Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2009

arton65

Porto uns dies donant voltes sobre el Pla de Bolonya i com explicar les raons dels estudiants i professors universitaris que s’hi oposen tan aferrissadament. Contra el que ens tenen acostumats els mitjans de comunicació convencionals del nostre país, que només fan que cantar les lloances del pla i ridiculitzar els arguments dels qui s’hi oposen, avui he trobat al diari “Avui” un article de Jordi Muñoz, que ho explica molt bé i que reprodueixo perquè crec que diu amb precisió i concisió allò que jo no hauria dit millor.

 

ELRASCLET

De Bolonya

JORDI MUÑOZ / JORDIMUNOZ@MESVILAWEB.CAT

U: El procés de Bolonya, en contra del que s’ha dit amb insistència, no és cap directiva de la UE, sinó un procés voluntari que només aporta unes directrius molt genèriques que cada país ha interpretat com vol. Aquí el ministeri, d’acord amb les universitats juràssiques mesetàries ha imposat graus de 4 anys i postgraus d’un en lloc del sistema més generalitzat a Europa del 3+2. Per tant, potser hauríem de parlar de l’Espai Espanyol d’Ensenyament Superior, o procés de Salamanca.

Dos: La reforma pedagògica que planteja Bolonya té molts elements positius, però si hem aprés alguna lliçó de la LOGSE, pretendre aplicar-la a cost 0 és condemnar-la al fracàs més absolut. Passa el mateix amb el foment de la mobilitat estudiantil i l’aprenentatge d’idiomes: objectius ben lloables que sense recursos quedaran en paper mullat, i seguiran sent coartades per altres reformes.

Tres: Abans d’apostar amb entusiasme per la política dels crèdits a l’estudi com a substitut de la migrada política de beques, caldria mirar què passa als EUA, on la crisi financera deixa milers d’estudiants sense el crèdit per seguir els estudis, i on el creixement de l’atur combinat amb alts nivells d’endeutament amenaça de posar les coses molt difícils als llicenciats.

Quatre: La degradació dels nous graus respecte de les llicenciatures serà un fet. A més, els nostres graus de 4 anys seran equivalents a títols obtinguts en 3 anys en d’altres països. Aquesta estructura introdueix, de la mà dels màsters, un nou coll d’ampolla en l’itinerari educatiu, que junt amb els nous obstacles als estudiants a temps parcial, diluirà encara més el paper de la universitat com a mecanisme de mobilitat social.

Es pot ridiculitzar tant com es vulga la postura dels estudiants, però plantegen qüestions serioses que a hores d’ara no tenen resposta. L’eliminació de barreres socioeconòmiques a l’estudi mai no ha estat en l’agenda política, ni quan governava la dreta ni quan ho fa l’esquerra. Davant d’això, és com a mínim ingenu sorprendre’s de la intensificació de les protestes.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 6. Dilluns, 30 de març del 2009

Anuncis

Read Full Post »

untitled

Tot sembla, ara com ara, dat i beneït a les quatre províncies basques del sud. Els partits imperialistes espanyols no solament governen a la comunitat foral de Navarra (UPN amb el suport del PSN) sinó que ara, ben aviat, ho faran també a l’autònoma basca (PSE amb el suport del PP). Per afegir més humiliacions als bascos sota la sobirania del Regne d’Espanya, el PP –que ha atiat com ningú l’odi espanyol contra el poble basc fins a esdevenir un dels factors decisius en el fracàs del darrer procés de pau– tindrà la presidència del Parlament autònom a Gasteiz. És la torna pel seu suport perquè la filial basca del PSOE aconsegueixi la lehendekaritza i el Govern de la comunitat.

