L’altra cara de la festa del Barça

Per desgràcia, les celebracions de les victòries del Barça porten acompanyats fets rebutjables. Les violències d’uns brétols –o no tan brétols: el setmanari Directa ja va denunciar la presència de neonazis i agressions racistes arran de les primeres festes de la temporada a Canaletes– només han rebut com a resposta la violència indiscriminada dels mossos d’esquada contra tots aquells que es posaven pel seu camí un cop donada l’ordre de dispersió. Rebo ara un comunicat de la Coordinadora per la prevenció de la tortura sobre els danys causats, amb tota probabilitat per pilotes de goma disparades pels mossos, en tres persones que han perdut un ull cadascuna. Aquí teniu el comunicat:

La CPT torna a denunciar els elevats riscos de les pilotes de goma

-Denuncia la pèrdua d’un ull d’almenys 3 ciutadans i les seqüeles irreparables implícites

 

-L’informe 2008 que es va presentar abans d’ahir a Saragossa alerta precisament de l’elevat nombre de denúncies registrades després de celebracions esportives

 

– Recorda que el gener passat, el Tribunal Europeu va condemnar a 170.000 euros l’Estat per les lesions patides per un jove per l’impacte erroni d’pot de fum 

 

 

Arran de la pèrdua d’un ull d’un mínim de tres ciutadans, com a conseqüència de l’impacte dels centenars de pilotes de goma disparades per la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra en el decurs de la celebració i els aldarulls del passat dimecres, la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura vol denunciar que les pilotes de cautxú (així com els pots de fum, desestimats  fa anys per diversos països europeus) tenen un elevat d’indiscriminació, de produir lesions lleus i greus irreversibles i d’acabar recorrent trajectòries incontrolables i incontrolades.

 

Els tres ciutadans confirmats per aquesta  coordinadora han hagut de ser intervinguts quirúgicament. Es tracta d’un vei de 28 anys de Cubelles, un veí de Lleida de 24 anys i un veí de Barcelona de 22 anys. La CPT resta pendent d’altres casos dels que encara no disposa de confirmació oficial, hospitalària o policial, que podrien fer augmentar aquesta xifra. Si que té confirmada les lesions sofertes per un jove de 21 anys, veí de Barcelona, que ha patit fractures a la mandíbula i pèrdua de dents per impacte de pilota de goma. Reiteradament, aquesta coordinadora ha manifestat que cal suprimir-les com a material d’intervenció policial i ha recordat la mort de Rosa Zarra el 1995, després de rebre l’impacte d’una pilota de goma a Sant Sebastià.

 

La Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (CPT), que aplega els esforços en matèria de drets humans de 44 organitzacions i entitats d’arreu de l’Estat espanyol, vol recordar tan mateix que el TSJ del País Basc va condemnar el febrer de 2008 al Departament d’Interior de Lakua a abonar 59.000 euros a un jove ferit per una pilota de goma el 1997. Tanmateix, l’octubre de 2005 també es va emetre una sentència condemnatòria contra la Guàrdia Cvil per les ferides sofertes per impacte de pilota per un jove a Castellar del Vallés

 

Recorda tanmateix el dret fonamental de les persones ferides a cursar denúncies, tan penals com civils, i a exigir una investigació ràpida, diligent, eficaç i curosa dels fets, com recomanen tots els organismes internacionals en defensa dels drets humans.

 

Tanmateix la Coordinadora, vol recordar alguns casos per defugir la tesi recorrent que són casos aïllats. Us adjuntem alguns dels casos denunciats en l’informe 2008. Podeu consultar l’informe complert a:

http://www.prevenciontortura.org/spip/documents/Informe-2008.pdf

 

 

Alguns casos del 2008 relatius a fets denunciats i sentències judicials inclosos en l’Informe 2008 de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura.

8 de gener de 2009: Nafarroa – Iruña

El 8 de enero de 2009, el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgocondenó al Estado español a indemnizar con 170.000 euros a M.I. por las graves secuelas que sufrió tras recibir el impacto de un bote de humo lanzado a bocajarro por un Policía Nacional en 1991. El tribunal, que insta a España a efectuar el pago en los próximos tres meses, acuerda por unanimidad que el Estado violó su “dignidad” en relación con “la prohibición de someter a las personas a tratos inhumanos o degradantes, y a la integridad física y moral” que recoge el artículo 3 del Convenio Europeo de Derechos Humanos. La sentencia determina además que la duración del procedimiento no tuvo un “plazo razonable”, lo que contraviene el derecho a

un juicio justo (artículo 6.1).

 

M.I. recibió el impacto de un bote de humo en la cara el 15 de diciembre de

1991, en el transcurso de una manifestación popular. La policía pretendió

achacar las lesiones sufridas por M.I. al impacto de un cóctel molotov

lanzado por los manifestantes, pero los testigos de los hechos y diversas

pruebas periciales practicadas demostraron que las heridas se debieron al

impacto de un bote de humo lanzado a muy corta distancia. A consecuencia

de las lesiones sufridas, M.I. tuvo que ser intervenido quirúrgicamente hasta en 12 ocasiones.

 

9 de febrero de 2008: Bizkaia – Bilbo

El 9 de febrero de 2008, tres personas resultaron heridas de diversa

consideración cuando participaban en el recibimiento de una preso excarcelado

(una de ellas recibió en una pierna el impacto de una pelota de goma disparada a

poca distancia y otra necesitó cuarenta puntos de sutura en el brazo) tras la

‘carga’ de agentes antidisturbios de la Ertzaintza en el barrio bilbaíno de Basurto

 

22 de febrero de 2008: Gipuzkoa – Donostia

E.E., de 51 años, denunció haber recibido el impacto de una pelota de goma

disparada a bocajarro por un agente de la Ertzainas cuando, el 22 de febrero de

2008, participaba ante los Juzgados de Donostia, en una concentración contra la

tortura.

 

29 de febrero de 2008: Madrid

B. C. G. denunció que, en la noche del 29 de febrero de 2008, fue alcanzado por

un bote de humo disparado a corta distancia por un agente antidisturbios del

Cuerpo Nacional de Policía. El impacto lo recibió en la cara y, a consecuencia del

mismo, perdió el ojo izquierdo.

La agresión se produjo en las cercanías de la plaza de Tirso de Molina de Madrid,

cuando un grupo de unos 9 policías entraron en la calle en que B. se encontraba

disparando a bocajarro

 

11 de junio de 2008: Almería

El 11 de junio de 2008, agentes antidisturbios de la Policía Nacional cargaron en

tres ocasiones contra los agricultores que se manifestaban, en Almería, en

protesta por el precio de los combustibles y defensa de sus derechos laborales.

Una de las heridas fue M.C.F. que recibió el impacto de una pelota de goma

disparada a escasa distancia por uno de los policías, cuando se retirada de la

manifestación, sufriendo una grave lesión en un brazo, que tuvo que ser atendida

en un centro médico.

 

29 de junio de 2008: Barcelona

Al menos cinco personas resultaron heridas tras ser alcanzadas por pelotas de

goma y botes de humo disparados por agentes de los Mossos d’ Escuadra contra

las personas que, el 29 de junio de 2008, se habían concentrado en la Plaza de

España de Barcelona para celebrar el resultado de un partido de fútbol.

Uno de los heridos fue X.V., jefe de la Guardia Urbana de Barcelona, que sostiene que fue  alcanzado por una pelota de goma y que tuvo que ser intervenido quirúrgicamente

para extirparle el bazo. [La CPT mantiene dudas sobre esta versión, pero consta como hecho judicial denunciado]

 

14 de septiembre de 2008: Gipuzkoa – Donostia

El 14 de septiembre de 2008, en Donostia, ocho personas resultaron heridas, de

diversa consideración como consecuencia de los golpes e impactos de pelotas de

goma disparadas por agentes de la Ertzaintza contra las personas que se

encontraban en las cercanías del lugar donde se intentaba celebrar una

manifestación en solidaridad con los presos.

Entre los heridos se encontraba un hombre de 50 años que recibió el impacto de

una pelota de goma en el pecho y tuvo que ser trasladado a un hospital, y J.F.,

que fuel alcanzado en la oreja derecha por una pelota de goma disparada por un

agente y que le causó un importante desgarro del pabellón auricular.

 

18 de enero de 1997: Gipuzkoa – Donostia

El 18 de febrero de 2008, el Tribunal Superior de Justicia del País Vasco

condenó al Departamento de Interior desgobierno Vasco al pago de 59.000

euros, más los intereses legales, a una persona que, el 18 de enero de

1997, recibió el impacto de una pelota de goma, disparada por agentes de la

Ertzaintza, y a consecuencia del cual perdió la visión en el ojo izquierdo.

Los hechos tuvieron lugar cuando, en la madrugada del 18 de enero de

1997, agentes de la Ertzaintza, disparando pelotas de goma, cargaron

contra un numeroso grupo de personas que asistía a un concierto en las

fiestas del barrio antiguo de Donostia, una de las cuales alcanzó en el ojo

izquierdo a un joven.

 

9 de agosto de 1997: Gipuzkoa – Donostia

En enero de 2008, se conocía la sentencia de la Sección 3ª de la Sala de lo

Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia del País Vasco

–dictada el 7 de diciembre de 2007- que confirmaba la sentencia del

Juzgado nº 1 de gasteiz, y que condenaba al Gobierno Vasco al pago de

36.000 euros a M.M., ciudadano italiano, por las lesiones sufridas el 9 de

agosto de 1997, al recibir el impacto de una pelota de goma disparada por

agentes de la Ertzaintza.

