Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2008

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diu un tòpic, que acostumen a repetir els imperialistes empedreïts, que “el nacionalisme es cura viatjant”. M’agrada respondre’ls que, al contrari, és l’imperialisme allò que es cura viatjant. Però que, d’altra banda, no cal viatjar molt: n’hi ha prou amb patir-lo.

 

Sigui com sigui –que no vull entrar en disquisicions inútils– aquest és el cas d’una periodista basca, filla de diplomàtic i nascuda al Brasil, molt viatjada, i que ara purga les culpes d’haver esdevingut subdirectora del diari “Egin”, tancat pel jutge Garzón l’any 1998 dintre de la seva macrooperació contra l’esquerra independentista basca. Teresa Toda, la periodista i independentista viatjada, va ser condemnada a deu anys de presó per l’Audiència Nacional espanyola en el macrojudici pel sumari 18/98. Tot i que és pendent de confirmació de sentència pel Tribunal Suprem –com els altres quaranta companys i companyes empresonats amb ella pel mateix procediment, i uns altres pocs que són en llibertat també esperant la confirmació de sentència–, ara és a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca.

 

Teresa Toda va passar un temps a Catalunya, on va treballar als anys 80 del segle passat, va viure al barri de Gràcia de Barcelona, i parla i escriu amb fluïdesa la nostra llengua. Em considero el seu amic i, com a tal, diumenge vinent l’aniré a veure a la presó on el Regne d’Espanya la manté com a ostatgecom a tants d’altres presoners polítics– fins que resolgui el conflicte que té amb el poble basc. 

 

La seva estada al nostre país no és, però, l’única relació de Teresa Toda amb Catalunya i els Països Catalans. Li ve de família. El seu besavi, Eduard Toda i Güell –fill de Reus, diplomàtic i també home viatjat– va ser una personalitat destacada de la Renaixença –va arribar a presidir els Jocs Florals–, amic de Víctor Balaguer i proveïdor d’antiguitats egípcies al seu museu de Vilanova i la Geltrú. Precisament aquests dies hi ha al Museu d’Arqueologia de Reus, fins al 12 d’octubre, l’exposició “Del Nil a Catalunya. El llegat d’Eduard Toda” –que primer es va exposar a Vilanova–, amb una extraordinària mostra de fotografies que –a finals del segle XIX, del 1884 al 1886– va fer Eduard Toda quan era cònsul d’Espanya a El Caire i va dedicar una part important del seu temps a la recerca arqueològica.

 

L’exposició és una meravella, i s’hi reivindica la polifacètica aportació d’aquest personatge, a qui el llavors director general d’antiguitats d’Egipte, l’egiptòleg francès Gaston  Maspero –de qui es va fer amic i que el considerava un investigador de confiança– va encomanar la direcció dels treballs de recerca i inventari de la primera tomba de l’Egipte antic trobada intacta, la de Sennedjem. El seu nom figura avui en els textos explicatius d’aquestes troballes que hi ha a la sala que hi és dedicada al Museu del Caire. Fins i tot els espanyols han d’agrair a aquest destacat egiptòleg català que els primers fons egipcis del Museo del Prado –sembla que fruit d’una venda i no pas d’una donació, com en el cas del museu de Vilanova– els aportés ell.

 

La peça que em va cridar més l’atenció, però, en l’exposició de Reus és el quadern on Eduard Toda recull, en català prefabrià, l’inventari de les troballes de la tomba de Sennedjem i el relat pormenoritzat de la seva recerca. I la transcripció d’una carta a un amic seu on es dol de no poder escriure més en català per a una revista de l’època, perquè l’afeixugen  les feines polítiques que l’obligen a escriure en espanyol.

