L’estratègia de “com pitjor, millor”

Els darrers fets viscuts a l’entorn del conflicte que el Regne d’Espanya té al País Basc sota la seva sobirania semblen portar-nos una altra vegada a la vella estratègia de “com pitjor, millor”. La via de la il·legalització sistemàtica de totes les opcions polítiques de l’independentisme d’esquerres, i l’empresonament de nombrosos dirigents i militants  –o que els jutges diuen que en són, en base a informes policials– per exercir els seus drets democràtics d’associació i expressió, ha entrat en una espiral que no se sap on acabarà. I ETA ha desencadenat una nova ofensiva de violència armada que tampoc no s’intueix que tingui un final proper. 

 

La negativa del Govern espanyol a permetre una consulta del Govern basc a la ciutadania de la comunitat autònoma d’Euskadi sota la seva administració, i la sentència del Tribunal Constitucional negant-los aquest dret i ratificant que la sobirania pertany en exclusiva a la “nació espanyola”, agreugen encara més situació. Perquè mostra, una vegada més amb fets, el cinisme dels qui diuen que al Regne d’Espanya es poden defensar totes les idees per la via pacífica, però amaguen que algunes d’aquestes idees –com l’autodeterminació i la independència de les nacions sotmeses a l’imperialisme espanyol– no es poden fer realitat perquè ho impedeix la Constitució, interpretada com a sacrosanta i inamovible pel que fa a la unitat de l’Estat.  

 

Si el Govern de Rodríguez Zapatero, durant la darrera treva d’ETA, va ser incapaç de desmuntar els principals obstacles per fer creïble un procés de negociació que es va encallar poc després del cessament dels atemptats –llei de partits, enduriment de penes i condicions d’empresonament, macrojudici del 18/98…–, la mateixa ETA va reiterar –com havia fet en la treva anterior del 1998– que la paciència en la negociació no és una de les seves virtuts, amb accions com el robatori de pistoles o l’atemptat a l’aeroport de Madrid sense avís previ de trencament. I, no obstant això, no es pot dir que el procés obert arran de la proposta de la il·legalitzada Batasuna al velòdrom d’Anoeta no servís per res: els preacords escrits a què es va arribar en les trobades de Loiola entre PSOE-PNB-Batasuna són una prova que la via del diàleg permetia avançar tant en el reconeixement de les arrels polítiques del conflicte com en les vies per la seva resolució. Per això, sectors destacats de l’esquerra abertzale i del sobiranisme basc van insistir en la necessitat de recuperar les converses malgrat el trencament de la treva. El mateix lehendakari va plantejar a Zapatero que assumís els preacords de Loiola –sense les precisions que hi va voler introduir Batasuna sobre el dret a la independència i Navarra– en les converses que van tenir el 20 de maig, abans de  l’aprovació de la llei de la consulta pel Parlament basc.

 

“Arribar a una treva és un procés molt laboriós i lent –em deia arran del trencament una persona vinculada a l’esquerra abertzale–. Trencar-la, en canvi, es pot fer en molt poc temps”. Recuperar ara les condicions que van portar a la darrera treva es presenta cada vegada com a més difícil. Tant els poders del Regne d’Espanya –executiu, legislatiu i judicial, si és que de debo hi ha aquesta separació– com ETA hi estan afegint obstacles en lloc d’aplanar-ne el camí. Quan s’esmercen molts esforços, tant per sectors de l’esquerra abertzale com del sobiranisme basc en general, per reeditar una mena de pacte de Lizarra-Garazi 2 –ara que s’acaben de complir els deu anys del primer– que faci possible acumular forces de cara a una sortida negociada del conflicte, l’estratègia de “com pitjor, millor” no fa sinó allunyar aquesta possibilitat. Després del fracàs de Lizarra, sectors sobiranistes com els vinculats a EA, Aralar o el sindicat ELA –per no parlar d’algunes personalitats pròximes al PNB– difícilment acceptaran integrar un front sobiranista mentre ETA no doni garanties que posarà fi als atemptats amb caràcter de debò permanent.

 

Així, les actuals estratègies del Regne d’Espanya i ETA en lloc d’afeblir-se es reforcen. I en aquest joc de reforçament mutu –on, malgrat les declaracions d’uns i altres, no es veu que pugui imposar-se la derrota definitiva de l’enemic, segons la lògica militar– la resolució del conflicte fa la sensació d’allunyar-se cada vegada més.