Los hechos tuvieron lugar durante las fiestas de la “Semana Grande” de

Donostia, y el impacto de la pelota de goma le causó la pérdida del ojo

derecho.

Esta agresión fue denunciada por vía penal, pero el 18 de diciembre de

2002, la audiencia Provincial confirmaba el auto del Juzgado de Instrucción

nº 3 de Donostia que decretó el sobreseimiento de la causa al no poder

determinar la identidad del agente que efectuó el disparo.

 

18 de agosto de 2003: Ceuta

El 30 de enero de 2008, la Audiencia Nacional desestimó la solicitud de

indemnización efectuada por una ciudadano marroquí que había sufrido

lesiones, que causaron la pérdida de un ojo, tras ser alcanzado por una

pelota de goma disparada por agentes de la Guardia Civil, en Ceuta el 18 de

agosto de 2003.

Los hechos tuvieron lugar en el paso fronterizo de Benzú, el 18 de agosto de

2003, cuando, ante el gran número de personas que querían pasar a

Marruecos, un agente de la Guardia Civil disparó una pelota de goma que,

tras rebotar en una estructura metálica, alcanzó al demandante en la cara,

causándole graves lesiones con la pérdida del ojo derecho.

 

5 de septiembre de 2005: Valladolid

El 9 de julio de 2008, la Audiencia Nacional rechazó la solicitud de

indemnización efectuada por un joven por las lesiones sufridas por el

impacto de pelota de goma disparada por agentes de la Policía Nacional en

Valladolid, el 5 de septiembre de 2005.

La agresión se produjo cuando agentes antidisturbios de la Policía Nacional

cargaron golpeando con las porras y disparando pelotas de goma contra los

asistentes a una fiesta que se estaba celebrando en barrio de Cantarranas

de Valladolid. El demandante recibió el impacto de una pelta de goma en un

ojo, sufriendo lesiones de las que tuvo que ser asistido en el Hospital Clínico

Universitario.

Un mes después de presentar la denuncia por estas lesiones, el Juzgado de

Instrucción nº 2 de Valladolid archivo la causa y, un mes después, la

audiencia vallisoletana confirmó el archivo.

 

Episodis anteriors

 

20050600

Junio de 1995: San Sebastián.

 

Rosa Zarra, vecina de San Sebastián, falleció, según denunciaron sus familiares, por el impacto de una pelota de goma lanzada por la Ertzaintza en junio de 1995. Su fallecimiento se produjo siete días después de ese incidente y los jueces determinaron que «no había una relación directa» entre el suceso y su óbito.

 

20080222

22 de febrero de 2008: San Sebastián

Enrike Erregerena, de 51 años de edad y vecino de Ituren, fue una de las personas que el pasado día 22 acudió a las puertas del Palacio de Justicia de Donostia para expresar su solidaridad a Igor Portu y Mattin Sarasola ydenunciar la práctica de la tortura. Estaba cantando en primera fila y me llevé el primer pelotazo», a bocajarro que le impactó de lleno en los testículos y quedó prácticamente inmovilizado. «Yo no podía ni andar, quedé jodidísimo. Ellos seguían tirando pelotazos y cargando, y la gente iba cayendo. Aquello era tremendo», resume.

A la vista de su preocupante estado, los facultativos del ambulatorio de Egia decidieron trasladarle al Hospital Donostia, en cuyo servicio de urgencias le hicieron un reconocimiento más completo. 

 

20080301

1 de marzo de 2008: Madrid

Concentración contra acto electoral fascista en Tirso de Molina (Madrid)

Segun informaciones que llegan del hospital 12 de Octubre, el joven antifascista de Leganés que recibió un golpe en la cabeza (nuevas informaciones cercanas al afectado dudan si fue por un pelotazo de goma o una pedrada), ha sido operado de urgencia y al parecer, ha perdido un ojo. El otro joven que fue alcanzado por un bote de humo, tuvo que ser trasladado de urgencia en helicóptero a ese mismo hospital, aunque no hay informaciones sobre su estado.

 

200800601

1 de junio de 2008:Madrid

Un joven ha sido hospitalizado a causa del impacto del disparo de una pelota de goma en su cara. Cuando participaba en una manifestación antifascista en el centro de Madrid

 

20060611

11 de junio de 2008: Sevilla

Doce pescadores resultaron heridos por agentes de la Policía Nacional cuando participaban en una manifestación ante el Parlamento Andaluz, varios de ellos por impactos de pelotas de goma. Entre ellos Carmen Fernandez, de 55 años, que sufrió una grave lesión en un brazo.

 

1 de septiembre de 2002 / Bilbao

Un manifestante pierde un ojopor impacto de pelota de goma  tras participar en una manifestación en el Casco Viejo.

 

20080623

23 de junio de 2008: Madrid

Varias personas resultaron heridas tras la carga de la Policía Nacional en la Madrileña Glorieta de Alonso Martínez, contra las personas que celebraban el triunfo de la selección española contra la de Rusia. Algunos de los heridos lo fueron por impacto de pelotas de goma

Octubre 2005 / Europa Press

El Estado tendrá que indemnizar a un hombre herido por una pelota de goma de la Guardia Civil tras una carga policial en Castellar del Vallès (Barcelona) en 2003. 

Así lo obliga una sentencia del Juzgado Central de lo Contencioso Administrativo número 6 de Madrid en una sentencia hecha pública ahora tras el juicio celebrado el pasado 11 de julio. 

Según la sentencia, a la que ha tenido acceso Europa Press, el juez ha admitido la demanda que hizo J.C.C. contra la Guardia Civil y el Ministerio del Interior por haber recibido en el ojo el impacto de una bola de goma que le provocó una lesión en el ojo y le obligó a estar de baja 23 días, además de romperle las gafas. Aunque el recurrente pidió 4.432,80 euros, el juez ha fijado finalmente la indemnización en 481,90 al considerar que ‘la lesión no impedía íntegramente sus habituales ocupaciones ni comportó ningún tratamiento quirúrgico o de mayor agresividad’ ni ha sufrido daños morales o un síndrome postraumático.  Todo empezó el 11 de septiembre de 2003, durante la Fiesta Mayor de la localidad, cuando un grupo de neonazis boicoteó un concierto y hubo algunos enfrentamientos con los asistentes. Dos días después, la Guardia Civil realizó una carga policial con gases lacrimógnos, porras y bolas de goma para separar a un grupo de ‘skinheads’ enfrentado a otro antifascista. Du

rante la intervención, J.C.C. resultó herido en el ojo. 

 

El Ayuntamiento consideró también ‘desproporcionada y fuera de lugar’ la carga, por lo que pidió explicaciones a la entonces delegada del Gobierno central en Catalunya, Susana Bouis. El herido presentó un Expediente Administrativo de Responsabilidad Patrimonial reclamando una indemnización de 4.432,80 euros ante la Delegación y el Ministerio del Interior, que fue desestimada el 20 de septiembre del año pasado. Por ello, decidió llevar el caso a juicio por la vía contencioso-administrativa, y ahora le han dado parcialmente la razón. 

Read Full Post »

Extraordinari Barça, extraordinari Guardiola

Els qui seguiu aquest bloc potser us penseu que sóc aliè a les emocions esportives que viu el nostre país. Aneu ben errats. M’agrada l’esport espectacle –i molt menys l’esport com a pràctica personal: sóc patós des de petit, i el que més he fet de jove és excursionisme i una mica de ciclisme, i poca cosa més–, des que amb el meu pare, oncles, germans i cosins anàvem a la llotja familiar al camp d’esports quan hi jugava el Lleida les tardes dels diumenges i, als matins, al hoquei, a veure el Llista Blava. I, és clar, del Barça de tota la vida.

Per això no puc deixar de celebrar l’extraordinària feina feta per Guardiola i els jugadors del Barça aquesta temporada. No solament per guanyar els tres títols, sinó sobretot per haver revolucionat el futbol des de Catalunya. Feia temps que no veia un futbol tan bonic, tan treballat, amb tanta precisió de joc i amb tanta empenta. Fins i tot, durant un temps, vaig arribar a avorrir el futbol que feien per la tele: reiteratiu, pesant, barroer, sense imaginació ni ganes d’arriscar per part d’entrenadors i equips. Ara això ha canviat de les mans d’un entrenador intel·ligent, murri, que parla la llengua del nostre país on sigui que vagi, savi en el seu ofici, i em sembla que en moltes d’altres coses, que cita els nostres poetes sense avegonyir-se de la nostra cultura i desfent aquell tópic –que ja era hora– que la cultura no pot estar lligada a l’esport. Recuperant, en certa manera, aquell esperit català republicà que va fer possible, per exemple, que la Joventut Republicana de Lleida unís esport i ideals cívics en aquella obra magna impulsada per Alfred Perenya que va ser el camp d’esports per la ciutat, i que després el franquisme els va requisar.

