Vuit bascos més del 18/98 a la presó; Sabino i uns altres set pacifistes de la Fundació Zumalabe, absolts

Veig al 3/24 la guàrdia civil detenint més bascos per portar-los a la garjola. La nostra televisió pública diu que són “de l’entorn d’ETA”. Dedueixo que es tracta d’alguns dels condemnats del 18/98 que encara eren en llibertat, i que ja deu ser a punt la senténcia del Tribunal Suprem pel recurs pel macrojudici.

 

Poc després, a tres quarts de sis de la tarda, rebo un missatge al mòbil:

 

Ja és oficial: Sabino, Mario, Patas, Alberto, Olatz, Mikel, Iñaki i Mikelon… ABSOLTS!!!!!!!! 8 d 9. L’única lluita que es perd és la que s’abandona…

 

Em queda una sensació agredolça. Content per l’absolució de Sabino Ormazábal i set companys i companyes més de la Fundació Joxemi Zumalabe –a més a més d’una novena, Natale Landa, que no és de la Fundació– als quals l’Audiència Nacional espanyola va imposar penes de nou anys de presó. Indignat per la injustícia que es comet amb els que segueixen condemnats –la majoria: 38– , entre els quals hi ha l’exdirector del diari Egin, Xabier Salutregi –un dels detinguts avui, ja que era en llibertat provisional per raons de salut– i l’exsubdirectora, Teresa Toda, que ja porta setze mesos a la presó de Topas (Salamanca).

 

Dedueixo, llegint el web de Gara i l’Acte de l’Audiència Nacional espanyola, que encara no es públic el contingut íntegre de la sentència del Tribunal Suprem ni quines són les penes definitives. Però, segons les informacions publicades sobre la vista del recurs, el fiscal va demanar aquestes absolucions i que es reduïssin les penes imposades a la resta dels condemnats.

 

Reduccions, però, minses, en relació amb les penes imposades –que van ser d’entre 9 i 24 anys de presó– en un macrojudici que va durar un any i mig i que hauria de ser un escàndol mundial. Llargues penes de presó, doncs, per a 38 dels 47 condemnats al macrojudici, entre ells sis periodistes i directius del diari Egin i de l’empresa editora, diari i empresa que van ser tancats per ordre del jutge d’instrucció Baltasar Garzón fa onze anys.

 

De res no han servit les múltiples declaracions de les organitzacions de defensa dels drets humans i dels juristes internacionals que van assistir com a observadors al judici, plantejant fins i tot la seva nul·litat, ni el darrer informe del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides sobre el Regne d’Espanya, que hi critica expressament “l’abast potencialment excessiu de les definicions de terrorisme en el dret intern; en particular, les que figuren en els articles 572 a 580 del Codi Penal espanyol, que podrien donar lloc a la violació de diversos drets enunciats al Pacte”. I afegeix que el Regne d’Espanya “ha de definir el terrorisme de forma restrictiva i fer de manera que les seves mesures contra el terrorisme siguin plenament compatibles amb el Pacte [internacional de drets civils i polítics]. En particular, l’Estat part hauria de preveure la modificació dels articles 572 a 580 del Codi Penal per limitar la seva aplicació a les infraccions que tinguin indiscutiblement un carácter terrorista i mereixin que se les tracti en conseqüència”.

 

Exactament al contrari del que ha estat el macrojudici 18/98, i els que li han seguit –o el dels joves, que el va precedir–, on s’ha ampliat l’acusació per terrorisme fins condemnar, a penes gravíssimes, persones per exercir els drets d’associació, solidaritat i opinió política. Allò que el jurista català August Gil Matamala va qualificar de “terrorisme desarmat”.

 

En conèixer avui l’empresonament del qui va ser el seu director, Xabier Salutregi, i altres companys i companyes, extreballadors treballadors del diari Egin han fet públic aquest comunicat:

Denunciamos el nuevo encarcelamiento de ex

trabajadores de Egin

El Tribunal Supremo español, adelántandose a la publicación de su propia resolución, ha

ordenado el ingreso en prisión de nueve personas imputadas en el macrosumario 18/98.

