Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2008

Del País Basc estant, on he anat a recollir opinions per a un llibre que intento escriure, m’arriba la decisió dels governs català i espanyol de no construir finalment la canonada que havia de portar –o no– aigua de l’Ebre a Barcelona. Decisió encertada, que –amb una altra mentalitat menys “urbana” i més coneixedora de com es comporta el temps al nostre país– probablement no hauria calgut prendre, perquè mai no s’hauria d’haver plantejat l’obra prevista. No m’agrada donar-me-les de profeta, perquè no en sóc ni comparteixo una certa visió del periodisme que sovint he titllat de “periodisme ficció”: la d’aquells que sempre estan preveient el futur de forma unidireccional, com si aquest fos previsible sense dubtes raonables de cap a on aniran els esdeveniments. Però, en aquest cas, em semblava tan clar que no n’hi havia per tant que, el 8 d’abril, vaig escriure aquest article al bloc: “Tant soroll per no res”. Doncs, això: si en tot aquest afer hagués imperat el seny pagès i no la por urbanita –sobretot la induïda per uns polítics que temien, no només que la població de l’àrea barcelonina es quedés sense aigua, sinó que haguessin de reduir-ne el consum els hotels i els negocis turístics en un moment de recessió en altres sectors de l’economia–, s’hauria pogut evitar tot aquest vodevil. Com deia en aquella ocasió, el problema del canvi climàtic i d’abastament d’aigua a una societat que cada vegada en consumeix més és molt més profund que no un episodi com aquest. I cal abordar-lo fent els deures de debò i no deixant-se emportar per un catastrofisme eixelebrat que només ha fet que dividir la nostra societat i augmentar la falta de confiança en els qui gestionen els interessos públics.

Anuncis

Read Full Post »

 

judicigestoras21

El 21 d’abril passat va començar a l’Audiència Nacional espanyola el judici contra 27 persones del moviment proamnistia defensor dels drets dels presos i preses bascos. Dijous vinent, 22 de maig, al vespre hi ha convocat un acte a Barcelona sobre aquest nou judici contra l’independentisme basc d’esquerres, en què no es jutgen actes de violència sinó les idees i actuacions de solidaritat amb les persones empresonades. Aquest és l’escrit que he rebut convocant-lo. Cal destacar la presència, anunciada a l’acte, de l’advocat basc Julen Arzuaga, portaveu de Behatokia, observatori de drets humans d’Euskal Herria, que és un dels processats.

CONVOCATÒRIA

Amics i amigues,
 
L’abril passat va començar el tercer macrojudici contra l’esquerra independentista basca.
Després del judici a la joventut i el macrosumari 18/98, ara és el torn del potent moviment
proamnistia basc, que no ha deixat mai de donar suport als represaliats i represaliades.
 
Aquest judici és una nova afrenta perquè vol tipicar com a delicte la defensa jurídica,
la reivindicació dels drets humans i la més fonamental de la solidaritat en un país on en
democràcia s’han produït 16.000 detencions, milers d’empresonaments i 6.000 denúncies per tortures.
 
 
És per això que us convoquem a l’acte
 
SUMARÍSSIM 33/01
CONTRA EL MOVIMENT PROAMINISTIA:
JUDICI A LA SOLIDARITAT
 
Amb:
 
• Julen ARZUAGA, advocat basc processat en el sumari 33/01
• Jaume ASENS, advocat de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats
• Ramon PIQUÉ, de l’Associació Memòria contra la Tortura
 
DIJOUS 22 DE MAIG, 19.30 HORES
ATENEU LA TORNA
c/ Sant Pere Màrtir, 37 baixos
(Gràcia · Metro L3 Fontana/Diagonal)
 
Us esperem

Read Full Post »

Divendres finalment vaig rebre, amb data del 8 de maig, un escrit d’Ángel E. Pérez Sánchez, delegat episcopal de l’arquebisbat de Barcelona, en què em comunica que, atenent la meva petició, han registrat el meu “acte formal de defecció de l’Església Catòlica” i han cancel·lat les meves dades personals.

 

 Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d’abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l’organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d’apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l’actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l’arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d’ANIM, l’església té deu dies per respondre–, he rebut l’escrit confirmant la meva “defecció”.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix defecció com  

 

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

 

Però enlloc no diu com ens hem d’anomenar els apòstates que hem fet “defecció”; ¿serem “defectes”, “defectors” o “desafectes”? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d’Urgell, al Pla d’Urgell– o l’escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari “Avui” a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l’àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova…–, m’hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d’Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

 

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé “apòstata”. Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m’ha entrat més d’un dubte sobre si la meva “defecció” produirà al final l’efecte que hi he buscat: que m’hi donin de baixa d’una vegada i que no compti als efectes d’atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

 

Espero que els companys i companyes d’ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d’expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres “defeccions” en segueixen més i més, per posar l’església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d’un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d’Estat que encara hi té avui aquesta religió.

 

D’altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L’Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s’hi va dir, a l’hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l’Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L’endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l’exregidora del PSN a l’Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d’Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.

