Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2008

La sessió plenària de divendres passat al Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi va ser històrica per moltes raons. La que ha estat més a primer pla aquests dies és l’aprovació –amb un únic vot decisiu de l’esquerra abertzale suspesa en els seus drets polítics per ordre del jutge Garzón i en ple procés d’il·legalització– de la Llei de consulta proposada pel govern tripartit. Un vot favorable a la consulta que obre automàticament la porta al recurs ja anunciat del Govern espanyol al Tribunal Constitucional, demanant-li la suspensió cautelar del compliment de la mateixa Llei.

 

La sessió, però, també ha estat histórica perquè és, amb moltes probabiliitats, la darrera ocasió rellevant per al futur del País Basc en què els parlamentaris de l’esquerra abertzale hi podran intervenir amb el seu vot. Són, per cert, aquelles persones (la majoria dones) que el Govern espanyol i els seus jutges van deixar que es presentessin a les autonòmiques del 2005, adduint que no podien demostrar que estiguessin “contaminades” pel virus d’ETA. El futur parlamentari de l’esquerra independentista basca al Regne d’Espanya és ja, com el de la mateixa llei aprovada, el d’una mort anunciada. Si el PNB –i el tripartit, en què és majoritari– segueix el full de ruta més previsible –qui mana, mana, i aquí qui mana és el Govern espanyol i els seus jutges–, la propera parada serà la convocatòria d’eleccions per renovar  el parlament de Gasteiz. Com a molt d’hora per al mes d’octubre, substituint la consulta programada en la Llei i bloquejada pel poder colonial; com a molt tard, per l’abril, en què la legislatura exhaurirà el termini regulat per l’Estatut d’autonomia.

 

Eleccions on, com ja han dit portaveus diversos de la metròpoli colonial, l’esquerra independentista il·legalitzada ja no hi podrà ser sota cap mena de sigles, perquè el sistema sanitari de la capital ha decretat que la “contaminació” ha avançat fins emmalaltir de sobte els qui fins fa ben poc encara eren diagnosticats com a lliures del virus nefand. A qui beneficiarà aquest cordó sanitari imposat pel Govern colonial és la pregunta del milió. De ben segur que no als més de cent mil bascos i basques que segueixen arriscant-se a ser declarats “empestats”, per mantenir-se fidels a l’opció política condemnada al llatzeret fins que li passi la malaltia o es mori de la infecció persistent.  Tampoc a la democràcia ni a la consecució d’una pau justa al País Basc.

 

Alguns que, en altres circumstàncies, haurien votat aquesta opció, poden decidir fer.ho ara pel qui considerin el mal menor, potser a algun dels partits del tripartit que ara governa a la colònia amb permís del poder colonial. Qui governa a la metròpoli, però, aspira ara –i prepara els seus amb cura: hi ha qui diu que Patxi López va estar més que brillant al darrer ple, defensant que els seus compatriotes no puguin exercir el dret a ser consultats pel govern del seu país– perquè puguin accedir, per fi, al seu somni: governar directament i sense entrebancs la colònia. 

 

Deuen creure que, així –amb una part dels electors condemnats al ghetto, i els seus líders polítics tancats al llatzeret dels malalts contagiosos (i els més destacats, directament a la presó mentre no demostrin obediència cega al metge/bruixot, que és qui decideix sobre la salut i la malaltia dels conveïns)–, els serà més fàcil aconseguir allò que, quan tots eren classificats com a lliures de malaltia, no van poder fer seu.

 

Aquest és el panorama que s’obre ara a la comunitat autònoma d’Euskadi, al marge de quins siguin els avatars que pugui seguir la Llei aprovada al seu Parlament i salvades possibles sorpreses de darrera hora. El PNB sap que la millor basa electoral per mantenir-se en el govern a la colònia és el qui fins avui ha sabut mantenir en primer pla un pols amb la metròpoli a l’entorn d’allò que de debò és en joc al seu país: si els ciutadans i ciutadanes colonitzats podran o no decidir lliurement si volen seguir sotmesos a una metròpoli que ni tan sols els deixa exercir el dret a ser consultats sobre si volen ser consultats. Això és, l’actual lehendakari Ibarretxe. El partit nacionalista es veu obligat –de grat o per força– a jugar amb el supòsit que qualsevol altra opció els faria perdre vots en un repartiment que ja s’anuncia com a molt ajustat i, per tant, l’opció a revalidar responsabilitats en l’administració de la colònia. Arriscar-se a una altra capçalera de cartell seria, per al PNB, suïcida.