 

Toda no va ser només un egiptòleg destacat, sinó que –entre moltes altres coses– el seu nom anirà lligat per sempre a la restauració del monestir de Poblet a començaments del segle XX, i a la reinvindicació de la catalanitat de l’Alguer, a Sardenya, a la qual va dedicar un dels seus llibres: “L’Alguer. Un poble català d’Itàlia” (1888). L’any 1930, ja establert a Catalunya, va ser nomenat president del Patronat per a la restauració de Poblet i, el juliol del 1936, delegat de la Generalitat per al salvament dels béns patrimonials de la Conca de Barberà. Va morir a Poblet l’any 1941.

 

(El setmanari Directa ha reproduït aquest article meu al seu número del 3 de setembre del 2008)

Read Full Post »

Quan, després de les eleccions del novembre del 2003, es debatia sobre les coalicions que haurien de fer possible un nou govern a Catalunya, vaig expressar en públic –a la redacció d’El Triangle, on llavors feia de redactor en cap– la meva opinió en favor que ERC donés suport a un govern encapçalat pel Partit Socialista de Catalunya, però sense entrar-hi. Em semblava que ERC no podia donar suport a CiU, perquè era bo obrir un període d’alternança política després de tants anys de pujolisme, marcats per diversos escàndols i sobretot pel pacte amb el PP. Però creia que tampoc no era convenient que ERC entrés en un govern amb els socialistes –que podia fer possible amb el seu vot, sense compromís de participació en un pacte tripartit–, perquè encara no li era arribat el moment de governar i li calia mantenir una llibertat política que d’una altra manera veuria minvada.

 

Recordo que, en el fragor dels debats previs a la configuració del tripartit, molts dels meus companys de redacció em deien que aquesta alternativa –semblant, d’altra banda, a la que regeix en l’actualitat al Congrés dels Diputats espanyol– era inviable. Conforme avançava el procés de discussió als mitjans, finalment, com que havia votat ERC i des del partit independentista demanaven opinions, em vaig arriscar a fer-los arribar la meva com a votant, tot i que independent de condicionaments partidistes. L’he posat a la secció de documents d’aquest bloc, perquè s’hi vegi la meva argumentació, a favor ja de la coalició PSC-ICV-ERC. Atès que tot indicava que ERC no renunciaria a l’ambició, legítima esclar, de tenir llocs al Govern, abandonava les meves cabòries inicials i em pronunciava obertament en favor del tripartit que poc després es va concretar en el Pacte del Tinell.

 

Entre els meus arguments, n’hi havia un que –atès com han anat dsprés els esdeveniments– s’ha demostrat un error flagrant. Considerava llavors que, en el si d’un tripartit encapçalat per un PSC sense majoria parlamentària suficient, una aliança entre ERC i Iniciativa afavoriria els interessos de Catalunya, des d’una política catalana d’esquerres. Sempre enfront de temptacions dretanes i nacionalistes espanyoles pel que fa al PSC.

 

Aquests dies, una vegada més, se m’ha demostrat com n’estava d’equivocada aquesta anàlisi. El conseller Joan Saura, màxim dirigent d’Iniciativa, acaba de pactar amb el PSOE perdonar la vida al nacionalisme espanyol governant al Regne d’Espanya, i renunciar a la compareixença de Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats, que ells mateixos haiven reclamat per enfrontar-lo a les seves contradiccions sobre el finançament del nostre país. I aixì, Iniciativa –fent honor als seus orígens psuqueros més genuïns– ha tornat a deixar amb el cul a l’aire les esperances d’unitat dels partits catalans enfront dels interessos del nacionalisme espanyol. I això que no estem parlant ni d’independència ni d’un estatut mínimament arregladet, sinó d’una llei espanyola passada pel ribot de la casa dels lleons i votada pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya només després de la ribotada que ens imposa la seva Constitució, amb la prèvia del pacte ignominiós de CiU i PSOE a la Moncloa.

Read Full Post »

Deia en un article anterior en aquest mateix bloc que no em considero expert sobre política internacional, com a advertiment previ a algunes consideracions sobre el conflicte armat entre la República de Geòrgia i la Federació Russa. Aquests dies, però, s’han publicat diversos textos –que es poden trobar a la xarxa– sobre el mateix conflicte, que poden completar o matisar les meves reflexions amb dades més concretes del context en què s’ha produït la guerra.