 

Mentre, es van acomplint els passos d’una ambició política miserable, de curtíssima volada, que pot tenir els efectes d’una torrentada que arrossegui les poques coses aconseguides en alguns camps altament sensibles. En la recuperació de l’euskera: a la comunitat autònoma basca ni tan sols hi ha, com a Catalunya, una política d’immersió lingüística a totes les escoles, sinó que hi perviuen tres línies separades, que el tripartit encapçalat pel PNB va ser incapaç de reduir a dues, com preveien els projectes de la passada legislatura. En la televisió basca; dues cadenes, una en espanyol, l’altra, en euskera. I pot empitjorar encara la ja malmesa cohesió social, sobre la qual assentar una pau digna que, esperem que més aviat que tard, caldrà negociar.

 

El País Basc, però, no es redueix a les quatre províncies del sud de la muga. Al nord, sota la sobirania de la República Francesa, hi ha Iparralde, les altres tres províncies que no surten als diaris d’aquí, però on s’estan produint fets prou interessants com per tenir-los en compte. El darrer, el procés judicial contra Euskal Herriko Laborantza Ganbera (EHLG) i el seu president, Michel Berhokoirigoin. El dijous 26 de març, el tribunal de Baiona va donar la raó als promotors d’EHLG i va exculpar el seu president d’haver “induït a la confusió amb la funció pública de la Cambra d’Agricultura oficial de Pau” i haver intervingut “en dominis reservats” a la Cambra de Pau, com l’havien acusat els representants de les acusacions particulars i la fiscalia. 

 

EHLG és la plasmació, en el camp de l’agricultura, d’una vella reivindicació, cada vegada més implantada al País Basc del Nord: la del reconeixement d‘un departament propi. Actualment, el País Basc del Nord està incorporat al departament dels Pirineus Atlàntics, comú amb una part dels territoris occitans, la regió del Bearn. La victòria judicial d’EHLG –quan escric aquestes ratlles, les acusacions particulars ja han anunciat que no recorreran la sentència, i la fiscalia és pendent de pronunciar-se– no es limita, doncs, al camp de l’agricultura, sinó que té un abast polític molt més ampli, en uns moments en què la República Francesa s’està replantejant l’estructura territorial, amb l’informe Balladur, que no necessàriament ha de ser més favorable a les nacions sotmeses a la sobirania republicana. 

 

El suport rebut pels impulsors d’EHLG ha arribat més enllà de les tres províncies, i no només al País Basc del Sud, sinó a la França profunda. Tant el dia del judici, 29 de gener, com el de la publicació de la sentència, centenars de persones es van concentrar davant la seu del Tribunal: entre d’altres, consellers regionals socialistes, regidors abertzales de diverses sensibilitats, defensors dels drets humans… De fet, la creació d’EHLB (nom exclusiu en basc, perquè no pogués ser confós amb la cambra agrícola departamental) va significar l’aplicació d’una estratègia que està donant els seus fruits al País Basc del Nord: la política dels fets consumats. Quan, després de nombroses gestions amb les entitats oficials per aconseguir un objectiu senzill i fàcil d’entendre per la gent, es manté la negativa dels poders públics, es tracta d’aplicar-lo amb els fets, sigui quina sigui la reacció dels governants.

 

Va ser l’estratègia que van popularitzar els Demo, a finals del segle passat i començaments d’aquest, a l’entorn de tres objectius: la creació del departament del País Basc, l’apropament dels presos i una política que garanteixi la supervivència de l’euskera. Un moviment que va posar en evidència, amb accions agosarades i provocadores, la feblesa de les argumentacions que recolzen l’imperialisme francès. Com ara, el robatori dels escons que correspondrien al País Basc del Nord al Consell General dels Pirineus Atlàntics, i el seu trasllat de Pau a Baiona, o la retolació en euskera –respectant la francesa– de les estacions ferroviàries basques. Una estratègia que els va costar multes i empresonaments, fins al punt d’afeblir força el moviment, però que a la llarga ha consolidat en la població de les tres províncies els objectius que s’havien fixat. Això, es clar, juntament amb la feina feta per molts d’altres col·lectius que treballen pels mateixos objectius, com la plataforma Batera i el consell dels electes.

