Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2008

El diari imperialista español “El País” publica avui aquesta notícia, prou significativa:

Sin licencia para “enaltecer y difundir” el español

La Academia Filipina de la Lengua Española carece de licencia y languidece desde hace casi 80 años

MARÍA GÓMEZ SILVA (EFE) – Manila – 27/10/2008

 

La Academia Filipina de la Lengua Española carece de licencia legal para desempeñar su función, lo que da muestra de la situación en que se encuentra la institución, que ha vivido una existencia anémica desde que fuera fundada, en 1924, antes del comienzo del rápido declive del español en el país. El organismo consagrado a “custodiar, enaltecer y difundir” el castellano en Filipinas (lema equivalente al “limpia, fija y da esplendor” de la Real Academia Española), incumplió durante al menos cinco años el requisito de enviar un balance anual de sus cuentas a la Comisión del Mercado de Valores (SEC), que revocó su certificado de registro en 2003.

“Cuando una compañía o fundación falta a su obligación de enviar sus cuentas durante más de cinco años, asumimos que se ha disuelto y todas las operaciones que realice desde entonces son consideradas ilegales. Aunque no emprendemos acciones legales contra ellas, carecen de entidad jurídica”, explica Emerson Almengo, de la SEC. Este certificado de registro es necesario para actividades tan sencillas como abrir una cuenta bancaria en nombre de la academia.

“La antigua dirección me pidió que me informara de la situación legal, en 2004. Entonces, descubrí que teníamos el permiso caducado. Pero parece que, por dejadez, no se ha hecho nada al respecto”, cuenta a Efe Wystan de la Peña, secretario de la institución y jefe del Departamento de Lenguas Extranjeras de la Universidad de Filipinas. Salvador B. Malig, subdirector de la organización y actual responsable, en ausencia por enfermedad del director Alejandro Roces, no ha respondido a las llamadas de Efe para conocer su opinión sobre el asunto.

“La academia no es lo que era. La paulatina desaparición del español en Filipinas ha ido haciéndole mella y tengo la sensación de que no hay voluntad real de cambiar las cosas”, explica De la Peña en el español que aprendió durante sus años universitarios. Sin apoyo económico del Estado, la corporación encargada de velar por la lengua de Cervantes en la antigua colonia tiene su sede en la parte trasera del Casino Español, que le presta un cuarto para celebrar sus actividades.

El espacio cedido aloja la biblioteca, de un tamaño similar al de cualquier escuela de pueblo y con los fondos diezmados por efecto de los intensos bombardeos que sufrió Manila durante la Segunda Guerra Mundial. La falta de un calendario de reuniones y el absentismo de sus miembros (entre los que se cuenta la presidenta del Gobierno filipino, Gloria Macapagal Arroyo), son otras de las quejas mencionadas por académicos como el escritor Guillermo Gómez Rivera, un apasionado de la cultura hispana.

Además, la correspondiente de Filipinas es, junto con la de España y la de Estados Unidos, la única que no recibe a lexicógrafos becados por la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID). Pero esta situación no es nueva. Después de un periodo floreciente durante sus primeros años de actividad, el organismo ha languidecido hasta desembocar en el estado actual, como han dejado constancia algunos académicos en sus escritos.

La primera crítica data de 1929, cuando uno de los correspondientes escribía: “La academia tiene acreditada su absoluta inercia o total inanición. Ignoro si se ocupa de algo útil”. Décadas más tarde, en 1975, el entonces director de la RAE, Dámaso Alonso, calificó a la hermana filipina de “reliquia de un tiempo en que el español era idioma oficial y de una hegemonía cultural ya extinguida”. Alonso seguía pensando lo mismo en 1986 cuando interrogó sobre la razón de ser del cuerpo de ultramar al académico filipino Gómez Rivera, en un viaje que éste efectuó a España para actualizar los filipinismos del diccionario académico.