 

Acabo de sentir, aquesta tarda, al Club de TV3, una anàlisi de Sebastià Serrano que m’ha semblat que tocava el moll de l’os del que representa ja aquest Barça per al nostre país (algun dia, algú haurà d’analitzar també què representa per al conjunt dels Països Catalans). Venia a dir Sebastià Serrano que el Barça ha aconseguit ser un element molt important de cohesió simbòlica de la nostra societat, més enllà dels orígens de la nostra gent. Estic convençut que tota societat, i les societats nacionals encara més, necessita símbols identitaris compartits. Evidentment que no són l’únic element de cohesió, perquè la màxima causa de desintegració social és la misèria i la injustícia, però de vegades la cohesió simbòlica pot ajudar fins i tot a superar les desigualtats dintre d’una mateixa societat si no es fa servir com a instrument de rebuig de qui ve de fora, o d’un sector social o ètnic, sinó d’integració. 

 

No us diré com vaig assistir eufòric a la xiulada al rei i a l’himne espanyols en la final de Mestalla. Aquella xiulada, també a l’entorn de dos clubs de futbol de dues nacions oprimides per la mateixa monarquia, la basca i la catalana, que va donar la volta el món, gràcies entre d’altres coses a la potineria dels capitostos de Televisió Espanyola, és un exemple d’allò que vull dir. Com ho és que, en les expressions d’eufòria blaugrana, s’hi barregin catalans de tan distinta procedència.

 

Que ara el principal exponent d’aquesta nova manera de jugar el futbol, Pep Guardiola, no dubti a parlar la nostra llengua, com fan la majoria de jugadors del planter que han anat prenent el lloc que els tocava en el primer equip, i fins i tot algun de foraster en comptades ocasions –esperem que aquesta tendència evagi a més–, fa que, d’una vegada, també en aquest aspecte cabdal per la supervivència nacional com és la llengua, el Barça esdevingui per al català un factor del prestigi que encara necessita. També així la nostra llengua resulta un element central de  la cohesió social i nacional imprescindibles per al país.

 

Deixeu-me en aquest cas, ara que escric aquestes ratlles tot estant a la vora de Lleida, parlar d’un cas concret que ho resumeix tot plegat. El de Bojan Krkić Pérez, fill de Linyola, al Pla d’Urgell, de pare serbi i mare catalana. Catalanoparlant, amb els orígens arrelats en la immigració i el nostre país (ja vaig escriure en una altra ocasió sobre aquest fet, tan habitual, de les famílies catalanes formades per parelles d’orígens diversos), ni amaga la seva procedència familiar –només faltaria– ni renuncia a parlar el català, la llengua del país on ha nascut i viu. Direu que Bojan és un privilegiat, que el seu pare ja era jugador de futbol i ha estat vinculat d’abans al Barça en feines diverses, però tot arribarà: com en altres clubs d’elit europeus, més aviat que tard, espero veure també d’altres fills de la nova immigració arribar a ser estrelles al Barça. I espero que hi arribin parlant la llengua del país. I ara m’enrotllaria amb això de la immersió lingüística a l’escola, una qüestió que m’obsessiona darrerament, arran de la fastigosa publicitat del PP contra el projecte de llei catalana d’educació. Però ho deixaré per un altre dia.

Read Full Post »

El Suprem rebaixa les penes pel 18/98, però la majoria segueixen essent d’entre 6 i 12 anys i 9 mesos

Després de més d’un mes de deliberació, el Tribunal Suprem espanyol ha dictat la seva sentència sobre el recurs contra la de l’Audiència nacional espanyola pel macrojudici del sumari 18/98. El Suprem rebaixa les penes per a les 38 persones que quedaven en presó, després de conèixer-se l‘absolució d’uns altres nou condemnats –la majoria d’ells, activistes de la noviolència activa i membres de la Fundació Joxemi Zumalabe–, però la major part han de complir entre 6  (com la subdirectora del diari Egin, Teresa Toda) i 12 anys i 9 mesos de presó (la pena més gran, imposada a Xabier Alegria, implicat també en d’altres sumaris com el del diari en llengua basca Egunkaria, tot i que no hi treballava ni hi tenia cap càrrec). El director d’Egin, Jabier Salutregi, ha estat condemnat a 7 anys i 6 mesos, mentre que l’històric lluitador abertzale José Luis Elkoro, de 74 anys, haurà d’estar-ne 8 empresonat. Només tres condemnats ho han estat a penes menors, d’1 any i 10 mesos a 2 anys.

 

En aquesta llista hi podeu trobar les condemnes que va imposar l’Audiència Nacional espanyola i les del Suprem, en aquest macrosumari que organitzacions de defensa de la llibertat d’expressió i els drets humans –com la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans, el Grup de Periodistes Ramon Barnils i el PEN Club Internacional–, i els observadors internacionals que van assistir al judici, han denunciat com a ple d’irregularitats. “La sentència –deia l’informe de la Iniciativa d’Obervació Internacional , referint-se a la de l’Audiència Nacional, que en els arguments de fons no és molt diferent de la del Suprem– demostra la voluntat de perseguir activitats socials, polítiques, culturals comunicatives i periodístiques públiques i transparents. Aquesta ‘sentència de confrontació’ –afegia– marca un abans i un després en el devenir de l’expressió democràtica, ja que estableix que la intencionalitat política, la motivació ideològica, és suficient per considerar un delicte de terrorisme. S’obre camí al delicte de ‘terrorisme desarmat’ o ‘terrorisme pacífic’, fins ara considerat només com una hipòtesi de laboratori”, fent referència en aquest cas a les teories del jutge d’instrucció Baltasar Garzón, que va iniciar fa més de deu anys el macrosumari 18/98.

 

La sentència del Suprem, d’altra banda, deixa sense efecte la declaració d’il·licitud de les activitats de l’empresa Orain, editora del diari “Egin”, i també la seva dissolució. Igualment pel que fa a d’altres empreses implicades en el sumari: Ardatza SA, Hernani Imprimategia, Publicidad  Lema 2000, Erigane SL, M.C. Uralde SL, Untzorri Bidaiak Ganeko, Grupo Uago SL  (Cuba) i Gadusmar SL. Caldrà veure com reaccionen ara els accionistes d’aquestes empreses, tants anys després –onze en el cas d’Orain– que la seva activitat fos paralitzada pel jutge Garzón.

 

NOTA: Podeu trobar més informació sobre la vista oral del recurs al Suprem a Gara

Per al cas de la peça sobre desobediència civil (Fundació Joxemi Zumabale), al bloc desobediencia civil 1898, que recull la campanya de solidaritat específica per a aquest col·lectiu. A la web de 18/98+, a la d’Euskal Herria Watch i a Nodo50 hi ha molta informació sobre el macrojudici. Els articles d’aquest bloc –dietarihumbert– en què faig referència al macrojudici del 18/98 els podeu trobar aquí 

Read Full Post »

Ajuts a la compra de vehicles de motor. No tothom ho veu amb tant d’optimisme

 

La Generalitat de Catalunya acaba d’aprovar el pla d’ajuts per la compra de vehicles de motor, afegint avantatges a les ja previstes pel Govern espanyol i rebaixant-ne les exigències pel que fa a contaminació. Tot i que, pel que es desprèn de la majoria de mitjans de comunicació, sembla que hauríem de felicitar-nos-en tots plegats, hi ha gent que no ho veu tan clar. Per exemple, l’associació per a la Promoció del Transport Públic, que ha estat molt dura tant respecte al pla del Govern espanyol com al de la Generalitat de Catalunya.

 

Recomano seguir amb deteniment el seu web, del qual vaig tenir coneixement, per cert, mitjançant gent del departament de Mobilitat de Comissions Obreres de Catalunya, ja fa uns anys. La web aporta informació i anàlisis molt útils sobre el transport públic, del qual són fervents defensors enfront del predomini del transport privat. Ara que els governs –entre ells l’espanyol i el català–parlen tant d’un nou model econòmic, i actuen precisament en sentit contrari, reforçant les mateixes polítiques que ens han portat a la crisi que estem vivint, sense visió de futur, val la pena tenir molt en compte el que diuen des d’aquesta associació.

Aquests són els dos textos que han fet públics arran de l’aprovació dels plans d’ajut a la compra de vehicles de motor:

 

Comunicat // 18-05-2009

Les subvencions a l’automoció tradicional reincideixen en els errors del passat

· La subvenció de 2.000 Euros sobre tot tipus de vehicles de menys de 30.000 Euros reincideix en un model de mobilitat excessivament car per l’usuari i per l’administració, i manté una ocupació menys estable i nombrosa que el transport col·lectiu

· En canvi cal incidir en mesures com la del Xec Transport, també anunciada pel president Zapatero, que esdevindrà un gran incentiu per l’accés sostenible a la feina

· Invertir en mobilitat sostenible i serveis de transport públic és la principal garantia per canviar el nostre model de transport insostenible i poc competitiu creant al mateix temps una ocupació estable i duradora

Les mesures del Govern de l’Estat per pal·liar la crisi

En el darrer debat sobre l’Estat de la Nació, produït el 12 de maig de 2009, el president Zapatero va anunciar diverses mesures estatals per pal·liar la crisi, tres d’elles relacionades amb la manera de moure’ns:

– Llei de l’economia sostenible: 20.000 milions d’Euros per promoure un canvi de model productiu a Espanya, encara per concretar; però que qüestiona la política duta a terme fins ara, basant-se en activitats d’escàs valor afegit.

– Xec transport, que permetrà les empreses finançar el transport públic als seus treballadors sense tributar a Hisenda per aquest concepte, com es fa amb els xecs restaurant. Això suposarà una rebaixa mitjana del 24% del cost fiscal dels títols i obrirà grans possibilitats per generalitzar els abonaments de transport públic de tarifa plana.

