Dijous passat en Joan Vila Triadú i jo mateix, en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils, vam anar a Catalunya Ràdio on la periodista Estel Batet ens va fer una entrevista sobre les raons per les quals el Grup ha denunciat el lliurament de la medalla del mérit al Treball que el ministre espanyol del ram va penjar a qui va ser espia franquista, Carles Sentís, en la seu del Col·legi, el passat 26 de gener, coincidint amb el 70è aniversari de l’ocupació de Barcelona per les tropes del generalot, entre les que hi havia Sentís.
Podeu escoltar l’entrevista en aquest enllaç
Per preparar-la, havia pres algunes anotacions de les quals, com sol passar, només en vaig remarcar algunes. El bloc, però, em permet reproduir l’esquema del conjunt de les meves reflexions –algunes d’elles en forma de preguntes– i completar així el que hi vaig dir.
1) Com titulava Vicent Partal el seu mail obert a Vilaweb, el 27 de gener: “A mi, no m’hi embolique, senyor Sentis”. Nosaltres no som d’eixe món. Sentís és mestre del periodisme que odiem i rebutgem, senzillament perquè no és periodisme.
2) ¿Què va fer Sentís per Franco? El gran periodista fidel a la República Eugeni Xammar –i molts d’altres, com li agradava recordar a l’enyorat Ramon Barnils– afirmen que va ser espia al servei de Cambó, al servei de Franco, durant la guerra. Sentís, en canvi, diu que només feia confidencials per a l’equip de Cambó: és a dir –segons diu ell mateix– “a l’estranger, jo vaig continuar fent la feina que he fet sempre. Eren els lectors els que canviaven: en lloc de ser el públic del carrer, ara eren uns senyors determinats” (Carles Sentís: “Memòries d’un espectador”, Edicions La Campana, 4a edició, març del 2007, pàg. 141-143 i altres). No definia de la mateixa manera aquesta feina Eugeni Xammar que explica que, quan es va enfrontar amb Sentís a París i li va retreure allò que aquest hi feia i que ell acabava de descobrir, diu que va dir a Sentís: “Baixeu [del cotxe on el portava] i abans d’anar-vos-en us diré que de totes les feines que un català pot fer avui no n’hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra”. (Eugeni Xammar: “Seixanta anys d’anar pel món”, Quaderns Crema, primera edició en aquella col·lecció, març del 1991, pàg. 414-419).
Borja de Riquer i Permanyer explica així els treballs de Sentís en aquells temps: “Es parlà també de la possible incorporació de més col·laboradors [a l’Oficina de Premsa i Propaganda, finançada inicialment per Cambó], sobretot de gent que ja feia tasques de propaganda a favor de Franco. Cambó pensava que si l’escriptor Josep Pla no podia incorporar-se a l’Oficina de París, potser es podria comptar amb el periodista Carles Sentís. Perquè a Josep Pla, que estava vinculat als serveis d’espionatge organitzats per Josep Bertran i Musitu, no el deixaven traslladar-se a París”. I reprodueix tot seguit un fragment d’una carta de Cambó a Estelrich (director de publicacions de l’Oficina de París), de principis de 1937: “En Bertran diu que no es pot despendre d’En Pla i que aquest ha de continuar a Marseille –li escrivia Cambó–. Voldria em digués, i m’ho digués telegràficament, si en Sentís podria fer el mateix servei. Com a periodista jo trobo a Sentís superior a Pla, i per entafurar-se per racons i donar-nos notícies és home també de gran utilitat”. (Borja de Riquer: “L’últim Cambó (1936-1947)”, Eumo Editorial, 2a edició, setembre del 1996, pàg. 99).
2) Fos autor de confidencials (“eren els lectors els que canviaven”), com pretén ell sense retractar-se’n, o treballés en la “feina més baixa, bruta i miserable”, com Xammar afirma que li tirà en cara a París, el cert és que Carles Sentís va entrar vestit de militar a Barcelona amb els feixistes ocupants ara fa just setanta anys, com en queda constància en la foto que reproduïa en aquest mateix bloc el 27 de gener (foto que ell mateix va publicar a “Memòries d’un espectador”). I que, pocs dies després, el 17 de febrer del 1939, “La Vanguardia Española” li publicava el seu article “¿Finis Cataloniae? El ‘fin’ de una película de ‘gángsters’ simplemente”, Com es pot veure en el pdf que Vilaweb va cuidar de difondre en ocasió de l’acte del 26 de gener al Col·legi, coincidien en la mateixa pàgina de “La Vanguardia Española” aquest article de Sentís amb un altre d’Antonio Martínez Tomàs, fundador i podríem dir que president gairebé a perpetuïtat de l’Associació de la Premsa fundada per ell i altres periodistes addictes a Franco poc després de la guerra, en plena depuració de periodistes fidels a la República. Associació de la qual va ser president d’honor el generalot fins temps després que el fet biològic s’endugués aquest a l’altre barri mentre tants demòcrates catalans treien el xampany que guardaven a la nevera. Significativa coincidència.