 

Aquest avenç de la consciència de pertinença a un país propi es fa patent en la consolidació de les candidatures abertzales unitàries d’Euskal Herria Bai, que tenen el suport d’Abertzaleen Batasuna, Batasuna i Eusko Alkartasuna, però no el del PNB. Una estratègia unitària que ha estat refrendada per Abertzaleen Batasuna –el partit més influent dels tres– en la seva darrera assemblea el febrer passat. I que va suposar avenços en els resultats electorals tant a les legislatives de juny del 2007 –dos dies després del trecament de la treva d’ETA– com a les municipals i cantonals de març del 2008. En aquestes darreres, tot i perdre l’únic conseller regional que tenien –a causa del reagrupament de la dreta en la segona volta–, van augmentar en vots i llocs de representació.

 

Unes altres eleccions en què l’abertzalisme ha demostrat la seva consolidació al País Basc del Nord han estat les darreres als consells dels prud’hommes (tribunals de mediació laboral formats per representants dels sindicats i les patronals), el desembre del 2008. El sindicat de l’esquerra abertzale LAB, l’únic amb implantació a les set províncies (ELA només té incidència al Nord mitjançant la Fundació Manu Robles), va esdevenir la tercera força sindical, amb quatre consellers (en tenia només un), pel davant de la històrica Force Ouvrière (FO) i darrere la CGT i la CFDT.

 

El mateix any 2008, a l’abril i maig, una delegació de bascos i basques del Nord va participar, a iniciativa del moviment Autonomia Eraiki, en la reunió del Fòrum Permanent per a les Qüestions Indígenes del Consell Econòmic i Social de l’ONU (UNPFH), i hi van reivindicar –i provocar una sobtada i ridícula resposta de la delegació francesa, al·ludint als drets dels polinesis– la formació d’una comissió específica per a la defensa dels drets de les poblacions autòctones a Europa. Una proposta que ens pot semblar fora de lloc, des de la nostra perspectiva catalana, però que no faríem malament de tenir en compte, si hi reflexionéssim una mica, atès com les gasten els imperialismes francès i espanyol que uns i altres patim.

 

En una Europa que els governants proclamen sense fronteres –i tant sense fronteres: al Regne d’Espanya, Batasuna i tots els partits que se li assemblin són il·legalitzats, mentre a la República Francesa són legals–, el diumenge de Pasqua vinent, 12 d’abril, dia de la pàtria basca, una marxa convocada a iniciativa del Fòrum de Debat Nacional, i recolzada per personalitats i partits sobiranistes de diverses tendències, en creuarà una que divideix el poble basc, nació privada de sobirania, entre dos estats membres de la Unió Europea. D’Irun a Hendaia, gent vinguda dels set territoris bascos creuarà la muga reivindicant el dret a decidir i el reconeixement dels seus drets nacionals com a poble lliure.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 30 de març del 2009)

Read Full Post »

acte-homenatge-als-altres-periodistes

En paraules d’un dels que hi van intervenir, Vicent Partal, director de Vilaweb, l’acte que el Grup de Periodistes Ramon Barnils va organitzar ahir a la seu barcelonina del  Col·legi de Periodistes de Catalunya va ser un “exorcisme”. Contra els dimonis hereus de la dictadura que s’hi havien congriat just fa dos mesos, el 26 de gener, en els setanta anys de l’entrada dels feixistes a la ciutat, quan, en la mateixa sala, el ministre socialista espanyol va imposar, amb la complaença del degà del Col·legi, la medalla del mèrit al Treball a l’espia de Franco Carles Sentís.

De les protestes que aquella afrenta a la democràcia va provocar, va sorgir l’homenatge d’ahir als periodistes que van ser fidels al seu país i a la República, i per això van morir, patir presó, exili o depuració professional. El doctor Josep Fontana, amb una intervenció escrita sòlidament documentada, va exposar la realitat d’aquesta repressió, part integrant de la repressió general engegada pel feixisme, i va remarcar, amb textos procedents dels arxius del mateix règim, el paper que Sentís va jugar a favor dels militarots sublevats.