– Plan 2000E: Ajuts a la compra d’automòbils, per a estimular la demanda a un país el parc automobilístic del qual ja ha excedit el rang de l’eficàcia i de la sostenibilitat, com ha succeït amb la construcció. L’objectiu és reactivar una demanda de vehicles privats tot i que probablement s’han excedit les seves possibilitats dins la societat i dins el territori, com ha succeït amb la construcció. Els ajuts consisteixen en rebaixar 2.000 Euros al preu d’adquisició de vehicles de menys de 30.000 Euros amb emissions inferiors menors de 149 grams de CO2 per quilòmetre sempre i quan es porti a desballestar un vehicle antic. D’aquesta rebaixa 1.000 Euros anirien a càrrec dels concessionaris i fabricants a partir de la reducció dels beneficis actuals, 500 a càrrec de l’Estat i 500 a càrrec de les Comunitats Autònomes. Aquests ajuts complementen el plan VIVE (estiu 2008), que invertia 1.200 milions d’Euros en crèdits a través de l’ICO per la compra de vehicles; al Pla de Competitivitat del Sector de l’Automoció (tardor 2008), que invertia 800 milions d’Euros en crèdits i subvencions als fabricants i al Pla Integral de l’Automoció (1r trimestre 2009), que eleva a 4.000 milions d’Euros les ajudes a diverses actuacions del sector automobilístic, només en una petita part, destinats a la seva reconversió ecològica. En aquest marc es va subvencionar la construcció de l’Audi Q3 a Martorell.

L’ajut dels 2.000 Euros només servirà perquè els compradors que ja havien decidit adquirir un vehicle ho facin amb prestacions superiors, ja que mantenir un vehicle privat cada vegada és més difícil per part de les famílies mitjanes.

En primer lloc cal fomentar polítiques d’ocupació basades en la mobilitat sostenible i equitativa; i si s’ha de finançar la renovació de vehicles que sigui donant prioritat als models més sostenibles i als usuaris que més els necessiten, com són les persones amb mobilitat reduïda, les flotes de transport col·lectiu i el transport “in labore”.

Estimular el sector de l’automoció tradicional sense reorientar-lo és sinònim de crisi

El fet que Espanya hagi estar líder indiscutible en construcció d’autovies en els darrers anys, que sigui el país amb més microempreses de transport de mercaderies o que sigui al grup de països amb més transport de mercaderies per carretera, no ha evitat que siguem l’Estat que pateix més percentatge d’atur de la Unió Europea.

A la crisi financera internacional cal afegir-hi una crisi interna directament relacionada amb el model econòmic espanyol, que ha fomentat la construcció i el transport privat de persones i mercaderies per damunt d’altres activitats amb més valor afegit. Fomentar l’automoció de masses és una inversió de rendiments socials molt inferiors al foment del transport públic, ja que com s’ha demostrat en diversos estudis, el transport públic genera el doble de llocs de treball estables i no deslocalitzables per cada viatge.

En aquest context de crisi financera i productiva, resulta decebedor que els governs espanyol i català hagin finançat la fabricació d’un vehicle elititsta com l’Audi Q3 a la factoria de SEAT de Martorell, un tot-terreny que superarà el cost i emissions contaminants màxims exigibles per acollir-se al pla 2000E. SEAT de Martorell dóna treball a més de 10.000 persones, però cal recordar que existeixen sectors amb més valor afegit que no són objecte de tanta atenció. El sector del transport públic, tot i només participar d’un 14,3% de les etapes dels desplaçaments de Catalunya, genera més llocs de treball directes que la factoria de SEAT de Martorell.

Les nostres empreses de transport públic catalanes, a més d’oferir una mobilitat més equitativa, generen una gran ocupació: més de 7.700 empleats a Transports Metropolitans de Barcelona, 2.000 a Renfe i Adif, 1.200 a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i altres 8.000 a empreses d’autobús regular, discrecional, tramvia i empreses de gestió de flotes (carsharing, bicing, etcètera). Amb aquest panorama és fàcil d’imaginar que si es desenvolupés el transport públic a Catalunya com s’ha fet a l’àrea de Barcelona, es guanyaria molta més ocupació, estabilitat laboral i sostenibilitat que invertint en la compra de vehicles privats cada vegada menys assequibles en temps de crisi.

 

 

La Generalitat empitjora el pla 2000E de Zapatero

 

Escrit per Jordi

dimarts, 26 de maig de 2009 09:24

La rebaixa a les clàusules ambientals del pla 2000E de Zapatero per part de la Generalitat són un verí per a l’economia catalana i per a la qualitat de l’aire a la regió de Barcelona • Rebaixar les clàusules ambientals del pla 2000E de 129 a 169 grams de CO2 per quilòmetre és un ajut encobert a les multinacionals de l’automòbil que no deixen d’extorsionar les administracions públiques sota l’amenaça perpètua del trasllat • La Unió Europea ha advertit per segona vegada que sancionarà l’estat espanyol i aquest a la Generalitat si no s’assoleix un mínim de qualitat ambiental a la regió de Barcelona   MENYSPREU PER L’ECONOMIA EFICIENT. Ampliar l’ajut dels 2.000 Euros a tots els vehicles només servirà per empobrir les arques públiques, ja que se subvencionarà aquells compradors que ja s’havien decidit a renovar el vehicle per fer-ho amb models més cars i no tan ecològics. Els promotors d’aquesta mesura semblen ignorar que el 38% de la població adulta catalana no té permís de conduir, que les famílies s’estan empobrint ràpidament i que el que necessiten són abonaments reduïts per viatjar en transport públic, especialment els aturats, perquè de llarg és el més econòmic. El sector del transport públic, tot i només participar d’un 14,3% de les etapes dels desplaçaments de Catalunya, genera més llocs de treball directes i estables que les factories catalanes de SEAT i Nissan juntes. Aquestes indústries aporten 17.000 llocs de treball directes; molta ocupació però menor a la generada per les empreses de transport públic del nostre país, amb prop de 19.000 llocs de treball sumant els Transports Metropolitans de Barcelona (7.700), Renfe i Adif (2.000), Ferrocarrils de la Generalitat (1.200) i altres empreses de bus, tramvia i flotes compartides de bicicleta i cotxe (8.000). Si s’incrementés el pes del transport públic fora de Barcelona, on gairebé és testimonial, el reforç de la nostra economia i indústria seria molt més efectiu i durador. MENYSPREU PER LA QUALITAT DE L’AIRE I EL CANVI CLIMÀTIC. Tampoc no sembla importar que aquestes polítiques siguin contràries als principis de la Llei 9/2003 de Mobilitat del Parlament de Catalunya a l’Estratègia Catalana Contra el Canvi Climàtic i al Pla per a la Millora de la Qualitat de l’Aire de la Regió Metropolitana de Barcelona, que a banda de reduir la mortalitat prematura a causa de la contaminació -xifrada en més de 3.000 víctimes anuals- pretén evitar les grans sancions que la UE aplicarà sobre l’àrea de Barcelona si la nostra situació no es corregeix. Exigim a l’Honorable president Montilla una ràpida rectificació d’aquesta pèssima proposta i redoblar els esforços per crear una autèntica xarxa de transport públic a Catalunya, que és la millor garantia per respectar l’autonomia dels ciutadans, per crear riquesa i llocs de treball de debò, per un desenvolupament econòmic sostenible del sector del transport i per assolir uns mínims a la qualitat de l’aire.

 

 

(La il·lustració l’he treta del web del International Workshop Bush Rapid Transit que es va fer a Santiago de Xile l’agost de l’any passat)

Read Full Post »

“Zapatero, Sarkozy, on és Jon?”

Al País Basc han començat a aparèixer cartells amb una pregunta: “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” (“Zapatero, Sarkozy, on és Jon?”). Fa dies que al País Basc del Nord hi ha inquietud per saber on és l’expresoner i refugiat polític Jon Anza, que està desaparegut des del 18 d’abril, en què va deixar Baiona (País Basc del Nord) per anar a Tolosa del Llenguadoc (Occitània), havent dit a la seva família que anava a veure uns amics. L’alarma va saltar quan la família va denunciar que Jon no havia acudit pocs dies després a una visita mèdica que tenia programada a Bordeus (Occitània) per controlar una greu malaltia que pateix.

 

Dimecres passat, el diari “Gara” publicava un comunicat d’ETA que reconeixia Jon Anza com a membre de l’organització, revelava que havia de trobar-se a Tolosa del Llenguadoc amb d’altres membres d’ETA, als quals havia de lliurar diners, i que no va anar a la cita. ETA acusava les policies espanyola i francesa de la desaparició, denunciava la presència massiva de policies espanyols en territori de sobirania francesa i parlava del retorn als anys del GAL. Si aquesta acusació de la direcció d’ETA correspon a la realitat, el retorn a una nova escalada de la violència armada amenaçaria el País Basc, en uns moments en què hi havia indicis de recuperació dels contactes de cara a facilitar, a mitjà termini, un nou procés de pau. 