 

Humbert Roma, periodista

Article publicat a Tribuna Catalana el 23 de setembre del 2008

Read Full Post »

Floren Aoiz parla de Lizarra-Garazi deu anys després

En un vídeo que ha penjat en la seva web, l’exdirigent d’Herri Batasuna Floren Aoiz analitza –des de la perspectiva de l’esquerra independentista basca– el que va suposar l’acord de Lizarra-Garazi entre les forces sobiranistes basques, que va fer possible la treva d’ETA del 1998, i les raons que –en la seva opinió– van portar al fracàs d’aquella possibilitat frustrada de pau per al poble basc. 

 

Floren Aoiz –segons explica ell mateix– va ser parlamentari foral navarrès entre els anys 1987 i 1997, va ser portaveu de la Mesa Nacional d’Herri Batasuna i va ser jutjat i empresonat el 1997 pel Tribunal Suprem fins al juliol del 1999, en què va ser posat en llibertat per decisió del Tribunal Constitucional. “Fa anys que vaig deixar la primera línia de la política i em dedico a escriure  –em diu en un correu–. He publicato dos llibres: “La Vieja Herida”, sobre els relats entorn de la conquesta de Navarra per tropes espanyoles el 1512, i “El Jarrón Roto”, sobre la transició postfranquista a Navarra, col·laboro en diversos mitjans de comunicació (“Gara”, “Euskadi Irratia”, “Infozazpi”, “Euskalerria Irratia”, “Euskal Telebista”…) dono xerrades, porto com puc la meva pàgina web i de tant en tant poso a Internet algun vídeo amateur como el que has vist”. 

 

Ara que, des de sectors sobiranistes bascos i des de la mateixa esquerra abertzale, es parla de reeditar d’alguna manera aquell pacte, és interessant escoltar l’opinió d’una persona que va ser dirigent i diputat d’Herri Batasuna durant aquella època i a qui el Regne d’Espanya va empresonar i retenir, entre d’altres ostatges, després de naufragar aquell procés. Com ara –després del darrer trencament de les negociacions i la treva del 2006– fa amb d’altres dirigents i militants de l’esquerra abertzale (o que els jutges i jutgesses espanyols, basant-se només en informes policials, diuen que ho són: “las entrañas de ETA”, segons la sentència del macrojudici del 18/98).

 

Podeu veure els dos vídeos al web http://www.elomendia.com/

 

També és molt interessant la declaració que l’anomenada Mesa de Maltzaga –que es va presentar tres mesos abans com a “òrgan d’intermediació que ha aconseguit reunir persones de todes les sensibilitats que conviuen en el moviment abertzale i que impulsa la col·laboració entre todes las forces sobiranistes”– va fer el 24 de juny passat, en complir-se el primer aniversari del trencament de la darrera treva d’ETA. O l’article “Desde Lizarra a Maltzaga pasando por Garazi”, de Xabier Berruezo Gambarte, membre d’Euskaria Fundazioa, publicat fa una setmana en diversos mitjans de comunicació bascos.

 

I també l’article de l’exsecretari general del sindicat LAB, vinculat a l’esquerra abertzale, Rafa Díez, que va publicar al diari “Gara” també en el desè aniversari de l’acord de Lizarra-Garazi. Tant ell com l’actual secretari de l’altre sindicat abertzale, ELA, Jose Elorrieta –que deixarà el càrrec en el congrés previst per novembre–, defensen –amb importants matisos i diferents condicions un i altre– la consolidació d’una mena de Lizarra-Garazi 2 com una de les vies per avançar cap a la resolució pacífica i democràtica del conflicte.

 

El mateix “Gara” publicava, en l’aniversari del pacte, un article del secretari de política institucional d’Eusko Alkartasuna –partit que integra el tripartit que governa a la comunitat autònoma basca–, Rafa Larreina, titulat “Lizarra-Garazi, apuesta con futuro”.

Read Full Post »

Més bascos rebels a la presó

Ja hi ha sentència del judici que es va fer pel sumari 33/01 contra els bascos i basques de Gestoras pro Amnistia i Askatasuna acusats, a l’Audiència Nacional espanyola, per defensar l’amnistia i els drets dels presos i preses polítics. (Vegeu-ne la informació a Vilaweb i al web de la televisió basca EiTB). Així, els defensors del drets dels presoners es converteixen, per gràcia del tribunal espanyol d’excepció, ells mateixos en presos.