Entre los ahora encarcelados se encuentran Jabier Salutregi, Iñaki Zapiain, Xabi Otero y

José Luis Elkoro, compañeros del diario “Egin”. La decisión del alto tribunal hace

presagiar que el recurso contra la sentencia de la Audiencia Nacional no ha surtido efecto,

y que por lo tanto, deberán cumplir la pena de cárcel impuesta, tal vez con alguna

pequeña rebaja en el número de años.

Como ex trabajadores del diario “Egin”, no podemos dejar de mostrar nuestra rabia e

impotencia ante semejante hecho, que confirma los peores augurios. Todos los implicados

en el macrosumario lo han sido por trabajar en la construcción nacional de Euskal Herria y

si algún delito han cometido esté habrá sido el de aportar a la causa independentista con

su trabajo diario.

Tenemos la obligación de seguir manifestando que todo el proceso carece de las mínimas

bases jurídicas para sostenerse en pie y que en un estado verdaderamente democrático

habría sido anulado en su totalidad. En todo caso, nadie nos puede impedir que

reivindiquemos una vez más el trabajo desarrollado y la dignidad de Jabier, Iñaki, Xabi,

José Luis y del resto de encausados, de los que no nos cansaremos de exigir su libertad y

su vuelta a casa.

Ex trabajadores de “Egin”

Podeu trobar més informació sobre la vista oral del recurs al Suprem a Gara

Per al cas de la peça sobre desobediència civil (Fundació Joxemi Zumabale), al bloc desobediencia civil 1898, que recull la campanya de solidaritat específica per a aquest col·lectiu. A la web de 18/98+, a la d’Euskal Herria Watch i a Nodo50 hi ha molta informació sobre el macrojudici. Els articles d’aquest bloc –dietarihumbert– en què faig referència al macrojudici del 18/98 els podeu trobar aquí 

 

(A la foto,de Gorka Rubio, que reprodueixo del web del diari Gara, concentració dels treballadors d’aquest diari per reclamar la libertat d’Iñaki Zapiain, excap d’administració d’Egin, i la resta de detinguts avui).

Read Full Post »

El Grup Barnils torna a reclamar la llibertat per als condemnats del 18/98

El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha fet públic el següent comunicat, que val la pena difondre àmpliament:

El Grup de Periodistes Ramon Barnils torna a reclamar la llibertat per als condemnats del macrojudici, entre ells sis periodistes i directius del diari “Egin”

>> Comunicat públic

Davant la vista oral del recurs de cassació al Tribunal Suprem contra la sentència de l’Audiència Nacional espanyola pel macrojudici 18/98, prevista per aquest dilluns 20 d’abril, el Grup de Periodistes Ramon Barnils reitera la seva posició contrària a la sentència, del 19 de desembre del 2007, que –després d’un judici, a Madrid, que va durar un any i mig– va condemnar 47 bascos i basques a penes d’entre 9 i 24 anys de presó com a integrants, dirigents o col·laboradors d’ETA. Cap d’ells no ho va ser per accions violentes ni per col·laboració directa, sinó per la suposada coincidència amb els objectius de l’organització armada, en un sumari instruït pel jutge Garzón, que observadors internacionals, entre ells diversos juristes catalans, van dir que era ple d’irregularitats, fins al punt de demanar-ne la nul·litat.

