Enric Crous Vidal, artista lleidatà creador de tipografies

Aquest Sant Jordi, el diari lleidatà Segre ha obsequiat els seus lectors amb un cd contenint la tipografia ILERDA, creada per Enric Crous-Vidal en el seu exili francès l’any 1945 –inspirada en la silueta de la Seu Vella de Lleida, segons els entesos–, juntament amb un vídeo sobre el personatge i els elements gràfics –d’entre aquells que va crear– que el grup mediàtic ha incorporat a les seves produccions. Acompanyat d’una biografia que n’ha escrit Esther Solé i Martí per a Edicions de la Clamor: “Enric Crous-Vidal. Enfant terrible 1908-1987”. Una agradable sorpresa per als qui desconeixem més del que seria raonable el nostre passat immediat. 

 

Enric Crous-Vidal –l’any passat, l’editorial Mediterrània en va publicar les Memòries– va néixer a Lleida fa cent anys i va participar en l’eclosió de les avantguardes del primer terç del segle XX, juntament amb els també artistes lleidatans Leandre Cristòfol –el més present a Lleida durant la meva adolescència, perquè no va haver d’exiliar-se, i cap als anys 60 ja tornava a ser reconegut a la ciutat, on exposava amb certa regularitat i era professor a l’escola de Cercle de Belles Arts: el meu germà Llorenç l’hi va tenir de professor–, Antoni G. Lamolla i José Viola. La història personal d’aquest “pintor gràfic i pictogràfic”, com ell mateix preferia ser definit –en lloc de “grafista”–, segons explica Daniel Giralt-Miracle al pròleg del llibre d’Esther Solè, és apassionant i anàloga a la de tants altres catalans republicans que van haver de fugir després de la victòria i l’ocupació dels militarots feixistes.

 

Impulsor de la revista “Art” i el primer Cineclub de Lleida, als inicis dels anys 30 del segle passat, durant els primers mesos de la guerra espanyola va participar en la salvaguarda del patrimoni com a delegat del Servei de Protecció del Patrimoni Artístic de la Generalitat, per incorporar-se després al front. Participant de la resistència francesa contra el nazisme, com a falsificador de documents, després de la segona guerra mundial es va quedar a França on va esdevenir un creador de renom internacional. D’ell en diu el mateix Daniel Giralt-Miracle al pròleg esmentat:

 

…artista integral, que treballà en els camps de la publicitat, el cartellisme i el disseny d’alfabets, però també en el de la creació de revistes, en la salvaguarda del nostre patrimoni i sobretot en la teorització del que arreu del món avui es coneix com una “graphie latine”, molt més vibrant, sensible i musical que les rígides propostes constructivistes que venien del món germànic.

 

Malgrat que les seves teories, formulades als tractats Doctrine et action, Richesse de la graphie latine, Grace et harmonie du graphisme latin et autres remarques, etc., van viure uns moments d’eufòria i també van patir un decandiment, són indiscutiblement la base de la renaixença que en l’era digital viu la tipografia en el nostre país (…). Per això, entenc que cal reivindcar que el punt de partida d’aquest moviment que defensa la importància i el valor intrínsec de la tipografia és ell, que a més és el creador d’alfabets català de major projecció internacional.

 

L”estiu i la tardor de lany 2000 l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) i el Museu Jaume Morera de Lleida li van dedicar l’exposició “Enric Crous-Vidal: de la publicitat a la tipografia”.

 

 

Mentre escric aquest article, sento com a música de fons un cd que acabo de rebre del Lligallo de Fablans de l’Aragonés: “Á Ixena 2. Cantando en aragonés”. Una altra joia trobada en aquest cas gràcies a internet, i una bona ocasió –vora la diada de Sant Jordi– per compartir les nostres llengües veïnes, ambdues minoritzades a l’Aragó, a les quals els genocides culturals i lingüístics espanyolistes que governen la comunitat autònoma aragonesa –presidida per aquest paradigna de l’auotoodi que és el catalanoparlant Marcel·lí Iglesias–, segueixen negant fins i tot el dret a ser nomenades com a tals al seu Estatut d’autonomia. Mentre ajornen, un dia sí i l’altre també, el compliment del deure –establert pel mateix Estatut– d’aprovar una llei de llengües que ajudi al seu desenvolupament i digna supervivència.