 

Aquest és l’escrit que he rebut aquest matí en què es ratifica la denúncia de 30 entitats contra aquest judici, que s’afegeix als altres contra joves independentistes i el macrojudici 18/98.

 

Sentència Gestoras. 30 entitats de drets humans ratifiquen la denúncia del judici

Davant aquesta realitat, més de 30 entitats d’arreu de l’Estat ja van cosignar el passat abril un manifest unitari de denúncia, que es va presentar a Barcelona, Galiza, Andalusia i Madrid. 

 

Les entitats de defensa dels drets humans consideren que no és jutgen fets concrets sinó ideologies en una deriva cap al “dret penal d’enemic”. Entre les entitats signants, totes vinculades a la lluita contra la tortura i la defensa dels drets humans, hi ha l’ACAT, l’OSPDH de l’Universitat de Barcelona i Alerta Solidària. 

 

Aquell judici i aquesta sentència és una nova afronta perquè vol tipificar com a delicte la defensa jurídica, la reivindicació dels drets humans i la més fonamental de la solidaritat en un país on en democràcia s’han produït més de 35.000 detencions, milers d’empresonaments i 7.000 denúncies per tortures.

 

Us adjuntem de nou el manifest

 

DAVANT EL JUDICI CONTRA GESTORES PRO AMNISTÍA; ASKATASUNA A L’AUDIÈNCIA NACIONAL

Barcelona, 22 de maig de 2008

 

Les organitzacions sotasignants venim constatant i denunciant la pràctica de la tortura a l’Estat espanyol, situació que segueix produint-se encara avui. Al mateix temps, hem pogut comprovar com el sistema penitenciari espanyol, lluny de l’objectiu de reinserció social que suposadament el defineix,  està adreçat en la pràctica a la destrucció de les persones privades de llibertat, més encara quan els motius pels quals van ser empresonats són reivindicacions socials o polítiques.

 

Tanmateix, hem comprovat com l’Estat no ha tingut escrúpols per emprar tots els ressorts, fossin legals o no, amb la finalitat d’afrontar els problemes polítics i socials -especialment l’anomenat “conflicte basc&- en termes purament repressius.

 

Estem seguint amb veritable preocupació l’estratègia de criminalització de l’activitat política i social, que passa per la suspensió i il·legalització de partits polítics i associacions, així com el tancament de mitjans de comunicació, utilitzant, prioritàriament en el context basc, una legislació antiterrorista i un Tribunal, encarregat d’aplicar-la, que són d’absoluta excepció.

 

Considerem un important indicador de la democràcia l’actitud vigilant de la societat civil en matèria de drets humans, l’impuls popular de la promoció de les llibertats públiques i la seva defensa. És per aquest motiu que considerem necessari l’existència de moviments que s’enfronten a la vulneració quotidiana de drets i llibertats i que estan al costat de les víctimes de la violència estatal. Afirmem la  legitimitat i necessitat de participació de la societat civil en la denúncia de les violacions de drets humans així com en la solidaritat amb els centenars de persones represaliades per motius polítics o socials, sigui a Euskal Herria o a qualsevol altre part de l’Estat o d’arreu del món.

 

Estem profundament convençuts que l’eliminació d’un dels testimonis presencials de la violència d’Estat, paper que desenvolupa històricament el Moviment basc Pro Amnistia, profundament arrelat a la societat, no és res més que obrir les portes a la impunitat, a la indefensió de les víctimes de la violència estatal, a la pràctica de noves vulneracions dels drets humans.

 

És per tot plegat que, davant el sumari 33/01 contra Gestores Pro Amnistia- Askatasuna, volem manifestar la nostra solidaritat amb les persones imputades, reivindicar i fer nostra la seva necessària tasca de denúncia de la repressió i de solidaritat amb les persones que la pateixen, i alçar la veu per clamar per la fi definitiva d’aquesta dinàmica de criminalització.

 

Per aquests motius, fem públic el nostre compromís de, cadascú des dels nostres àmbits de treball, mantenir viva aquesta actitud de denúncia i solidaritat que ara es pretén silenciar de forma barroera.