Entre els condemnats hi ha sis periodistes del diari Egin i l’emissora Egin Irratia –entre ells els qui van ser director i subdirectora del diari– i directius de l’empresa editora. Aquests mitjans van ser tancats per ordre del jutge Garzón l’any 1998. La majoria dels condemnats ja estan empresonats, entre ells la subdirectora d’Egin, Teresa Toda, i d’altres, com el director del diari, Jabier Satrustegi, són en llibertat pendents de la ratificació de la sentència. Tot i que alguns mitjans de comunicació han filtrat que la fiscalia demana lleugeres reduccions d’algunes de les greus condemnes i la llibertat per a cinc dels pacifistes condemnats dins la peça contra la desobediència civil (però no per a la resta dels pacifistes de la Fundació Joxemi Zumalabe inclosos dins la mateixa peça), el Grup de Periodistes Ramon Barnils es ratifica en la seva posició i reclama l’absolució i posada en llibertat de tots els implicats en el macrojudici. I, d’acord amb el que ja l’any 2005 va concloure el Pen Club Internacional i després han refermat els observadors internacionals que van assistir a les sessions de l’Audiència Nacional espanyola, considerem el tancament d’Egin i Egin Irratia com un atac contra la llibertat d’expressió.

D’altra banda, recordem que és encara pendent el judici pel tancament del diari basc Egunkaria, ara fa més de sis anys. Aquell tancament també ha estat considerat pel PEN Club Internacional com un atemptat a la llibertat d’expressió, com ja vam denunciar nombroses entitats catalanes arran del tancament, en un sumari en què es demanen gravíssimes penes de presó per a dotze periodistes i directius de l’empresa editora, entre ells el director Martxelo Otamendi.

Grup de Periodistes Ramon Barnils – www.grupbarnils.cat
21 d’abril del 2009, Països Catalans

 

Podeu trobar més informació sobre la vista oral del recurs al Suprem a Gara

Per al cas de la peça sobre desobediència civil (Fundació Joxemi Zumabale), al bloc desobediencia civil 1898, que recull la campanya de solidaritat específica per a aquest col·lectiu. A la web de 18/98+, a la d’Euskal Herria Watch i a Nodo50 hi ha molta informació sobre el macrojudici. Els articles d’aquest bloc –dietarihumbert– en què faig referència al macrojudici del 18/98 els podeu trobar aquí

Read Full Post »

Vídeo rebut el 14 d’abril

A última hora d’ahir, aniversari de la proclamació de la República Catalana, el 14 d’abril del 1931, vaig rebre –d’un company del Grup de Periodistes Ramon Barnils– aquest vídeo de Martin Jönsson, un periodista suec. És una part d’un seu reportatge que es va passar per la TV nacional sueca. Vegeu-lo i feu apostes sobre si el passaran TV3, TVE o alguna de les grans cadenes dels països sotmesos a la sobirania (també audiovisual, no ho oblidem) del Regne d’Espanya.

 

http://svtplay.se/v/1483534/dokumentar/_mari_carmen_espa_a__the_end_of

Read Full Post »

Entrevisten Otegi a Ràdio Euskadi

Val la pena escoltar íntegra l‘entrevista que el dimarts, 14 d’abril, han fet a Arnaldo Otegi, exportaveu de Batasuna, a Ràdio Euskadi. Hi analitza l’actual situació al País Basc, després de l’Aberri Eguna, dia de la pàtria basca–que l’esquerra abertzale va celebrar juntament amb d’altres forces i moviments sobiranistes amb una marxa d’Irun a Hendaia–  i quan és a punt d’accedir al govern de la comunitat autònoma i a la lehendakaritza el PSE, amb el suport del PP. Aquesta podria ser, per molt de temps, la darrera entrevista a Otegi a la ràdio i televisió basca si PSE-PP porten fins les darreres conseqüències els acords pels quals el PP ha compromès el seu suport perquè el socialista Patxi López sigui el nou lehendakari. Entre els quals hi ha silenciar l’esquerra abertzale en els mitjans de comunicació públics (entre d’altres coses, els dos partits s’hi comprometen a prestar “especial atenció a la difusió de valors democràtics, impedint donar cobertura o facilitar espais als terroristes, a organitzacions il·legalitzades o a qui les representen, justifiquen o emparen les seves accions”).

L’entrevista sencera, la podeu trobar aquí .

