Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2008

Del 15 de juliol al 24 de setembre es pot veure al Palau Robert de Barcelona, al capdamunt del passeig de Gràcia, “Un país de revistes”, l’exposició organitzada per l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), de la qual n’ha estat comissària Laia Altarriba. És un altre dels esdeveniments amb què l’APPEC –que agrupa en l’actualitat més de 140 revistes d’abast nacional, en el que com diu la seva pàgina web és “el primer grup de comunicació en català en suport escrit”– celebra els seus 25 anys.

 

Havent-ne estat presdient a començaments dels anys 90 del segle passat, no podia faltar a la inauguració el 15 de juliol. Una vegada més. vaig tenir la satisfacció de saludar vells coneguts. Em va fer especial il·lusió trobar-me amb Mercè Comas, de “Perspectiva Escolar” –que va ser també membre de la Junta de l’APPEC, i Irene Balaguer, d“Infància” –en què vaig col·laborar un temps–, les dues revistes de l‘Associació de Mestres Rosa Sensat.

 

Carles Pont, corresponsal als Pirineus de la revista “La Terra”, d’Unió de Pagesos, que vaig dirigir tants anys, se’m va presentar i em va costar reconèixer-lo, de tant de temps que no l’havia vist. Ara és professor a la Pompeu Fabra i dirigeix la revista  “Cadí-Pedraforca”. Hi havia també el periodista i catedràtic Josep Maria Casasús, a qui, com ja he explicat alguna vegada, he d’agrair, juntament amb Pere Oriol Costa, que en facilitessin entrar al diari Tele Exprés a finals dels anys 70 del segle passat. I, esclar, el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, com Casasús també antic company meu de docència a l’Autònoma. I un alumne meu de l’Autònoma, Joan Francesc Gras, ara president de la Fundació PuntCAT,

 

Amb el conseller Tresserras vaig parlar un moment d’una qüestió d’actualitat que –atesa la meva condició de lleidatà d’origen i fragatí consort– em preocupa, com crec que hauria de preocupar tots els catalans: el futur de les obres d’art que, procedents de les parròquies de la Franja són ara patrimoni cultural català vinculat al Museu de Lleida, a causa de l‘origen català comú d’aquelles parròquies i dels esforços del bisbe Messeguer per salvar aquest patrimoni a finals del segle XIX. Em va explicar una anècdota molt significativa: resulta que, en la visita que un alt càrrec del seu departament va fer fa uns dies al Vaticà per defensar els drets de Catalunya, en parlar-los del voluminós dossier de documents que els havia lliurat ja fa temps la part catalana sobre la legalitat de la permanència d’aquestes obres al Museu de Lleida, el seu interlocutor va resultar que ignorava l’existència d’aquest dossier. No se l’havien ni mirat. Tan gran és el poder de l’Opus Dei al Vaticà com pertinaç la decisió de la seu romana de culminar l’anihilació de la memòria històrica catalana a la Franja. Al bisbat de Barbastre, que reclama les obres, va néixer Josemaría Escrivá de Balaguer  i hi ha el santuari opusià de Torreciudad.

 

Si hagués de referir-me, però, a tota la gent que em vaig trobar a la inauguració de l’exposició de l’¡APPEC, m’arriscaria de descuidar-me algú. Evidentment, hi havia l’actual gent de la Junta, amb el president Lluís Gendrau (grup Enderrock) al capdavant… N’hi ha prou, però, amb els noms ressenyats per testimoniar la importància –fins i tot afectiva– que per mi té aquest esdeveniment. La visita, entre tanta gentada, no va poder ser massa detallada, i m’he proposat tornar-hi, perquè tot el que hi vaig veure va ser molt suggeridor. I, és clar, aprofito per convidar-vos a passar pel Palau Robert abans no la tanquin.

 

Per si algú encara creia que aquest país nostre –aquests Països Catalans nostres– és un país cansat o adormit, que obri els ulls i vegi: l’exposició ens mostra una cultura i una llengua viva, un patrimoni d’alta cultura i de cultura de masses homologable al d’altres llengües d’un abast demogràfic semblant. Amb una diferència: la nostra és una cultura sense Estat i que té els estats espanyol i francès en contra. Per molta “Espanya plural” que ens venguin des de la Moncloa i malgrat la minsa declaració de protecció de les llengües “regionals” introduïda amb fòrceps fa ben poc en la Constitució de la República Francesa.

 

El mèrit és, doncs, exclusivament nostre, dels catalans i les catalanes. I el demèrit, cas d’anar enrere en lloc d’anar endavant, també ho seria.

Anuncis

Read Full Post »

Avui, 15 de juliol, fa deu anys que el jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón va ordenar el tancament del diari basc “Egin” i l’emissora “Egin Irratia”. Dotze dels seus periodistes i directius, entre ells la periodista que n’era subdirectora, Teresa Toda, són ara a la presó en compliment de la sentència del macrojudici del 18/98, una suma de sumaris que va començar precisament amb el que Baltasar Garzón va obrir amb el tancament del diari, la ràdio i l’empresa editora Orain SA.

El 3 de juliol, el que era el director del diari quan el tancament, Javier Salutregi –també condemnat, i empresonat el passat desembre juntament amb més de quaranta dels 52 condemnats pel 18/98–, el van deixar en llibertat sota fiança a causa del deteriorament de la seva salut. El diari Gara publicava diumenge passat aquesta entrevista amb Salutregi.

Hi ha un bon recull d’articles i informació sobre els deu anys del tancament d’Egin al bloc egin.10 urte.

L’Aleix a ca la Toca dedica, en el seu bloc, un article a l’aniversari d’aquest atac a la llibertat d’expressió, que encara perdura. És un bon exemple de solidaritat des dels Països Catalans. El podeu trobar aquí.

Read Full Post »