 

Mentrestant, què passa al llatzeret?¿Què fan –o poden fer– els qui podrien ajudar els malalts imaginaris –per imaginació del metge-bruixot, que no pas la seva pròpia– a fugir del forat on han estat tancats, perquè uns i altres estan convençuts que no són ells els malalts sinó el sistema polític de dominació colonial que els ha abocat a la garjola dels infecciosos? És l’altra pregunta del milió avui al País Basc. Molt, però que molt lluny, es veu la possibilitat d’un nou pacte entre tots els qui volen enviar el metge/bruixot al lloc que li correspon, les escombraries de la història. Però els entrebancs entre ells mateixos son nombrosos. El primer, ETA: una part molt important dels possibles aliats –uns i altres parlen de refer el pacte de Lizarra, que fa deu anys va permetre somniar que era possible una sortida sobiranista al conflicte– exigeixen que ETA desaparegui de l’escenari i deixi d’una vegada la lògica i l’estratègia militar. El segon, decidir qui ha de liderar aquest Lizarra 2, o Lizarra independentista: els qui avui administren la colònia? els qui l’admnistraran a partir de les properes eleccions? O és millor intentar-ho al marge de les institucions i partits que administren la colònia?

 

Als empestats i als seus possibles aliats en l’esforç per aconseguir ser lliures –i amb ells també el seu país– se’ls ha girat però que molta feina. I de molt mal fer, mentre el metge-bruixot segueixi dient qui està malalt i qui pot fer com si no tingués cap malaltia. Sense diagnòstic alternatiu possible.

 

Humbert Roma

Periodista.

 

Nota breu: Quan parlo de “contaminació” o “contagi”, utilitzant una lògica que va posar en boga en el primer franquisme el metge militar feixista espanyol Antonio Vallejo-Nágera per classificar els rojos i desafectes al règim, no ho faig perquè m’agradi utilitzar aquesta terminologia terrible. Però és la mateixa que, conscients o no –tant li fa– que beuen d’aquella dialèctica nazifeixista, han fet seva els “patriotes constitucionals” per justificar la privació dels drets a un sector “contaminat” de la ciutadania. Són paraules seves, no meves; a cadascú, doncs, el que és seu, i encara se’n vanten.

(Publicat a Tribuna Catalana el 30 de juny del 2008)

Anuncis

Read Full Post »

 

La Fundació Randa, Germanies i altres col·lectius vinculats a mestre Xiri convoquen per dimarts, Sant Joan i Diada Nacional dels Països Catalans, el Primer Aplec Popular “Lluís Maria Xirinacs” al Pla de Can Pegot (Ogassa, Ripollès), el lloc on es va deixar morir el 6 d’agost de l’any passat, just quan complia 75 anys de vida. Hi és prevista la inauguració, a les 12 del migdia, d’un monòlit de granit en la seva memòria, que ha esculpit qui va ser un seu amic fidel, Jaume Rodri, que va ser membre del sector independent de l’Assemblea de Catalunya com ell.

 

Una iniciativa que viuré a quilòmetres de distància, des del seu estimat País Basc, on vaig a enllestir les entrevistes per a un llibre i, alhora, assistir a unes jornades que a ell probablement li haurien agradat: les Converses sobre “La Noviolència, un camí per la transformació social i la pau”, a Donosti el 27 i 28 de juny. Juntament amb diverses entitats basques promotores de la pau al seu país, hi col·laboren les catalanes Justícia i Pau de Barcelona i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

Read Full Post »

El Parlament Europeu ha aprovat avui la que ja es coneix com a “directiva de la vergonya”, destinada a perseguir amb mesures encara més dures els immigrants que no tenen els papers en regla. Una directiva que –lluny de reconèixer-los la plenitud dels drets civils i polítics en la societat on viuen i intenten treballar, entre ells el dret a elegir i ser elegit– vulnera els mínims drets que haurien d’assistir tota persona pel simple fet der ser-ho, sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició, com diu la Declaració Universal dels Drets Humans.

