Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2009

273yaqub

He rebut del Grup de Periodistes Ramon Barnils aquesta convocatòria d’actes previstos per a demà passat, dijous, en defensa d’un jove periodista afganès empresonat i de denúncia de la situació de la llibertat d’expressió a l’Afganistan.

 

RODA DE PREMSA i CONFERÈNCIA PER DENUNCIAR L’EMPRESONAMENT A 20 ANYS D’UN JOVE PERIODISTA AFGANÈS

>> El Grup de Periodistes Ramon Barnils, el PEN Català, la Comunitat Afganesa a Catalunya i la Plataforma Aturem la Guerra us convoquen aquest dijous 26 de febrer a una roda de premsa al matí i una conferència al vespre per denunciar la repressió del periodisme i en defensa de la llibertat d’expressió a l’Afganistan.

Dijous 26 de febrer 
12:00  |  Roda de Premsa al Col·legi de Periodistes de Catalunya
(Rambla de Catalunya 10, pral.)
19:00  |  
Conferència al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (Sant Pere més baix 7, 2n)      

>> A la roda de premsa hi intervindran:

  • Rita Marzoa, periodista i realitzadora del programa Solidaris de Catalunya Ràdio
  • Yaqub Ibrahimi, periodista afganès de l’Institute for War and Peace Report

Sayed Parwez Kambakhsh és un jove periodista afganès empresonat al seu país des de l’octubre de 2007. Se l’acusa d’haver distribuït un article sobre la relació entre l’opressió de les dones i la religió.

Un tribunal el condemnà a mort en primera instància. La pressió nacional i internacional aconseguí que li commutessin la pena de mort per 20 anys de presó. El mateix sistema judicial afganès que conculca els drets més bàsics a aquest informador (i molts d’altres) rep tot el recolzament polític, institucional i econòmic dels governs occidentals.

En realitat, el càstig contra Sayed Parwez Kambakhsh és una excusa per mirar de tapar la boca del seu germà gran,  Yaqub Ibrahimi, conegut periodista afganès que treballa per al britànic Institute for War and Peace Report, per a qui ha escrit molts articles en el decurs dels darrers anys explicant allò que passa al seu país entre els senyors de la guerra, l’opi, els talibans i l’ocupació.

El 26 de febrer Yaqub Ibrahimi serà a Barcelona per explicar la situació de Sayed Parwez Kambakhsh i, sobretot, exigir la seva llibertat immediata i sense condicions.

El mateix dia 26 a les 19:30 farà una conferència al Centre Cultural Francesca Bonnemaison de Barcelona.

Anuncis

Read Full Post »

askatasuna6401

Ja està fet: sota cap sigla, l’esquerra independentista basca no podrà estar present al Parlament de Gasteiz. L’exclusió, que ja era una realitat al Parlament Foral de Navarra en les dues darreres legsislatures, es fa extensiva ara a la resta de territoris bascos sota la sobirania del Regne d’Espanya. El PSOE acompleix l’estratègia de segregació progressiva de l’esquerra abertzale formulada i engegada pel jutge Garzón l’any 1998, des del poder judicial (Audiència Nacional espanyola), i consolidada des del legislatiu i executiu amb el pacte PP-PSOE i la Llei de partits.

 

Unes eleccions, doncs, que naixen trucades i que fan del futur Parlament autonòmic una institució que poc té a veure amb un òrgan representatiu democràtic. Ja no es tracta només que no tingui sobirania en el territori que administra, com no la té cap dels parlaments autonòmics al Regne d’Espanya, sinó que no representarà tampoc tota la població d’aquest territori, una part substancial de la qual és vetada d’elegir i ser elegida segons la seva opció política lliurement triada.

 

Fins aquí ha posat aquest cop el llistó de la segregació el poder imperial de la metròpoli, que és qui de debó regula les regles essencials del joc polític a les colònies privades de sobirania. Podem parlar com si aquesta realitat no existís i fer-nos la il·lusió que aquí no passa res. Fins i tot podem analitzar la jornada de l’1 de març com si es tractés d’unes eleccions normals en una democràcia en què el poble sobirà regula i controla les institucions i decideix lliurement els seus representants. Res més lluny de la realitat.

