Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 24/03/2009

40_41_dsc_7817

Quan superem la seixantena, les morts dels altres se’ns acumulen. De manera que aquest dietari corre el risc de convertir-se en una necrologia quotidiana. Vaig deixar passar la mort de Pepe Rubianes, de qui tantes i tan bones coses s’han escrit, i encara se’n podrien escriure més, per evitar-ho. Aquest matí conec la de Ricard Salvat, i no puc estalviar-me’n els records.

 

El més viu, de finals dels seixanta del segle passat, quan, estudiants a Barcelona, recorríem a tots els recursos per veure les obres que representava l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, emblema de la resistència cultural al franquisme que ell va impulsar i dirigir, al Romea. Entre d’altres, aprofitar les entrades gratis o a preu molt baix, al capdamunt de tot del que se’n deia “general”, i que es repartien entre la gent amb pocs recursos com nosaltres. Era el paradís o galliner.

 

Un altre record llunyà, també de finals dels seixanta, a la Universitat de Barcelona –en l’època dels grisos, predecessors dels mossos d’avui en la feina d’apallissar tot allò que se’ls posava pel davant–, quan Ricard Salvat hi feia un seminari d’història del teatre, a què hi assistíem molts que ni hi érem matriculats, provinents d’altres centres, atrets per la màgia dels seus ensenyaments.

 

Després, l’he anat seguint esporàdicament. Amb especial impacte emocional, la “Ronda de mort a Sinera”, el muntatge amb textos de Salvador Espriu que va preparar i dirigir l’any 1965, reposada també amb la seva direcció ara fa sis anys al Lliure. Va ser com un homenatge degut, i tantes vegades negat, a qui és part indestriable de la nostra cultura nacional.

 

Els darrers anys de Salvat –molts anys, massa anys, de menyspreu públic, allunyat dels principals teatres del país– van ser amargs i ell va covar una agror que es feia palesa en les seves declaracions implacables, moltes vegades plenes de raó, que van contribuir encara més a la seva marginació, en aquest món de capelletes i exclusions que és el del teatre català. Parapetat, però, en la seva càtedra de la Universitat de Barcelona, l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (AIET), que presidia, i l’esplèndida revista teòrica “Assaig de Teatre”, va aprofitar aquests anys de marginació als teatres públics catalans, a banda de dirigir fora del seu país o en circuïts alternatius, per posar la seva atenció en els grups més inquiets de la jove producció teatral catalana, i en l’ambiciós Festival de teatre EntreCultures, que reuneix a Tortosa mostres del teatre que es fa als països del Mediterrani, l’Àfrica i l’Orient Pròxim.

 

El 30 de maig del 2005 el meu fill Marc va publicar aquesta entrevista a Ricard Salvat al setmanari “El Triangle”, molt significativa de què pensava i com ho deia el dramaturg ara desaparegut. La podeu trobar aquí.

Read Full Post »