Gómez Rivera replicó entonces con el mismo fervor que desenfunda en la actualidad, a sus 72 años, para proteger la institución: “Tiene la función de defender el español, amenazado por el inglés. Además, el castellano pervive como una influencia vital y referencia del idioma nacional filipino, el tagalo, y las otras diez principales lenguas del archipiélago”.

El secretario de la Asociación de Academias de la Lengua Española, Humberto López Morales, comparte esta opinión y cree, en declaraciones a Efe, que “la academia filipina tiene su razón de ser en mantener vivo lo poco que pueda quedar de la lengua española. Pero las circunstancias no le son favorables. Los sucesivos gobiernos han desatendido sus necesidades de manera endémica”.

“Entre las veintidós academias de la lengua española, hay muchas en situaciones tan precarias como la de Filipinas. Es el caso de la salvadoreña y la guatemalteca. Cada socia tiene sus estatutos y funciona según sus posibilidades”, concluye López Morales. La agrupación radicada en el casco antiguo de Manila revisó el centenar de filipinismos incluidos en el diccionario académico (como paypay o yo-yo) durante un viaje que el subdirector Malig efectuó en 2007 a Madrid.

Este año y con la colaboración del Instituto Cervantes, el organismo homenajeó a los profesores de español del archipiélago, el pasado 19 de junio, y tiene previsto editar un volumen de cuentos de escritores filipinos contemporáneos, traducidos al español por los académicos Lourdes Brillantes, Renán Prado y Salvador Malig. Eliminado de la Constitución como lengua oficial en 1976, y de los planes de estudio, en 1987, menos del tres por ciento del total de la población de Filipinas habla castellano, que parece haber perdido la batalla frente al inglés.

No crec que calgui fer-hi més comentaris. La notícia parla per ella mateixa. També la llengua de l’imperi pot ser minoritzada quan no té el suport de l’Estat.

Anuncis

Read Full Post »

No em refereixo, que també, a les concentracions amb què milers de bascos van respondre a la crida dels partits del Govern basc i Aralar, dissabte passat, en la data prevista per a la frustrada consulta aprovada pel Parlament de Gasteiz. Han estat concentracions importants: 20.000 participants, segons el diari imperialista espanyol “El País”, quan els convocants havien dit que en preveien 10.000. Però queda, en sectors de la societat basca, el regust del que podia haver estat –una acció rupturista de debò, d’enfrontament amb els poders espanyols– i el que ha resultat ser: un esglaó més –veurem si no és l’últim– en l’intent de convèncer els governants espanyols i alguns influents polítics del PNB que hi eren contraris, i potser també les instàncies europees, que la llei de la consulta basca no és aliena a la voluntat del poble ni una vel·leïtat del lehendakari. 

 

Més ara, que el PNB acaba de donar suport al Govern espanyol en el tràmit inicial del debat pressupostari al Congrés dels diputats, a canvi –segons denuncien els més crítics amb aquesta entesa– que el Regne d’Espanya traspassi a la comunitat autònoma basca competències pendents des que es va aprovar l’Estatut de Gernika l’any 1979. Fa gairebé 30 anys, com lamentava el mateix lehendakari Ibarretxe en diverses entrevistes la setmana passada, tot i avalar l’acord de Madrid.

 

Més enllà, doncs, de les mobilitzacions del dissabte 25 d’octubre, legals unes –les convocades pel Govern basc i Aralar reivindicant el dret del poble a ser consultat, i també la de Falange Española, a Gasteiz, contra aquest mateix dret; il·legals i reprimides per l’ertzaintza d’altres, com les convocades per l’esquerra abertzale a Hernani i també a Gasteiz–, hi ha alguna cosa més profunda que es mou en la societat. Superant el cop terrible que va suposar la ruptura de la darrera treva i la consegüent reacció repressiva del poder espanyol, encara hi ha qui no s’ha rendit davant les dificultats per arribar a la pau. I no només en les files disciplinades de l’esquerra abertzale il·legalitzada. Alguns exemples, que no són pas únics:

 

