Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2008

dsc06886

Una recent sentència del Tribunal Suprem ratifica la imposició a la Generalitat de Catalunya del deure de preveure que, en els fulls de preinscripció escolar, hi hagi una casella on els pares indiquin quina és la llengua habitual dels nens i nenes. I això ha estat interpretat com una victòria per als qui van plantejar judicialment aquesta demanda.

 

Com que, en els seus deliris imperialistes, els demandants, encapçalats per Àlex Vidal-Quadras, deuen pensar que al món només hi ha un idioma –l’espanyol– i tota la resta són llengües de segona divisió, no han tingut en compte que al nostre país s’hi parlen, pel cap baix, unes 300 llengües forasteres a més a més de l’espanyol. Alguna d’elles, com el gallec, la van portar massivament les primeres immigracions del segle XX, fins tal punt que hi va arribar a haver professions, com la de tramviaire o afilador, on els gallecs eren àmpliament representats. Això, per no parlar d’una llengua, com l’occità de l’Aran, que ara és oficial en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya i que és la llengua habitual de molts aranesos que viuen fora de la Vall.

 

¿Quina serà la llengua que s’haurà d’inscriure com a “habitual” en el cas dels fills de famílies que tenen aquestes llengües com a familars, o les que parlen entre els seus membres en amazic, xinès, àrab, búlgar, tàmil, fula, wòlof, quètxua… i aixì fins a més de 300?

 

I encara una altra: ¿Quina llengua “habitual” hauran de posar els pares de la nostra néta Zaïra –el nostre fill Marc, català, i la nord-americana Nia–, que com tants d’altres pares del nostre país no tenen, els dos, la mateixa llengua d’origen? ¿Quina serà, quan la Zaïra sàpiga parlar, la seva llengua habitual si la mare i la família d’Amèrica li parlen habitualment en anglès –tot i que la Nia quan portava menys d’un any a Catalunya ja parlava un català força correcte, la seva llengua “habitual” amb la filleta és, naturalment, l’anglès, només faltaria!–, i el pare i la família d’aquí ho fem normalment en català?  Només cal pensar en la multitud de fills de pares i mares, castellanoparlant l’un i catalanoparlant l’altre, que viuen a Catalunya i es dirigeixen sovint als seus fills cadascú en la seva llengua amb tota naturalitat.

 

Vaja un problema que se’ls gira als del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya si volen complir la sentència del Suprem. Per cobrir totes les casuístiques que se’ls presentin, hauran de preveure uns fulls d’inscripció que més aviat semblaran una bíblia, de tantes pàgines com tindran. I si, d’això, es vol deduir que a cada alumne se li ha de donar l’ensenyament en la seva “llengua habitual”, com sembla que pretenen els qui van presentar la denúncia als jutjats, no hi haurà espai a les escoles del nostre país per encabir-hi tantes línies d’aprenentatge, ni persones prou preparades per fer-hi de mestres. 

 

A banda que, en moltes escoles, a les fitxes individuals de l’alumnat ja s’hi recull quina és la llengua familiar, per tal d’abordar millor la immersió lingüística i l’acolliment dels alumnes la llengua d’origen dels quals no és el català. Fins i tot la Generalitat de Catalunya té iniciada una col·lecció excepcional, destinada als docents, amb estudis comparatius entre les gramàtiques de diverses llengües i la catalana, per facilitar la feina educativa d’immersió lingüística.

És clar que els legisladors catalans ja es van cobrir de glòria quan van preveure, en la Llei de Política Lingüística, que els nens tenen “el dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà”. Com si en el nostre país no s’hi parlessin, des de fa molt de temps, d’altres llengües i tot quedés reduït a l’abominable dicotomia que ens imposa l’imperialisme espanyol.

 

Una versió d’aquest article, prescindint de les referències familiars, la va publicar el web Tribuna Catalana el 30 de desembre.

Anuncis

Read Full Post »

FRANJA DE GAZA ISRAEL PALESTINOS

Acabo de rebre un sms convocant una manifestació per demà, dilluns, 29 de desembre, contra les matances que l’exèrcit israelià està fent a la franja palestina de Gaza. Diu així:

Gaza: 284 assassinats i més de 1.000 ferits. Concentració, demà dilluns a les 19 hores. Travessera de Gràcia, 21 de Barcelona. Passa-ho. Per Palestina.

