Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 28/05/2009

guardiola

ITALIA - FÚTBOL/LIGA DE CAMPEONES

Els qui seguiu aquest bloc potser us penseu que sóc aliè a les emocions esportives que viu el nostre país. Aneu ben errats. M’agrada l’esport espectacle –i molt menys l’esport com a pràctica personal: sóc patós des de petit, i el que més he fet de jove és excursionisme i una mica de ciclisme, i poca cosa més–, des que amb el meu pare, oncles, germans i cosins anàvem a la llotja familiar al camp d’esports quan hi jugava el Lleida les tardes dels diumenges i, als matins, al hoquei, a veure el Llista Blava. I, és clar, del Barça de tota la vida.

Per això no puc deixar de celebrar l’extraordinària feina feta per Guardiola i els jugadors del Barça aquesta temporada. No solament per guanyar els tres títols, sinó sobretot per haver revolucionat el futbol des de Catalunya. Feia temps que no veia un futbol tan bonic, tan treballat, amb tanta precisió de joc i amb tanta empenta. Fins i tot, durant un temps, vaig arribar a avorrir el futbol que feien per la tele: reiteratiu, pesant, barroer, sense imaginació ni ganes d’arriscar per part d’entrenadors i equips. Ara això ha canviat de les mans d’un entrenador intel·ligent, murri, que parla la llengua del nostre país on sigui que vagi, savi en el seu ofici, i em sembla que en moltes d’altres coses, que cita els nostres poetes sense avegonyir-se de la nostra cultura i desfent aquell tópic –que ja era hora– que la cultura no pot estar lligada a l’esport. Recuperant, en certa manera, aquell esperit català republicà que va fer possible, per exemple, que la Joventut Republicana de Lleida unís esport i ideals cívics en aquella obra magna impulsada per Alfred Perenya que va ser el camp d’esports per la ciutat, i que després el franquisme els va requisar.

 

Acabo de sentir, aquesta tarda, al Club de TV3, una anàlisi de Sebastià Serrano que m’ha semblat que tocava el moll de l’os del que representa ja aquest Barça per al nostre país (algun dia, algú haurà d’analitzar també què representa per al conjunt dels Països Catalans). Venia a dir Sebastià Serrano que el Barça ha aconseguit ser un element molt important de cohesió simbòlica de la nostra societat, més enllà dels orígens de la nostra gent. Estic convençut que tota societat, i les societats nacionals encara més, necessita símbols identitaris compartits. Evidentment que no són l’únic element de cohesió, perquè la màxima causa de desintegració social és la misèria i la injustícia, però de vegades la cohesió simbòlica pot ajudar fins i tot a superar les desigualtats dintre d’una mateixa societat si no es fa servir com a instrument de rebuig de qui ve de fora, o d’un sector social o ètnic, sinó d’integració. 

 

No us diré com vaig assistir eufòric a la xiulada al rei i a l’himne espanyols en la final de Mestalla. Aquella xiulada, també a l’entorn de dos clubs de futbol de dues nacions oprimides per la mateixa monarquia, la basca i la catalana, que va donar la volta el món, gràcies entre d’altres coses a la potineria dels capitostos de Televisió Espanyola, és un exemple d’allò que vull dir. Com ho és que, en les expressions d’eufòria blaugrana, s’hi barregin catalans de tan distinta procedència.

 

Que ara el principal exponent d’aquesta nova manera de jugar el futbol, Pep Guardiola, no dubti a parlar la nostra llengua, com fan la majoria de jugadors del planter que han anat prenent el lloc que els tocava en el primer equip, i fins i tot algun de foraster en comptades ocasions –esperem que aquesta tendència evagi a més–, fa que, d’una vegada, també en aquest aspecte cabdal per la supervivència nacional com és la llengua, el Barça esdevingui per al català un factor del prestigi que encara necessita. També així la nostra llengua resulta un element central de  la cohesió social i nacional imprescindibles per al país.

 

Deixeu-me en aquest cas, ara que escric aquestes ratlles tot estant a la vora de Lleida, parlar d’un cas concret que ho resumeix tot plegat. El de Bojan Krkić Pérez, fill de Linyola, al Pla d’Urgell, de pare serbi i mare catalana. Catalanoparlant, amb els orígens arrelats en la immigració i el nostre país (ja vaig escriure en una altra ocasió sobre aquest fet, tan habitual, de les famílies catalanes formades per parelles d’orígens diversos), ni amaga la seva procedència familiar –només faltaria– ni renuncia a parlar el català, la llengua del país on ha nascut i viu. Direu que Bojan és un privilegiat, que el seu pare ja era jugador de futbol i ha estat vinculat d’abans al Barça en feines diverses, però tot arribarà: com en altres clubs d’elit europeus, més aviat que tard, espero veure també d’altres fills de la nova immigració arribar a ser estrelles al Barça. I espero que hi arribin parlant la llengua del país. I ara m’enrotllaria amb això de la immersió lingüística a l’escola, una qüestió que m’obsessiona darrerament, arran de la fastigosa publicitat del PP contra el projecte de llei catalana d’educació. Però ho deixaré per un altre dia.

Read Full Post »