 

Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura (Països Catalans); Alerta Solidària (Països Catalans); Asociación Libre de Abogados (Madrid); Asociación Contra la Tortura; Associació Memòria Contra la Tortura (Països Catalans); Ateneu La Torna (Països Catalans);Centro de Asesoría y Estudios Sociales CAES (Madrid); Centro de Documentación contra la Tortura (Madrid); CIEMEN (Països Catalans); Comisión de Denuncia (Galiza); Coordinadora contra la Marginació de Cornellà; Corriente Roja; Editorial Virus (Barcelona); GGEBE-ADDSI Elkartea (Gipuzkoa); Euskal Herriko Giza Eskubideen Behatokia; Grupo de Juristas 17 de Marzo (Andalucía); Grupo de Solidaridad con Euskal Herría en Madrid; Grup de Treball 18/98 Barcelona; Gurasoak (Euskal Herria); Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (Universitat de Barcelona); PreSOS Galiza; Rescat (Països Catalans); Salhaketa Bizkaia; Salhaketa Gasteiz; Saramaganta (Movemento Social Ourensán, Galiza); Torturaren Aurkako Taldea, TAT (Euskal Herria); Etxerat – Euskal Errepresaliatuen senitartekoen Elkartea; Euskal Herriko Abokatuen Elkartea Eskubideak ; Santurtziko Torturaren Kontrako Taldea;TKT • CEIVAR-Organismo Popular Anti-repressivo (Galiza)

 

D’altra banda, recomano llegir l’article Una trista alegria que publica avui el bloc “Des del corral”.

Read Full Post »

Acció Nacionalista Basca, a l’infern dels rebels

Tres dies després que es commemorés el desè aniversari del pacte de Lizarra-Garazi i quan s’incremeten les demandes en sectors sobiranistes bascos per la gens fàcil reedició d’aquell acord que va portar a la treva d’ETA del 1998, el Tribunal Suprem espanyol –com ben poca gent dubtava que es produíria– ha declarat il·legal el partit Acció Nacionalista Basca (ANB) i és a punt de fer el mateix amb el Partit Comunista de les Terres Basques. Una il·legalització que tindrà com a conseqüència, entre d’altres efectes antidemocràtics, el nou espoli per part del Regne d’Espanya d’aquells diners que va abonar fa ben poc a ANB per rescabalar el partit dels béns que li van ser expropiats pel franquisme.

 

 

Poca cosa més puc afegir pel que fa a aquesta nova barrabassada de l’imperialisme espanyol sobre el poble basc al que ja he anat dient en aquest bloc de forma reiterada. Només recomanar-vos llegir aquest article que ha penjat avui el diari “Gara” a la seva web, on Ramón Sola recorda com ANB i PSOE havien estat  aliats polítics durant la Segona República espanyola i l’exili basc. No sabria dir qui ha canviat més, si ANB o el PSOE, en aquest procés que va de l’any 1930 –data de fundació del partit basc ara novament il·legalitzat per un règim monàrquic suposadament “democràtic”– i l’actualitat. 

 

El Tribunal Suprem espanyol ha enllestit la seva sentència coincidint amb l’estada del president del Govern Rodríguez Zapatero a Istanbul, en una operació de revifada de l’anomenada Aliança de Civilitzacions. No sabem si amb el primer ministre turc Recep Tayyid Erdogan, i en companyia de l’ambaixador Joan Clos, hauran parlat sobre com s’ho va fer el partit islamista turc governant (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) –una mena d’UDC de Duran i Lleida a la turca– per deslliurar-se de ser il·legalitzat pel Tribunal Constitucional de la República: els va anar pels pèls, perquè només un vot de l’alt tribunal els va salvar d’anar a parar a la clandestinitat com els bascos d’ANB, Batasuna i el que s’hi assembli ni que sigui remotament. O potser del que van parlar va ser de com l’imperi turc segueix mantenint a sang i foc el seu domini colonial sobre el poble kurd i altres pobles oprimits sota la seva sobirania. 

 

També és possible que hagin repassat junts algunes sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnant la República de Turquia per atemptar contra les llibertats dels seus súbdits; com la de 9 d’abril del 2002, condemnant-la per la il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble), que diu: “El Tribunal accepta que els principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis, cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i amb els principis democràtics en què es fonamenta”. O bé la notícia, d’ahir mateix, segons la qual la Unió Europea aconsellarà a la República de Turquia quins articles de la seva sagrada –i laica!– Constitució ha de reformar per poder aspirar a entrar en el selecte club de negocis europeu. Els de Brussel·les, que són molt seus, tal vegada –ara que s’hi han posat, en això de les constitucions, fins arribar a recomanar un disseny per la bandera del Kosova independent– ens podrien donar un cop de mà als soferts súbdits sotmesos a l’imperi del Regne d’Espanya tant si volem com si no.

