Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2008

Aquest Sant Jordi, el diari lleidatà Segre ha obsequiat els seus lectors amb un cd contenint la tipografia ILERDA, creada per Enric Crous-Vidal en el seu exili francès l’any 1945 –inspirada en la silueta de la Seu Vella de Lleida, segons els entesos–, juntament amb un vídeo sobre el personatge i els elements gràfics –d’entre aquells que va crear– que el grup mediàtic ha incorporat a les seves produccions. Acompanyat d’una biografia que n’ha escrit Esther Solé i Martí per a Edicions de la Clamor: “Enric Crous-Vidal. Enfant terrible 1908-1987”. Una agradable sorpresa per als qui desconeixem més del que seria raonable el nostre passat immediat. 

 

Enric Crous-Vidal –l’any passat, l’editorial Mediterrània en va publicar les Memòries– va néixer a Lleida fa cent anys i va participar en l’eclosió de les avantguardes del primer terç del segle XX, juntament amb els també artistes lleidatans Leandre Cristòfol –el més present a Lleida durant la meva adolescència, perquè no va haver d’exiliar-se, i cap als anys 60 ja tornava a ser reconegut a la ciutat, on exposava amb certa regularitat i era professor a l’escola de Cercle de Belles Arts: el meu germà Llorenç l’hi va tenir de professor–, Antoni G. Lamolla i José Viola. La història personal d’aquest “pintor gràfic i pictogràfic”, com ell mateix preferia ser definit en lloc de “grafista”–, segons explica Daniel Giralt-Miracle al pròleg del llibre d’Esther Solè, és apassionant i anàloga a la de tants altres catalans republicans que van haver de fugir després de la victòria i l’ocupació dels militarots feixistes.

 

Impulsor de la revista “Art” i el primer Cineclub de Lleida, als inicis dels anys 30 del segle passat, durant els primers mesos de la guerra espanyola va participar en la salvaguarda del patrimoni com a delegat del Servei de Protecció del Patrimoni Artístic de la Generalitat, per incorporar-se després al front. Participant de la resistència francesa contra el nazisme, com a falsificador de documents, després de la segona guerra mundial es va quedar a França on va esdevenir un creador de renom internacional. D’ell en diu el mateix Daniel Giralt-Miracle al pròleg esmentat:

 

…artista integral, que treballà en els camps de la publicitat, el cartellisme i el disseny d’alfabets, però també en el de la creació de revistes, en la salvaguarda del nostre patrimoni i sobretot en la teorització del que arreu del món avui es coneix com una “graphie latine”, molt més vibrant, sensible i musical que les rígides propostes constructivistes que venien del món germànic.

 

Malgrat que les seves teories, formulades als tractats Doctrine et action, Richesse de la graphie latine, Grace et harmonie du graphisme latin et autres remarques, etc., van viure uns moments d’eufòria i també van patir un decandiment, són indiscutiblement la base de la renaixença que en l’era digital viu la tipografia en el nostre país (…). Per això, entenc que cal reivindcar que el punt de partida d’aquest moviment que defensa la importància i el valor intrínsec de la tipografia és ell, que a més és el creador d’alfabets català de major projecció internacional.

 

L”estiu i la tardor de lany 2000 l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) i el Museu Jaume Morera de Lleida li van dedicar l’exposició “Enric Crous-Vidal: de la publicitat a la tipografia”.

 

 

Mentre escric aquest article, sento com a música de fons un cd que acabo de rebre del Lligallo de Fablans de l’Aragonés: “Á Ixena 2. Cantando en aragonés”. Una altra joia trobada en aquest cas gràcies a internet, i una bona ocasió –vora la diada de Sant Jordi– per compartir les nostres llengües veïnes, ambdues minoritzades a l’Aragó, a les quals els genocides culturals i lingüístics espanyolistes que governen la comunitat autònoma aragonesa –presidida per aquest paradigna de l’auotoodi que és el catalanoparlant Marcel·lí Iglesias, segueixen negant fins i tot el dret a ser nomenades com a tals al seu Estatut d’autonomia. Mentre ajornen, un dia sí i l’altre també, el compliment del deure –establert pel mateix Estatut– d’aprovar una llei de llengües que ajudi al seu desenvolupament i digna supervivència.

