Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 21/10/2008

 

Finalment vaig poder assistir a l’homenatge a Xirinacs al Palau de la Música –gràcies a unes entrades comprades a darrera hora al vestíbul del mateix Palau, quan tothom ja havia entrat– i en vaig sortir commogut per l’emoció i la contundència de l’acte, rematat per la música exultant de l’Elèctrica Dharma. La millor de les intervencions per mi va ser la del representant de la Fundació Xirinacs, que va traçar un suggerent full de ruta de futur, des dels paràmetres de la noviolència activa. Suposo que n’haurem de parlar –això desitjo– més d’una vegada.

 

De tota manera, no és de l’acte de què vull parlar sinó del mullader que s’ha muntat des de la política benpensant –que encara defensa que tenim encaix en l’anomenada Espanya plural– pel quadre plàstic que va obrir la festa. En què es rememoren les manifestacions rupturistes convocades per l’Assemblea de Catalunya el febrer del 1976 i la foto de Manel Armengol que va donar la volta al món, on es veia com els grisos apallissaven un grup de noviolents actius, entre els quals hi era Xirinacs.

 

Vaig participar en aquelles manifestacions, i en moltes d’altres, essent militant del maoista Partit del Treball. No era, doncs, encara independentista. Però sí que tenia clar que, quan parlàvem d’Estatut (Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia), ens referíem a la recuperació provisional de l’Estatut republicà del 1932, abolit per Franco quan l’exèrcit feixista va entrar en territori català. I, a més a més, el tercer punt programàtic de l’Assemblea inseria aquesta reivindicació en un context molt més ambiciós, reclamant textualment:

 

3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’ Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’ autodeterminació.

Certament no era una reivindicació independentista, perquè era compartida per partits d’ideologies ben diverses, però obria la via a la possibilitat de la independència, tot reclamant el dret de la nació catalana a l’autodeterminació. Una possibilitat que, dos anys i mig després, la Constitució Espanyola del 1978 va rebutjar, tot consagrant la “unitat indissoluble de la Nació espanyola”. Avalada pels partits catalans que van ser majoritaris en les eleccions del juny del 1977, en què encara eren il·legals els partits republicans, com ERC, els independentistes o els que formaven allò que llavors es deia “extrema esquerra”, que hi vam haver d’anar en estranyes coalicions o sota denominacions que no eren les nostres. I que, val la pena recordar-ho, no eren eleccions constituents i es feien dintre de la legalitat procedent de la reforma del franquisme.

Qualsevol persona mínimament ben informada sap com Xirinacs va defensar llavors el dret a l’autodeterminació –i no sols l’amnistia–, i va combatre aquella Constitució monàrquica i reformista, tan allunyada dels objectius rupturistes de l’Assemblea de Catalunya pels quals ens manifestàvem l’any 1976.

Ara els hereus dels partits que van pactar la reforma del franquisme i la renúncia al dret a l’autodeterminació pretenen que aquelles manifestacions eren només per l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. I amaguen de quin Estatut es tractava i en quin marc –defensa de l’autodeterminació– es reclamava. I acusen Joel Joan de tergiversar la història per haver muntat, a partir de la fotografia de Manel Armengol i evocant el llegat de Xirinacs, un quadre plàstic on els actors criden veus en favor de la independència i hi surt una bandera estelada.

Caldria preguntar-se, veient tot plegat, qui manipula què. I, sobretot el perquè de tot aquest guirigai mediàtic que han organitzat els partidaris del règim vigent.

Sobre el mateix tema recomano, per si no l’heu llegit, la lectura d’aquest article del bloc d’Aleix a ca la Toca i els comentaris que l’acompanyen.

Read Full Post »