 

El Tribunal Constitucional espanyol, d’altra banda, ha anul·lat l’acord del Suprem d’il·legalitzar la llista d’Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees del 7 de juny. Almenys dos elements han influït, al meu entendre, en aquesta decisió, a banda el nyap jurídic dels arguments al·legats per l’Advocacia de l’Estat i recollits pel Suprem en una sentència que no va ser aprovada per unanimitat: d’una banda, l’àmplia campanya de solidaritat, encapçalada pel Premi Nobel de la Pau argentí, Adolfo Pérez Esquivel, en favor de la legalització de la llista; de l’altra, la proximitat de la decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans –organisme independent, vinculat al Consell d’Europa; institució que no té res a veure amb la Unió Europea, cal recordar-ho– sobre les demandes de l’esquerra abertzale contra el Regne d’Espanya per la llei de partits i les primeres il·legalitzacions. 

 

El diari imperialista espanyol “El País”, que acostuma a marcar l’agenda política del poder, una vegada conegut l’acord del Suprem a favor de la il·legalització, va publicar el 19 de maig un editorial i un article del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, Eduardo Virgala, defensor de la constitucionalitat de la Llei de Partits, contra la il·legalització. Al·legaven, en primer lloc, que la sentència del Tribunal Suprem vulnerava la mateixa llei perquè no hi havia proves sòlides per la il·legalització. I, en segon, i més important des del meu punt de vista, que aquesta facilitaria una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra els interessos espanyols, ja que s’espera per molt aviat la decisió d’aquest Tribunal. “Allí –deia Eduardo Virgala al seu article– una sentència condemnatòria per a Espanya seria un autèntic desastre per la nostra democràcia, per la qual cosa tant de bo el Tribunal Constitucional s’arrisqui i empari els recurrents”. Més clar, l’aigua.

 

En tot cas, com deia en un anterior article a Tribuna Catalana, l’avís ja està donat: compte amb la solidaritat amb bascos i basques rebels. El Govern espanyol, tot dient que acata la sentència del Constitucional, ha advertit que seguirà vigilant per aplicar la legalitat antidemocràtica més enllà del País Basc. Veurem què passa ara que l’esquerra abertzale ja ha anunciat que dóna suport a la candidatura. Tot i que és molt difícil per al Govern de la monarquia tirar enrere la decisió del Constitucional abans de les eleccions, res no es pot descartar per després del 7 de juny. El dos partits nacionalistes castellans –Izquierda Castellana i Comuner@s– a partir dels quals s’ha format Iniciativa Internacionalista podrien ser el pròxim objectiu de l’Audiència Nacional espanyola i el Tribunal Suprem. La llei de partits segueix vigent, i aquest ha estat només un episodi en la seva ja llarga història d’exclusions.

 

Un tercer element ha vingut a incidir aquestes dies en la política basca: la vaga general convocada el 21 de maig pels principals sindicats abertzales, ELA i LAB , i d’altres de sectorials. La crònica que en va escriure el corresponsal de Tribuna Catalana a Bilbo era prou ben informada com per afegir-hi poca cosa més. Només ressaltar que, contra el que pretenia la premsa imperialista espanyola, els sindicats convocants van negar des del primer moment que es tractés d’una convocatòria contra el nou Govern socialista de la comunitat autònoma basca, i van dir que l’haurien fet també si governés el PNB. A banda del fet que la convocatòria s’estenia també a la comunitat foral de Navarra –on no governen els socialistes sinó la UPN, amb el seu suport–, i sense saber què hauria passat si el lehendakari seguís essent Ibarretxe, el cert és que el principal sindicat convocant –ELA–, tot i tenir els seus orígens en l’entorn polític del PNB, se n’ha anat allunyant progressivament, i s’ha oposat repetides vegades a la seva acció de govern. Fins al punt d’encapçalar la decisió dels sindicats abertzales d’abandonar el Consell Econòmic i Social basc, en l’època del tripartit, a causa, entre d’altres, de la negativa dels representants de la patronal a fer-hi un debat a fons sobre el Tren d’Alta Velocitat, obra emblemàtica d’aquell govern, al qual ELA acusava d’aplicar polítiques neoliberals. 

 

A part de la seva incidència, irregular segons les informacions més fiables, depenent de sectors i comarques, la vaga general haurà servit per consolidar la unitat d’acció entre els sindicats abertzales bascos, en uns moments en què tant ELA com LAB –i un ampli sector de l’esquerra abertzale, encapçalat per Arnaldo Otegi i l’exsecretari general de LAB, Rafa Díez– han definit la configuració d’un ampli front sobiranista com l’eix d’una estratègia de futur. Tot i les diferències entre els dos sindicats sobre com tirar endavant aquesta estratègia, una acció de l’envergadura d’una vaga general haurà de contribuir a un disseny comú més afinat de condicions, mitjans, ritmes i objectius. I més tenint en compte que, excepte el PNB –que es va oposar a la vaga–, la resta de partits abertzales –EA, Aralar i l’esquerra abertzale il·legalitzada– li van donar suport.

 

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2009)

 

El diari “Gara” d’avui publica un article molt interessant on l’exsecretari general de LAB, Rafa Díez, analitza el significat i els objectius de la vaga general del 21 de maig als quatre territoris bascos del sud.

 

A la foto, publicada pel diari del País Basc del Nord “Le Journal du Pays Basque”, vint-cinc càrrecs electes de l’esquerra abertzale d’ambdues bandes de la frontera hispanofrancesa mostren el cartell amb la pregunta “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” durant una roda de premsa el 22 de maig.

Read Full Post »

El Constitucional legalitza la candidatura d’Iniciativa Internacionalista

De vegades, enmig d’un cúmul de males notícies, n’arriba alguna de bona. Avui, n’hi ha hagut dues, i en els dos casos hi havia donat suport per aconseguir-les. D’una banda, l’Enric Duran és en llibertat provisional, havent hagut de pagar una fiança de 50.000 euros. De l’altra, la candidatura d’Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els pobles podrà finalment presentar-se a les eleccions europees. El Tribunal Constitucional ha decidit finalment tirar enrere la decisió del Suprem que, a petició del Govern socialista espanyol, havia acordat il·legalitzar la llista per considerar-la vinculada al que els partidaris de la Llei de Partits anomenen “complex ETA-Batasuna”. Aquesta decisió havia provocat un rebuig tan ampli que fins i tot el diari imperialista espanyol “El País” li va dedicar un editorial en contra, i va publicar un article del catedràtic de Dret Constitucional Eduardo Virgala, defensor de la constitucionalitat de la Llei de Partits, dient que la il·legalització de la llista incomplia fins i tot aquesta llei antidemocràtica.

 

En definitiva, un dels arguments fonamentals, tant de l’editorial com de l’article –a banda del nyap jurídic–, és que una il·legalització com aquesta facilitaria una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra el Regne d’Espanya, ara que és a punt de veure’s a Estrasbrug la denúncia presentada per l’esquerra abertazle contra les primeres il·legalitzacions.

 

Dues notícies, però, que només són bones en part. L’Enric Duran és pendent de judici i la Llei de Partiis, que deixa sense el dret a elegir i a ser elegides milers de persones al País Basc, segueix vigent. Caldrà que no ho perdem de vista.

Read Full Post »

Un refugiat basc, membre d’ETA, desaparegut al País Basc del Nord

Ja fa uns dies que l‘alarma corria pel País Basc del Nord: l’expresoner basc Jon Anza, fill de Donostia i refugiat polític, havia deixat casa seva a Baiona (País Basc del Nord) per traslladar-se a Tolosa del Llenguadoc (Occitània) amb tren, el 18 d’abril, dient a la seva família que anava a casa d’uns amics. Els seus familiars van començar a alarmar-se quan no va anar a fer-se una visita mèdica que tenia programada a Bordeus (Occitània), per una greu malaltia que pateix. Ho van denunciar a la justícia francesa i la fiscalia de Baiona ha ordenat a la policia judicial obrir una investigació. Avui el diari “Gara”, proper a l’esquerra abertzale, publica una nota d’ETA en què l’organització armada reivindica la militància etarra del refugiat desaparegut i revela que tenia una cita a Tolosa de Llenguadoc amb membres d’ETA, a qui havia de lliurar una quantitat de diners, a la qual no va acudir. Segons ETA, la policia coneixia aquesta relació perquè, a començaments d’any, va descobrir material informàtic d’ETA que el militant donostiarra tenia en un  zulo i en què hauria trobat empremtes dactilars. ETA recorda d’altres desaparicions dels temps de l’anomenada “guerra bruta” i considera que “al darrere del que ha passat hi ha, com en temps del GAL, les forces policials i el col·laboracionisme francès”.

 

Si la desaparició de Jon Anza es confirma, el conflicte del País Basc podria empitjorar encara, en uns moments en què, tot i les dificultats pel trencament de la treva, els atemptats d’ETA i l’enduriment de la política d’il·legalitzacions i empresonaments que afecta l’esquerra abertzale, hi havia alguns indicis que feien pensar en una represa dels contactes de cara a recuperar a mitjà termini el procés de pau. (A la imatge, foto de Jon Anza, mostrada pels seus familiars en una roda de premsa a Baiona, i publicada a “Gara”)

Read Full Post »

L’exèrcit, amb Patxi López. El Suprem, contra Alfonso Sastre i la solidaritat

La presa de possessió del socialista basc Patxi López com a nou lehendakari de la comunitat autònoma basca ha anat acompanyada de senyals, i més que senyals, prou significatius. La presència destacada de representants de l’exèrcit i les policies espanyoles, juntament amb la d’alts dirigents dels partits imperialistes espanyols, el 7 de maig, en l’acte de Gernika, venia a remarcar la importància que els poders de l’Estat han donat a aquest acte com a fita històrica de cara a la reconquesta del País Basc rebel. Tot fent palès què entén de debò el nou lehendakari per impulsar la cohesió d’Euskadi, de la qual tant s’omple la boca, tot i haver guanyat la lehendekaritza gràcies a l’exclusió d’una part de l’electorat a qui es priva del dret a elegir i ser elegits.