Quim Torra, de l’editorial A Contravent, va valorar la qualitat professional i literària d’aquells periodistes represaliats i va reivindicar la necessitat de la difusió de les seves figures i la seva obra, molt més desconeguda que la dels literats que van patir també represió. Podeu trobar una crònica més detallada al bloc de Joan Vila, membre de les juntes del Grup de Periodistes Ramon Barnils i del Col·legi de Periodistes, on va ser un dels qui hi van denunciar l’homenatge a Sentís.

De la meva banda, a petició dels companys del setmanari la Directa, hi he escrit, per acompanyar un informe de Roger Palà, aquest article:

Lliçons de periodisme

Entre moltes anècdotes que recull Julià Guillamon a “El dia revolt. Literatura catalana de l’exili” (Empúries, 2008), en reporta dues al pròleg, coincidents amb allò que vaig viure. Parlen de dues persones amb qui vaig compartir redacció al diari “tele/eXpress” de Barcelona al anys setanta del segle passat: Avel·lí Artís Gener, “Tísner”, i Josep Maria Lladó. I donen la mesura de com la derrota i l’exili van marcar els periodistes fidels al nostre país.

De “Tísner”, n’explica el que en deia Ramon Barnils, que feia un bitllet diari al “tele/eXpress”. “Ramon Barnils li havia explicat a Quim Monzó –diu– la tristesa que feia veure Tísner a la redacció de tele/eXpress fent un paper obscur i subordinat, ell que havia estat un dels puntals de La Rambla, L’Esquella de la Torratxa i El Be Negre“. I”Tísner n’havia tornat [de l’exili] sense un ral, havia malviscut en una pensió i havia acabat acceptant una feina en el diari dels antics companys que havien fet el joc a Franco”. Entre els quals al començament hi havia Carles Sentís i Ignasi Agustí.

De Lladó, en parla de quan Guillamon treballava al diari “Avui”, “i moltes tardes em trobava el periodista Josep Maria Lladó, amb un gran cigar, tancant l’article al bar La Llave, com si La Llave fos el bar de l’Ateneu. Jo aleshores el veia com un vellet entotsolat i anacrònic. Ara el veig a la redacció d’Última hora i me’l trobo a Niça, el 1945, publicant Per Catalunya amb les cobertes de Fontserè, Clavé i Martí Bas”.

Tísner –que ja era un dels millors novel·listes catalans del segle XX–, jo el veig maquetant el tele/Express amb criteris que vèiem antiquats, i dibuixant acudits costumistes, d’estètica més aviat tronada, lluny del sarcasme polític que havia caracteritzat la seva joventut. Tinc d’ell un rar llibre, que no sé que l’hagin reeditat, sobre el qual a començaments del 1976 el vaig entrevistar per a la revista “Grama”, que jo dirigia a Santa Coloma de Gramenet: “La diáspora republicana” (Euros, desembre del 1975), en versió castellana (no he sabut trobar si se’n va publicar mai l’original català, ja que és una traducció). Rellegint-lo entenc molt millor que amb les seves esplèndides memòries (“Viure i veure”, 4 volums, Pòrtic) el drama personal del seu exili, entre milers de republicans dipersats pel món.

De Lladó sempre en recodaré la darrera conversa, un dia que me’l vaig trobar pel carrer. “Humbert –em deia–, és que els joves d’avui no pregunten!”. Gran lliçó: preguntar, fonament de la nostra feina. No ho ensenyen a les facultats, d’on se suposa que se surt ensenyat.

