L’alcaldessa d’Arrasate, la independentista d’esquerres basca Ino Galpasoro, i l’independentista d’esquerres català de Terrassa Francesc Argemí, Franki, ja són a la presó. La primera, en presó preventiva decretada el 30 d’abril pel jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, acusant-la de col·laboració amb ETA i desobediència a la justícia (“mantenint –diu el jutge– una actitud rebel” contra la suspensió d’activitats de l’històric partit basc Acció Nacionalista Basca –ANB–). Com ha fet tantes altres vegades, el superjutge mediàtic, instructor de macrosumaris destinats a empresonar com més bascos i basques rebels millor, s’ha sumat a la campanya engegada pels partits majoritaris al Congrés espanyol dels diputats, i la premsa afí, amb el suport del PNB, per treure ANB dels ajuntaments on governa gràcies als vots de la ciutadania. Com que amb la suspensió d’ANB no en tenia prou, ara toca engarjolar els càrrecs electes. I anuncia que d’altres seguiran a l’alcaldessa del poble bressol del potent cooperativisme basc contemporani.
La doctrina Garzón, inspiradora dels legisladors espanyols que van aprovar la llei de partits, és prou coneguda: es pot ser d’ETA sense saber-ho, només cal coincidir amb els objectius de la independència i el socialisme i fer alguna cosa per aconseguir-los, com presentar-se a unes eleccions. Com que Ino Galpasoro es va oposar a condemnar ETA per l‘assassinat d’Isaías Carrasco, que havia estat regidor del seu poble pel PSE, i això no li havia comportat el seu cessament legal, perquè els partits proposants de la censura contra ella –PSE i PNB– no van aconseguir la majoria necessària –fins i tot el PP s’hi va abstenir–, va el jutge Garzón i fa allò que els partits no van poder fer. Ino Galpasoro serà alcaldessa, però des de la presó. És a dir, no ho serà. El mateix els pot passar a alcaldes i regidors en tots aquells altres ajuntaments governats per ANB on, un rere l’altre, fracassa l’estratègia de les mocions de censura. Ara, en mitjans del PNB i del govern tripartit basc, es posen les mans al cap per la gosadia del jutge Garzón. ¿I què s’esperaven?
Francesc Argemí, Franki, va anar a la presó dos dies abans, aquesta vegada en compliment de condemna ferma: dos anys i set mesos, ratificada pel Tribunal Suprem espanyol. La causa: oposar-se a la presència de la bandera del Regne d’Espanya a l’ajuntament de la seva ciutat. Un objectiu que compartim molts catalans i catalanes –fins i tot algun partit governant a la Generalitat n’havia fet campanya; ¿se’n recorden d’allò d’“Un país, una bandera”?–, que veiem en l’ensenya del Regne d’Espanya el símbol de l’opressió i la negació dels nostres drets nacionals. Ultratge a la bandera i atemptat a l’autoritat, i a la garjola.
Tant li fa la causa de l’empresonament: en cap cas, violència armada. L’exalcalde català de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, ministre nacionalista espanyol (d’esquerres?) de Treball i immigració, ha saludat amb entusiasme l’empresonament de l’alcaldessa d’Arrasate. No ha dit res –almenys no em sona que hagi estat publicat– de l’empresonament del seu connacional (segons el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els representants legals dels catalans administrats per la Generalitat de dalt diuen que Catalunya és una nació) i independentista català Francesc Argemí, Franki. Per Corbacho “la gent que dóna suport directament o indirectament a la violència no pot formar part de cap govern”. “A ETA –va afegir– només li queda un camí, que és acabar a la presó”. Se suposa que, com a bon nacionalista espanyol, tant és d’ETA qui va assassinar el seu company socialista basc com l’alcaldessa. Sense matisos. Sense escletxes. Sense esperança, doncs.
Dimarts passat, en un acte de presentació d’una iniciativa de diàleg intercultural i interreligiós que impulsa Baketik, centre basc per la pau i l’elaboració ètica de conflictes, el qui va ser fundador i dirigent d’Elkarri, Jonan Fernández, deia que –en l’actual situació– al País Basc s’albiren dos possibles finals: un, ordenat, com a Irlanda, i un altre, desordenat, policial, “que no descarto”, va dir. Segons Jonan Fernández, la gent al País Basc és cinc anys per endavant del moment polític, i “l’actual versió del conflicte –va dir– no té futur, perquè la realitat la superarà, i som en el cicle final de la versió violenta del conflicte”. Estic d’acord amb la primera part de l’argumentari del dirigent pacifista: el conflicte pot acabar per la via policial, però ¿això serà acabar? De moment, la realitat que s’imposa avui al País Basc segueix essent la violenta, i l’empresonament de centenars de bascos i basques, fins i tot els qui lluiten per la via pacífica per les llibertats col·lectives, no sembla pas que porti a la via pacífica que, hi estic d’acord, la majoria de la ciutadania basca desitja.
Dos escarments més, doncs: per als independentistes d’esquerres bascos que no volen rendir-se com els exigeix el nacionalisme espanyol, incapaç de reconèixer una cosa tan democràtica com el dret dels bascos a decidir si segueixen lligats al Regne d’Espanya o se’n volen deslliurar, i per als independentistes d’esquerres catalans que no volen que onegi en els ajuntaments catalans la bandera d’aquest mateix Regne d’Espanya. Per cert, la mateixa que, passant a matadegolla els qui la combatien, el generalot va treure de les escombraries de la història, on l’havia llençada l’onada republicana l’any 1931, i va fer-la insígnia suprema del règim feixista, de qui la va heretar la monarquia en què el generalot va llegar la seva successió.
Amb poques hores de diferència, ertzaina i mossos d’esquadra carregaven –no pas pacíficament– contra els qui donaven suport als dos empresonats. En defensa, esclar, de la legalitat del Regne d’Espanya i la seva unitat constitucional. I encara els constitucionalistes espanyols diran que la seva Constitució garanteix totes les llibertats. Sobretot –con es pot veure– les d’expressió, associació i manifestació.
Read Full Post »
dietarihumbert 