 

Per si algú ha oblidat aquest argument cabdal, els qui ostenten el poder polític real al Regne d’Espanya han cuidat, de cara a les properes eleccions del Parlament Europeu, de rematar-lo amb altres fets. Impulsada la denúncia des del mateix govern espanyol, prèvia campanya mediàtica com acostuma, el Tribunal Suprem ha anul·lat la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles, encapçalada per Alfonso Sastre, potser el més important dramaturg espanyol vivent, premi nacional espanyol de Teatre l’any 1985 i de Literatura Dramàtica el 1993. Com ha fet en set ocasions anteriors, per considerar que es tracta d’un partit o  llista “contaminats” –en el peculiar llenguatge sanitari difós des dels poders mediàtics i polítics– per l’esquerra abertzale il·legalitzada el 2003, en aplicació de la llei de partits.

 

Entre d’altres raonaments, destaca, és clar, el fet que Alfonso Sastre –a qui l’advocat de l’Estat en la seva denúncia considera “banderín de enganche” de la candidatura, ja que ha manifestat que el seu estat de salut no li permet anar al Parlament Europeu– és persona vinculada, com és prou conegut, al món de l’esquerra abertzale il·legalitzada. O que Doris Benegas Haddad, germana del dirigent del PSOE Txiki Benegas i figura destacada d’Izquierda Castellana, partit promotor d’aquesta llista electoral juntament amb Comuner@s, número dos de la llista, que podria substituir Sastre a Estrasburg, té “intenses vinculacions amb l’entramat ETA-Batasuna”. La qual cosa, però, no ha estat obstacle perquè aquest partit nacionalista castellà segueixi essent legal fins ara, tot i que –segons un informe de la guàrdia civil presentat per l’advocacia de l’Estat– tindria “una col·laboració estatègica i operativa” amb Batasuna. O que l’escriptor Carlo Fabretti, que va participar en la presentació de la candidatura, és articulista del diari “Gara”, “on ha deixat reflectit –diu l’advocacia de l’Estat– el seu ideari coincident amb les tesis de la denominada esquerra abertzale” i “consta el seu suport en favor de la llibertat d’Arnaldo Otegi i la seva intervenció en la presentació de la Plataforma per la Pau, els drets, el diàleg i la negociació”.

 

Avís a navegants, doncs. No es tracta ja de criminalitzar els qui propicien candidatures de l’esquerra abertzale il·legalitzada, sinó de posar fora de la llei una demostració explícita de solidaritat política amb els il·legalitzats. És aquest el missatge claríssim del bandejament d’aquesta llista a les eleccions europees. No es tracta d’esbrinar o negar si darrere la llista hi ha l’esquerra abertzale il·legalitzada –no seré jo qui em preocupi d’afirmar-ho o negar-ho, ja que sempre he defensat que la llei de partits i les il·legalitzacions subsegüents són, per elles mateixes, una ignomínia impròpia d’una societat que es pretén democràtica–, sinó de posar de manifest quin és l’objectiu del poder imperial amb aquesta nova exclusió. De forma progressiva, la taca d’oli de la llei de partits s’estèn, i ara ho fa més enllà del País Basc.

 

És, d’altra banda, encara pendent la redacció definitiva de la sentència del Tribunal Suprem –anunciada fa més de quinze dies– pel macrojudici del sumari 18/98, un altre dels escàndols d’aquesta ampliació del concepte de “terrorisme” al Regne d’Espanya, denunciada fins i tot pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, l’octubre passat. Tot i que ja se sap que nou dels condemnats per l’Audiència Nacional espanyola a penes molt greus, entre ells els vuit pacifistes de la Fundació Joxemi Zumalabe, seran absolts i ja són tots en llibertat, també sembla segur que als altres 38 condemnats els seran confirmades penes greus de presó, amb algunes minses rebaixes respecte de les condemnes imposades en el macrojudici. Tots ells ja són empresonats, inclosos els vuit que, la majoria per raons de salut, eren en llibertat provisional pendents de la sentència del Suprem. Entre ells el veterà lluitador abertzale José Luis Elkoro, de 74 anys,  membre del consell d’administració del diari Egin, que va ser elegit senador per Guipúscoa en dues legislatures i diputat al Parlament de Gasteiz  en altres dues, i que va ser condemnat a 24 anys de presó al macrojudici.

 

Tot plegat, coincidint amb la presa de possessió del nou lehendakari.Aquest és el pa que s’hi dóna, ara com ara, en la política del Regne d’Espanya per al País Basc. Més que la cohesió entre els bascos, el que pretenen els seus impulsors és la cohesió dels bascos amb Espanya, sense preguntar-los si la volen. Mentrestant, Patxi López –com deia aquest diumenge en una entrevista al diari imperialista espanyol “El País”– creu que és possible tornar a entendre’s amb el PNB, perquè “l’enteniment entre socialistes i nacionalistes no és una cosa conjuntural sinó històrica”. Segons deia Pays Basque Info, una web del País Basc del Nord, arran de la presa de possessió del nou lehendakari, el PSE ja hauria començat “la dansa de l’aparellament”. I és que Ibarretxe ha deixat de ser un obstacle.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat el 18 de maig del 2009 a Tribuna Catalana)

 

NOTA PER LA CURIOSITAT DEL LECTOR: Tot i que no m’agrada fer de periodista profeta, fa ara exactament dos anys ja parlava en aquest bloc sobre Alfonso Sastre com a possible element “contaminador” en relació amb la llei de partits. Ho podeu veure a El Centro Dramático Nacional “contaminat”. Llavors podia semblar una boutade, però no crec que, per desgràcia, anés massa errat.

 

Campanya de suport

 

El premi nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel ha adreçat un escrit públic al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en què li reclama que eviti “accions antidemocràtiques de retallar el dret del poble espanyol a la informació i llibertat d’expressió, d’exposar les seves idees, fins i tot aquelles que no compartim”, en relació a l’exclusió de la llista Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees.

 

D’altra banda, he rebut aquesta convocatòria a donar suport al dret de la candidatura a presentar-se a les eleccions

 

PER LA DEMOCRÀCIA I LA PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA
 
 
Les persones i organitzacions sotasignants volem expressar amb la major contundència  la nostra indignació i alarma  davant el gravíssim atemptat contra les llibertats democràtiques i contra la presumpció d’innocència, fonament de l’Estat de Dret, que suposa la il.legalització de la candidatura a les eleccions europees Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles, i exigim la revocació de la corresponent sentència del Tribunal Suprem.
Volem denunciar també la vergonyosa campanya de desprestigi orquestrada pels grans mitjans al servei dels poders establerts, a la vegada que expressem la nostra solidaritat amb Alfonso Sastre i la resta de persones que s’ha intentat criminalitzar per la seva participació a Iniciativa Internacionalista
 
 
Enviar  signat a ccsi.ccsi@gmail.com

Read Full Post »

Suport a la llibertat per l’Enric Duran

He rebut aquest correu sobre la campanya per aconseguir la llibertat de l’Enric Duran, l’activista no violent i insubmís bancari conegut com a “Robin dels bancs”. Atesa la urgència de la recollida de signatures i el greu càstig, previ a judici, que suposa la presó preventiva per a una persona per una acció no violenta que només fa que denunciar el poder financer, imitant en una mesura ben minsa les seves pràctiques especulatives de gran abast, crec que val la pena difondre aquesta crida.

 

El dilluns 18 de maig, d’aquí 4 dies, el Grup de suport a l’Enric
Duran farà l’entrega de signatures personals i d’entitats als jutges
de l’Audiència Provincial de Barcelona que han de decidir en breu si
mantenen la mesura de presó preventiva per l’Enric.

Per això, us demanem que quan més aviat millor, firmeu (individualment)o
us adheriu (col·lectivament) al manifest (copiat a sota) per demanar la
seva llibertat, com a mínim fins la celebració d’un judici que ell mateix
assumeix i està disposat a anfrontar. Tenint en compte que aquesta
situació injustificada i desproporcionada de “presó preventiva” podria
allargar-se anys abans de què es celebrés el judici, demanem amb urgència
suport i sumar forces per reclamar la seva llibertat.

Per a enviar les adhesions d’entitats i col·lectius, escriure a
suportenric@17-s.info.

Per a signatures individuals digitals, entrar a www.podem.cat/node/1897.

En diversos actes públics podreu trobar fulls de signatures per donar
suport a l’Enric, i així mateix, per qualsevol tipus de suggerència,
crítica i col·laboració, podeu escriure a suportenric@17-s.info.

Salut i Llibertat!
Que la crisi la paguin els rics i no l’Enric!
Prou de repressió i penes-multa!

Per a més informació,
http://www.kaosenlared.net/especial/llibertatenricduran,
http://www.enricduran.cat/category/procesenric/procesenric

———-

Comunicat on poden adherir-s’hi entitats, col·lectius i plataformes diverses:

Per la llibertat d?Enric Duran

Transcorregut prop de dos mesos des de l’empresonament de l’activista social
Enric Duran, les entitats sotasignants volen manifestar:

• Considerem abusiva, desprorcionada i injustificada la presó preventiva
decretada contra Enric Duran. Ús abusiu de la presó preventiva que conformen
un dels punts negres que pateix el nostre sistema penal, processal i
penitenciari.

