjors, doncs, m’han de semblar aquests enfrontaments quan es produeixen a l’interior de l’únic partit català amb representació parlamentària que defensa com a propi aquest objectiu.

 

El meu sentiment en aquests moments, davant un espectacle tan estèril, és de desesperança. I més quan, segons sembla pels discursos dels dos principals protagonistes, no tenen discrepàncies massa notables, o almenys no veig que les facin explícites, sobre l’estratègia política a aplicar per aconseguir els objectius del partit. Espero que tot es redreci i serveixi perquè Esquerra Republicana de Catalunya abordi el que per mi és el moll de l’os dels seus problemes reals: precisament el debat sobre aquesta estratègia, i com fer-ho per compaginar en la pràctica les responsabilitats institucionals amb els objectius ambiciosos que ens proposen com a partit a la societat catalana.

 

Personalment, no tinc resposta precisa a aquestes qüestions. Només una intuïció: els millors resultats els aconsegueix Esquerra Republicana de Catalunya quan marca perfil propi. Havent impulsat ERC el primer tripartit, els catalans sota administració de la Generalitat principatina van bolcar-se en el suport a Carod i ERC a les eleccions legislatives espanyoles del 2004, entre d’altres raons, perquè van interpretar que el gest de Carod d’entrevistar-se amb dirigents d’ETA no era censurable –com deia la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació– sinó encomiable, en ser una iniciativa destinada a aconseguir la pau. I en les eleccions autonòmiques del 2003, el vot a ERC li va venir també –segons la meva intuïció personal– perquè el seu era un discurs nítid i diferenciat del de la resta de partits, i en concret del de CiU, embolicada en complicitats amb el PP difícilment justificables –atesa la deriva cada vegada més ultraespanyolista de l’aznarisme– per a una força política nacionalista.

 

Fins i tot l’electorat, en les autonòmiques del 2006, no va castigar amb excessiva duresa la consigna de vot negatiu d’ERC al referèndum de l’Estatut. Malgrat que aquesta recomanació de vot –que em va semblar, però, força conseqüent– va ser feblement seguida pels votants al referèndum, a les autonòmiques següents això no es va pas traduir en una davallada catastròfica per al partit: va perdre 128.000 vots respecte dels 544.00 del 2003 i només dos diputats, en un context de baixa participació electoral.

Read Full Post »

 images-1.jpeg

Les imatges i els relats de l’actual revolta dels tibetans contra l’invasor xinès, a la qual l’ocupant ha respost sembrant de mort el país –en la línia de la repressió sistemàtica de la dissidència, inclosa l’aplicació de la pena de mort, en tants indrets de la República Popular de Xina– em fan avergonyir, una vegada més, de la meva militància maoista, al Partido Comunista de España (internacional), convertit després en Partido del Trabajo de España, a finals del franquisme i els primers temps després de la mort del generalot. No me n’avergonyeixo perquè em comportès llavors una militància antifranquista al costat dels treballadors i el poble –d’això, me n’enorgulleixo– sinó per la fe cega que suposava en el marxisme-leninisme-pensament de Mao Tsé Tung, nova religió a què em vaig acollir tot deixant la cristiana i que feia que, en nom del dogma, justifiqués un règim com el comunista xinès que era de totes totes injustificable. En alguna ocasió vaig fer una reflexió semblant quan dirigia Ràdio Ribes i es produïen a Xina actes de repressió contra la dissidència, em sembla que arran dels fets de la plaça de Tiananmen. Algun dia espero dedicar-hi un comentari més estès i sistemàtic; ara, però, vull repetir la meva petició de perdó, mentre reclamo la llibertat per als tibetans, que hi tenen tant dret com la resta dels pobles del món. Cap argument, per molt sublim que sembli, pot justificar l’opressió de les persones i els pobles. Recordo també, en aquesta ocasió, la intervenció que va fer un assessor del Dalai Lama en unes jornades internacionals sobre el dret a l’autodeterminació organitzades a Donostia per Udalbiltza, l’organisme de coordinació d’electes abertzales bascos –22 dels quals són ara pendents de judici– que va ser poc després suspès pel jutge instructor Baltasar Garzón. Aquell assessor –ara no tinc a mà ni el nom ni el contingut concret de la intervenció– va insistir, amb sòlids arguments jurídics i polítics, en la importància del reconeixement i aplicació del dret d’autodeterminació dels pobles com a via pacífica i democràtica per a la resolució dels conflictes. Per desgràcia, encara hi som molt lluny.

Read Full Post »

Com ha passat a les circumscripcions catalanes sota administració de la Generalitat principatina, també a les de la comunitat autònoma basca i Navarra ha trobat aquesta vegada el PSOE la seva salvació electoral. Només cal mirar les xifres. El vot de la por al PP –l’insistent recurs propagandístic que han usat els socialistes durant la campanya– ha acabat fent forat entre l’electorat també al País Basc.