Read Full Post »

Martxelo Otamendi també va a Estrasburg

El Tribunal Europeu dels Drets Humans –insisteixo, res a veure amb la Unió Europea sinó amb el Consell d’Europa– s’està configurant com la darrera esperança dels bascos en la defensa dels seus drets. No només per al Parlament i el Govern de la comunitat autònoma basca i el lehendakari Ibarretxe, i el poble basc sota la seva administració, per a defensar el seu dret a ser consultat per aquest mateix govern, i per a l’esquerra independentista condemnada pel Regne d’Espanya a la clandestinitat en el seu propi país i la presó, per a reclamar respecte als seus drets de lliure associació i expressió. Segons explica avui el bloc “Juicio a Egunkaria. Libre!”, ara és Martxelo Otamendi, director de l’únic diari íntegrament en llengua basca que es publica al món, “Berria”, qui hi ha presentat denúncia contra el Regne d’Espanya per violació del Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, firmat pel Regne d’Espanya, que exigeix una investigació oficial efectiva dels casos de tortura. Com que ell mateix i d’altres directius del diari en llengua basca  “Egunon Egunkaria”, del qual ell n’era també director, tancat per ordre del jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo fa més de cinc anys, van denunciar haver estat torturats durant el període d’incomunicació en què els va tenir la justícia espanyola, i la seva denúncia –com d’altres tantes– ha estat arxivada pel tribunal on va haver de ser presentada –espanyol, esclar–, ara Martxelo Otamendi va a Estrasburg a reclamar empara. (“Juicio a Egunkaria. Libre!” resumeix en espanyol una infomació que publica avui en basc “Berria”).

Com que als bascos –com als catalans del conjunt dels Països Catalans–, el Regne d’Espanya i la República Francesa encara no els deixen posar-se d’acord  sobre on tenen la capital –un dels signes de sobirania d’un poble lliure–, aviat podran dir que la tenen a Estrasburg. Un senyal més que el conflicte nacional basc és un conflicte europeu. I és a Europa on, des del lehendakari fins al director de l’únic diari en llengua basca del món, han de mirar per veure si algú els defensa els seus drets individuals i col·lectius. Els catalans faríem bé de començar a pensar-hi. Els catalans torturats l’any olímpic del 92 ho van fer, i el jutge Garzón i el Regne d’Espanya i la seva peculiar democràcia SL hi van quedar prou en evidència.

Aquest és el text de la informació que publica avui el web “Juicio a Egunkaria. Libre!”

Al Tribunal de Estrasburgo

Martxelo Otamendi, quien fuera director de Euskaldunon Egunkaria, ha presentado una denuncia contra el reino de España en el Tribunal de los Derechos Humanos de Estrasburgo, por haberse violado el Convenio Europeo para la Protección de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales, que exige una investigación oficial efectiva de los casos de tortura.               

En el caso de Otamendi, el juez de instrucción de un juzgado madrileño al que derivó su caso lo archivo sin más, sin ni siquiera haber tomado declaración al torturado.

Hay amplia información sobre la denuncia hoy en euskera en Berria, Extraeré datos con más calma para otro post sobre el tema.

Aplaudo a Martxelo Otamendi, un hombre que se ha mantenido firme en la denuncia del trato que sufrió. Quizás me equivoque pero es posible que el momento político le haya llevado a dar este paso ahora, porque puede darle notoriedad al asunto. Tras la declaración de inconstitucionalidad de la Ley de Consulta de Ibarretxe, el lehendakari y sus consejeros del Gobierno Vasco han anunciado que presentarán denuncias a título personal ante el Tribunal de Estrasburgo. Y ahora que Estrasburgo y los derechos violados saltan a la palestra, es un momento idoneo para poner el dedo en la llaga. La llaga vergonzante de la tortura, jamás investigada en serio en el caso Egunkaria ni en tantos otros.