Read Full Post »

I el quiosc digital de les revistes en català

 

Un altre lloc per anar aquest Sant Jordi, o els dies a venir, aquest cop amb viatge digital: el nou quiosc virtual de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). El trobareu a www.quiosc.cat, i l’APPEC –per promocionar–lo– ofereix una setmana de subscripcions per zero euros, fins al 26 d’abril. 28 de les més de 150 revistes d’abast nacional associades a l’APPEC s’han adherit fins ara a la campanya, que trobareu explicada a la web. Una altra ocasió que ens ofereixen les revistes en català d’abast nacional per contactar-les, i una via innovadora que emprenen per arribar al públic potencial més enllà del difícil món dels quioscos on la premsa no diària en català és habitualment minoritzada.

Read Full Post »

El manifest, tres llibres i dues exposicions per Sant Jordi

 

Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d’enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol “El català, llengua comuna”. Cada vegada estic més orgullós d’aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d’inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d’ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d’origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l’actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que “el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes”, “l’idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna”. Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d’on van partir, “les nostres llengües i cultures d’origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l’ha d’aprofitar”. “La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües”, i s’uneixen a la reivindicació comuna: “Volem viure en català!”, precisament perquè no volen ser discriminats.

 

Tres llibres, ara: 

“Dietari final”, de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d’ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre  s’atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al “Llibre d’amic e amat” de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s’identifica i alhora se’n distancia, embolcallat d’un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d’apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l’arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l’insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.

 

“La indirecta. Una entrevista a l’esquerra”. Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari “Directa”. No l’he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s’hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L’ha coordinat un antic company del setmanari “El Triangle”, Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s’ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga… i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l’edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d’Egunkaria, a punt de ser jutjat per l’Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.

 

“Estraperlo y tranvía”. El darrer còmic d’Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d’una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s’arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l’època és el teló de fons d’un escenari d’on els imperatius de la censura l’havien literament esborrat. L’Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum “Silencios, la juventut”. Però, en aquell cas, parlava de l’actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l’heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir “Estraperlo y tranvía”, l’especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:

 

Finalment, una obra mestra! Parlem de l’àlbum Estraperlo y Tranvía d’Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d’El món del còmic s’ha parlat de la importància que aquestes pàgines d’historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d’una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l’ascens d’una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d’una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l’europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística – potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d’una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l’època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l’humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d’agraïment que li fa a la galta l’Aurorita a l’Ulises li fa també El món del còmic a l’Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.

I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l’Alfons –que, entre d’altres coses, té l’honor d’haver estat el primer a intentar l’aventura d’una revista d’historietes en català, després de la mort del generalot: “Cul de sac”–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l’exposició “Per no deixar-se d’històries. Gust i passió d’Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història”. De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista “Butifarra!” i l’equip que la feia possible, encapçalat per l’Alfons. Jo encara no l’he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.

 

Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s’hi pot veure també fins al 29 d’abril una segona exposició –”Ramon Barnils, periodista de referència” que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l’Alfons, entre tants d’altres. Aprofiteu per veure-la, si no l’heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l’estiu.

 

Read Full Post »

Lliçons d’Irlanda i del Nepal

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català “Sí al procés de pau” i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d’abril el canal 33 estrenava el documental “Diumenge a les 5”, que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà. 

 

 

Tant la seva intervenció com les de l’advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l’Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d’un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d’apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l’hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l’excarceració.