1) El revifament del moviment de noviolència activa. Molt present als anys vuitanta i noranta del segle passat a tots els territoris del País Basc, i un dels objectius del jutge Garzón en el macrosumari 18/98. Tot i que hi ha alguns dels seus militants més emblemàtics, com Sabino Ormazábal, amb condemnes molt dures pendents de ratificació pel Tribunal Suprem, s’està produint un procés de reconstrucció que va tenir una fita important en les jornades que van fer a Donosti les organitzacions pacifistes a finals de juny passat per rellançar la seva coordinació. Una mostra d’això és l’organització de “La nostra Marxa de la Sal” –en referència al moviment pacífic independentista indi liderat per Ghandi– que va culminar el diumenge 19 d’octubre en l’acció “Crea un espai-temps per la Pau”, a la platja de Zurriola de Donosti, organitzada pel col·lectiu d’artistes per la pau “Artamugarriak”, en el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza.

 

2) La confirmació, pel sindicat ELA, del plantejament d’un nou pacte sobiranista, en la línia del de Lizarra-Garazi del 1998, assumint oficialment la proposta que planteja de fa mesos el seu secretari general, Jose Elorrieta, molt crític amb la forma com l’esquerra abertzale il·legalitzada va abordar el darrer procés de pau, sense prèvia acumulació de forces nacionalistes basques. Quan ELA és a punt de celebrar, el mes vinent, el seu Congrés –en què es preveu passar el relleu de la secretaria general d’Elorrieta a Adolfo Muñoz– el sindicat abertzale, nascut al redòs del PNB però oposat ara durament a les polítiques socials i econòmiques del Govern tripartit, acaba de fer públic un important document polític: “Sumar forces per guanyar la sobirania”. He parlat diverses vegades, en els meus articles, d’aquesta estratègia política, que ve a coincidir amb la plantejada per Rafa Díez, l’exsecretari general de l’altre sindicat aberzale, LAB, proper a l’esquerra independentista. Tot i que, per ara, amb significatives diferències, ja que ELA condiciona el nou acord a la fi definitiva, “prèvia i imprescindible”, de l’activitat armada d’ETA. El fet que ELA faci seva la proposta del seu secretari general, incorporant-la a un document tan significatiu i en uns moments tan difícils per al sobiranisme, indica que el principal sindicat basc no renuncia a jugar un paper destacat en la recuperació del procés de pau. En un gest encara més emblemàtic, ELA va presentar el document en una reunió, el 23 d’octubre, del seu Consell Nacional al País Basc del Nord, sota sobirania francesa.

 

3) L’actitud d’EA, ara soci de govern del PNB, i també de coalició a les dues darreres eleccions autonòmiques, respecte a les properes eleccions de març. EA encara no ha definit les aliances electorals en aquesta ocasió, i el seu president, Unai Ziarreta, ha criticat amb duresa l’acord del PNB i el PSOE per als pressupostos espanyols. De la seva banda, el president del PNB, Íñigo Urkullu, ha expressat el neguit del seu partit i ha instat EA a fer pública aviat la seva decisió. En un context de previsible prohibició de qualsevol llista de l’esquerra abertzale il·legalitzada, les properes eleccions autonòmiques es podrien convertir en una pugna de les candidatures nacionalistes per fer-se amb el màxim de vots de l’entorn de l’esquerra abertzale, encara que el nucli més fidel a Batasuna pugui seguir una eventual consigna d’abstenció. I EA, que es proclama independentista i provoca en l’esquerra abertzale menys recels que el PNB, pot creure que li resultaria a compte anar en solitari. Això reforçaria el discurs independentista –i més progressista que el del PNB– en uns comicis que s’anuncien marcats per l’antidemocràtica marginació de l’independentisme d’esquerres. No és aliena a tot això la convocatòria d’un acte propi d’EA sobre el dret a decidir i la territorialitat, en la simbòlica localitat de Lizarra –sota l’administració foral de Navarra–, l’endemà que els seus dirigents participessin en les mobilitzacions del 25 d’ocubre a favor de la consulta. Junts, doncs, però no barrejats, semblen haver dit des d’EA al PNB amb aquest gest.