Remitente: luistxo.2008/09/14 08:06:54.553 GMT+2

Read Full Post »

Solidaritat nacional de catalans i bascos

En un dels fòrums a què estc subscrit i on, més aviat poc, de vegades hi dic la meva –Català Sempre–, porten uns dies debatent sobre la necessària solidaritat nacional a Catalunya –no hem entrat, crec, encara en la solidaritat en els Països Catalans com a nació comuna–, arran de les diverses crides per a l’Onze de Setembre que acabem de passar amb més pena que glòria. Algunes intervencions hi han incorporat la comparació amb la situació basca, i m’hi he vist obigat a posar-hi cullerada. Això és el que hi he escrit:

Durant uns dies he anat seguint aquesta polèmica sobre els catalans, els bascos i la violència. L’aportació de l’amic Luis María Martinez Garate m’ha semblat molt adequada. Sap de què parla perquè és basc i viu a Euskal Herria (o Navarra, com prefereix dir-li ell), està implicat en la defensa de la pàtria basca, i alhora coneix prou el nostre país –hi passa força dies a l’any i segueix la nostra actualitat política, em consta– com per tenir perspectiva també sobre la nostra societat nacional. M’agradaria, però, només remarcar una consideració sobre el debat; crec que alguna de les intervencions demostra un cert emmirallament sobre el poble basc “solidari” i altres tòpics que ens hem construït sobre la nació basca des de la llunyania. Com totes les societats, la basca és també molt complexa i, ara, molt però que molt dividida, contra el que pugui semblar. Si no, fixeu-vos en alguns elements de la situació actual: insolidaritat del conjunt de la societat amb els detinguts del macroprocés 18/98 i més, tot i les mobilitzacions massives (el mateix Mariano Ferrer, un dels portaveus de la plataforma 18/98 i més, repeteix sovint: No vam aconseguir –ve a dir–, trencar el mur que divideix la societat basca entre “constitucionalistes” i “sobiranistes”; falta de resposta proporcionada al gravíssim atemptat als drets polítics individuals i col·lectius que suposa la il·legalització de l’esquerra abertzale i l’empresonament dels seus dirigents i fins i tot càrrecs electes (només hi ha hagut mobilitzacions de l’esquerra abertzale i declaracions de la resta de partits “sobiranistes”, la majoria dels quals han ocupat, però, els càrrecs que haurien de correspondre a l’esquerra independentista il·legalitzada; feblesa social de la llei aprovada pel Parlament de Gasteiz sobre la consulta, ara ja declarada inconstitucional, que no té de fet ni el suport del PNB en bloc; enfrontaments entre bloc “constitucionalista” i “sobiranistes”, entre els “sobiranistes” entre ells (segons la versió de l’esquerra abertzale, que es pot creure o no, l’actitud del PNB –Imaz– en les converses de pau de Loiola va reforçar en tot i per tot la posició dels negociadors espanyols i no es va posar al costat dels independentistes sinó dels socialistes espanyols); veurem què passa amb Ibarretxe davant les properes autonòmiques, perquè –com ha reconegut Arzalluz– hi ha sectors del partit que prefereixen no presentar-lo com a candidat a lehendakari i tancar definitivament el tema de la consulta, que consideren una aventura personal d’Ibarretxe, amb la perspectiva d’un futur govern PNB-PSE a la comunitat autònoma; col·laboració en tot i per tot de les forces policials basques en la repressió, no ja de la violència armada d’ETA, sinó de l’expressió democràtica de les reivindicacions dels ciutadans mitjançant manifestacions, rodes de premsa, etc. Fins tal punt està dividida en l’actualitat la societat basca –sense parlar d’un sector cada vegada més ampli de gent que ja passa de política–, que es pot donar el fet que aquesta societat –que aquí tenim tan idealitzada– deixi passar les properes eleccions autonòmiques, com ha deixat passar les anteriors, amb l’esquerra independentista sense possibilitat de presentar-se i, en conseqüència, amb uns resultats antidemocràtics. Certament això és resultat de la repressió de l’Estat espanyol –tampoc nosaltres, que estem sotmesos al mateix Estat, som capaços de respondre de forma adequada i solidària a l’imperialisme espanyol–, però això no ha de fer-nos deixar de banda el reconeixement de les febleses de la mateixa societat. I, en el cas basc, el paper que té en l’actualitat la violència d’ETA –a més a més de la de l’Estat– en l’afebliment de la pròpia solidaritat nacional en el si del poble basc.