 

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l’exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l’editorial Espejo de Tinta, amb el títol de “Diario de una tregua. Una oportunidad perdida”. Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. “No estic d’acord amb l’excerceració –escrivia el 4 d’agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d’Aralar, Mikel Basabe–(…) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d’un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren”.

 

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l’anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure’ls. 

 

Aquest dilluns 21d’abril comença a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d’elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

 

A l’altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S’han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d’aconseguir la majoria en l’Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d’abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure’n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L’única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d’una o altra manera– del dret a l’autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d’hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

 

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l’expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l’actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d’Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d’abril del 2008

 

Read Full Post »

Dilluns comença el judici contra 27 persones per defensar els drets dels presos bascos

Vint-i-set persones acusades de pertànyer a les organitzacions Gestoras pro Amnistía i Askatasuna, que tenien per objectiu la defensa dels drets dels presos i preses bascos, seran jutjades a partir de dilluns vinent, 21 d’abril, a l’Audiència Nacional espanyola. Una vegada més, en la línia del macrosumari 18/98 i el de les joventuts de l’esquerra independentista basca, homes i dones del País Basc són jutjats per suposats delictes que no han comportat cap mena de violència.

 

Segons una nota publicada a la pàgina web d’euskalherriwatch, tant Gestoras com Askatasuna –les primeres, en el País Basc del sud, i la darrera, en tots els territoris bascos– centren “el seu camp d’actuació en la promoció i protecció dels drets humans de les víctimes de la repressió” i lluiten “per l’eradicació de la tortura, per la defensa dels drets dels ciutadans bascos detinguts i empresonats i per la superació de les causes que originen aquesta violència d’estat”.

 

El ministeri fiscal demana deu anys de presó per cada un dels acusats. “L’empresonament preventiu de quatre anys per a 13 d’aquestes persones, la llibertat sota fiances milionàries, la suspensió d’activitats d’aquest moviment han generat la violació absoluta de la llibertat d’expressió i dels drets d’associació i de manifestació pacífica, ja que les mobilizacions i manifestacions convocades per aquest moviment han resultat prohibides judicialment, suspeses administrativament i violentament atacades per les Forces de Seguretat de l’Estat”.

 

Una vegada més, doncs, i a causa d’una actuació del jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón –que va instruir aquest sumari l’any 2001–, juristes observadors internacionals es tralladaran a Madrid per assistir a un judici que afecta ciutadans bascos. Hi podeu trobar més informació a la pàgina web dels observadors internacionals.

Read Full Post »

Guillem Agulló i altres víctimes oblidades

 

 

Quan enfoquem l’aniversari de la proclamació de la República, recordem que fa quinze anys de la mort de Guillem Agulló, militant valencià  de Maulets víctima d’un atac d’un grup d’extrema dreta dels que tant abunden al País Valencià. Una altra de les nombroses víctimes oblidades pels qui es proclamen defensors de la democràcia, mortes per uns atacs violents que en la majoria dels casos han quedat impunes o castigats amb penes irrellevants, i que no tots els partits condemnen sense que això els comporti la il·legalització.

 

Escolto aquests dies un disc que acaba de publicar el diari basc “Gara” i que es titula “Ahatzuak. Olvidad@s 1936-1977”. S’hi recullen músiques i cançons revolucionàries i de denúncia, des de la resistència contra l’aixecament dels militarots el 1936 fins a les eleccions del 1977, ja mort el generalot. Una d’elles m’ha remogut els records: “Pan, trabajo y libertad”, del grup andalús Gente del Pueblo. Entre d’altres víctimes de la primera transició, hi esmenten un militant de la Joven Guardia Roja –organització juvenil del Partido del Trabajo de España, el partit on llavors jo militava–, Javier Verdejo, mort per les bales de la guàrdia civil a Almeria quan feia una pintada, l’agost de 1976, mentre era governador civil de la província l’actual jutge del Tribunal Constitucional Roberto García-Calvo. Verdejo volia escriure “Pan, trabajo y libertad”, però només hi va poder posar “Pan, t…”.

