El Comitè de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va fer públic, el divendres 21 d’octubre, el seu darrer informe sobre el Regne d’Espanya. Alguns mitjans el van presentar com un aval del Comitè a Baltasar Garzón, jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, en l’enrenou mediàtic que ha muntat a compte de la memòria històrica i l’obertura de fosses comunes, amb una instrucció que si més no es pot qualificar de rigor dubtós. Com que el Comitè insisteix, entre les seves preocupacions, en el fet de les desaparicions de detinguts en el franquisme i el manteniment de la llei d’amnistia de 1977, de la qual diu que “l’amnistia en relació amb greus violacions dels drets humans està en contradicció amb les disposicions del Pacte (internacional de drets civils i polítics)”, aquests mitjans han interpretat que això era un suport implícit a les aventures del superjutge. Perquè, a més a més, s’hi insisteix en el dret de les famílies de les víctimes a identificar i exhumar els cadàvers d’aquestes. Però és que aquesta insistència del Comitè, en realitat, no ha estat provocada perquè Garzón hagi fet seva la instrucció del cas a partir de les denúncies de les associacions de familiars de víctimes del franquisme, sinó precisament perquè aquestes associacions han persistit en les seves denúncies sense defallir durant molts anys.
Mentrestant, Garzón ha vist com es morien els principals responsables dels crims que ara pretén perseguir, això sí cuidant-se bé de posar com a data límit el 1952. Entre ells, un criminal tan longeu com Ramón Serrano Súñer –el cunyadíssim del generalot–, que va morir el desembre del 2003 i del qual està documentat que va ser el màxim responsable de la detenció del president de Catalunya Lluís Companys pels alemanys a França i, doncs, del seu posterior afusellament. Així com de l’internament de milers de republicans espanyols, catalans, bascos i gallecs en els camps de la mort nazis. El mateix Garzón té prou cura de demanar, en l’acte judicial en què es declara competent en aquests afers, el certificat de defunció de 35 alts càrrecs franquistes.
Hi ha, però, un altre aspecte de l’informe del Comitè de l’ONU que afecta de ple el jutge Garzón i que ha estat posat en segon terme –quan no silenciat– per la majoria de mitjans. A banda les reiterades constatacions sobre l’incompliment del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, firmat pel Regne d’Espanya, pel que fa a la pràctica de la tortura i els maltracaments als detinguts, i la denúncia per “no haver elaborat una estratègia global, ni haver pres mesures suficients per assegurar-ne l’eradicació definitiva” –denúncia de la qual no pot escapar-se el superjutge, que ja va sortir esquitxat per una sentència del Tribunal d’Estrasburg per no haver fet cas dels relats de tortures que li van fer els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992–, aquesta vegada hi destaca un apartat que és un autèntic torpede en la línia de flotació de la teoria i la pràctica jurídiques garzonianes.
L’informe de l’ONU hi critica expressament “l’abast potencialment excessiu de les definicions de terrorisme en el dret intern; en particular, les que figuren en els articles 572 a 580 del Codi Penal espanyol, que podrien donar lloc a la violació de diversos drets enunciats al Pacte”. I afegeix que el Regne d’Espanya “ha de definir el terrorisme de forma restrictiva i fer de manera que les seves mesures contra el terrorisme siguin plenament compatibles amb el Pacte. En particular, l’Estat part hauria de preveure la modificació dels articles 572 a 580 del Codi Penal per limitar la seva aplicació a les infraccions que tinguin indiscutiblement un carácter terrorista i mereixin que se les tracti en conseqüència”.
És a dir, exactament al contrari del que fa la teoria de Garzón segons la qual “ETA no són només els escamots armats”: Teoria i pràctica jurídiques que han portat desenes de bascos i basques als tribunals i a les presons –amb condemnes de més de deu anys per cadascun–, el tancament de mitjans de comunicació i empreses, així com la il·legalització de partits polítics i associacions, pel sol fet de compartir els objectius polítics de l’organització armada. Allò que el jurista català, expresident d’Advocats Europeus Demòcrates i Creu de Sant Jordi, August Gil Matamala, un dels observadors internacionals en el macrojudici del sumari 18/98, va definir com a “terrorisme desarmat”.
Humbert Roma
Publicat a Tribuna Catalana el 10 de novembre del 2008
El mateix dia, Tribuna Catalana publica una anàlisi molt interessant del col·lectiu Contrastant que porta per títol “L’informe del Comitè de Drets Humans o les raons d’Estat d’un silenci mediàtic”. El podeu trobar aquí.
Read Full Post »