Read Full Post »

L’alcaldessa d’Arrasate, la independentista d’esquerres basca Ino Galpasoro, i l’independentista d’esquerres català de Terrassa Francesc Argemí,  Franki, ja són a la presó. La primera, en presó preventiva decretada el 30 d’abril pel jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, acusant-la de col·laboració amb ETA i desobediència a la justícia (“mantenint –diu el jutge– una actitud rebel” contra la suspensió d’activitats de l’històric partit basc Acció Nacionalista Basca –ANB–). Com ha fet tantes altres vegades, el superjutge mediàtic, instructor de macrosumaris destinats a empresonar com més bascos i basques rebels millor, s’ha sumat a la campanya engegada pels partits majoritaris al Congrés espanyol dels diputats, i la premsa afí, amb el suport del PNB, per treure ANB dels ajuntaments on governa gràcies als vots de la ciutadania. Com que amb la suspensió d’ANB no en tenia prou, ara toca engarjolar els càrrecs electes. I anuncia que d’altres seguiran a l’alcaldessa del poble bressol del potent cooperativisme basc contemporani.

 

La doctrina Garzón, inspiradora dels legisladors espanyols que van aprovar la llei de partits, és prou coneguda: es pot ser d’ETA sense saber-ho, només cal coincidir amb els objectius de la independència i el socialisme i fer alguna cosa per aconseguir-los, com presentar-se a unes eleccions. Com que Ino Galpasoro es va oposar a condemnar ETA per l‘assassinat d’Isaías Carrasco, que havia estat regidor del seu poble pel PSE, i això no li havia comportat el seu cessament legal, perquè els partits proposants de la censura contra ella –PSE i PNB– no van aconseguir la majoria necessària –fins i tot el PP s’hi va abstenir–, va el jutge Garzón i fa allò que els partits no van poder fer. Ino Galpasoro serà alcaldessa, però des de la presó. És a dir, no ho serà. El mateix els pot passar a alcaldes i regidors en tots aquells altres ajuntaments governats per ANB on, un rere l’altre, fracassa l’estratègia de les mocions de censura. Ara, en mitjans del PNB i del govern tripartit basc, es posen les mans al cap per la gosadia del jutge Garzón. ¿I què s’esperaven?

 

Francesc Argemí, Franki, va anar a la presó dos dies abans, aquesta vegada en compliment de condemna ferma: dos anys i set mesos, ratificada pel Tribunal Suprem espanyol. La causa: oposar-se a la presència de la bandera del Regne d’Espanya a l’ajuntament de la seva ciutat. Un objectiu que compartim molts catalans i catalanes –fins i tot algun partit governant a la Generalitat n’havia fet campanya; ¿se’n recorden d’allò d’“Un país, una bandera”?–, que veiem en l’ensenya del Regne d’Espanya el símbol de l’opressió i la negació dels nostres drets nacionals. Ultratge a la bandera i atemptat a l’autoritat, i a la garjola.

 

Tant li fa la causa de l’empresonament: en cap cas, violència armada. L’exalcalde català de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, ministre nacionalista espanyol (d’esquerres?) de Treball i immigració, ha saludat amb entusiasme l’empresonament de l’alcaldessa d’Arrasate. No ha dit res –almenys no em sona que hagi estat publicat– de l’empresonament del seu connacional (segons el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els representants legals dels catalans administrats per la Generalitat de dalt diuen que Catalunya és una nació) i independentista català Francesc Argemí, Franki. Per Corbacho “la gent que dóna suport directament o indirectament a la violència no pot formar part de cap govern”. “A ETA –va afegir– només li queda un camí, que és acabar a la presó”. Se suposa que, com a bon nacionalista espanyol, tant és d’ETA qui va assassinar el seu company socialista basc com l’alcaldessa. Sense matisos. Sense escletxes. Sense esperança, doncs.

 

Dimarts passat, en un acte de presentació d’una iniciativa de diàleg intercultural i interreligiós que impulsa Baketik, centre basc per la pau i l’elaboració ètica de conflictes, el qui va ser fundador i dirigent d’Elkarri, Jonan Fernández, deia que –en l’actual situació– al País Basc s’albiren dos possibles finals: un, ordenat, com a Irlanda, i un altre, desordenat, policial, “que no descarto”, va dir. Segons Jonan Fernández, la gent al País Basc és cinc anys per endavant del moment polític, i “l’actual versió del conflicte –va dir– no té futur, perquè la realitat la superarà, i som en el cicle final de la versió violenta del conflicte”. Estic d’acord amb la primera part de l’argumentari del dirigent pacifista: el conflicte pot acabar per la via policial, però ¿això serà acabar? De moment, la realitat que s’imposa avui al País Basc segueix essent la violenta, i l’empresonament de centenars de bascos i basques, fins i tot els qui lluiten per la via pacífica per les llibertats col·lectives, no sembla pas que porti a la via pacífica que, hi estic d’acord, la majoria de la ciutadania basca desitja.

 

Dos escarments més, doncs: per als independentistes d’esquerres bascos que no volen rendir-se com els exigeix el nacionalisme espanyol, incapaç de reconèixer una cosa tan democràtica com el dret dels bascos a decidir si segueixen lligats al Regne d’Espanya o se’n volen deslliurar, i per als independentistes d’esquerres catalans que no volen que onegi en els ajuntaments catalans la bandera d’aquest mateix Regne d’Espanya. Per cert, la mateixa que, passant a matadegolla els qui la combatien, el generalot va treure de les escombraries de la història, on l’havia llençada l’onada republicana l’any 1931, i va fer-la insígnia suprema del règim feixista, de qui la va heretar la monarquia en què el generalot va llegar la seva successió.

 

Amb poques hores de diferència, ertzaina i mossos d’esquadra carregaven –no pas pacíficament– contra els qui donaven suport als dos empresonats. En defensa, esclar, de la legalitat del Regne d’Espanya i la seva unitat constitucional. I encara els constitucionalistes espanyols diran que la seva Constitució garanteix totes les llibertats. Sobretot –con es pot veure– les d’expressió, associació i manifestació. 

 

Read Full Post »