 

Valgui aquest record per aquestes víctimes –i per tantes d’altres, moltes d’elles catalanes: Oriol Soler Sugranyes, Martí Marcó…–, per a les qui no hi ha honors oficials, quan celebrem que fa 77 anys Francesc Macià va proclamar l’efímera República Catalana.

Read Full Post »

El megaprojecte dels Monegres a TV3

 

 

Al darrer article d’aquest bloc denunciava el poc ressò que ha tingut als mitjans de comunicació catalans el megaprojecte Gran Scala dedicat al lleure i al joc que hi ha previst instal·lar als Monegres, a l’Aragó. Com per desmentir-me, TV3 programa per demà diumenge, a dos quarts de deu del vespre, al programa “30 minuts”, un reportatge sobre el tema. Caldrà veure’l i comprovar quines són les veus catalanes que –si no són les de la Franja, que ja han fet el crit d’alerta– criden l’atenció sobre els problemes mediambientals i de subministrament d’aigua de l’Ebre que comportaria aquest meganegoci.

Read Full Post »

Tant soroll per no res

 

D’un temps ençà –potser podríem dir que des del primer tripartit–, la política catalana és plena de sorolls que no deixen lloc al debat serè sobre els problemes que ens afecten. En vivim ara el darrer episodi, provocat pel descens de l’aigua als embassaments a causa de la manca de pluges de l’actual temporada, i els problemes que pot portar dins d’uns mesos per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona.

 

Estic convençut que, al capdavall, tot acabarà en un soroll més que s’esvairà quan –a mitjans de maig– el nivell dels pantans retorni a situacions més o menys acceptables que evitin actuacions dràstiques com les propostes que han provocat la batussa. Com cantava Raimon, al nostre país l’aigua no sap ploure, però tard o d’hora –poc o molt, plugims o torrentades– acaba plovent. Això no vol dir que no calgui fer res –el canvi climàtic, segons tots els indicis, va de debò a mitjà i llarg temini– sinó que no s’ha de fer d’aquesta manera.

 

El conseller Francesc Baltasar és una anguila política. El conec des que, a finals dels anys 70 del segle passat, érem delegats sindicals a “Grupo Mundo”: ell a “Mundo Diario” i jo a “TeleExpres”, dos diaris que ja no deuen dir res a la gent jove d’avui. Llavors ja era el que els més a l’esquerra que ell en dèiem un “psuquero”. Terme que, amb tots els meus respectes per als qui van deixar la pell millitant al “Partit”, volia dir que havies de vigilar perquè a la primera de canvi te la fotia, i una decisió assembleària de seguir la vaga es podia convertir –fruit dels seus dots dialèctics– en un retorn a la feina al cap d’uns minuts.

 

Per mi la batussa aquesta de l’aigua té una de les seves raons en l’actitud amb què l’ha abordat el conseller Baltasar –i, amb ell, el Govern de la Generalitat–, amb silencis, negacions, mitges veritats, jocs semàntics… Servint en safata a l’oposició els arguments més banals per fer-ne un bon safareig. I, sobretot, obviant el debat de fons sobre el problema a mitjà i llarg termini. Un debat que sembla no interessar ni els uns ni els altres, perquè tots plegats només governen i fan oposició amb la perspectiva del dia a dia.

 

Mentrestant, hauran quedat pel camí més nafres en els enfrontaments entre els territoris, perquè això de l’aigua desperta els instints més irracionals de la gent. Com que he treballat amb pagesos divuit anys, dirigint la revista “La Terra” de la Unió de Pagesos de Catalunya, sé el que em dic. Vaig viure directament el debat sobre el projecte de transvasament de l’Ebre i, abans, el del pantà de Rialb. Sempre tindré present la conversa amb un tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que em va fer reflexionar: “No entenc per què us oposeu tant al transvasament i, en canvi, no dieu res dels permisos continuats de captació d’aigua de l’Ebre que la Confederació aprova cada dos per tres per a regar grans extensions de l’Aragó”, em va dir mostrant-me un mapa amb les noves zones autoritzades per al reg.

