Del Nil a la presó de Topas (Salamanca)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diu un tòpic, que acostumen a repetir els imperialistes empedreïts, que “el nacionalisme es cura viatjant”. M’agrada respondre’ls que, al contrari, és l’imperialisme allò que es cura viatjant. Però que, d’altra banda, no cal viatjar molt: n’hi ha prou amb patir-lo.

 

Sigui com sigui –que no vull entrar en disquisicions inútils– aquest és el cas d’una periodista basca, filla de diplomàtic i nascuda al Brasil, molt viatjada, i que ara purga les culpes d’haver esdevingut subdirectora del diari “Egin”, tancat pel jutge Garzón l’any 1998 dintre de la seva macrooperació contra l’esquerra independentista basca. Teresa Toda, la periodista i independentista viatjada, va ser condemnada a deu anys de presó per l’Audiència Nacional espanyola en el macrojudici pel sumari 18/98. Tot i que és pendent de confirmació de sentència pel Tribunal Suprem –com els altres quaranta companys i companyes empresonats amb ella pel mateix procediment, i uns altres pocs que són en llibertat també esperant la confirmació de sentència–, ara és a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca.

 

Teresa Toda va passar un temps a Catalunya, on va treballar als anys 80 del segle passat, va viure al barri de Gràcia de Barcelona, i parla i escriu amb fluïdesa la nostra llengua. Em considero el seu amic i, com a tal, diumenge vinent l’aniré a veure a la presó on el Regne d’Espanya la manté com a ostatge –com a tants d’altres presoners polítics– fins que resolgui el conflicte que té amb el poble basc. 

 

La seva estada al nostre país no és, però, l’única relació de Teresa Toda amb Catalunya i els Països Catalans. Li ve de família. El seu besavi, Eduard Toda i Güell –fill de Reus, diplomàtic i també home viatjat– va ser una personalitat destacada de la Renaixença –va arribar a presidir els Jocs Florals–, amic de Víctor Balaguer i proveïdor d’antiguitats egípcies al seu museu de Vilanova i la Geltrú. Precisament aquests dies hi ha al Museu d’Arqueologia de Reus, fins al 12 d’octubre, l’exposició “Del Nil a Catalunya. El llegat d’Eduard Toda” –que primer es va exposar a Vilanova–, amb una extraordinària mostra de fotografies que –a finals del segle XIX, del 1884 al 1886– va fer Eduard Toda quan era cònsul d’Espanya a El Caire i va dedicar una part important del seu temps a la recerca arqueològica.

 

L’exposició és una meravella, i s’hi reivindica la polifacètica aportació d’aquest personatge, a qui el llavors director general d’antiguitats d’Egipte, l’egiptòleg francès Gaston  Maspero –de qui es va fer amic i que el considerava un investigador de confiança– va encomanar la direcció dels treballs de recerca i inventari de la primera tomba de l’Egipte antic trobada intacta, la de Sennedjem. El seu nom figura avui en els textos explicatius d’aquestes troballes que hi ha a la sala que hi és dedicada al Museu del Caire. Fins i tot els espanyols han d’agrair a aquest destacat egiptòleg català que els primers fons egipcis del Museo del Prado –sembla que fruit d’una venda i no pas d’una donació, com en el cas del museu de Vilanova– els aportés ell.

 

La peça que em va cridar més l’atenció, però, en l’exposició de Reus és el quadern on Eduard Toda recull, en català prefabrià, l’inventari de les troballes de la tomba de Sennedjem i el relat pormenoritzat de la seva recerca. I la transcripció d’una carta a un amic seu on es dol de no poder escriure més en català per a una revista de l’època, perquè l’afeixugen  les feines polítiques que l’obligen a escriure en espanyol.

 

Toda no va ser només un egiptòleg destacat, sinó que –entre moltes altres coses– el seu nom anirà lligat per sempre a la restauració del monestir de Poblet a començaments del segle XX, i a la reinvindicació de la catalanitat de l’Alguer, a Sardenya, a la qual va dedicar un dels seus llibres: “L’Alguer. Un poble català d’Itàlia” (1888). L’any 1930, ja establert a Catalunya, va ser nomenat president del Patronat per a la restauració de Poblet i, el juliol del 1936, delegat de la Generalitat per al salvament dels béns patrimonials de la Conca de Barberà. Va morir a Poblet l’any 1941.

 

(El setmanari Directa ha reproduït aquest article meu al seu número del 3 de setembre del 2008)