 

4) El Fòrum de Debat Nacional, iniciativa de l’esquerra abertzale per aplegar d’altres sensibilitats sobiranistes, que va acompanyar la gestació i desenvolupament de la passada treva, manté la seva activitat pel que fa al que anomenen “construcció nacional”, un cop la ruptura de l’alto el foc va dinamitar la coordinació entre els partits, que havia de servir de coixí a la negociació entre els principals actors durant el procés de pau. Tot i que el retorn d’ETA a l’activitat armada va deixar també prou tocada aquesta altra feina, de reconstrucció nacional, poc a poc es va revifant, i per al 8 de novembre es prepara, amb reunions d’àmbit més reduït, una jornada de debat entre actors socials i polítics dels set territoris bascos a Iruñea, per aprovar el pla anual. Per avançar, entre d’altres iniciatives, en la posada en marxa d’una Universitat Basca en euskera per a tot el País Basc, així com diverses iniciatives de solidaritat que superen les fronteres administratives estatals i autonòmiques, i l’elaboració d’un currículum educatiu basc.

 

Certament són signes força limitats i, probablement, caldrà esperar bastant de temps fins que es concretin en moviments més amplis, que –per anar bé– s’haurien de correspondre a d’altres semblants en el nacionalisme espanyol, si més no en les files socialistes, de cara a retornar al procés de pau en millors condicions. Una perspectiva que pot semblar llunyana, però –com diu Jonan Fernández, l’antic portaveu d’Elkarri– l'”insistencialisme ètic” –o, dit més planerament, la tossuderia– és un factor clau a l’hora de resoldre els conflictes que ell anomena “destructius” (vegeu el seu llibre “Ser humano en los conflictos” o el més recent “Vivir y convivir”). És a dir, aquells conflictes que amenacen fer-se eterns en l’estratègia violenta de les parts.

 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 27 d’octubre del 2008

Read Full Post »

El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha fet públic avui aquest comunicat sobre el judici previst per al proper 29 d’octubre, a l’Audiència Nacional espanyola a Madrid, contra 16 persones de Girona acusades de cremar retrats del rei d’Espanya, i la resta de processaments per motius similars. Uns casos flagrants d’atemptat contra la llibertat d’expressió, amb què es criminalitzen els actes antimonàrquics i es reforça la sacralització de la figura del monarca hereu del franquisme.

 

En referència al judici que se celebrarà a l’Audiència Nacional

   espanyola de Madrid el 29 d’octubre contra 16 persones de Girona

   acusades d’injúries a la Corona espanyola i en referència a

   l’obertura de noves diligències per la crema d’un retrat del rei

   espanyol contra quatre persones més, el Grup de Periodistes Ramon

   Barnils:


       * Denunciem que aquests judicis tenen una finalitat política que

         és castigar qualsevol persona que s’expressi lliurement en

         contra del sistema establert, en aquest cas contra la

         institució monàrquica. Entenem, doncs, que l’encausament

         d’aquestes persones atempta contra el dret a la llibertat

         d’expressió.

       * Ens preocupa que s’hagi obert un nou cas aquest mateix mes de

         setembre, cosa que mostra la voluntat de la judicatura de

         continuar perseguint les persones que obertament s’expressen

         com a contràries a la institució monàrquica.

       * Volem fer-nos ressò del text firmat per més de 70 juristes i

         professionals de l’advocacia dels Països Catalans demanant la

         despenalització del delicte d’injúries a la Corona, i ens

         sumem a la seva petició.

       * Ens solidaritzem amb totes les persones que els propers dies

         hauran d’anar a Madrid perquè les jutgin per aquests casos.

       * Reiterem la nostra convicció que qualsevol persona s’ha de

         poder expressar contra la monarquia lliurement, ja sigui en

         aquests casos de les fotos, ja sigui a través dels mitjans de

         comunicació, un fet que recordem va ser recentment perseguit

         per la publicació d’un acudit a la revista El Jueves.