Entre els diversos textos que he trobat a la xarxa, n’he seleccionat aquests amb què em sento força identificat

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/117945/#comments

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/117993

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/no-a-la-brutalitat-a-gaza.html

http://www.racodelaparaula.com/?p=375

http://www.kaosenlared.net/noticia/matanza-generara-mas-muertes

Read Full Post »

kartelmani

Fa uns dies, Luis María Martínez Garate, de l’associació cultural Nabarralde, va penjar al seu bloc la segona part de la seva conferència en vídeo sobre el que anomena “el paradigma navarrès”, de la qual vaig deixar constància en el meu bloc el 17 de novembre passat. Els qui us interessi aquest plantejament, que ajuda a comprendre per què la qüestió navarresa és tan important per a la resolució del conflicte que el Regne d’Espanya té amb el poble basc, podeu veure la segona part del vídeo en aquesta adreça.

Read Full Post »

 

alemany21

Em vaig assabentar que mossèn Joan Alemany i Esteve (Sant Sadurní d’Anoia, 1920) va morir el passat 11 de desembre per l’esquela que en va publicar el diari “Avui”. Pocs dies després, Tribuna Catalana li dedicava un article. Han passat massa dies en què he descuidat aquest bloc, i vull reprendre’l ara deixant constància del meu record d’aquest capellà, a qui tant deu el periodisme democràtic i catalanista del nostre país.

 

N’he buscat referències a Internet i m’ha semblat trobar-ne massa poques per la categoria del personatge. Una prova més de la seva discreció: fer feina sòlida sense escarafalls, sense fer-se veure, sembla haver estat el seu ideal de vida. A banda les sevesprofundes creences en un cristianisme amarat d’humanisme, que un dia vaig compartir i que, ara, pendent d’acceptació la meva declaració d’apostasia, respecto i admiro perquè eren ben lluny de l’autoritarisme i la hipocresia que dominen els poders de l’església a la qual ell va lligar la seva vida.

 

Joan Alemany va ser fundador i ànima d’aquella escola de Periodisme del CICF (Centre d’Instrucció Catòlica Femenina)–escola de l’Església, l’única que hi havia a Barcelona en aquells temps– on vam aprendre les beceroles del periodisme crític tants periodistes de la meva generació, entre ells l’enyorat Ramon Barnils i, també, l’aristòcrata Merceditas Milà de “Gran Hermano” i altres aventures mediàtiques de la teleporqueria. Que de tot hi ha d’haver a la vinya del senyor, com diu la Bíblia.

Una escola que, a banda dels aprenentatges teòrics i pràctics –amb recursos tècnics paupèrrims, a anys llum dels que ara tenen els universitaris que estudien a les facultats–, era sobretot lloc de trobada entre els qui volíem ser periodistes i els qui en feien i, alhora, hi donaven classes. La majoria d’ells –amb alguna excepció, que era el tribut que calia pagar al règim polític imperant– professionals de consciència democràtica i de fidelitat al país i la seva llengua, encara que haguessin d’exercir en espanyol.

 

També amb professors no periodistes de diverses especialitats, de clara identificació democràtica i catalanista. I, sobretot, punt de trobada d’alumnes que teníem orígens i trajectòries ben diversos. Des dels que acabàvem d’arribar a la capital sense altra experiència professional que alguna escadussera carta al director fins als que ja havien començat a fer alguna incursió en els mitjans o hi treballaven amb continuïtat. Des dels que hi arribaven amb ben poques inquietuds polítiques o teníem vincles ideològics i organitzatius amb el catolicisme progressista fins als qui militaven en partits clandestins d’esquerres o havien estat exclosos de la universitat per ser dirigents del Sindicat Democràtic. Potser l’exemple més rellevant d’aquestes traces ideològiques d’esquerres sigui Santi Soler Amigó, que després seria un dels membres de l’equip teòric del MIL, en què va coincidir amb Salvador Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes, morts l’un per la repressió franquista (condemna a mort ratificada per Franco el març de 1974) i l’altre per la postfranquista (tirotejat per la guàrdia civil l’abril del 1976, essent Fraga Iribarne ministre de l’Interior).

 

Com tantes coses en aquells temps, l’aixopluc de l’Església va permetre la creació de l’escola de periodisme del CICF, un cop Barcelona havia perdut els estudis que s’hi feien vinculats a l’Escola Oficial depenent del ministeri franquista d’Informació (que després s’hi tornarien a fer). Mossèn Joan Alemany va ser impulsor, fundador i director de l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona. I hi va saber donar joc tant a professors com, sobretot, a alumnes que, molt sovint, portàvem els nostres plantejaments més enllà del que l’estabilitat d’un centre com aquell hauria fet aconsellable a un esperit poruc. Fins tal punt que els alumnes de la promoció anterior a la meva  la van batejar amb el nom de Régis Debray, periodista francès que s’havia fet famós llavors perquè l’havien detingut a Bolívia després d’entrevistar el Che Guevara a la guerrilla. Josep Maria Casasús, ara degà de la Facultat de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra, i Antonio Franco, exdirector de “El Peródico”, eren  de la promoció Régis Debray.