 

N’he seleccionat alguns que m’han interessat. Els podeu trobar en aquests enllaços

 

Vilaweb

Rafael Poch, La Vanguardia

Avui. Natàlia Boronat

Avui. Entrevista

Carlos Taibo. La República

Gara

Le Monde. Daniel Vernet

The Economist

Gara. Mark Almond

Gara. Txente Rekondo

Gara. Entrevista

Público. Carlos Taibo

BBC

Read Full Post »

Just quan fa un any que Mestre Xiri es va deixar morir, i quan donava voltes a com sumar-me al col·lectiu de blocaires que se n’han fet ressò, ensopego amb una perla que desconeixia: un reportatge penjat a la xarxa enregistrat a Girona just després de trobar-se el cos d’en Xiri i amb la veu en off de Jaume Arnella cantant un romanço que li va dedicar quan la darrera vaga de fam del Mestre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona l’any 2000. Serveixi aquest enllaç com a testimoni que no l’he oblidat.

 

Reportatge i romanço, els podeu trobar aquí.

 

Per cert, aprofitant l’avinentesa, una dada per als admiradors de Jaume Arnella, que no sé si és molt coneguda. Allà per les darreries dels anys 60 i començaments dels 70 del segle passat, Jaume Arnella –que anava per capellà, i em sembla que havia arribat a la categoria de diaca– era un fix de les misses de Mossèn Josep Bigordà a Sant Medir, on tocava la guitarra per encoratjar el poble fidel a la pregària. No sé si ja es dedicava a la recerca de les arrels musicals nostrades, però en aquells temps era un dels al·licients –el principal eren els sermons d’en Bigordà, entranyable capellà periodista conegut per les seves cròniques un pèl heterodoxes i conciliars (del Vaticà II) a “El Correo Catalán”– que atreia una colla de la colònia estudiantil lleidatana a Barcelona, crec que era cada diumenge a la tarda, que ens traslladàvem puntualment a la parròquia de Sant Medir, al barri de la Bordeta (districte de Sants), des del punt que fóssim de Barcelona o els seus entorns. Vull creure que ve d’aquells temps que coincidim amb Jaume Arnella en l’admiració –crítica, que no cega– per Mestre Xiri i els seus ensenyaments.

 

A la foto, el pacifista i antimilitarista català Pepe Beúnza amb el recordatori de Xirinacs al Fossar de les Moreres el dia del funeral multitudinari per Mestre Xiri, el 16 d’agost de l’any passat.

Read Full Post »

El col·lectiu artístic i activista basc en favor d’un nou procés de pau “ArtamugarriaK” organitza demà, 15 d’agost, la “Marxa per la Sal” a Obanos, “prenent la sal –diuen en la convocatòria– com a símbol del nostre desig de pau compartit”. La marxa basca per la sal s’inspira en el moviment de resistència que va mobilitzar milers de persones a l’Índia contra la colonització britànica, el 1930, arran d’una crida del Mahatma Gandhi per trencar el monopoli imperial sobre la sal.

 

En aquesta ocasió, i després que en les jornades de noviolència activa que es van fer a Donosti el passat mes de juny –amb l’objectiu de coordinar les accions dels moviments noviolents actius bascos–, de les quals ja vaig parlar en aquest bloc, s’aprovés el manifest “La nostra marxa per la sal”, els participants en la marxa han triat com a lloc de convocatòria les salines d’Obanos, unes de les més antigues de Navarra, que van estar en activitat des del segle X fins fa uns vint-i-cinc anys. La mobilització ha començat amb la producció de la sal de la pau (a la foto, del web d’ArtamugarriaK) i una marxa d’Obanos a les salines i, després de diverses activitats, culminarà en una acció final, l’octubre, a la platja de Gros de Donosti. Aquesta mateixa sal, recollida ara a Obanos, serà l’element principal de la darrera acció, titulada “Crear un espai-temps per la pau”, en el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza.