   Grup de Periodistes Ramon Barnils

   Barcelona, dijous 23 d’octubre de 2008

Read Full Post »

No és la primera vegada. El relator especial de l’ONU sobre Drets Humans –ara, Martin Scheinin– ha tornat a posar la política antiterrorista del Regne d’Espanya en la diana de les seves denúncies i ha demanat l’abolició del règim d’incomunicació dels detinguts. Precisament, un dels pilars en què se sustenta la impunitat de la tortura en els centres de detenció, tal com han vingut denunciant reiteradament les organitzacions de defensa dels drets humans

A banda d’aquesta informació, recollida arran d’una conferència de premsa del relator de l’ONU, ahir el diari basc “Gara”, proper a l’esquerra abertzale, deia que diversos experts del Comitè de Drets Humans de l’ONU han mostrat la seva preocupació pel tancament de mitjans de comunicació com “Egin”, “Egin Irratia” i “Egunkaria”, les il·legalitzacions de partits polítics o el judici i condemna a presó de membres de Gestoras Pro Amnistia, ara il·legalitzades, precisament una de les organitzacions crítiques contra la tortura que han subministrat informació als experts de l’organització internacional. La foto correspon a Igor Portu, després de la seva detenció a Arrasate el 6 de gener d’enguany.

 

Podeu trobar informació sobre les declaracions del relator de l’ON en aquestes adreces web

Vilaweb

El País

 

Al web d’Amnistia ta askatasuna hi podeu trobar, entre d’altres informacions, aquest vídeo sobre la tortura.

Read Full Post »

 

Finalment vaig poder assistir a l’homenatge a Xirinacs al Palau de la Música –gràcies a unes entrades comprades a darrera hora al vestíbul del mateix Palau, quan tothom ja havia entrat– i en vaig sortir commogut per l’emoció i la contundència de l’acte, rematat per la música exultant de l’Elèctrica Dharma. La millor de les intervencions per mi va ser la del representant de la Fundació Xirinacs, que va traçar un suggerent full de ruta de futur, des dels paràmetres de la noviolència activa. Suposo que n’haurem de parlar –això desitjo– més d’una vegada.

 

De tota manera, no és de l’acte de què vull parlar sinó del mullader que s’ha muntat des de la política benpensant –que encara defensa que tenim encaix en l’anomenada Espanya plural– pel quadre plàstic que va obrir la festa. En què es rememoren les manifestacions rupturistes convocades per l’Assemblea de Catalunya el febrer del 1976 i la foto de Manel Armengol que va donar la volta al món, on es veia com els grisos apallissaven un grup de noviolents actius, entre els quals hi era Xirinacs.

 

Vaig participar en aquelles manifestacions, i en moltes d’altres, essent militant del maoista Partit del Treball. No era, doncs, encara independentista. Però sí que tenia clar que, quan parlàvem d’Estatut (Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia), ens referíem a la recuperació provisional de l’Estatut republicà del 1932, abolit per Franco quan l’exèrcit feixista va entrar en territori català. I, a més a més, el tercer punt programàtic de l’Assemblea inseria aquesta reivindicació en un context molt més ambiciós, reclamant textualment:

 

3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’ Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’ autodeterminació.

Certament no era una reivindicació independentista, perquè era compartida per partits d’ideologies ben diverses, però obria la via a la possibilitat de la independència, tot reclamant el dret de la nació catalana a l’autodeterminació. Una possibilitat que, dos anys i mig després, la Constitució Espanyola del 1978 va rebutjar, tot consagrant la “unitat indissoluble de la Nació espanyola”. Avalada pels partits catalans que van ser majoritaris en les eleccions del juny del 1977, en què encara eren il·legals els partits republicans, com ERC, els independentistes o els que formaven allò que llavors es deia “extrema esquerra”, que hi vam haver d’anar en estranyes coalicions o sota denominacions que no eren les nostres. I que, val la pena recordar-ho, no eren eleccions constituents i es feien dintre de la legalitat procedent de la reforma del franquisme.