• Estimem espúria l’alarma social adduïda i  inexistent “el risc de fuga”
estimat. Enric Duran va tornar públicament i lliurement a casa nostra, en
base a una decisió personal i a la denúncia del poder que acumula el poder
de la banca, protagonista principal de la crisi que patim. Enric Duran ho va
anunciar en roda de premsa pública, tot instint que assumia la
responsabilitat derivada del seus actes, d’acord amb els principis ètics en
el que es fonamenta la desobediència civil.

• Sol·licitem, per tant, la finalització de la situació de presó preventiva
i que se’n decreti la seva llibertat. Afirmant que ens fem socialment
corresponsables de la seva posada llibertat, negant taxativament que
existeixi “alarma social” i afirmant categòricament que no existeix cap risc
de fuga.

Per la llibertat d’Enric Duran.
A Barcelona, a 11 de maig de 2009.

 

En aquesta adreça podeu trobar diversos vídeos sobre els objectius i els suports que té Enric Duran.

 

 

Read Full Post »

Sabino Ormazabal escriu sobre els anys de malson

El periodista i activista de la noviolència activa Sabino Ormazabal, un dels nou condemnats per l’Audiència Nacional espanyola en el macrosumari 18/98 que finalment han estat absolts pel Tribunal Suprem, ha escrit aquest text que crec que val la pena reproduir. Parla dels anys de malson que han sofert els processats al macrosumari, i que en els casos dels definitivament condemnats –la majoria: 38 persones– encara s’allargaran previsiblement amb penes duríssimes de presó, pendents de confirmació per la sentència definitiva que està encara redactant el Suprem. I explica fets ben significatius de com molts periodistes treballen al dictat del poder al Regne d’Espanya.

 

Nueve años de pesadilla por el virus de la gripe AN

Mensaje colectivo

El conjunto de la pieza de desobediencia civil está consensuando un texto para darlo a conocer cuando se haga público el fallo del Tribunal Supremo. Básicamente, afirma que la absolución de los miembros de la pieza Joxemi Zumalabe no corrige la injusticia que se ha cometido ni con nosotros ni con el conjunto de personas procesadas en el proceso 18/98; que el Estado ha utilizado la violencia jurídica a lo largo de estos nueve años; que durante este tiempo la criminalización de la fundación, de los movimientos sociales y la persecución penal de la desobediencia civil han sido un arma política ilegítima utilizada para desmovilizar y causar miedo; se pregunta en el escrito sobre quién va a resarcirnos por la violación continuada de nuestros derechos durante estos nueve años y finaliza con agradecimientos generalizados. Ya se pasará en su momento.

Mensaje escrito en primera persona

La justificación pública de la operación judicial llevada a cabo en la noche del 4 al 5 de octubre de 2000, en la que un centenar de policías participaron en la detención de nueve personas, entre ellas el que esto escribe, puede encontrarse aún enhttp://www.mir.es/DGRIS/Notas_Prensa/Ministerio_Interior/2000/np100501.htm

La nota de la Dirección General de Relaciones Informativas y Sociales del Ministerio de Interior centraba la acusación en estos titulares: “Pretendían la creación de un DNI y un Registro Civil sustitutorios”. “La Policía detiene a nueve presuntos responsables de la estrategia de desobediencia civil de ETA-Ekin”. Esa estrategia “pretende contribuir a la conformación de un estado paralelo”.

Tras ello, enumeraba el nombre de las personas detenidas y nos adjudicaba la adscripción a Ekin en grado de “responsables”. La nota, como todas las que elabora Interior en sus operaciones policiales, termina con esta frase: “Esta información puede ser usada en parte o en su integridad sin necesidad de citar fuentes”. Si entráis en esa dirección citada, la encontraréis al final de la misma.

En los periódicos del día siguiente, Sabino Ormazabal y sus compañeros ya son, miméticamente,  además de miembros de la fundación Joxemi Zumalabe, “responsables de Ekin”. Además, teníamos un nuevo oficio, trabajábamos para ETA. Sin contraste alguno, se dedicaron a repetir casi textualmente la nota del Ministerio de Interior. Ya estábamos  etiquetados y, desde entonces, el proceso judicial será “el caso Ekin” y los procesados seremos “los miembros de Ekin” juzgados.

Muchos medios ni se han acercado estos años en busca de otra referencia. ¿Para qué?, si ya les dan el titular y el texto a copiar, gratis. Pero sí lo han hecho muchos otros medios y periodistas honestos.

Recordando aquellos momentos de la primera detención, a mí me tocó declarar el primero en la Audiencia Nacional (AN). Para entonces, y antes de pasar ante el juez, agencias y medios ya habían escrito una novela negra  sobre lo que hacíamos y éramos las personas detenidas. Sabían más que nosotros y nuestras familias. Cuando tras ocho meses de cárcel salí en libertad provisional, tuve ocasión de hablar con una conocida periodista, de un importante periódico, que elaboró aquel día nuestra biografía al dictado de la nota mencionada de la Dirección General de Información del Ministerio del Interior. Cuando le pregunté sobre ello, contestó que eran fuentes judiciales. Al refutarle que para cuando el periódico ya  estaba en los quioscos aún no había declarado yo ante el juez Baltasar Garzón, y que, por tanto, las fuentes eran policiales, se puso roja, aunque aún se resistía a admitirlo. Me despedí de ella pidiendo más elaboración y contraste para futuras ocasiones. Testigo de esta conversación fue el entonces director de Derechos Humanos del Gobierno Vasco.

Pero mi interpelación buscaba más poner un espejo ante ella que ahondar en las heridas, por lo que  con motivo de las Jornadas de Noviolencia Activa encontré una oportunidad para intentar reconducir el tema. Así, me dirigí a la redacción del periódico en cuestión y me entrevisté con la periodista. Le conté el programa que Bidea Helburu estaba confeccionando y la invité a que tomara parte, junto a otros periodistas -digamos, “hostiles” a los encausados- en una especie de interrogatorio de tercer grado a los miembros procesados en la pieza de desobediencia civil. Le dije que nos poníamos ante ellos, a calzón quitado, dispuestos a contestar a cualquiera de sus preguntas.

No me dijo que no cara a cara. A los pocos días me llamó por teléfono para decirme que estaba muy atareada en esas fechas y que prefería rehuir la invitación. Una pena. Algo parecido sucedió con otros colegas. Pero no fue la única ocasión en la que nos pusimos ante micros y cámaras deseosos de contestar a todo tipo de preguntas. Recuerdo nuestra primera salida de la cárcel. Convocamos entonces una rueda de prensa a la que vinieron una pasada de periodistas. Qué decepción. No hubo pregunta alguna tras nuestra comparecencia; algunos medios, presentes allí, ni siquiera publicaron algo al día siguiente; incluso hubo quien echó mano de agencias a pesar de haber acudido a la cita. Otra pena. Las acusaciones publicadas durante y después del operativo policial no recibieron ni una centésima parte del espacio y lugar que nos dieron a nosotros, por no hablar del contenido.

No me he caído de ningún guindo. Ya sé que esto no es nuevo y sucede con asiduidad, pero lo cuento porque me apetece recordarlo en voz alta. Es más, recuerdo que, durante el juicio oral en la Casa de Campo de Madrid, hubo quien se jactó de que el resto de periódicos iban a dejar de hacer seguimiento del juicio cuando su medio dejara de reseñar la crónica judicial. Y más o menos eso pasó. ¿Y cuándo fue que se deja de cubrir “informativamente” el juicio? Respuesta: el día en que empieza a declarar la pieza Zumalabe. Ese día aún estaban en el recinto judicial los periodistas y a ellos se les dio en mano un ejemplar del libro de Franz Kafka, “El proceso”. Nos identificábamos con las peripecias de Josef K. Pero pocos hicieron una reseña al día siguiente. ¿Cómo iban a encajar las declaraciones, testimonios y discurso de las personas procesadas kafkianamente por desobediencia civil fuera del guión encorsetado y preestablecido al que debían ceñirse?

Que no me estropeen la tesis

Posteriormente la cosa fue a peor. Crecen los epítetos. En “Mil y una coces contra la disidencia” y “Mil y dos coces contra la disidencia” se recoge algo de esto. Pero para no auto flagelarme más, comento sólo lo publicado hace unos días. La tesis mantenida de que todo es ETA, que la sentencia recogía diciendo que las personas y organismos juzgados son las “entrañas de ETA”, ni siquiera terminan de creérselo quienes más han escrito sobre ello. Escriben indistintamente del“entorno de ETA” como del “corazón de ETA”. Si es entorno no es corazón, queridos. Ni entrañas. Y en el caso de la pieza de desobediencia civil no hay carne, somos vegetarianos según los acontecimientos.

Y así volvemos al principio, al origen de nuestro procesamiento: la acusación de “creación de un DNI y un Registro Civil sustitutorios” se perdió por el camino; no lo recogió ni la sentencia de la Audiencia Nacional. Lo del dinero de la fundación no fue cuestionado ni por el fiscal en el juicio oral. Lo de “responsables de la estrategia de desobediencia civil de ETA-Ekin” pasó a ser colaboración en la sentencia. Y todo ello terminó en agua de borrajas en el Tribunal Supremo.