 

Els mateixos contendents a qui els és permès de participar no se n’amaguen, de la discriminació. PP i PSE n’estan orgullosos, i ho justifiquen en la lluita contra ETA, que fan extensiva al 12,44% dels votants a les darreres eleccions autonòmiques i als representants que van elegir (150.644 vots, 9 escons, per al partit EHAK, ara il·legalitzat). La resta, amb major o menor èmfasi, ho denuncien però no renuncien a participar-hi. 

 

 

Dit això, i només havent-ho reconegut sense embuts ni mitges paraules, podem entrar a fer especulacions sobre què s’hi juguen els partits als quals el poder imperial ha deixat competir, en aquesta contesa ful. Com que es tracta d’unes eleccions parlamentàries i no presidencials –contra el que sovint sembla deduir-se d’un cert discurs mediàtic interessat–, el primer que cal recordar és que no se sotmet a votació qui serà el futur lehendakari. Sinó qui ocuparà els 75 escons del Parlament, 25 per cada territori: Biscaia, Guipúscoa i Àlaba. No és, doncs, una batalla entre Patxi López (PSE) i Juan José Ibarretxe (PNB) per la lehendekaritza, sinó entre els partits contendents per cadascun dels seients de la cambra.

 

I, més important que això: quin joc d’aliances podran –i voldran– establir després de l’1 de març els partits, atenint els resultats de les votacions i els seus interessos tàctics i estratègics, que tot fa témer que seran de curtíssima volada. Les travesses preelectorals –de les quals, les de més ressò solen ser les enquestes– donen per especular molt. Alguns vidents parlen ja d’una previsible retirada poselectoral de Juan José Ibarretxe com a candidat del PNB a la lehendekaritza i la seva substitució per la darrera presidenta del Parlament i cap de llista per Biscaia, Izaskun Bilbao. Recanvi que facilitaria, diuen, les maniobres per concloure un pacte PNB-PSE o PSE-PNB –”tanto monta monta tanto”– en què el PNB donaria per amortitzada la feina feta per Ibarretxe, tan qüestionada per sectors influents del seu propi partit. Com que també hi caben altres variants, una de les quals ha estat experimentada sense massa entrebancs pel PSOE a Navarra (acord amb UPN, que era la marca electoral del PP a la comunitat foral quan es va fer), tot plegat acaba formant part del safareig habitual de quan s’acosten unes o altres votacions. 

 

Per la seva banda, la decisió de l’esquerra abertzale de no renunciar a demanar el vot dels seus compatriotes per les candidatures presentades –i anul·lades pels jutges– amb la sigla D3M (Democrazia 3 Milioi) permetrà conèixer quin és el suport que manté l’esquerra independentista, tot i condemnada a la clandestinitat. Comptabilitzades oficialment com a vot nul però reivindicades com a pròpies pels votants que les dipositin a les urnes, les paperetes de D3M seran testimoni de la seva capacitat de resistència a la segregació política i la ficció electoral imposada per la metròpoli. Una dada que hauran de tenir també en compte els diputats que sí que hauran pogut ser elegits, i sobretot el futur govern autonòmic que ajudin a constituir amb els seus vots. Com també hi hauran d’estar atents el govern espanyol, i aquelles institucions internacionals que s’han de pronunciar sobre el respecte dels drets humans i la llibertat política al Regne d’Espanya. En especial, el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, on s’estan acumulant les denúncies basques. El judici sobre la corresponent a la il·legalització de Batasuna és probable que es faci poques setmanes després de la constitució del nou parlament a Gasteiz.

 

¿I la pau? ¿És que algú hi pensa encara? Abocada l’esquerra independentista a la clandestinitat i la presó –el “plural” Zapatero acaba d’aplaudir, sense que li caigui la cara de vergonya, el seu candidat Patxi López convidant a enviar a la presó tot un col·lectiu amb els representants del qual el PSE i el mateix López havien negociat fins al trencament de la darrera treva –, ETA queda com a única interlocució reconeguda pel Regne d’Espanya. Així de cru. Només paraules i fets de guerra, pura i dura. Cap escletxa. Si més no, aquest sembla ara com ara el missatge implacable del Govern de la monarquia. De la seva banda, ETA respon allò tan terrible de “si volen guerra, guerra tindran”.