Qualsevol persona mínimament ben informada sap com Xirinacs va defensar llavors el dret a l’autodeterminació –i no sols l’amnistia–, i va combatre aquella Constitució monàrquica i reformista, tan allunyada dels objectius rupturistes de l’Assemblea de Catalunya pels quals ens manifestàvem l’any 1976.

Ara els hereus dels partits que van pactar la reforma del franquisme i la renúncia al dret a l’autodeterminació pretenen que aquelles manifestacions eren només per l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. I amaguen de quin Estatut es tractava i en quin marc –defensa de l’autodeterminació– es reclamava. I acusen Joel Joan de tergiversar la història per haver muntat, a partir de la fotografia de Manel Armengol i evocant el llegat de Xirinacs, un quadre plàstic on els actors criden veus en favor de la independència i hi surt una bandera estelada.

Caldria preguntar-se, veient tot plegat, qui manipula què. I, sobretot el perquè de tot aquest guirigai mediàtic que han organitzat els partidaris del règim vigent.

Sobre el mateix tema recomano, per si no l’heu llegit, la lectura d’aquest article del bloc d’Aleix a ca la Toca i els comentaris que l’acompanyen.

Read Full Post »

 

La meva falta de previsió m’impedirà ser a dins del Palau de la Música –si no trobo manera de colar-m’hi– dilluns vinent en l’homenatge a Mestre Xiri. Quan vaig voler comprar-ne l’entrada, ja eren totes venudes. De tota manera, faré per ser-hi, ni que sigui a la porta, com penso que passarà amb molts que, com jo, vam desconfiar amb massa lleugeresa de la capacitat de convocatòria del Xiri, fins i tot després de mort. Mestre Xiri ha esdevingut –ho era ja en vida– un símbol per als catalans i catalanes que volem que el nostre sigui un poble lliure. Més encara en aquests temps, que rebem de totes bandes afrentes de l’imperialisme espanyol més desvergonyit, i quan de la mà dels jutges i jutgesses del TC la Constitució espanyola –contra la qual Xirinacs tant va lluitar– és a punt de tornar a mostrar sense embuts allò per què va ser concebuda: emmordassar els pobles sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya i impedir el nostre alliberament. L’acte de dilluns al Palau de la Música –i als cinemes de diverses ciutats catalanes– ha d’esdevenir sens dubte un clam contra aquesta “gent tan ufana i tan superba” que només troba en la força de les armes –l’exèrcit, garant de la indissoluble unitat de la nació espanyola– la raó de ser de la seva dominació.

Read Full Post »

He rebut aquesta informació sobre una campanya de solidaritat amb els pacifistes condemnats al macrojudici 18/98. Una denúncia més de les arbitrarietats i irregularitats que van caracteritzar aquest judici, i d’altres en què s’ha condemnat bascos i basques per la seva defensa dels drets individuals i col·lectius per mitjans democràtics i no violents.

• Amb motiu, avui, de la Diada Internacional de la Noviolència, exinsubmisos, membres del moviment per la pau i reconegudes entitats han engegat una campanya per demanar al Tribunal Suprem la lliure absolució de 9 ciutadans bascos condemnats en el marc del macrosumari 18/98.

• Els processats van ser condemnats el desembre passat a penes d’entre 9 i 10 anys per l’Audiència Nacional per promoure la desobediència civil.

 

• Denuncien la criminalització col·lectiva i la persecució de la desobediència civil, equiparada amb terrorisme pel tribunal espanyol 

[Us adjuntem el manifest i la composició del grup impulsor.]

http://desobediencia1898.wordpress.com

Per adherir-se:

 


Ens posem en contacte amb tu perquè avui, Diada Internacional de la Noviolència, engeguem una campanya de solidaritat amb les persones injustament condemnades el desembre de 2007 en la peça “desobediència civil” del macrosumari 18/98. Com a persones que participem del moviment per la pau i antimilitarista, que hem practicat i practicarem la desobediència civil, considerem oportú i necessari, més que mai, palesar la nostra posició. 