 

Una directivaI que, entre d’altres coses, permet empresonar durant un any i mig aquelles persones vingudes d’altres racons del món i que no tinguin la documentació que els estats europeus exigeixen en les seves lleis d’immigració. Com recorda avui mateix Vicent Partal, res més allunyat dels principis que van donar origen al procés per la unitat europea.

 

Europa, l’Europa dels polítics que la gestionen, ha decidit, doncs, fer encara més alts els murs que l’envolten, perquè –en moments de crisi econòmica mundial– siguin encara més difícils de superar per als qui volen entrar-hi. Els eurodiputats del PSOE –excepte els catalans Josep Borrell i Raimon Obiols, que hi han votat en contra, i Martí Grau– que s’hi ha abstingut–, han votat a favor de la directiva, a diferència de la majoria dels seus companys i companyes del grup socialista europeu. El govern espanyol camina en la mateixa direcció, potser de manera més subtil. El nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, qui també va ser immigrant a Catalunya, com recorda Mar Jiménez al diari “Avui”, ha anunciat també mesures d’enduriment de la política immigratòria, destinades, entre altres coses, a dificultar el reagrupament familiar. I manté aquests centres d’ignomínia que són els centre d’internament d’estrangers

Tot plegat, una vergonya, com denuncien moltes entitats defensores dels drets humans. Política de “treballadors kleenex”, com defineix la del ministre Corbacho el president del Casal Argentí a Barcelona, Diego Arcos, al seu butlletí. Algunes d’aquestes associacions fins i tot havien proposat mesures concretes al Govern espanyol en la direcció contrària a la que ha pres. Vegeu, si no, les deu que plantejaven la Unió Sindical Obrera, la xarxa ACOGE, la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat i l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia. 

Read Full Post »

 

Amb aquest títol, Toni Strubell signa un article des del País Basc que va publicar ahir diumenge el diari “El Punt”. Hi explica com un jutge de Madrid ha arxivat la denúncia per tortures presentada pel periodista Iñaki Uría, detingut i incomunicat quan el tancament del diari “Egunkaria”, ara fa cinc anys per ordre del jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo. El jutge de Madrid addueix –segons explica Strubell– que “el cas presentava massa paral·lelismes amb els casos de tortura que denuncien els membres d’ETA”.

 

Una vegada més, doncs, un jutge espanyol es nega a investigar una denúncia de tortures. No és cap novetat. Només que, en aquest cas, com en el de qui era director del mateix diari, Martxelo Otamendi, es tracta de periodistes coneguts, imputats en un procés que porta camí d’esdevenir un escàndol internacional.

 

No em cansaré de recomanar la lectura d’un estudi que es va presentat a Barcelona en el marc de les Jornades contra la tortura dels passats 5 i 6 de febrer. Amb el títol de “Privación de libertad y derechos humanos”, un equip coordinat per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, en un llibre editat per Icaria, analitza amb un rigor exhaustiu per què i com la tortura resulta una pràctica tan estesa –i que afecta tants sectors, no solament els detinguts per raons polítiques–, i sobretot tan impune, en el Regne d’Espanya.

 

Precisament aquests dies s’està fent a l’Audiència Nacional espanyola el judici contra 27 persones vinculades a les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, que s’han dedicat durant anys a denunciar la tortura als presoners bascos. Molts informes d’observadors internacionals han citat les seves aportacions com a testimonis fefaents de la pràctica d’aquest crim contra la humanitat al Regne d’Espanya. El judici, fruit de la dèria antibasca del jutge instructor Baltasar Garzón –que va pel món com a pal·ladí de les llibertats i els drets humans, amb reportatges televisius inclosos–, té com a objectiu, entre d’altres qüestions, silenciar precisament aquestes denúncies. Un instrument més en la ja llarga cadena de mitjans legals, jurídics i policials per garantir la impunitat als torturadors i els qui encobreixen la tortura, entre ells els mateixos jutges que haurien d’investigar-la.

Read Full Post »

 

Els qui seguiu aquest bloc sabreu que el passat 14 d’abril vaig participar en un acte col·lectiu al bisbat de Lleida –on vaig ser batejat– en què una quarantena de persones, convocades per ANIM, vam intentar presentar la nostra petició de donar-nos de baixa a l’església catòlica, apostòlica i romana. I coneixereu el periple que alguns de nosaltres vam haver de recórrer pel fet de no viure ara a la diòcesi de Lleida. Com que, en el meu cas, sóc empadronat a Barcelona, vaig haver de cursar la petició a l’arxidiòcesi corresponent.  