 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 18 de febrer del 2009

Read Full Post »

jornadainter09

Amics i Amigues d’Euskal Herria, dins de la Setmana internacional de solidaritat amb Euskal Herria 2009, convoquen actes per al cap de setmana vinent. Aquesta és la convocatòria que he rebut, amb la demanda de difondre-la, que faig extensiva als lectors d’aquest bloc.

 

L’acte central serà el divendres 13 de febrer a les 20h. a la Sala d’actes de les Cotxeres de Sants de Barcelona, amb les intervencions de Julen Larrinaga, del moviment pro-amnistia basc, un/a membre d’Amics i Amigues d’Euskal Herria, i l’actuació poètica d’en Carles Rebassa

Dissabte, dia 14 a Granollers, a les 19h. Al local “Els Anònims”, tornarà a intervenir en Julen Larrinaga en un acte més centrat en l’àmbit antirepressiu.

Quan el País Basc enfila les properes eleccions al parlament de la comunitat autònoma basca i, si no hi ha sorpreses de darrera hora, la participació de l’esquerra abertzale hi serà vetada pels jutges espanyols, al servei de la política del govern de la metròpoli colonial, sota qualsevol sigla (Batasuna, ANB, EHAK, Demokrazia 3 Milioi, Askatasuna…), aquests actes de Barcelona i Granollers tenen una especial rellevància. I més quan el relator especial de les Nacions Unides per a la promoció dels drets humans acaba de fer públic un informe, en què –en la línia del que va aprovar el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides a finals d’octubre passat– qüestiona la llei de partits i expressa la seva preocupació por la formulació d’alguns articles, precisament els que han permès la il·legalització d’ANB i EHAK, perquè “es podrien interpretar en el sentit d’incloure qualsevol partit polític que, per mitjans polítics pacífics, tracti d’aconseguir objectius polítics similars a aquells que reivindiquen els grups terroristes”.

Read Full Post »

264sentis_medalla-1

Més de cinquanta periodistes col·legiats s’han adherit ja fins ara a la carta de protesta dirigida al degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, per l‘acte d’entrega de la medalla del mèrit al treball a qui va ser espía franquista Carles Sentís, el 26 de gener a la seu del Col·legi a Barcelona, just setanta anys després que entrés com a ocupant a la ciutat amb les tropes feixistes. Entre els firmants de la carta, hi ha sis membres de la Junta del Col·legi. La carta segueix oberta a la firma de més periodistes col·legiats.

 

El degà ha respost amb aquest escrit, en què no es retracta –contra el que se li demanava– dels elogis que va fer del treball de Sentís:

 

Benvolgut Humbert,

 En primer lloc, vull mostrar-te tot el meu respecte per la teva posició en referència a l’acte d’entrega de la medalla al mèrit al Treball a Carles Sentís en la seu del Col.legi. En aquest sentit voldria compartir les següents consideracions:

 Crec que, com a periodistes, hem de posar en el seu estricte context les dos frases que citeu del meu parlament. Les frases que vaig pronunciar són les següents:

 – “En segon lloc, perquè el mèrit com a “treballador” del Carles Sentis és indiscutible: va començar a treballar com a periodista quan encara no tenia majoria d’edat i avui, quasi vuitanta anys després, segueix escrivint el seu article setmanal a La Vanguardia”

 – “En tercer lloc perquè en Carles Sentís té una biografia única i irrepetible, per la seva pròpia voluntat personal i pels fets històrics que li han tocat viure”.

 Aquets eren el “segon” i el “tercer” argument que vaig citar. El primer fou que en Carles Sentís va ser degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i president del Centre Internacional de Premsa de Barcelona durant 18 anys.

 En Carles Sentís no va ser elegit en unes eleccions obertes, però va contribuir a fer la transició de les velles Associacions de la Premsa al Col.legi aprovat pel Parlament de Catalunya.