La campanya s’estendrà fins al més de gener i pretenem que rebi el major nombre d’adhesions.

[Manifest] En defensa de la desobediència civil

Nosaltres, insubmisos -condemnats, processats o declarats- a l’erradicat servei militar obligatori; amb el suport decidit de les entitats de referència del moviment pacifista i antimilitarista; i amb la solidaritat de les organitzacions i persones adherides al present manifest,

Volem traslladar i manifestar, avui, 2 d’octubre, Diada Internacional de la Noviolència que:

• Mostrem la nostra més profunda indignació per les penes de 9 i 10 anys de presó a la que han estat condemnats, injustament, nou ciutadans bascos acusats de promoure la desobediència civil en el marc del macrosumari 18/98. I ho fem des de la defensa de la desobediència civil que vam promoure, hem promogut i seguirem promovent.

• Una vegada més, i d’acord amb les conclusions clarament precises de la Comissió de Defensa del Col•legi d’Advocats de Barcelona, hem de constatar que el procés d’instrucció, enjudiciament i condemna a l’Audiència Nacional no ha respectat les mínimes garanties jurídiques fonamentals exigibles, com així ho ha certificat també la Comissió Internacional d’Observació del procés, integrada per 300 juristes.

• Constatar que la desobediència civil és una pràctica política consubstancial a les democràcies avançades i profundament arrelada en la no-violència. En el present cas, i en un context de conflicte enquistat, aquesta condemna pretén avortar alternatives de transformació social, criminalitzant pràctiques polítiques antagòniques amb la violència. La desobediència civil que neix de la responsabilitat personal ha assumit sempre totes les conseqüències penals que lo puguin correspondre. Però barrejar barroerament i deliberada desobediència civil i terrorisme no afavoreix en res un sistema de llibertats propi d’un sistema democràtic. 

Per tot plegat, sol•icitem als magistrats del Tribunal Suprem que revisen el recurs a la sentència:

La lliure absolució de totes les persones processades en la peça ‘Desobediència Civil’ del sumari 18/98

 

 

 

 

Barcelona, a 2 d’octubre de 2008
Diada Internacional de la Noviolència

GRUP IMPULSOR
[Insubmisos i objectors]

Pepe Beunza, empresonat i dos consells de guerra el 1971 i el 1972
Martí Olivella, empresonat el 1976
Jesús Viñas, empresonat i amb consell de Guerra el 1975
Pere Comellas, insubmís empresonat
Lluc Pelaez, insubmís condemnat
Jordi Muñoz, insubmís condemnat
Josep Maria Yago, insubmís condemnat
Raimon Gassiot, insubmís processat el 1997
Gebran Jamal, insubmís condemnat
Adolf Montoliu, insubmís condemnat
David Fernandez, insubmís condemnat el 1997

[Entitats i organismes]
Federació Catalana d’ONG per la Pau
Comissió de Defensa del Col•legi d’Advocats de Barcelona
Justícia i Pau
Fundació per la Pau
Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
Iniciativa si al procés de pau
Grup de Treball 18/98 Barcelona

[Moviment per la pau]
Gabriela Serra, membre del moviment anti-OTAN
Arcadi Oliveres, membre de Justícia i Pau
Pere Ortega, membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
Jordi Armadans, membre de la Fundació per la Pau
Alfons Banda, membre de la Fundació per la Pau
Tica Font, membre de Justícia i Pau

[Persones]
Eva Fernandez, presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB)
Josep Maria Terricabras, filòsof
Gemma Calvet, advocada
Francesc Tubau, membre d’Aturem la Guerra
Ester Sancho, advocada
Xavier Badia, sociòleg
Jaume Asens, advocat
Mònica Sabata, psicòloga
Jordi Martí Font, sindicalista

 

Read Full Post »