Una recent sentència del Tribunal Suprem ratifica la imposició a la Generalitat de Catalunya del deure de preveure que, en els fulls de preinscripció escolar, hi hagi una casella on els pares indiquin quina és la llengua habitual dels nens i nenes. I això ha estat interpretat com una victòria per als qui van plantejar judicialment aquesta demanda.
Com que, en els seus deliris imperialistes, els demandants, encapçalats per Àlex Vidal-Quadras, deuen pensar que al món només hi ha un idioma –l’espanyol– i tota la resta són llengües de segona divisió, no han tingut en compte que al nostre país s’hi parlen, pel cap baix, unes 300 llengües forasteres a més a més de l’espanyol. Alguna d’elles, com el gallec, la van portar massivament les primeres immigracions del segle XX, fins tal punt que hi va arribar a haver professions, com la de tramviaire o afilador, on els gallecs eren àmpliament representats. Això, per no parlar d’una llengua, com l’occità de l’Aran, que ara és oficial en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya i que és la llengua habitual de molts aranesos que viuen fora de la Vall.
¿Quina serà la llengua que s’haurà d’inscriure com a “habitual” en el cas dels fills de famílies que tenen aquestes llengües com a familars, o les que parlen entre els seus membres en amazic, xinès, àrab, búlgar, tàmil, fula, wòlof, quètxua… i aixì fins a més de 300?
I encara una altra: ¿Quina llengua “habitual” hauran de posar els pares de la nostra néta Zaïra –el nostre fill Marc, català, i la nord-americana Nia–, que com tants d’altres pares del nostre país no tenen, els dos, la mateixa llengua d’origen? ¿Quina serà, quan la Zaïra sàpiga parlar, la seva llengua habitual si la mare i la família d’Amèrica li parlen habitualment en anglès –tot i que la Nia quan portava menys d’un any a Catalunya ja parlava un català força correcte, la seva llengua “habitual” amb la filleta és, naturalment, l’anglès, només faltaria!–, i el pare i la família d’aquí ho fem normalment en català? Només cal pensar en la multitud de fills de pares i mares, castellanoparlant l’un i catalanoparlant l’altre, que viuen a Catalunya i es dirigeixen sovint als seus fills cadascú en la seva llengua amb tota naturalitat.
Vaja un problema que se’ls gira als del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya si volen complir la sentència del Suprem. Per cobrir totes les casuístiques que se’ls presentin, hauran de preveure uns fulls d’inscripció que més aviat semblaran una bíblia, de tantes pàgines com tindran. I si, d’això, es vol deduir que a cada alumne se li ha de donar l’ensenyament en la seva “llengua habitual”, com sembla que pretenen els qui van presentar la denúncia als jutjats, no hi haurà espai a les escoles del nostre país per encabir-hi tantes línies d’aprenentatge, ni persones prou preparades per fer-hi de mestres.
A banda que, en moltes escoles, a les fitxes individuals de l’alumnat ja s’hi recull quina és la llengua familiar, per tal d’abordar millor la immersió lingüística i l’acolliment dels alumnes la llengua d’origen dels quals no és el català. Fins i tot la Generalitat de Catalunya té iniciada una col·lecció excepcional, destinada als docents, amb estudis comparatius entre les gramàtiques de diverses llengües i la catalana, per facilitar la feina educativa d’immersió lingüística.
És clar que els legisladors catalans ja es van cobrir de glòria quan van preveure, en la Llei de Política Lingüística, que els nens tenen “el dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà”. Com si en el nostre país no s’hi parlessin, des de fa molt de temps, d’altres llengües i tot quedés reduït a l’abominable dicotomia que ens imposa l’imperialisme espanyol.
Una versió d’aquest article, prescindint de les referències familiars, la va publicar el web Tribuna Catalana el 30 de desembre.
dietarihumbert 