També valdrà la pena escoltar l‘entrevista que anuncien per  dimecres, al mateix programa –Boulevard–, al nou secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, per parlar, entre d’altres coses, sobre la convocatòria de vaga general al País Basc que fan de forma unitària els sindicats abertzales per al proper 21 de maig. D’altra banda, ELA s’ha pronunciat reiteradament per recuperar la unitat abertzale que va propiciar el pacte de Lizarra-Garazi i la treva d’ETA del 1998, amb la condició que ETA deixi la lluita armada.

Read Full Post »

Felip Puig: quan era mort el combregaren

El secretari general adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i presumpte sobiranista, Felip Puig, ha parlat aquests dies en dos contextos televisius catalans –TV3 i Comunicàlia– sobre els antecedents directes de dues qüestions clau pel present i el futur de les llibertats individuals i nacionals al Regne d’Espanya i, en concret, al nostre país. Les seves jesuítiques –i prou eloqüents– respostes són tan definitòries de la realpolítica de CDC (i CiU) que els catalans faríem bé d’emmarcar-les en lloc destacat. Per no oblidar mai el pa que s’hi dóna a la federació que considera Catalunya la seva finca particular.

 

1) La primera afirmació ha estat força comentada. Entrevistat per Josep Cuní a “Els Matins” a TV3, el dijous passat, 9 d’abril, Felip Puig reconeixia públicament que CDC (i, doncs, CiU) –és a dir, Artur Mas– va pactar amb Rodríguez Zapatero que aquest li garantiria la poltrona de la presidència de la Generalitat per a la federació, és a dir, per al mateix Mas, i cuidaria que fos enlairat al capdavant del govern de Catalunya amb els vots del PSC. El pacte, com tothom sap, comportava que un i altre, a quatre mans, donaven la gran ribotada al projecte arregladet d’Estatut que havien aprovat el 90% dels diputats al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. De tan descarat que va ser el negoci, i de com Roma –és a dir, Zapatero– no paga traïdors, no em mereix ni un sol comentari de més als que ja s’hi han fet.

 

2) En canvi, la segona afirmació que caldria destacar, del que ha dit Felip Puig aquests dies, no he vist que hagi tingut ni poc ni molt ressò en la majoria de mitjans. Segurament perquè el PSC-Ciutadans pel Canvi, impulsor amb els seus col·legues del PSOE de la Llei de Partits, hi té cua de palla, i prefereix el silenci. I ja se sap el poder ideològic que tenen els socialistes en les estructures comunicatives a tots els nivells. És allò que els teòrics en diuen “l’espiral del silenci”: si ningú no en parla, l’impacte de la notícia és nul, i a l’inrevés. Perquè hi hagi notícia, cal fer bullir l’olla, i en aquest cas a ningú no li ha interessat fer-ho. El presumpte sobiranista Felip Puig va dir, el mateix dia, en una intervenció al programa Actualitat Viva de la cadena Comunicàlia de televisions locals –a preguntes del periodista Salvador Cot– que CiU ara no tornaria a votar a favor de la Llei de Partits, com van fer els seus diputats i senadors l’any 2002 a les Corts espanyoles. Perquè “ha estat l’instrument –diu– que acabaria trencant el mapa polític al País Basc”. I fins ara no se n’han adonat. Quan era mort el combregaren.

 

Resulta que ara, embolcallant-ho en excuses de mal pagador (sempre el terrorisme, és clar), Puig diu que potser es van equivocar. Han passat set anys des del vot de CiU a favor de la llei de partits, un vot indigne per a qualsevol demòcrata que cregui en la invulnerabilitat dels drets de les persones i impropri d’un partit que es diu catalanista, contrari al que havia aprovat la majoria del Parlament de la comunitat autònoma basca, directament afectada, encapçalada llavors pel PNB. Un vot que porta set anys privant milers de bascos i basques del dret a elegir i ser elegits i condemnant-los a l’exclusió política, i a alguns d’ells directament a molts anys de presó. I que va contribuir decisivament a construir un dels principals obstacles per al darrer i fracassat procés de pau al País Basc. I ara ve el sobiranista Felip Puig, se suposa que influït pels passats dies sants que convidaven a la confessió i el penediment, i ens diu que potser es van equivocar, però és que clar la situació era diferent i bla, bla, bla. La raó que addueix el presumpte sobiranista per aital penediment no és, però, que la llei de partits sigui antidemocràtica, al servei dels interessos de l’imperi espanyol en tot i per tot, sinó només que finalment ha portat el PSE a la lehendekaritza i n’ha tret el PNB. 