Per cert, us aconsello visitar el bloc de Luis María Martinez Garate a http://www.nabarra.blogspot.com/

Humbert Roma

 

Read Full Post »

Perplex, també amb l’estelada

 

Compleixo la consigna de penjar l’estelada al bloc, en aquest centenari de l’ensenya independentista que va esdevenir símbol d’Estat Català. Però això no em deslliura d’una certa perplexitat pel que fa a la bandera del meu país. Ara que tant es parla de l’estat de perplexitat dels catalans, arran de l’informe de l’Associació Catalana de Sociologia que presideix l’Oriol Homs, amic i company de tantes batalles, deixeu-me plantejar un tret peculiar d’aquest diagnòstic, en aquest cas relacionat amb mi mateix. 

 

Trobo bé la campanya del centenari de l’estelada, estic d’acord que es pengi als ajuntaments com un acte reivindicatiu simbòlic, i m’hi sento solidari. Però no deixa de semblar-me una anomalia més. La nostra bandera nacional és la senyera quadribarrada, sense d’altre afegit, i quan el meu país –els Paísos Catalans– sigui independent no tinc cap dubte que la vull així. La reivindicació del triangle i l’estrella –o estrelles, que n’hi ha per tots els gustos–, siguin del color que siguin, em sembla un element estrany, originat segurament per la manca d’un Estat propi. 

 

Ignoro si a d’altres nacions sense Estat passa el mateix –només conec el cas del País Basc on hi ha sectors que reivindiquen la bandera de l’antic Regne de Navarra com a símbol identificador i unificador, enfront de la ikurrinya, que va arribar a ser la bandera d’Euskadi de la mà del PNB–, però en el nostre cas l’evidència que la quadribarrada sense afegitons és la nostra bandera nacional és tan sòlida que no deixo de sentir una certa inquietud, que no sé definir, fent homenatge a una altra, ni que aquesta sigui la independentista.

Read Full Post »

Conflicte basc, conflicte europeu

 

El govern tripartit basc ha anunciat que, si el Tribunal Constitucional espanyol declara il·legal la realització de la consulta aprovada pel Parlament basc, tots els consellers, encapçalats pel lehendakari, ho denunciaran al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg i encetaran una campanya perquè ho facin també els ciutadans i ciutadanes de la comunitat autònoma d’Euskadi. El desenvolupament d’aquesta campanya de denúncies individuals, atesos els ritmes del tribunal, pot ben bé coincidir amb la vista de la que hi té presentada l’esquerra independentista basca contra el Govern espanyol per haver-la il·legalitzat.

 

Precisament un dels elements nous en el conflicte basc que va fer que molts confiéssim que aquesta vegada les negociacions de pau anirien per bon camí va ser l’esforç d’internacionalització del conflicte. Sobretot el fet de plantejar-lo com un afer que afecta tot Europa, i no només dos dels estats membres de la Unió Europea. L’esquerra abertzale va fer explícita la seva caracterització del conflicte com a conflicte europeu, i el caràcter de les intermediacions internacionals –la major part europees, segons les informacions que se n’han publicat– convidaven a confiar que aquesta vegada el camí seria de més llarg recorregut.

 

Ara que Arnaldo Otegi, el principal interlocutor de l’esquerra independentista basca en el frustrat procés de pau, torna a ser al carrer –veurem per quant de temps–, després de complir quinze mesos de presó, convé recordar aquest fet, explicitat repetides vegades per ell mateix abans i durant la treva d’ETA. El ple del Parlament Europeu ho va reconèixer, de fet, el 25 d’octubre del 2006, debatent i donat suport a la negociació entre el Govern espanyol i ETA.                         

 

Sembla com si ara els dirigents del PSOE governant al Regne d’Espanya hagin oblidat aquells antecedents. La negativa rotunda del vicesecretari general del partit, José Blanco, a recuperar la via del diàleg, ja que considera “que totes les portes s’han tancat”, davant la insistència d’Otegi en favor de la negociació com a única via per resoldre el conflicte –reiterada en deixar la presó–, ve a coincidir amb la defensada pel PP ara i al llarg de la passada treva. Blanco desmentia així el president del Partit Socialista d’Euskadi, Jesus Eguiguren, que a començaments de juliol va dir que encara veia possibilitats de trobar un final dialogat amb ETA. 

 

Negativa, doncs, al procés de consulta engegat des de les institucions autonòmiques i també a la negociació amb ETA, i la seguretat per als dirigents de l’esquerra abertzale il·legalitzada que el seu destí immediat és la presó i la clandestinitat. Rajoy i el PP estan eufòrics i sembla com si, de fet, hagin estat ells els guanyadors de les darreres legislatives espanyoles.  