 

El col·lectiu “ArtamugarriaK”, que organitza l’acció mitjançant la iniciativa noviolenta activa “BatzArt”, es defineix com a “partidari de la noviolència activa i a favor d’un diàleg creatiu”. En l’actual situació d’enduriment del conflicte, és una de les diverses iniciatives que es mantenen en defensa d’una sortida dialogada –i ells remarquen “creativa”– al conflicte que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. Parlant amb els seus impulsors, he detectat un desig que fins ara no s’ha convertit en realitat: trobar suport als seus objectius i ressò en el món dels artistes catalans, com les dones basques d’“Ahotsak” el van aconseguir entre les dones del nostre país durant la darrera treva. En aquest dur període que l’imperi colonial espanyol està imposant als nostres dos pobles –il·legalitzacions, empresonaments, negació al dret del lehendakari a consultar la ciutadania i d’aquesta a ser consultada… en el cas del País Basc; espoli descarat dels recursos produïts pels catalans i negativa a aplicar l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya després que el retallessin les Corts espanyoles…, en el nostre–, potser ja és hora que unim iniciatives des de baix, i no estem tan pendents dels regatejos i teatralitzacions dels polítics professionals.

 

No tinc cap dubte que l’única forma de recuperar la dignitat de la nostra lluita política nacional per una societat més lliure i democràtica vindrà del poble senzill o no vindrà. L’espectacle d’aquests dies amb el finançament i l’espoli dels Països Catalans no fa sinó confirmar-m’ho. ¿Des de quan Catalunya és “una autonomia més”, com diuen i repeteixen els imperialistes espanyols del PSOE? ¿És que ja no se’n recorden que la seva Constitució immaculada i sacrosanta diferencia entre “nacionalitats” i “regions”, i estableix nivells diferents d’autogovern per als territoris sotmesos a la sobirania del rei d’Espanya? ¿Potser és que el preàmbul de l’Estatut d’autonomia actualment vigent en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya –tot i que recorregut al Tribunal Constitucional–, aprovat per les Corts espanyoles sobiranes i després refrendat (un cop passat el ribot de la casa dels lleons) a Catalunya, no diu –ni que sigui d’amagatotis– que els representants del poble de Catalunya reivindiquen que som una nació?

Read Full Post »

No em considero expert en política internacional i sé que el que escriuré sobre l’actual conflicte armat que enfronta Geòrgia i la Federació Russa per l’estatus polític d’Ossètia del Sud, sota sobirania georgiana, pot ser objecte de moltes matisacions i contradiccions dels qui coneixen amb més detall el polvorí caucàsic. No obstant això, hi ha algunes intuïcions personals que vull anotar en aquest bloc:

 

1) La necessitat que els conflictes de sobiranies territorials es resolguin mitjançant referèndums d’autodeterminació i no per enfrontaments armats. Si els ciutadans i ciutadanes d’Ossètia del Sud, i d’Abkhàzia –també sota sobirania georgiana– volen independitzar-se o unir-se a un altre Estat ho han de poder decidir lliurement. Però això, que en aquest cas interessa a la Federació Russa i per aquesta raó hi ha intervingut militarment, també ha de ser vàlid per a Txetxènia, on les tropes russes han ofegat a sang i foc les ànsies independentistes sense respectar el govern elegit pels txexens.

 

2) L’error que suposa que la desfeta de vells imperis –com el sovètic, hereu del rus– no vagi acompanyada de la reformulació de fronteres estatals d’acord amb la voluntat dels ciutadans dels diversos territoris. Pel que sé, les fronteres georgianes dins la vella Unió Soviètica corresponien a consideracions polítiques del poder soviètic sobreposades a les nacionals georgianes i ossèties, i en aquest sentit eren artificials. Com ho són, per exemple, d’altres sorgides del desmembrament de l’antic imperi austrohongarès després de la primera guerra mundial o les mateixes fronteres poloneses, que –segons els interessos dels vencedors– han anat variant al final de cada guerra.