Anuncis

Read Full Post »

 

Un altre lloc per anar aquest Sant Jordi, o els dies a venir, aquest cop amb viatge digital: el nou quiosc virtual de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). El trobareu a www.quiosc.cat, i l’APPEC –per promocionar–lo– ofereix una setmana de subscripcions per zero euros, fins al 26 d’abril. 28 de les més de 150 revistes d’abast nacional associades a l’APPEC s’han adherit fins ara a la campanya, que trobareu explicada a la web. Una altra ocasió que ens ofereixen les revistes en català d’abast nacional per contactar-les, i una via innovadora que emprenen per arribar al públic potencial més enllà del difícil món dels quioscos on la premsa no diària en català és habitualment minoritzada.

Read Full Post »

 

Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d’enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol “El català, llengua comuna”. Cada vegada estic més orgullós d’aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d’inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d’ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d’origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l’actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que “el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes”, “l’idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna”. Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d’on van partir, “les nostres llengües i cultures d’origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l’ha d’aprofitar”. “La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües”, i s’uneixen a la reivindicació comuna: “Volem viure en català!”, precisament perquè no volen ser discriminats.

 

Tres llibres, ara: 

“Dietari final”, de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d’ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre  s’atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al “Llibre d’amic e amat” de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s’identifica i alhora se’n distancia, embolcallat d’un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d’apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l’arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l’insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.

 

La indirecta. Una entrevista a l’esquerra”. Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari “Directa”. No l’he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s’hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L’ha coordinat un antic company del setmanari “El Triangle”, Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s’ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga… i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l’edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d’Egunkaria, a punt de ser jutjat per l’Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.


 

“Estraperlo y tranvía”. El darrer còmic d’Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d’una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s’arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l’època és el teló de fons d’un escenari d’on els imperatius de la censura l’havien literament esborrat. L’Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum “Silencios, la juventut”. Però, en aquell cas, parlava de l’actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l’heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir “Estraperlo y tranvía”, l’especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:

 

Finalment, una obra mestra! Parlem de l’àlbum Estraperlo y Tranvía d’Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d’El món del còmic s’ha parlat de la importància que aquestes pàgines d’historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d’una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l’ascens d’una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d’una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l’europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística – potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d’una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l’època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l’humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d’agraïment que li fa a la galta l’Aurorita a l’Ulises li fa també El món del còmic a l’Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.

I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l’Alfons –que, entre d’altres coses, té l’honor d’haver estat el primer a intentar l’aventura d’una revista d’historietes en català, després de la mort del generalot: “Cul de sac”–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l’exposició “Per no deixar-se d’històries. Gust i passió d’Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història”. De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista “Butifarra!” i l’equip que la feia possible, encapçalat per l’Alfons. Jo encara no l’he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.

 

Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s’hi pot veure també fins al 29 d’abril una segona exposició –”Ramon Barnils, periodista de referència” que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l’Alfons, entre tants d’altres. Aprofiteu per veure-la, si no l’heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l’estiu.

 

Read Full Post »

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català “Sí al procés de pau” i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d’abril el canal 33 estrenava el documental “Diumenge a les 5”, que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà

 

 

Tant la seva intervenció com les de l’advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l’Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d’un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d’apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l’hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l’excarceració.

 

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l’exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l’editorial Espejo de Tinta, amb el títol de “Diario de una tregua. Una oportunidad perdida”. Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. “No estic d’acord amb l’excerceració –escrivia el 4 d’agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d’Aralar, Mikel Basabe–(…) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d’un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren”.

 

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l’anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure’ls. 

 

Aquest dilluns 21d’abril comença a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d’elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

 

A l’altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S’han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d’aconseguir la majoria en l’Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d’abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure’n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L’única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d’una o altra manera– del dret a l’autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d’hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

 

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l’expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l’actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d’Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’abril del 2008

 

Read Full Post »

Vint-i-set persones acusades de pertànyer a les organitzacions Gestoras pro Amnistía i Askatasuna, que tenien per objectiu la defensa dels drets dels presos i preses bascos, seran jutjades a partir de dilluns vinent, 21 d’abril, a l’Audiència Nacional espanyola. Una vegada més, en la línia del macrosumari 18/98 i el de les joventuts de l’esquerra independentista basca, homes i dones del País Basc són jutjats per suposats delictes que no han comportat cap mena de violència.