Humbert Roma

Depuracions

 

Jaume Fabre, a “Periodistes uniformats. Diaris barcelonins dels anys 40; la represa i la repressió” (Col·legi de Periodistes de Catalunya/Diputació de Barcelona, 1996), explica els mecanismes repressius del franquisme sobre els periodistes que no van ser afusellats o havien pres el camí de l’exili, i s’havien quedat al país. Segons explica Fabre, la Llei de Premsa del 1938 obligava els periodistes a tenir un carnet acreditatiu per exercir la professió, atorgat pel Servicio Nacional de Prensa. Per aconseguir-lo calia estar inscrit al Registro Oficial, en una llista que seria publicada al Boletín Oficial del Estado, com si fossin funcionaris.

Entre maig i octubre del 1939 es van fer els tràmits per la inscripció, prèvia depuració dels qui la demanessin. Per a aquesta depuració es tenia en compte el diari i la feina que hi feien quan la rebel·lió dels militarots, el 18 de juliol del 36, així com els partits polítics, sindicats o cèl·lules maçòniques a què haguessin estat afiliats i si, després del 18 de juliol, es van adherir “al Gobierno Marxista, a alguno de los autónomos que de él dependían o a las autoridades rojas” o havien prestat “alguna colaboración o servicio al Movimiento Nacional”.

Segons Fabre, haver estat lerrouxista (pel seu abrandat anticatalanisme) era un bon criteri per aconseguir el carnet, així com haver treballat a “El Correo Catalán” (diari carlí, aleshores), o haver-se passat a la zona feixista durant la guerra i entrat a Catalunya amb les tropes d’ocupació.

(Publicat al setmanari la Directa, el 25 de març del 2009) 

Read Full Post »

40_41_dsc_7817

Quan superem la seixantena, les morts dels altres se’ns acumulen. De manera que aquest dietari corre el risc de convertir-se en una necrologia quotidiana. Vaig deixar passar la mort de Pepe Rubianes, de qui tantes i tan bones coses s’han escrit, i encara se’n podrien escriure més, per evitar-ho. Aquest matí conec la de Ricard Salvat, i no puc estalviar-me’n els records.

 

El més viu, de finals dels seixanta del segle passat, quan, estudiants a Barcelona, recorríem a tots els recursos per veure les obres que representava l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, emblema de la resistència cultural al franquisme que ell va impulsar i dirigir, al Romea. Entre d’altres, aprofitar les entrades gratis o a preu molt baix, al capdamunt de tot del que se’n deia “general”, i que es repartien entre la gent amb pocs recursos com nosaltres. Era el paradís o galliner.

 

Un altre record llunyà, també de finals dels seixanta, a la Universitat de Barcelona –en l’època dels grisos, predecessors dels mossos d’avui en la feina d’apallissar tot allò que se’ls posava pel davant–, quan Ricard Salvat hi feia un seminari d’història del teatre, a què hi assistíem molts que ni hi érem matriculats, provinents d’altres centres, atrets per la màgia dels seus ensenyaments.

 

Després, l’he anat seguint esporàdicament. Amb especial impacte emocional, la “Ronda de mort a Sinera”, el muntatge amb textos de Salvador Espriu que va preparar i dirigir l’any 1965, reposada també amb la seva direcció ara fa sis anys al Lliure. Va ser com un homenatge degut, i tantes vegades negat, a qui és part indestriable de la nostra cultura nacional.

 

Els darrers anys de Salvat –molts anys, massa anys, de menyspreu públic, allunyat dels principals teatres del país– van ser amargs i ell va covar una agror que es feia palesa en les seves declaracions implacables, moltes vegades plenes de raó, que van contribuir encara més a la seva marginació, en aquest món de capelletes i exclusions que és el del teatre català. Parapetat, però, en la seva càtedra de la Universitat de Barcelona, l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (AIET), que presidia, i l’esplèndida revista teòrica “Assaig de Teatre”, va aprofitar aquests anys de marginació als teatres públics catalans, a banda de dirigir fora del seu país o en circuïts alternatius, per posar la seva atenció en els grups més inquiets de la jove producció teatral catalana, i en l’ambiciós Festival de teatre EntreCultures, que reuneix a Tortosa mostres del teatre que es fa als països del Mediterrani, l’Àfrica i l’Orient Pròxim.