 

No sé si el seu déu els ho perdonarà, però Puig i el seu partit semblen passar amb facilitat del pecat de lesa democràcia al de pura i simple hipocresia. Per cert, un dels més habituals –és a dir, un vici– en els nostres polítics professionals. Però ja se sap que una bona confessió –o una profunda autocrítica–, a temps, obre les portes del cel a canvi d’una menuda penitència.

Read Full Post »

Saura (amb el suport del tripartit), bon deixeble de Bush

Una de les degradacions a què ha portat l’anomenada “lluita contra el terrorisme” (global o islàmic, adjectius d’aplicació variable segons les circumstàncies) ha estat la figura del periodista “inserit” en les tropes contendents. En molts casos, ha esdevingut una de les poques maneres d’accedir a un lloc de conflicte bèl·lic amb una certa seguretat personal de l’informador, que comporta a canvi sotmetre’s en tot i per tot a la visió que vol imposar del conflicte aquell dels contendents amb qui el periodista s’ha “inserit”. I, en conseqüència, és clar, a la censura de la feina informativa per part dels alts comandaments, que no s’hi han d’escarrassar gaire perquè el fet d’anar “inserit” ja condiciona del tot el treball del professional.

 

No és pas una novetat en temps de conflicte bèl·lic –on es demana dels informadors lleialtats inquebrantables cap a una o altra de les parts, en nom de la pàtria, la bandera, els interessos nacionals o altres causes més o menys nobles–, però l’Administració Bush la va fer més descarada. En certa manera la va oficialitzar, en la darrera guerra a l’Iraq. Les seves tropes, d’altra banda, van ser prou contundents a l’hora d’aplicar-ne les conseqüències: nombrosos periodistes, fotògrafs i càmeres de tv, entre ells José Couso, van caure abatuts pels trets de l’exèrcit d’ocupació, no havent-se “inserit” en les tropes “del Bé”. (Vegeu al respecte, entre molts d’altres documents publicats, què hi deien els participants en unes jornades que es van fer a Lleida l’abril del 2008 en la Declaració que van aprovar sobre “el repecte del Dret Internacional en els conflictes armats i el cas Couso”).

 

A una escala més menuda i pròxima, Bush fill té aquests dies uns deixebles ben aplicats a casa nostra. En destaca el conseller de’Interior, Joan Saura, conseller dels mossos, per qui tot hauria estat molt més fàcil si els periodistes que van cobrir la informació de la càrrega policial del 18 de març al centre de Barcelona haguessin anat ben “inserits” dins les files de les forces “del Bé”. Com que no hi anaven, llenya. 

 

I, per acabar-ho d’adobar, ara ens surt Joan Saura amb la seva darrera atzagaiada: demanar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya que, per desprestigiar-se més encara del que ja n’està, faci de controlador de la feina dels professionals dels mitjans audiovisuals i els digui com han de fer -la. I, el que és pitjor, Saura ho ha dit comptant amb el suport dels seus col·legues del govern tripartit, amb la respectable excepció de la consellera Tura (que sap prou bé què s’hi cou, als mossos). No fos cas que els teleespectadors de “totes les televisions que es veuen a Catalunya”, en paraules del conseller, se suposa que incapacitats per pensar per ells mateixos, haguessin estat intoxicats per un ús presumptament abusiu de les imatges de les garrotades. Avís a navegants, doncs. Sobretot, perquè aquest és l’objectiu: que una pròxima vegada els periodistes, prèviament advertits pel conseller amb l’ajuda del CAC, ofereixin amb preferència suposades imatges de presumptes provocacions causants de les bastonades dels qui tenen reconegut el monopoli legal de la violència. I amaguin, és clar, tant com puguin, aquestes darreres.