 Carles Sentís va participar en la Transició política i aquest paper li va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi que li va atorgar el President Jordi Pujol l’any 1986.  Penso que la presencia a l’acte d’entrega de la medalla del conseller Joan Manuel Tresserras expressa també aquest reconeixement. Però no em correspon a mi fer judicis polítics. Ni era el motiu de l’acte, perquè la medalla al Treball responia única i exclusivament a la seva tasca com a periodista.

 Com pots comprendre, la meva participació en l’acte proposat pel Ministeri de Treball i les paraules que hi vaig pronunciar van ser fruit d’una decisió molt meditada i convençuda. No crec pertinent, per tant, que hagi de fer-me enrere del que vaig dir. Vaig considerar –i ho ratifico- que la transició va contribuir a crear un esperit de concòrdia i reconciliació que hem de seguir reivindicant i entenc que la Medalla al Mèrit del Treball es un guardó estrictament laboral, un reconeixement professional sense implicacions  ideològiques. I dir –com vaig fer a l’acte- que Carles Sentís té una biografia  “única i irrepetible” no és, en absolut, un judici de cap mena. És, simplement, la constatació d’un fet, allò que tants cops fem en l’exercici del periodisme.

Cordialment

 Josep Carles Rius. Degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya

 

Per la meva banda, li he respost amb aquest missatge:

Benvolgut Josep Carles:

Per si t’interessa –que no ho sé–, pots ampliar què en penso de l’acte indigne que vau perpetrar al Col·legi el 26 de gener passat al meu bloc https://dietarihumbert.wordpress.com/
Hi pots trobar també per què considero que la feina que ha fet Sentís tota la seva vida res no té a veure amb la de periodista, almenys tal com me la van ensenyar periodistes de llarga trajectòria i profunda sensibilitat democràtica, i com he procurat practicar-la durant tota la meva vida professional.
Cordialment
Humbert Roma de Asso

Read Full Post »

 

josep-tarradellas

Dijous passat en Joan Vila Triadú i jo mateix, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam anar a Catalunya Ràdio on la periodista Estel Batet ens va fer una entrevista sobre les raons per les quals el Grup ha denunciat el lliurament de la medalla del mérit al Treball que el ministre espanyol del ram va penjar a qui va ser espia franquista, Carles Sentís, en la seu del Col·legi, el passat 26 de gener, coincidint amb el 70è aniversari de l’ocupació de Barcelona per les tropes del generalot, entre les que hi havia Sentís.

 

Podeu escoltar l’entrevista en aquest enllaç

 

Per preparar-la, havia pres algunes anotacions de les quals, com sol passar, només en vaig remarcar algunes. El bloc, però, em permet reproduir l’esquema del conjunt de les meves reflexions –algunes d’elles en forma de preguntes– i completar així el que hi vaig dir.

 

1) Com titulava Vicent Partal el seu mail obert a Vilaweb, el 27 de gener: “A mi, no m’hi embolique, senyor Sentis”. Nosaltres no som d’eixe món. Sentís és mestre del periodisme que odiem i rebutgem, senzillament perquè no és periodisme.

 

2) ¿Què va fer Sentís per Franco? El gran periodista fidel a la República Eugeni Xammar –i molts d’altres, com li agradava recordar a l’enyorat Ramon Barnils– afirmen que va ser espia al servei de Cambó, al servei de Franco, durant la guerra. Sentís, en canvi, diu que només feia confidencials per a l’equip de Cambó: és a dir –segons diu ell mateix– “a l’estranger, jo vaig continuar fent la feina que he fet sempre. Eren els lectors els que canviaven: en lloc de ser el públic del carrer, ara eren uns senyors determinats” (Carles Sentís: “Memòries d’un espectador”, Edicions La Campana, 4a edició, març del 2007, pàg. 141-143 i altres). No definia de la mateixa manera aquesta feina Eugeni Xammar que explica que, quan es va enfrontar amb Sentís a París i li va retreure allò que aquest hi feia i que ell acabava de descobrir, diu que va dir a Sentís: “Baixeu [del cotxe on el portava] i abans d’anar-vos-en us diré que de totes les feines que un català pot fer avui no n’hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra”. (Eugeni Xammar: “Seixanta anys d’anar pel món”, Quaderns Crema, primera edició en aquella col·lecció, març del 1991, pàg. 414-419). 