 

3) El fet, del qual hem d’aprendre tots els pobles, que sovint les nacions que accedeixen a la independència acostumen a oprimir d’altres pobles que són incorporats al nou Estat sense que els hagin consultat sobre la seva voluntat de tenir o no Estat propi, només com a resultat dels pactes postcolonials. És el cas, per exemple, dels amazigs a diversos estats àrabs independents del nord d’Àfrica, o el dels kurds al Pròxim Orient. Els catalans hem de ser conscients d’això, perquè –tot i ser un poble oprimit per d’altres nacions– tenim sota l’administració de la Generalitat un territori no català, com és la Vall d’Aran, de nació i llengua occitana. L’accés de Catalunya a la independència hauria de comportar també el reconeixement del dret d’autodeterminació als occitans de l’Aran.

 

4) Tot i ser objecte de possibles millores de formulació, cal recordar com l’article 4 del projecte d’Estatut de Núria, del 1931, que va ser el refrendat pels catalans del Principat de Catalunya i després va ser retallat per les Corts de la República Espanyola, preveia resoldre el problema d’aquells territoris els ciutadans dels quals volguessin canviar de dependència i agregar-se al territori depenent de la Generalitat de Catalunya, com és el cas de la Franja:

ARTICLE 4

Per a agregar altres territoris al de Catalunya caldrà:

a) Que ho demanin les tres quartes parts dels municipis del territori que es tracti d’agregar.

b) Que ho acordin els habitants d’aquell territori per plebiscit dintre els termes municipals respectius en forma d’eleccions generals.

c) Que ho aprovi el Parlament de Catalunya i el Parlament de la República.

 

Potser no és la millor formulació, però representa la voluntat del poble de Catalunya de resoldre els conflictes per la via democràtica, lluny del recurs a les armes, i el rebuig a tot imperialisme, com expressava també el preàmbul del mateix projecte d’Estatut:

 

Ni el nostre cor ni el nostre pensament estan embrollats per cap aspiració imperialista, ni estem sota l’amenaça de cap enemic secular. Prohibim, doncs, i condemnem, en la nostra Constitució, les guerres ofensives, i, com a fórmula la més eficaç per a la consagració d’aquest principi, declarem que cap ciutadà no podrà ésser compel·lit a prestar el servei militar part d’allà de les fronteres de la pàtria.

Read Full Post »

Amb el número d’aquest mes de la revista “Sàpiens”, i afegint poc més d’un euro al preu habitual de la revista, es pot adquirir el documental “Diumenge a les 5”. El vaig comentar en aquest bloc quan es va presentar a Barcelona, arran de la seva emissió per TV3 i la televisió pública basca en el desè aniversari dels acords de pau per a Irlanda del Nord. El fet que el nostre fill Marc en sigui un dels guionistes –d’altra banda, és producció de la cooperativa d’audiovisuals “Batatabat”, de la qual ell és soci– no crec que em tregui raons per recomanar-ne efusivament l’adquisició i la visió, sense dependre de les vel·leïtats dels programadors de TV3.

 

“Diumenge a les 5” és una lliçó sobre la importància del paper dels presos en la resolució dels conflictes armats i la consecució d’una pau que es vol duradora i justa. Les reflexions d’un expresoner republicà i d’un altre unionista donen moltes pautes sobre la importància d’encertar-la en el tractament de la qüestió dels presos si es vol convertir un dels principals problemes de tot procés de pau en un actiu més que contribueixi a aconseguir-la, com va passar a Irlanda. Exactament al contrari del que va fer el Govern espanyol en el darrer procés, fracassat, de negociaciacions per la pau al País Basc.

Read Full Post »

Older Posts »