3) Certament, altres personalitats que després serien rellevants en la lluita antifranquista, com ara l’entranyable Agusti de Semir, van entrar a Barcelona amb els feixistes i van ser dels seus. Però en van renegar obertament, alguns d’ells ja a les primeries de la dictadura del generalot, i s’hi van oposar obertament tot mantenint actituds inequívoques de fidelitat a la lluita democràtica, la defensa dels drets humans i les llibertats nacionals de Catalunya. No va ser aquest el cas de Sentís, que va estar sempre al servei del règim. Entre d’altres serveis rellevants d’alta confiança política, va ser director de l’agència de notícies oficial del franquisme, l’agència EFE, F de Franco i Falange, en anys tan crucials per la perpetuació del franquisme com mitjans els anys 60 del segle passat. .
4) ¿Què va fer Sentis per les llibertats democràtiques? Mai no es va incorporar, ni de lluny, a la lluita democràtica. Evidentment, no va formar part del Grup Democràtic de Periodistes, el nucli on ens aixoplugàvem els qui volíem recuperar les llibertats per al nostre país, entre elles la d’expressió i opinió i el dret a usar el català sense excepcions ni censura. Sentís sempre va estar a la banda del poder: és l’espècimen més pur del reformisme d’Adolfo Suàrez i la UCD: franquista reciclat, diputat d’UCD, secretari general d’UCD a Catalunya, conseller d’UCD sense cartera al Govern del president Tarradellas, president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD fins a l’extinció del partit… ¿És que el fet que, mort i enterrat el generalot, actués com a correu entre Adolfo Suárez, –i els poders empresarials i polítics que representava– i el Tarradellas de l’exili redimeix Sentís d’alguna cosa a la qual ell no ha renunciat? ¿De debò algú, a aquestes alçades, pot mantenir encara –com segur que vam dir alguns, ofuscats per la fe política que profesàvem– que l’operació Tarradellas va ser un acte de ruptura democràtica? Totes les evidències, i amb especial rellevància per cert el paper que hi va jugar Sentís, confirmen que aquella va ser la culminació a Catalunya de l’operació reformista de Suárez. Va ser una de les operacions més ben lligades de la reforma política suarista perquè, com ja ha estat més que explicat, els resultats electorals del 15-J del 1977 –compte: en unes eleccions on diversos partits polítics, entre d’altres ERC i aquell en què jo militava, el PTE, encara eren il·legals–, podien haver comportat més d’un maldecap a l’estratègia del partit de Sentís només que l’esquerra guanyadora a Catalunya hagués estat una mica conseqüent. En això sí que li podem reconèixer, a l’anguila de Sentís (home “de gran utilitat”… “per entafurar-se per racons”, com el definia Cambó), l’habilitat de qui sempre és al lloc que li convé per defensar els seus interessos i els d’aquells al servei de qui està.
5. ¿Per què la medalla l’hi posa el ministre espanyol de Treball, el socialista català Celestino Corbacho, el 26 de gener, a Barcelona i just el dia que es complien 70 anys de l’ocupació de la capital de Catalunya per les tropes feixistes i, doncs, pel mateix Sentís? ¿En qualitat de què li donen la medalla i en qualitat de què ell l’accepta? Qui vulgui pot trobar els arguments públics: els té en els discursos que s’hi van fer. Les raons ocultes, i no és estrany que n’hi hagi en una persona que va fer de l’espionatge i les martingales polítiques la seva veritable professió, potser, si n’hi ha, les sabrem algun dia. Com que per mi Sentís no ha estat mai un demòcrata sinó, com a molt, un franquista reciclat, una vegada mort i ben enterrat el generalot, tal volta sigui aquesta la condició que li ha valgut la medalla en dia i lloc tan significatius, i de la mà d’un dels dos ministres que el socialisme català té al Govern espanyol. És com un premi del Gobierno de España –que arrossega, com sempre, al tripartit; ¿oi conseller Tresserras?– a qui encarna com ningú, en la seva trajectòria, el bo i millor del transvestisme polític.
6. ¿Per què el Col·legi de Periodistes s’hi ha prestat? Ho hauria de respondre el degà mateix, al qual un grup de col·legiats li demanem explicacions en una carta per la qual recollim adhesions. Deixeu-me donar-ne alguna pista: l’Associació de la Premsa, que sense solució de continuïtat va ser l’origen de l’actual Col·legi de Periodistes, precisament de la mà del llavors seu president Carlos Sentís, mai no es va posar al costat de la lluita democràtica en els darrers anys del franquisme. Mai el Grup Democràtic de Periodistes, que érem declaradament antifranquistes, vam aconseguir guanyar-hi unes eleccions. I, a diferència d’altres institucions professionals com els col·legis d’Advocats, Enginyers, Arquitectes, Aparelladors, Enginyers Tècnics… que es van implicar en la defensa dels drets democràtics i nacionals, l’Associació de la Premsa com a tal en va restar al marge. I va anar evolucionant a imatge del règim establert: ara franquista, ara reformista… Aquesta em sembla –a banda d’altres raons més ocultes que, per això mateix, se m’escapen– una de les causes de fons que explicarien l’omnipresència de Carles Sentís al Col·legi de Periodistes durant tants i tants anys, primer com a president de l’Associació de la Premsa i degà del Col·legi, i després com a president del Centre Internacional de Premsa, fundat quan els jocs olímpics del 1992. Carlos Sentís vindria a ser, pel que fa al Col·legi de Periodistes de Catalunya, allò que Joan Antoni Samaranch (sublim exemplar del franquisme reciclat) ha estat, i és, per a la família olímpica i la ciutat de Barcelona.
Read Full Post »
dietarihumbert 