 

Així el conseller, incapaç de fer quadrar els mossos quan tocava (és a dir, quan se li van revoltar perquè, complint una de les recomanacions de les organitzacions de defensa dels drets humans, els va posar càmeres de vídeo a les comissaries per reduir les possibilitats de maltractes als detinguts, i alguns mossos van haver de respondre davant dels tribunals per haver vulnerat els drets de persones que custodiaven, maltractant-les), s’empara ara en la senyera que porten a l’uniforme –alguns d’ells massa sovint indignament– per afalagar-los quan no toca. I redirigeix els trets cap als periodistes, que no tenim més feina que explicar què passa i reclamar la defensa del dret de la gent a saber-ho, i el dels informadors d’explicar-ho. I el nostre deure professional de ser crítics, sobretot amb el poder, i de defensar la inviolabilitat de tots els drets, de tothom, especialment els dels més febles.

 

Poc avançarem en l’aprofundiment de les llibertats –eufemisme que em sembla que vaig aprendre dels discursos del PSUC i Iniciativa– si no comencem per defensar, primer i sense embuts, els drets de les persones, entre ells el dret a la discrepància i a la denúncia dels abusos del poder. Garantia que haurien de coincidir a defensar tant el conseller –escollit pels vots dels ciutadans per governar d’una forma democràtica, i no autoritària ni prepotent– com els periodistes, a qui els ciutadans ens han encomanat precisament aquesta responsabilitat en l’àmbit dels mitjans de comunicació de masses.

 

La periodista italiana Giuliana Sgrena (“Il Manifesto”) feia aquestes reflexions, en una entrevista, després de ser alliberada d’un grup iraquià que la va segrestar, sobre les conseqüències que ha tingut, aquesta pràctica de la “inserció” de periodistes en l’exèrcit invasor, en la forma de treballar dels informadors.

 

El comitè professional de TV3 i el Col·legi de Periodistes han fet públiques sengles protestes contra les pretensions de Joan Saura. Segons una informació del diari Avui, el conseller desconeix les funcions del CAC, l’organisme al qual vol recórrer. L’origen d’aquest nou embolic en què s’ha posat el conseller dels mossos és en aquesta entrevista (segona part) que li va publicar El Períódico.

 

(La il·lustració d’aquest apunt correspon a la portada del número 132 del setmanari la “Directa”, que ha dedicat informacions i anàlisis molt interessants i valentes sobre els fets del 18 de març)

Read Full Post »

Crous Vidal i la grafia llatina

Ara que passo part de la meva vida a Alcoletge, al costat de Lleida, m’he anat retrobant amb la ciutat de la infantesa i adolescència. I, entre d’altres coses, m’he permès visitar exposicions i descobrir aspectes que la grisor en què va viure la nostra generació ens havia ocultat. Lleida té ara tres centres d’art públics –i d’altres sales, que espero anar descobrint– que val la pena que tinguin en l’agenda tots els qui estan interessats en l’art del nostre país. 

 

Evidentment, el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, on hi ha les obres que la diòcesi de Barbastre vol robar-nos a mà armada (i no és una metàfora, perquè recentment el bisbe d’Osca ha dit que el Vaticà podria reclamar al Govern espanyol que la guàrdia civil intervingués per traslladar-les de Lleida a Barbastre), i al qual algun dia dedicaré un apunt. Un Museu, per cert, amb un discurs museístic que convida a moltes reflexions sobre el territori que abasta i l’evolució de les cultures que s’hi han anat aplegant. I també el Centre d’Art La Panera, amb exposicions d’artistes estrictament contemporanis, cada una de les quals és una provocació per a renovar el que pensem de l’art i la contemporaneïtat.