 

Hi he tornat a pensar aquests dies. ¿Com és que es fan tants escarafalls per l’aigua del Segre i, en canvi, no hem sentit a Catalunya –o no ha estat publicitada–  cap veu d’alarma pel megaprojecte de ciutat de lleure i joc Gran Scala que es projecta als Monegres? ¿D’on treuran l’aigua els impulsors d’aquest meganegoci, per garantir-la als milers de treballadors i usuaris de les instal·lacions projectades? Només des de la Franja se n’han sentit crides en contra. ¿És que l’extracció continuada d’aigua de l’Ebre per garantir-la per als negocis a l’Aragó és menys perjudicial per al riu que transvasar-la al sud, cap al País Valencià, amb objectius semblants?

 

El debat sobre l’aigua és d’una gran transcendència i com a tal ha de ser abordat. El seu control ha generat, genera, i generarà encara més en el futur, enfrontaments entre els humans perquè és un bé escàs i vital per a l’espècie. Parlar d’una nova cultura de l’aigua no és una trivialitat, sinó una exigència, que no es pot abordar a atzagaiades segons les circumstàncies de cada moment, ni amb fórmules dogmàtiques que, sovint, oculten la impotència real per resoldre els problemes que ens afecten.

 

Quan, arran dels esdeveniments d’aquests dies, hem sabut que a la vora de Barcelona s’han fet malbé milers d’hectòmetres cúbics d’aigua, de forma continuada i malgrat les denúncies dels veïns, per la desídia dels seus administradors, amb pèrdues que es podien haver evitat fent les obres corresponents quan calia, he recordat també com, massa vegades, s’ha atribuït als pagesos la responsabilitat de malgastar-la. I com, a les comunitats de regants, se’ls han imposat dràstiques mesures de reducció del consum en èpoques de més necessitat d’aigua per als conreus, o se’ls ha obligat –justament– a fer obres en canals i sèquies per evitar-hi pèrdues. Mentrestant, se n’escolava a dojo en el subministrament a la gran ciutat. ¿És això la nova cultura de l’aigua?

 

Si el soroll d’aquests dies no serveix per plantejar-nos a fons no només d’on treiem l’aigua, sinó què en fem d’ella i com l’administrem, amb la perspectiva de temps de majors carències –que no són precisament els d’avui sinó els que vindran–, les baralles d’ara seran, una vegada més, inútils i contràries a l’interès de la gent d’aquest país. I és que ens governen uns polítics que no veuen més enllà del curt termini i prenen les decisions amb un ull posat en les enquestes d’opinió i un altre en els resultats electorals.

Read Full Post »

Manifest per l’apostasia

 

Dijous vaig firmar el Manifest per l’Apostasia que impulsa ANIM, una organització de Lleida que convoca per al 14 d’abril vinent, aniversari de la proclamació de la República, a les 12 del migdia, una Trobada al davant del Palau Episcopal. El Manifest és prou explícit de les raons que m’han portat a firmar-lo, seguint la seva convocatòria. La vaig conèixer llegint el diari lleidatà Segre, ara que passo uns dies a casa de la meva filla, a Alcoletge, a la vora de la ciutat on vaig néixer i em van batejar fa més de 63 anys. 

 

Entre d’altres raons, n’afegeixo una: no vull que els diners que pago en impostos al Regne d’Espanya vagin a subvencionar una religió concreta, i menys encara aquesta església espanyola que es caracteritza per oposar-se a qualsevol mesura que suposi avenços socials o en l’alliberament nacional.    Fins fa poc, em pensava que, quan a la declaració de renda posava la creueta a les organitzacions no governamentals, volia dir que cap dels meus diners anava a l’Església. Doncs, aixó no és veritat. Resulta que el finançament de l’Església Catòlica al Regne d’Espanya està en relació al nombre de catòlics i que aquest es calcula segons el nombre de batejats. Només l’apostasia t’allibera que els teus diners hi vagin a parar. I és que la creueta només es refereix a una petita part d’aquest finançament.  