Pero a pesar de que el fiscal había afirmado ante el Supremo que Joxemi Zumalabe había hecho lo que decía que hacía en sus estatutos, un (“el”) periódico insistía el 23 de abril en que la fundación “es una entidad del entorno de la banda, dedicada a promover la desobediencia civil como forma de lucha”. Con obsesión enfermiza, el 30 de abril volvía el mismo periodista a escribir que Zumalabe es “un taller de desobediencia civil desde el que se impartían consignas y planes de apoyo a ETA”, al dar cuenta de la puesta en libertad de O’shea y Landa, encuadrando encima a esta última en la fundación. Ni siquiera saben copiar bien las notas. Y por si fuera poco, en la misma columna se mezcla la absolución de las dos personas citadas con otro juicio contra una persona acusada de atentar contra un concejal y su escolta. Un totum revolutum de nuevo, en la idea de que todo es lo mismo, todo es lucha antiterrorista. Todo al mismo saco. Todo vale, especialmente en periodismo.

Finalmente, cuando ya se hace pública la absolución por el Supremo, el mismo periodista, imbuido tal vez por ese virus contagioso de la gripe AN, se resiste a que le cambien su “verdad de origen”, la primera nota del Ministerio del Interior tantas veces repetida. Y como no quiere cambiar su razón de Estado, vuelve a teclear sobre la fundación Joxemi Zumalabe en estos términos: “considerada un taller de desobediencia civil al servicio de la banda terrorista”. Que la tesis no se la cambie un tribunal cualquiera, por muy supremo que sea… ¡Una mascarilla, porfa!

Pero los despropósitos son de muchos tipos y el mismo día 30 de abril, conocida ya la absolución, Radio Televisión del Principado de Asturias (RTPA) y “El Adelantado de Segovia” me adjudican nuevas imputaciones (y un nuevo oficio, el de editor) al escribir que Sabino Ormazabal ha sido “absuelto de la condena de nueve años por editar el diario Egin”. Incluso EuropaSur y Europa Press van más lejos y me añaden “otra condena” nueva, de nueve años también, “por editar el diario Egin”. Insisto en que no saben ni copiar al dictado.

Foros

Además de lo anterior, están los foros. Me dice un amigo que no le dé importancia excesiva a lo que en ellos se escribe, ya que hay profesionales del insulto en los mismos. No lo hago, en serio. Quienes salen a la palestra pública, como yo lo he hecho en varias ocasiones, saben que se arriesgan a ser criticados, si no vilipendiados. Entra en el guión. Pero quiero contar algo; estoy muy hablador.

En una ocasión, en los comentarios de un foro en “Público”, alguien accedió en Google a un artículo mío en el que hablaba de los distintos sufrimientos, y bajó párrafos sueltos para atacar a quienes apoyaban el contenido de mi entrevista. El que lo hizo, quería añadir elementos para mostrar lo acertado de la sentencia contra mi persona. Para el polemista, las víctimas de atentados de ETA que han quedado inválidas o con secuelas importantes de por vida -que yo citaba en aquel artículo porque generalmente poca gente se acuerda de ellas- no podían estar en el mismo espacio de recuerdo que el de otras personas que, por ejemplo, han perdido la visión de un ojo por disparos de pelotas de goma en manifestaciones o por pasar junto a ellas. Y yo lo hice al explicar lo que más me había impactado, tras el número abultado de personas muertas y la extensión del sufrimiento en nuestro pequeño pueblo, en la recopilación que realicé en “Un mapa (inacabado) del sufrimiento”.

No era una comparación entre ambos sufrimientos el que yo hacía. No se utilizaba como equidistancia alguna. Así se explica en la introducción. Pero eso sirvió para denominarme el bloguista como “puto nazi de mierda”. También en el juicio oral mi abogado incorporó el libro para mi defensa; pero, por contra, el fiscal lo utilizó en su lectura final para llamar la atención al tribunal sobre “la peculiar visión que tiene Ormazabal” sobre las víctimas. Dos lecturas sobre un mismo libro, aquí y allí. Dos formas de entender la violencia y el sufrimiento. ¿O es otra cosa?

A mí no me afectaban los insultos, pero sí el que atacaran a otras personas por defenderme a mí, como el citado “ABC”  el 30/12/07: “Frente a las mentiras habituales del nazi de Popota en relación con el no menos puto nazi de mierda de Sabino Ormazabal, recomiendo la lectura de la sentencia de la Audiencia Nacional. Ya sé que jode que enchironen a tus amiguitos, Popotilla, pero a veces pasa entre los aldeanos con metralleta y goma-2 y los anormales que les jaleáis”.

¿Retirará ahora “ABC” lo que ahí escribió? ¿Le pedirá perdón a Popota? ¿Se frenará en sucesivas ocasiones antes de insultar y criminalizar gratuitamente a alguien sin prueba alguna?…

Ahora bien, también quiero añadir que durante todos estos años he seguido a distancia los comentarios que se han escrito cuando me publicaban algún artículo o me hacían alguna entrevista. Quiero decir que la inmensa mayoría de la gente que ha opinado en la red lo ha hecho con respeto, y que una parte muy importante me ha sacado la cara, ha defendido mi derecho a pensar como pienso y ha entablado controversia dialéctica con argumentos de calado. No sólo tengo que estar contento yo de ello, sino que, junto a los inevitables improperios desorbitados, la desobediencia civil y la noviolencia activa han tenido muy buena defensa en muchos blog y sitios web.

Humor

Menos mal que, entre tantas coces, hay gente que aporta su granito de arena con humor. Valga lo siguiente como ejemplo:

[…] El juez Baltasar Garzón ordenó ayer el ingreso en prisión de Santa Claus por “formar parte del `entorno´ de ETA”. El activista vasco-lapón había sido detenido horas antes, durante un control rutinario, cuando conducía un trineo con matrícula falsa. Durante el posterior registro del vehículo, la Guardia Civil se incautó de material utilizado habitualmente por los miembros de ETA: barbas postizas, palillos para los oídos, botes de ácido bórico y la discografía completa de la Orquesta Mondragón (envuelta en papel de regalo). […]

Recogido de http://www.ladinamo.org/blog/?p=351 , el 30 de diciembre de 2007, a pocos días de la lectura de la sentencia de la gripe AN.

Agradecimientos

 Qué menos que terminar estas líneas trasladando mi gratitud:

 . A quienes se han interesado de mil formas sobre nuestra situación y la han dado a conocer.

. A quienes me han mostrado su cariño y solidaridad sincera.

. A quienes han sufrido conmigo.

. A quienes nos han defendido con toga y admirable sabiduría.

. A quienes me han aguantado enfados y a quienes he podido exasperar.

. A quienes nos han enviado cartas o postales cuando estábamos en prisión.

. A quienes en la cárcel comparten su espacio y sus saberes, sus penas y glorias.

. A quienes han transmitido a nuestras familias su afecto y preocupación por tantos años de pesadilla. A quienes las han ayudado económicamente y/o con cariño.

. A quienes en todo tipo de foros en internet han mandado su comentario solidario. A quienes han replicado y polemizado con argumentos tantos desatinos e insultos, y han dando la cara defendiendo nuestra inocencia y la libre expresión ante la sinrazón en forma de apisonadora.

. A quienes me han puesto un micrófono ante mi boca y un folio en blanco para que lo llenara.

. A quienes han escrito o hablado en su columna o tertulia en periódico, televisión o radio; especialmente en aquellos cuya línea editorial defiende sin contrastes la acusación oficial, y lo han tenido que hacer contra viento y marea, recibiendo su dosis de improperio mediático.

. A quienes han mandado artículos y cartas de apoyo a los medios. A esos medios, por publicarlos.

. A quienes se han autoinculpado diciendo que han hecho lo mismo que las personas procesadas y en su día firmaron en el Juzgado a favor de la desobediencia civil, diciendo además que nos consideraban presos de conciencia.

. A Amnistía Internacional por confiar en mí.

. A quienes han apoyado la petición de preso de conciencia.

. A quienes han organizado actos y campañas de todo tipo: charlas, mesas redondas, recogida de firmas, la extensión del “Kaiera”, elaboración de documentos, manifestaciones… A quienes han participado en ellas. A quienes han cantado, bailado, recitado versos, filmado… A quienes han dejado las furgonetas. A quienes han dado cobijo y abierto sus puertas. Y ventanas.

. A quienes constituyeron un nuevo patronato tras la detención de los anteriores miembros.

. A quienes han facilitado el acceso a caminos cerrados de antemano.

. A quien pensando diferente ha dado la cara.

. A quienes creen en la desobediencia civil y en la noviolencia activa como pensamiento y herramientas de transformación social. Esto no ha terminado

 

NOTA: Podeu trobar més informació sobre la vista oral del recurs al Suprem a Gara

Per al cas de la peça sobre desobediència civil (Fundació Joxemi Zumabale), al bloc desobediencia civil 1898, que recull la campanya de solidaritat específica per a aquest col·lectiu. A la web de 18/98+, a la d’Euskal Herria Watch i a Nodo50 hi ha molta informació sobre el macrojudici. Els articles d’aquest bloc –dietarihumbert– en què faig referència al macrojudici del 18/98 els podeu trobar aquí 

Read Full Post »