Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 26/03/2009

acte-homenatge-als-altres-periodistes

En paraules d’un dels que hi van intervenir, Vicent Partal, director de Vilaweb, l’acte que el Grup de Periodistes Ramon Barnils va organitzar ahir a la seu barcelonina del  Col·legi de Periodistes de Catalunya va ser un “exorcisme”. Contra els dimonis hereus de la dictadura que s’hi havien congriat just fa dos mesos, el 26 de gener, en els setanta anys de l’entrada dels feixistes a la ciutat, quan, en la mateixa sala, el ministre socialista espanyol va imposar, amb la complaença del degà del Col·legi, la medalla del mèrit al Treball a l’espia de Franco Carles Sentís.

De les protestes que aquella afrenta a la democràcia va provocar, va sorgir l’homenatge d’ahir als periodistes que van ser fidels al seu país i a la República, i per això van morir, patir presó, exili o depuració professional. El doctor Josep Fontana, amb una intervenció escrita sòlidament documentada, va exposar la realitat d’aquesta repressió, part integrant de la repressió general engegada pel feixisme, i va remarcar, amb textos procedents dels arxius del mateix règim, el paper que Sentís va jugar a favor dels militarots sublevats.

Quim Torra, de l’editorial A Contravent, va valorar la qualitat professional i literària d’aquells periodistes represaliats i va reivindicar la necessitat de la difusió de les seves figures i la seva obra, molt més desconeguda que la dels literats que van patir també represió. Podeu trobar una crònica més detallada al bloc de Joan Vila, membre de les juntes del Grup de Periodistes Ramon Barnils i del Col·legi de Periodistes, on va ser un dels qui hi van denunciar l’homenatge a Sentís.

De la meva banda, a petició dels companys del setmanari la Directa, hi he escrit, per acompanyar un informe de Roger Palà, aquest article:

Lliçons de periodisme

Entre moltes anècdotes que recull Julià Guillamon a “El dia revolt. Literatura catalana de l’exili” (Empúries, 2008), en reporta dues al pròleg, coincidents amb allò que vaig viure. Parlen de dues persones amb qui vaig compartir redacció al diari “tele/eXpress” de Barcelona al anys setanta del segle passat: Avel·lí Artís Gener, “Tísner”, i Josep Maria Lladó. I donen la mesura de com la derrota i l’exili van marcar els periodistes fidels al nostre país.

De “Tísner”, n’explica el que en deia Ramon Barnils, que feia un bitllet diari al “tele/eXpress”. “Ramon Barnils li havia explicat a Quim Monzó –diu– la tristesa que feia veure Tísner a la redacció de tele/eXpress fent un paper obscur i subordinat, ell que havia estat un dels puntals de La Rambla, L’Esquella de la Torratxa i El Be Negre“. I”Tísner n’havia tornat [de l’exili] sense un ral, havia malviscut en una pensió i havia acabat acceptant una feina en el diari dels antics companys que havien fet el joc a Franco”. Entre els quals al començament hi havia Carles Sentís i Ignasi Agustí.

De Lladó, en parla de quan Guillamon treballava al diari “Avui”, “i moltes tardes em trobava el periodista Josep Maria Lladó, amb un gran cigar, tancant l’article al bar La Llave, com si La Llave fos el bar de l’Ateneu. Jo aleshores el veia com un vellet entotsolat i anacrònic. Ara el veig a la redacció d’Última hora i me’l trobo a Niça, el 1945, publicant Per Catalunya amb les cobertes de Fontserè, Clavé i Martí Bas”.

Tísner –que ja era un dels millors novel·listes catalans del segle XX–, jo el veig maquetant el tele/Express amb criteris que vèiem antiquats, i dibuixant acudits costumistes, d’estètica més aviat tronada, lluny del sarcasme polític que havia caracteritzat la seva joventut. Tinc d’ell un rar llibre, que no sé que l’hagin reeditat, sobre el qual a començaments del 1976 el vaig entrevistar per a la revista “Grama”, que jo dirigia a Santa Coloma de Gramenet: “La diáspora republicana” (Euros, desembre del 1975), en versió castellana (no he sabut trobar si se’n va publicar mai l’original català, ja que és una traducció). Rellegint-lo entenc molt millor que amb les seves esplèndides memòries (“Viure i veure”, 4 volums, Pòrtic) el drama personal del seu exili, entre milers de republicans dipersats pel món.

De Lladó sempre en recodaré la darrera conversa, un dia que me’l vaig trobar pel carrer. “Humbert –em deia–, és que els joves d’avui no pregunten!”. Gran lliçó: preguntar, fonament de la nostra feina. No ho ensenyen a les facultats, d’on se suposa que se surt ensenyat.

Humbert Roma

Depuracions

 

Jaume Fabre, a “Periodistes uniformats. Diaris barcelonins dels anys 40; la represa i la repressió” (Col·legi de Periodistes de Catalunya/Diputació de Barcelona, 1996), explica els mecanismes repressius del franquisme sobre els periodistes que no van ser afusellats o havien pres el camí de l’exili, i s’havien quedat al país. Segons explica Fabre, la Llei de Premsa del 1938 obligava els periodistes a tenir un carnet acreditatiu per exercir la professió, atorgat pel Servicio Nacional de Prensa. Per aconseguir-lo calia estar inscrit al Registro Oficial, en una llista que seria publicada al Boletín Oficial del Estado, com si fossin funcionaris.

Entre maig i octubre del 1939 es van fer els tràmits per la inscripció, prèvia depuració dels qui la demanessin. Per a aquesta depuració es tenia en compte el diari i la feina que hi feien quan la rebel·lió dels militarots, el 18 de juliol del 36, així com els partits polítics, sindicats o cèl·lules maçòniques a què haguessin estat afiliats i si, després del 18 de juliol, es van adherir “al Gobierno Marxista, a alguno de los autónomos que de él dependían o a las autoridades rojas” o havien prestat “alguna colaboración o servicio al Movimiento Nacional”.

Segons Fabre, haver estat lerrouxista (pel seu abrandat anticatalanisme) era un bon criteri per aconseguir el carnet, així com haver treballat a “El Correo Catalán” (diari carlí, aleshores), o haver-se passat a la zona feixista durant la guerra i entrat a Catalunya amb les tropes d’ocupació.

(Publicat al setmanari la Directa, el 25 de març del 2009) 

Read Full Post »