 

  La darrera gota que ha fet vessar el meu vas han estat les declaracions majoritàries dels bisbes en contra d’una sortida negociada per als conflictes nacionals que viu el Regne d’Espanya. Res tan allunyat dels meus objectius com aquest, com saben els qui segueixen aquest bloc. Tot i que reconec el paper positiu que han jugat en la recerca de la pau al País Basc alguns representants i institucions de l’església, com els jesuïtes de Loiola, els bisbes Setién i Uriarte, els franciscans d’Arantzazu o el redemptorista Alec Reid. I fins i tot el mateix Vaticà, contradient així els bisbes espanyols.  

 

Això d’apostatar remou, però, ressorts que em semblaven molt amagats en el meu subconscient. Havent estat educat en el nacionalcatolicisme, la paraula “apostasia” m’evoca tots els dimonis i els càstigs de l’infern. No en debades un dels personatges històrics més denostats aleshores era “Juliano, el apóstata” (dit així, en espanyol, que era com l’estudiàvem), emperador romà que va gosar voler recuperar els déus dels seus avantpassats, després que Constantí els substituís pel déu dels cristians. Com que vaig ser de missa i comunió diària en la meva adolescència i vaig estudiar cinc anys –dels 15 als 20– al Seminari de Lleida, i no vaig deixar de ser catòlic fins tenir-ne 28, podeu comptar com el tinc, d’interioritzat, aquest ressort.  

 

   El 14 d’abril, si res no m’ho impedeix, penso anar a la trobada davant del Palau Episcopal. Potser m’ensopegaré amb algun capellà dels que en aquells temps eren joves i ara ja deuen vorejar la setantena. Fins i tot algun company del seminari, dels pocs que van acabar ordenant-se capellans i no ho van deixar després. Penso en Ramon Prat, un molt bon amic des de la infantesa, que va entrar al meu curs un any després que jo, va acabar i es manté com a capellà. És un dels teòlegs més brillants –pel que sé– del nostre país i em consta que no ha deixat de ser fidel a la nostra llengua comuna i als ideals del catolicisme social, com ho era quan, acabat de sortir del seminari, va exercir un temps a Fraga, on vivia precisament en una casa en què havia viscut abans la família de la Mati, la meva dona, durant alguns anys.  

 

     Espero no haver de donar massa explicacions per aquesta decisió. Sense conèixer-les personalment, admiro les persones que han impulsat el Manifest per l’Apostasia a Lleida. Tot i que la ciutat on vaig néixer ha canviat molt des que la vaig deixar ara fa 40 anys, encara hi perviuen alguns tics, en les famílies d’arrels més antigues. Força descreguda abans de la guerra –amb enfrontaments entre clericals i anticlericals com a moltes poblacions catalanes–, el franquisme la va convertir en una ciutat de militars i capellans. El bisbe Aurelio del Pino Gómez, confessor de “la collares” –és a dir, la dona del dictador–, que va ser el meu bisbe mentre vaig ser al seminari– va saludar el generalot, en una ocasió en què va visitar Lleida, i que vaig viure personalment, dient; “Hic est digitus Dei”, és a dir, “Aquí hi ha el dit de Déu”. Podeu comptar, doncs, el pa que s’hi donava, en aquells temps.  

 

       I això no va passar en debades. L’estiu passat, encara vaig veure l’escut feixista de la gallina a les velles casernes de Gardeny, tot i que ja fa anys que l’Ajuntament va pagar els seus milions –diner públic– per comprar les instal·lacions a l’Exèrcit espanyol. Tot plegat deixa pòsit, i em temo que, en alguns àmbits, encara perviu. Per això admiro els impulsors de la campanya.  