 

Però això de donar-me de baixa de l’església catòlica m’està costant més que si volgués fer-ho de la Telefònica. Quan creia que ja podia declarar-me “defecte” o “desafecte” de l’església romana –segons la peculiar denominació del meu acte: “defecció”, que es feia en la comunicació que vaig rebre de l’aquebisbat de Barcelona–, ara resulta que encara no em puc declarar “apòstata”, segons em diuen des del bisbat de Lleida.   Joan R. Ezquerra, vicari general, em diu que, des de Barcelona, “ja fa dies, he rebut la nota de la teva apostasia, que nosaltres hem d’anotar a la partida del teu baptisme”. Però, ai las, resulta que no saben com trobar-la. El motiu d’aquesta carta –afegeix el mossèn– és per dir-te que no vas ésser batejat a Sant Joan, tal com indicaves. Ni tampoc al Carme o sant Pere, parròquies veïnes”. I acaba demanant-me que els aclareixi on em van batejar, per poder seguir el procés “que ja serà ben senzill”.  

 

He escrit als d’ANIM per demanar-los consell, perquè ja en començo a estar tip, de tanta curioburocràcia. Ara resulta que la santa mare església catòlica, apostòlica i romana no sap on van batejar un dels seus fills, tot i que segueix cobrant per ell com si ho sabés. Als seixanta-tres anys, i quan els meus pares ja no són entre nosaltres, ¿com volen que sàpiga on em van batejar? Jo –en consciència– no hi era.   

 

Segons la meva mare, vaig néixer petit petit, setmesó –un mes menys que la vuitmesona de la nostra néta Zaïra–, a casa i sense incubador, on em van haver de mantenir amb comptagotes i amb estufes a tot drap, en ple hivern lleidatà. I em van batejar d’urgència –no fos cas que me n’anés al llimb si no superava la prova–, a casa, una torre –crec– de la carretera de Torrefarrera, que vés a saber on para, amb el creixement urbanístic de Lleida.   Sembla que em va batejar un mossèn que crec que es deia Narcís –pel que vaig saber, em va posar el seu nom, com tenia per costum, darrera de l’Humbert, heretat del meu pare, nom republicà a Lleida, que no sé com se’ls va passar…–, i que després va arribar a tenir càrrecs destacats al bisbat (la meva mare sempre li deia doctor: em sembla que es tractava del doctor Narcís Tubau).  

 

Com ja vaig explicar, vaig passar uns anys, als seixanta del segle passat, al seminari de Lleida, estudiant per capellà. També als arxius del seminari hi poden trobar constància de la meva filiació catòlica romana. No em puc creure que els resulti tan difícil.  

 

En fi, que encara no he aconseguit apostatar. Un serial del qual seguiré informant.

Read Full Post »

Recomano efusivament la novel·la “L’ultim patriarca” de Nahat El Hachmi, el darrer premi Ramon Llull. Sobretot la primera part, en què l’autora retrata el pare autoritari i masclista, i la mare submisa –després d’una primera rebel·lió frustrada pels seus propis sentiments–, i desenvolupa “in crescendo” el personatge de la mateixa narradora, amb un domini captivador dels recursos de la narrativa oral i del tractament dels diversos punts de vista. La novel·la, pel meu gust, s’allargassa massa en les aventures amoroses de la protagonista adolescent, en el que sembla un intent premeditat de reblar el clau antimasclista. No calia. L’arquetip funciona força bé en la figura del pare, i no calia replicar-lo en la de l’amant-espós. El final tanca l’argument com un cercle, amb un episodi que resulta una revenja per les imposicions morals del patriarca i la seva pròpia immoralitat. Entre la ironia i el sarcasme, l’autora no perdona ni les hipocresies de la societat d’origen de la narradora –el Rif marroquí– ni les de la seva actual, que és també la nostra. Al capdavall, però, la novel·la destil·la una certa forma de tendresa, i el lector acaba perdonant la vida al monstre, el patriarca, presoner com la resta del seu propi rol social.

Read Full Post »

Older Posts »