Borja de Riquer i Permanyer explica així els treballs de Sentís en aquells temps: “Es parlà també de la possible incorporació de més col·laboradors [a l’Oficina de Premsa i Propaganda, finançada inicialment per Cambó], sobretot de gent que ja feia tasques de propaganda a favor de Franco. Cambó pensava que si l’escriptor Josep Pla no podia incorporar-se a l’Oficina de París, potser es podria comptar amb el periodista Carles Sentís. Perquè a Josep Pla, que estava vinculat als serveis d’espionatge organitzats per Josep Bertran i Musitu, no el deixaven traslladar-se a París”. I reprodueix tot seguit un fragment d’una carta de Cambó a Estelrich (director de publicacions de l’Oficina de París), de principis de 1937: “En Bertran diu que no es pot despendre d’En Pla i que aquest ha de continuar a Marseille –li escrivia Cambó–. Voldria em digués, i m’ho digués telegràficament, si en Sentís podria fer el mateix servei. Com a periodista jo trobo a Sentís superior a Pla, i per entafurar-se per racons i donar-nos notícies és home també de gran utilitat”. (Borja de Riquer: “L’últim Cambó (1936-1947)”, Eumo Editorial, 2a edició, setembre del 1996, pàg. 99).

 

2) Fos autor de confidencials (“eren els lectors els que canviaven”), com pretén ell sense retractar-se’n, o treballés en la “feina més baixa, bruta i miserable”, com Xammar afirma que li tirà en cara a París, el cert és que Carles Sentís va entrar vestit de militar a Barcelona amb els feixistes ocupants ara fa just setanta anys, com en queda constància en la foto que reproduïa en aquest mateix bloc el 27 de gener (foto que ell mateix va publicar a “Memòries d’un espectador”). I que, pocs dies després, el 17 de febrer del 1939, “La Vanguardia Española” li publicava el seu article “¿Finis Cataloniae? El ‘fin’ de una película de ‘gángsters’ simplemente”, Com es pot veure en el pdf que Vilaweb va cuidar de difondre en ocasió de l’acte del 26 de gener al Col·legi, coincidien en la mateixa pàgina de “La Vanguardia Española” aquest article de Sentís amb un altre d’Antonio Martínez Tomàs, fundador i podríem dir que president gairebé a perpetuïtat de l’Associació de la Premsa fundada per ell i altres periodistes addictes a Franco poc després de la guerra, en plena depuració de periodistes fidels a la República. Associació de la qual va ser president d’honor el generalot fins temps després que el fet biològic s’endugués aquest a l’altre barri mentre tants demòcrates catalans treien el xampany que guardaven a la nevera. Significativa coincidència.

 

3) Certament, altres personalitats que després serien rellevants en la lluita antifranquista, com ara l’entranyable Agusti de Semir, van entrar a Barcelona amb els feixistes i van ser dels seus. Però en van renegar obertament, alguns d’ells ja a les primeries de la dictadura del generalot, i s’hi van oposar obertament tot mantenint actituds inequívoques de fidelitat a la lluita democràtica, la defensa dels drets humans i les llibertats nacionals de Catalunya. No va ser aquest el cas de Sentís, que va estar sempre al servei del règim. Entre d’altres serveis rellevants d’alta confiança política, va ser director de l’agència de notícies oficial del franquisme, l’agència EFE, F de Franco i Falange, en anys tan crucials per la perpetuació del franquisme com mitjans els anys 60 del segle passat.                                  .

 