 

Tinc, d’altra banda, records personals de mossèn Alemany que mereixen el meu agraïment públic. Quan dubtava de tornar-me’n a Lleida perquè els recursos no m’arribaven –m’havia proposat deprendre al mínim de casa, perquè els meus pares tenien quatre boques més per alimentar–, mossèn Alemany em va procurar feina. Crec recordar que, primer, a una escola per a la qual no estava preparat: vaig durar-hi poc temps, malcontrolant l’enrenou que em muntava la canalla preadolescent que m’havien encomanat, fins que, havent-los encarregat un treball sobre Marcelino Camacho i les Comissions Obreres de l’època, em van convidar a deixar-ho. Després, fent enquestes sociològiques, sobre la població de la parròquia de Sant Ildefons, a què mossèn Alemany estava adscrit –ell havia estudiat sociologia–; una feina que sempre he pensat que em pagava de la seva butxaca.

 

Encara li dec uns diners que em va deixar –ja se sap què volia dir “deixar” en aquells temps– per a un company treballador –devia ser del grup de l’HOAC (“Hermandad Obrera de Acción Catòlica”), on em movia al començament de la meva estada a Barcelona–, que em va dir que els necessitava. Mossèn Alemany, esclar, mai no me’ls va reclamar ni jo em vaig preocupar de tornar-los-hi.

 

Hi ha una entrevista recent i molt interessant a mossèn Joan Alemany al bloc de Guillem Carbonell d’on he tret també la foto que publico.

Read Full Post »

acteudalbiltza002

Acabo de rebre la convocatòria d’un acte a l’Euskal Etxea de Barcelona, per al divendres vinent a les 8 del vespre, sobre la situació actual de l’assetjament judicial a Udalbiltza, i concretament sobre el Sumari 6/03, en què hi ha imputats 22 càrrecs electes bascos –alcaldes i regidors d’ajuntaments– per impulsar des d’aquesta organització diverses iniciatives per la construcció nacional del País Basc i la defensa des seus drets nacionals.

Aquesta és la convocatòria que acabo de rebre.

Benvolguts i benvolgudes,

 Malauradament, i un cop més encara, us convidem de convidar a un acte públic,

per denunciar l’estat d’excepció que es viu a terres basques. En aquesta ocasió,

i en la mateixa estela embogida del macrosumari, la persecució ha recaigut

contra Udalbiltza. 22 ciutadans i ciutadanes basques seuran aviat a la banqueta

d’acusats del tribunal d’excepció de l’Audiència Nacional.

 

Per abordat aquest sumari, l’Euskal Etxea acull el proper divendres, un acte públic

amb els exregidors per Bilbao i Urretxu, Joseba Garmendia i Lander Etxebarria,

processats en la present causa.

Us animem a participar i a fer-ne difusió.

Que siguem moltes i molts.

 

SUMARÍSSIM 6/03

Situació actual de l’assetjament judicial contra Udalblitza

 Xerrada debat amb:

 • Joseba GARMENDIA, exregidor d’Urretxu i processat

• Lander ETXEVARRIA, exregidor de Bilbao i processat

 la conferència busca informar sobre la persecució policial i judicial contra l’assemblea de municipis

i electes d’Euskal Herria UDALBILTZA, per part de l’Estat Espanyol. Una iniciativa institucional

que va comptar amb el suport de milers de càrrecs electes de totes les sensibilitats i territoris està sent

perseguida judicial i policialment des de l’any 2003. D’aquesta manera l’estat espanyol pretén evitar que

Euskal Herria es doti d’una representació institucional democràtica. Es tracta, en definitiva, de com es

criminalitza, encausa i empresona desenes d’electes i les seves activitats polítiques que legítimament

busquen desenvolupar la identitat i la cohesió del poble més vell d’Europa.

 

DIVENDRES 5 DE DESEMBRE • 20.00 HORES

CENTRE CULTURAL EUSKAL ETXEA

Placeta Montcada 1-3 / Barcelona

[Metro Jaume I-4]

Read Full Post »