 

Segons una nota publicada a la pàgina web d’euskalherriwatch, tant Gestoras com Askatasuna –les primeres, en el País Basc del sud, i la darrera, en tots els territoris bascos– centren “el seu camp d’actuació en la promoció i protecció dels drets humans de les víctimes de la repressió” i lluiten “per l’eradicació de la tortura, per la defensa dels drets dels ciutadans bascos detinguts i empresonats i per la superació de les causes que originen aquesta violència d’estat”.

 

El ministeri fiscal demana deu anys de presó per cada un dels acusats. “L’empresonament preventiu de quatre anys per a 13 d’aquestes persones, la llibertat sota fiances milionàries, la suspensió d’activitats d’aquest moviment han generat la violació absoluta de la llibertat d’expressió i dels drets d’associació i de manifestació pacífica, ja que les mobilizacions i manifestacions convocades per aquest moviment han resultat prohibides judicialment, suspeses administrativament i violentament atacades per les Forces de Seguretat de l’Estat”.

 

Una vegada més, doncs, i a causa d’una actuació del jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón –que va instruir aquest sumari l’any 2001–, juristes observadors internacionals es tralladaran a Madrid per assistir a un judici que afecta ciutadans bascos. Hi podeu trobar més informació a la pàgina web dels observadors internacionals.

Read Full Post »

 

 

Quan enfoquem l’aniversari de la proclamació de la República, recordem que fa quinze anys de la mort de Guillem Agulló, militant valencià  de Maulets víctima d’un atac d’un grup d’extrema dreta dels que tant abunden al País Valencià. Una altra de les nombroses víctimes oblidades pels qui es proclamen defensors de la democràcia, mortes per uns atacs violents que en la majoria dels casos han quedat impunes o castigats amb penes irrellevants, i que no tots els partits condemnen sense que això els comporti la il·legalització.

 

Escolto aquests dies un disc que acaba de publicar el diari basc “Gara” i que es titula “Ahatzuak. Olvidad@s 1936-1977”. S’hi recullen músiques i cançons revolucionàries i de denúncia, des de la resistència contra l’aixecament dels militarots el 1936 fins a les eleccions del 1977, ja mort el generalot. Una d’elles m’ha remogut els records: “Pan, trabajo y libertad”, del grup andalús Gente del Pueblo. Entre d’altres víctimes de la primera transició, hi esmenten un militant de la Joven Guardia Roja –organització juvenil del Partido del Trabajo de España, el partit on llavors jo militava–, Javier Verdejo, mort per les bales de la guàrdia civil a Almeria quan feia una pintada, l’agost de 1976, mentre era governador civil de la província l’actual jutge del Tribunal Constitucional Roberto García-Calvo. Verdejo volia escriure “Pan, trabajo y libertad”, però només hi va poder posar “Pan, t…”.

 

Valgui aquest record per aquestes víctimes –i per tantes d’altres, moltes d’elles catalanes: Oriol Soler Sugranyes, Martí Marcó…–, per a les qui no hi ha honors oficials, quan celebrem que fa 77 anys Francesc Macià va proclamar l’efímera República Catalana.

Read Full Post »

 

 

Al darrer article d’aquest bloc denunciava el poc ressò que ha tingut als mitjans de comunicació catalans el megaprojecte Gran Scala dedicat al lleure i al joc que hi ha previst instal·lar als Monegres, a l’Aragó. Com per desmentir-me, TV3 programa per demà diumenge, a dos quarts de deu del vespre, al programa “30 minuts”, un reportatge sobre el tema. Caldrà veure’l i comprovar quines són les veus catalanes que –si no són les de la Franja, que ja han fet el crit d’alerta– criden l’atenció sobre els problemes mediambientals i de subministrament d’aigua de l’Ebre que comportaria aquest meganegoci.

Read Full Post »

Older Posts »