 

El 30 de maig del 2005 el meu fill Marc va publicar aquesta entrevista a Ricard Salvat al setmanari “El Triangle”, molt significativa de què pensava i com ho deia el dramaturg ara desaparegut. La podeu trobar aquí.

Read Full Post »

0f10be6170040298d5cca80880fd474b

Tothom qui el va tractar hi coincideix: era un home bo, nacionalista de pedra picada (era nebot de José Antonio Agirre, el primer lehendakari del govern basc de l’autonomia republicana, i fill de Juan Mari Agirre, delegat del govern basc al Regne de Bèlgica, on va néixer), bon coneixedor d’ETA i l’esquerra abertzale i un dels que van fer possible el pacte de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva d’ETA del 1998. Gorka Agirre ha mort als 60 anys, després de patir, amb la seva malaltia, l’oprobi de ser encausat per la justícia espanyola acusat de fer d’intermediari amb ETA per al pagament de l’anomenat impost revolucionari. Fa uns mesos, el jutge Garzón li va retirar els càrrecs.

 

Sobretot el defineixen com a home discret, que va complir amb eficàcia les seves responsabilitats en l’àrea de relacions internacionals del PNB. Vaig tenir el plaer de parlar amb ell dues hores el 3 de juny de l’any passat al seu despatx de Sabin Etxea, la seu central del PNB, a Bilbao. L’amic Miquel Sellarès (amb qui col·laboro a Tribuna Catalana) m’havia facilitat el contacte, per a un llibre d’entrevistes que preparo sobre la darrera treva. No va voler fer declaracions per ser publicades, amb l’argument –que vaig entendre i acceptar– que encara era pendent de judici. Ara, repassant els apunts que vaig prendre durant la llarga conversa i que –complint amb la paraula donada– no faré públics, entenc més les raons de la seva discreció, i també per què li han fet homenatge fins i tot dirigents de l’esquerra abertzale com Arnaldo Otegi, Jone Goirizelaia i Tasio Erkizia, malgrat l’enfrontament actual entre les dues principals forces polítiques del nacionalistem basc.

 

La conversa amb ell, distesa i amb una certa complicitat mútua, em va ajudar a entendre moltes coses sobre la dificultat de trobar camins cap a una pau efectiva per al poble basc. I, també, sobre les tensions en el si del PNB entre estratègies possibilistes i d’altres més agosarades, així com dels límits que el nacionalisme basc institucional difícilment podrà ultrapassar. Comparant aquells apunts i els diversos escrits que he anat produint des d’aquell dia, comprovo que la conversa em va resultar fructífera a l’hora d’entendre millor, no només el conflicte que el Regne d’Espanya té amb el poble basc, sinó també el que té amb nosaltres, els catalans. No debades el seu oncle, el lehendakari Agirre, va creuar la muga camí de l’exili al costat de Lluís Companys, el nostre president màrtir, en un gest significatiu del que va representar la derrota per a ambdues nacions. (A la dreta de la foto, del diari “Deia”, Gorka Agirre, amb Joseba Egibar, en la diada nacional de Catalunya el setembre del 2001)

Read Full Post »

periodistes39x

Com a contrapunt a l’homenatge que es va fer, al Col·legi de Periodistes, el 26 de gener passat, a l’espía franquista Carles Sentís, el Grup de Periodistes Ramon Barnils hem organitzat per al dimecres vinent, 25 de març, a les vuit del vespre, i al mateix Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10, de Barcelona) un acte dedicat als periodistes que es van mantenir fidels al país i a la República.

Hi ha prevista la participació de

  • Oriol Cortacans, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils
  • Josep Fontana, catedràtic d’Història
  • Quim Torra, editor d’A Contra Vent
  • Vicent Partal, director de Vilaweb

 

Tothom que odiï el feixisme i estimi el nostre país i la llibertat hi és convidat.

Read Full Post »

Older Posts »