 

       Com en tantes altres coses, però, la meva estada al seminari de Lleida em porta records agredolços. Tot i dependre del bisbe Del Pino, alguns professors que vaig tenir eren gent inquieta en les matèries que explicaven: història de la filosofia, filosofia de la ciència, literatura, art, música… Allí vaig sentir explicar per primera vegada la teoria de l’evolució –que enfrontava, d’altra banda, dos professors: l’un evolucionista, en la línia del jesuïta Theillard de Chardin; l’altre, creacionista estricte–, vaig escoltar lectures de textos teatrals de Ionesco i Beckett o vaig assistir a representacions –que fèiem els mateixos seminaristes per Nadal, en què no podíem anar a casa– d’obres d’Alfonso Sastre i Buero Vallejo.  

 

     No puc queixar-me, doncs, en aquest aspecte, en uns temps en què l’obscurantisme regnava a la majoria de centres de Batxillerat de Lleida, tots ells, excepte l’institut, en mans de congregacions religioses. Només la qüestió de l’ús públic de la llengua i el seu ensenyament, la recordo com un buit. No tinc esment que, a redòs del Concili Vaticà II, que va permetre introduir reformes litúrgiques, algun capellà dels qui ens deien missa hi incorporés el català, però el que sí tinc ben present és com vaig aprendre a escriure la meva llengua: per correu. Ho dic sovint, quan algú pretén negar que el català hagi estat perseguit: vaig aprendre’l gràcies a una institució que portava el nom de Francesc Eiximenis –fins molt temps després no vaig saber qui era aquest franciscà i escriptor moralista medieval gironí– i que es dedicava, entre d’altres coses, a facilitar l’aprenentatge de la llengua a tothom que els ho demanés, fins i tot corregint els exercicis per correu.  

 

    Fins aquí m’han portat els ressorts que ha despertat en mi la decisió d’adherir-me al Manifest per l’Apostasia. Comprendreu, doncs, per què he dit que són arrelats ben a fons.   

Read Full Post »

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

 

Els organitzadors de la campanya “Sí al procés de pau“, en suport al retorn al procés de pau al País Basc, organitzen dos passis del documental “Sunday at 5″, coproduït per Batabat, TV3 i EITB, sobre el procés de pau a Irlanda del Nord de la mà de dos expresos, un republicà i l’altre unionista. A banda l’interès del documental –que passarà TV3 properament, cal destacar la participació dels protagonistes irlandesos en els actes.

 

AQUESTA ÉS LA CONVOCATÒRIA

 

Companyes i companys,

 

Després d’unes setmanes de treball amb els periodistes de Batabat, la setmana vinent

(amb el motiu del 10è aniversari dels històrics acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord),

la productora Batabat i ‘Si al procés’ organitzarem conjuntament dos actes de presentació del documental

‘Sunday at 5’ –que s’emetrà a TV3- amb el seus protagonistes.

 

L’agenda d’actes queda així. Calen acompanyats, difusió i molta gent. Ja ho anem parlant.

 

EL DOCUMENTAL “DIUMENGE A LES 5”

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

Presentació del documental i debat sobre el paper dels presos en el procés

 

Presentacions amb:

Seamus KELLY, expres de l’IRA

William McQuiston, expres de l’IDA

Gemma Calvet, advocada i assessora del documental

Oriol Cortacans i Joan Lòpez, guionista i realitzadors

 

[AGENDA D’ACTES]

DIMECRES 9

11.30 Col·legi de Periodistes. Roda de premsa

19.30 CCCB · Aula 1 · Presentació del documental

 

DIJOUS 10

12.00 Aula Magna · Facultat de Ciències de la Comunicació · UAB

Amb el suport de l’Observatori sobre la Cobertura Informativa dels Conflictes

18.00 Trobada de treball interna de ‘Si al procés de pau’ amb tots dos expresos

 

Us demanem la màxima difusió (als quatre vents).

 

Gràcies sense treva.

Read Full Post »