4) ¿Què va fer Sentis per les llibertats democràtiques? Mai no es va incorporar, ni de lluny, a la lluita democràtica. Evidentment, no va formar part del Grup Democràtic de Periodistes, el nucli on ens aixoplugàvem els qui volíem recuperar les llibertats per al nostre país, entre elles la d’expressió i opinió i el dret a usar el català sense excepcions ni censura. Sentís sempre va estar a la banda del poder: és l’espècimen més pur del reformisme d’Adolfo Suàrez i la UCD: franquista reciclat, diputat d’UCD, secretari general d’UCD a Catalunya, conseller d’UCD sense cartera al Govern del president Tarradellas, president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD fins a l’extinció del partit… ¿És que el fet que, mort i enterrat el generalot, actués com a correu entre Adolfo Suárez, –i els poders empresarials i polítics que representava– i el Tarradellas de l’exili redimeix Sentís d’alguna cosa a la qual ell no ha renunciat? ¿De debò algú, a aquestes alçades, pot mantenir encara –com segur que vam dir alguns, ofuscats per la fe política que profesàvem– que l’operació Tarradellas va ser un acte de ruptura democràtica? Totes les evidències, i amb especial rellevància per cert el paper que hi va jugar Sentís, confirmen que aquella va ser la culminació a Catalunya de l’operació reformista de Suárez. Va ser una de les operacions més ben lligades de la reforma política suarista perquè, com ja ha estat més que explicat, els resultats electorals del 15-J del 1977 –compte: en unes eleccions on diversos partits polítics, entre d’altres ERC i aquell en què jo militava, el PTE, encara eren il·legals–, podien haver comportat més d’un maldecap a l’estratègia del partit de Sentís només que l’esquerra guanyadora a Catalunya hagués estat una mica conseqüent. En això sí que li podem reconèixer, a l’anguila de Sentís (home “de gran utilitat”… “per entafurar-se per racons”, com el definia Cambó), l’habilitat de qui sempre és al lloc que li convé per defensar els seus interessos i els d’aquells al servei de qui està.

 

5. ¿Per què la medalla l’hi posa el ministre espanyol de Treball, el socialista català Celestino Corbacho, el 26 de gener, a Barcelona i just el dia que es complien 70 anys de l’ocupació de la capital de Catalunya per les tropes feixistes i, doncs, pel mateix Sentís? ¿En qualitat de què li donen la medalla i en qualitat de què ell l’accepta? Qui vulgui pot trobar els arguments públics: els té en els discursos que s’hi van fer. Les raons ocultes, i no és estrany que n’hi hagi en una persona que va fer de l’espionatge i les martingales polítiques la seva veritable professió, potser, si n’hi ha, les sabrem algun dia. Com que per mi Sentís no ha estat mai un demòcrata sinó, com a molt, un franquista reciclat, una vegada mort i ben enterrat el generalot, tal volta sigui aquesta la condició que li ha valgut la medalla en dia i lloc tan significatius, i de la mà d’un dels dos ministres que el socialisme català té al Govern espanyol. És com un premi del Gobierno de España –que arrossega, com sempre, al tripartit; ¿oi conseller Tresserras?– a qui encarna com ningú, en la seva trajectòria, el bo i millor del transvestisme polític.

 

6. ¿Per què el Col·legi de Periodistes s’hi ha prestat? Ho hauria de respondre el degà mateix, al qual un grup de col·legiats li demanem explicacions en una carta per la qual recollim adhesions. Deixeu-me donar-ne alguna pista: l’Associació de la Premsa, que sense solució de continuïtat va ser l’origen de l’actual Col·legi de Periodistes, precisament de la mà del llavors seu president Carlos Sentís, mai no es va posar al costat de la lluita democràtica en els darrers anys del franquisme. Mai el Grup Democràtic de Periodistes, que érem declaradament antifranquistes, vam aconseguir guanyar-hi unes eleccions. I, a diferència d’altres institucions professionals com els col·legis d’Advocats, Enginyers, Arquitectes, Aparelladors, Enginyers Tècnics… que es van implicar en la defensa dels drets democràtics i nacionals, l’Associació de la Premsa com a tal en va restar al marge. I va anar evolucionant a imatge del règim establert: ara franquista, ara reformista… Aquesta em sembla –a banda d’altres raons més ocultes que, per això mateix, se m’escapen– una de les causes de fons  que explicarien l’omnipresència de Carles Sentís al Col·legi de Periodistes durant tants i tants anys, primer com a president de l’Associació de la Premsa i degà del Col·legi, i després com a president del Centre Internacional de Premsa, fundat  quan els jocs olímpics del 1992. Carlos Sentís vindria a ser, pel que fa al Col·legi de Periodistes de Catalunya, allò que Joan Antoni Samaranch (sublim exemplar del franquisme reciclat) ha estat, i és, per a la família olímpica i la ciutat de Barcelona.

Read Full Post »