 

Amb una diferència cabdal: d’una banda, la irrupció brutal d’ETA amb un atemptat matant a trets de pistola un exregidor socialista a Arrasate dos dies abans de la jornada electoral i, de l’altra, la persistent il·legalització de l’esquerra independentista basca i l’exclusió, una vegada més, dels seus partidaris del dret a elegir i a ser elegits. Dos fets que, des d’una perspectiva democràtica, no mereixen sinó la més rotunda condemna, i que condicionen de forma negativa la llibertat de vot que és essencial a unes eleccions polítiques. És, de fet, la cruel constatació que el País Basc encara és molt lluny d’aconseguir la resolució del seu conflicte amb el Regne d’Espanya per la via democràtica.

 

L’esquerra abertzale ha constatat l’increment de l’abstenció, a la qual cridava després que cap de les seves sigles pogués presentar candidatures (33,33% d’abstenció, enfront del 24,7% a tot el Regne d’Espanya), com a prova de la fidelitat dels seus partidaris, malgrat tots els obstacles. I, en conseqüència, que no han cedit davant la política d’il·legalització i a l’empresonament no sols dels seus dirigents sinó de moltes persones pel fet de defensar per la via pacífica les llibertats nacionals del seu país.

 

L’increment de vots del PSOE al País Basc del sud, fins i tot a Navarra –malgrat la seva escandalosa política d’aliances que va mantenir el soci local del PP, la UPN, al govern de la comunitat foral, quan els resultats de les darreres eleccions autonòmiques pemetien un canvi després de l’augment de la representació de Nafarroa Bai– planteja nombrosos dubtes respecte del futur polític immediat. És amb aquest PSOE, primera força al País Basc del sud després d’aquestes eleccions, que el lehendakari Ibarretxe haurà de negociar la proposta que ha de portar al Parlament d’Euskadi el mes de juny vinent, i a consulta a la societat basca el 25 d’octubre, segons el seu pla. Els terminis són ja molt curts, i la incògnita, molt gran.

 

No solament perquè ara el PSOE estarà temptat a reforçar l’argument del seu poder polític, sinó perquè les aliances que el lehendakari pot recollir al parlament de Gasteiz n’han sortit afeblides. Fins tal punt que EA, el partit que més s’ha destacat per la defensa del pla del lehendakari, més fins i tot que el PNB on les opinions són força dividides, ha perdut representació al parlament espanyol. I els vots dels diputats del Partit Comunista de les Terres Basques, suspès d’activitat per decisió judicial i pendent del tràmit d’il·legalització, que Ibarretxe necessita per tenir majoria al Parlament basc, no els té pas garantits.

 

En aquest context, ¿on queda el no nat procés de pau? Per desgràcia, més lluny que mai, després que les dues parts armades –el govern espanyol i ETA– que havien de discutir la pacificació en una de les taules previstes a Anoeta han retornat a la lògica de la guerra. I que un dels partits clau per negociar la solució política del conflicte amb la resta de partits bascos, amb què havien de constituir la segona taula, ha estat enfonsat encara més en el pou de la il·legalitat, i els seus dirigents i portaveus esperen temps millors engarjolats a les presons.

 

Malgrat tot, des d’una decidida voluntat democràtica de pacificació, cal insistir a reclamar una solució negociada del conflicte. Potser hi pugui haver també una lectura positiva, ni que ara sembli utòpica, dels resultats electorals. Amb la seva revalidació com a cap del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, havent superat la implacable oposició del PP al procés de pau, té ara una altra oportunitat per plantejar-lo obviant el greu error d’anar a remolc de l’estratègia que li marcava Rajoy. Faria bé de tenir en compte que tant a Catalunya com al País Basc del sud, on ha crescut substancialment el vot socialista, hi ha un àmplia opinió a favor del diàleg com a mitjà per arribar a la pau. 

 

És cert que ETA, amb l’atemptat de divendres, ha afegit més entrebancs als que ja hi ha havia. Però, més aviat que tard, la recerca de la pau ha de portar a desembarassar d’obstacles el camí, en lloc de posar-ne cada vegada més com s’ha fet fins ara.

 

Per acabar, una dada que convida a l’optimisme. Al País Basc del nord, segons les dades de la primera volta, a les eleccions municipals i cantonals a la República Francesa, les candidatures on participa –sense cap problema legal– Batasuna, seguint l’experiència d’Euskal Herria Bai a les legislatives, han aconseguit força bons resultats, i han superat en molts casos el 10% dels vots. Una dada que caldrà tenir en compte també per al plantejament d’una sortida democràtica al conflicte. 

 

Humbert Roma, periodista

 

Publicat a Tribuna Catalana el 13 de març del 2008 

Read Full Post »

Older Posts »