 

Avui vull parlar, però, d’un dels museus històrics de la ciutat, el Museu d’Art Jaume Morera, que espero que ben aviat compti amb unes instal·lacions adequades, ara encallades pendents de l’aportació econòmica de la Generalitat. Tot i aquesta mancança, que es deixa notar en el recorregut expositiu, repartit en dues plantes d’arquitectura i concepció molt diversa, desconnectades entre elles, val a dir que les exposicions que hi he vist han estat altament recomanables. Avui n’ha començat una altra –“Xavier Gosé (1876-1915). De la Barcelona d’Els Quatre Gats al París elegant”–, amb fons d’aquest pintor i il·lustrador dipositats en el museu. L’elogi per al Museu Morera no solament pertoca a les exposicions sinó també als esplèndids catàlegs que les acompanyen, entre d’altres el d’aquella que va dedicar a l’escultor lleidatà Cristòfol, en el centenari del seu naixement, que a mi em va descobrir aspectes que desconeixia de l’artista de Ponent més destacat de les avantguardes del  segle XX. El mateix Museu Morera, a la sala d’exposicions temporals, és a punt d’inaugurar-ne una altra sobre el mateix artista, a finals d’abril i fins al 28 de juny: “Construccions líriques. Man Ray/Leandre Cristòfol. L’objecte i l’esperit Dadà”.

La darrera exposició que hi he vist, la dedicada al creador de tipografies i exiliat lleidatà Enric Crous Vidal (1908-1987), també en el centenari del seu naixement, ha deixat un nou llibre sobre aquest artista, al qual ja vaig dedicar un apunt en aquest bloc arran de la publicació de la seva biografia pel Sant Jordi de l’any passat. Ara “Crous Vidal i la grafia llatina” (Museu d’Art Jaume Morera, Ajuntament de Lleida), recull de textos de diversos especialistes i del mateix Crous Vidal, que ha fet de catàleg de l’exposició, contribueix a situar-lo en els corrents de la tipografia del seu temps i els debats que l’agitaven. I no solament la seva aportació a la tipografia (tipus com Parade, Catalanes, Paris, Ilerda, Île de France, Structura, Flash, oposant el “traç llatí al “germànic”, llavors en boga) sinó també al disseny de vinyetes ornamentals, recollides fonamentalment al seu “Fugue d’arabesques”.

 

L’interès del llibre no es redueix a la figura de Crous Vidal, sinó que dóna notícia del que va ser el moviment de la Grafia Llatina i de la seva influència sobretot a la França dels anys cinquanta del segle passat. I també del seu oblit des que, a principis dels seixanta, es va tendir a la unificació de la tipografia en un pretès “estil internacional”, amb predomini de l’Helvètica i l’Univers. “La Grafia Llatina –explica Sébastien Morlighem, un dels especialistes aplegats al llibre– donà més relleu a una tipografia ‘per ser vista’, destinada als titulars de la premsa, l’edició i la publicitat, i també als petits impresos i als rètols comercials urbans. Estava al servei de la paraula i de l’eslògan, i privilegiava principalment l’expressivitat del gest d’escriptura, movent-se entre el respecte de les formes tradicionals i la seva transgressió en benefici d’una interpretació personal. També s’esforçà per renovar el repertori de majúscules de titulació nascudes del segle XIX. Finalment, proposà la vinyeta i l’ornament com a component essencials de l’imprès”.

 

“Els nostres avantpassats anònims, la França del sud’est n’ofereix un exemple particularment precís –escrivia Crous a “Gràcia i harmonia del grafisme llatí i altres observacions”, el 1952–, van ornar amb profusió les esglésies d’art llombard (art romànic pur) amb llegendes epigràfiques d’una noblesa digna dels seus monuments i amb una tradició plena d’elegància, que encara hem d’aconseguir. Així, doncs, és un error irreverent, al nostre entendre, aferrar-se a formes que no són llatines quan es tracta de crear, car la nostra civilització disposa d’un llenguatge d’emotivitat universal que s’escau a qualsevol creació artística. I si per la fortuna contrària a les armes avui dia som els parents pobres de les finances, per contra, som els capitalistes amb un interès compost de l’esperit que, ben mirat, representa la riquesa eterna”.

Read Full Post »