 

Hi ha, però, un altre procediment davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans del qual no se’n parla tant, però que preocupa força el Govern espanyol si tenim en compte les seves darreres maniobres: el recurs de l’esquerra independentista basca contra la seva il·legalització, que va fent camí a Estrasburg. Segons una informació recent, que la premsa espanyola i catalana no han destacat però que és molt significativa, el Govern espanyol –mitjançant l’Advocacia de l’Estat– ha plantejat  al Tribunal que la il·legalització no sigui vista en l’anomenada Gran Sala, després que el tribunal encarregat de la causa ha plantejat la seva inhibició en favor de la màxima instància de la institució. El Govern espanyol al·lega que això endarreriria encara més el procediment, i que una vista pública en la Gran Sala afavoriria que “l’entorn de suport a la banda terrorista ETA” ho utilitzés com a propaganda “per posar en qüestió l’activitat legítima dels poders públics”.

 

Probablement és en el Tribunal Europeu dels Dres Humans, no depenent de la Unió Europea (27 estats membres) sinó del Consell d’Europa (47 estats membres) i especialitzat en la defensa dels drets humans –cosa que sembla ignorar el secretari d’Estat espanyol per a la UE, Diego López Garrido, si hem de fer cas d’unes seves recents declaracions en què barreja una cosa i altra–, on pot tenir més repercussió el debat sobre el conflicte del Regne d’Espanya amb el poble basc. Per això, el Govern espanyol, alhora que insisteix a dir que Europa li donarà la raó, pretén que el recurs de l’esquerra independentista basca contra la il·legalització de la seva acció política hi passi d’amagatotis, i no amb tots els llums de l’opinió pública europea encesos. 

 

D’una o altra manera, el conflcte basc s’evidencia així una vegada més com un conflicte europeu. Pel que fa als plantejaments del govern de Gasteiz, veurem en què queda tot plegat, perquè les properes eleccions autonòmiques són una cada vegada més propera estació d’aturada obligada, en què el mateix Ibarretxe podria haver de deixar el tren de la política basca si el seu partit no li renova la confiança. Cosa que, atenent les ambígües declaracions del president de l’Euzkadi Buru Batzar, Íñigo Urkullu, no està gens clara a menys de sis mesos, com a molt, de la jornada electoral. 

 

El fet que Ibarretxe estigui pendent de judici –i possible inhabilitació– pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc, per la seva reunió amb Batasuna durant la treva, podria ser una excusa raonable perquè els qui dins del PNB ja el donen per amortitzat n’aconseguissin la substitució com a cap de cartell en unes eleccions en què –si no hi ha sorpreses imprevisibles a hores d’ara– no hi podrà participar l’esquerra indendentista basca, ja amb totes les seves sigles il·legalitzades. Judici i inhabilitació afecten també, però, i per les mateixes causes, el fins ara inqüestionat candidat socialista a la lehendekaritza, Patxi López. D’altra banda, mentre el Govern basc prepara l’enfrontament aamb l’espanyol a Europa per la consulta, a Madrid es cou el suport dels diputats del PNB als pressupostos generals de l’Estat.

 

 

“EL PAÍS” INSISTEIX: Seguint amb la seva política d’intoxicació de què parlava en el meu anterior article, “El País” –aquesta vegada firmant Isabel C. Martínez– insisteix a presentar Arnaldo Otegi com a un dirigent condemnat a l’ostracisme polític, en “un contexto –diu la periodista– en el que dificílmente encaja una personalidad como la suya, hecha para la actividad, la proyección pública y la comunicación”. Tenint en compte que, durant mesos i mesos, va protagonitzar converses secretes i prou fructíferes amb el president del Partit Socialista d’Euskadi, Jesús Eguiguren, i d’altres, fins aconseguir que ETA deixés de matar i després declarés una treva com la del 2006, no sembla que l’única característica a destacar d’Otegi sigui “la proyección pública y la comunicación”. Com va dir el mateix Otegi en sortir de la presó, “on verra”. Sobretot, ja es veurà què pot fer, i li deixen fer, els jutges i els mitjans de comunicació al servei de l’estratègia del govern espanyol.

 

Humbert Roma, periodista.

Publicat a Tribuna Catalana el 2 de setembre del 2008

Read Full Post »